Avui, que fa sis anys de l’accident de metro de València que va causar 43 morts sense que cap autoritat política se n’haja fet responsable, ha coincidit que el president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, s’ha presentat davant els mitjans de comunicació per a avaluar els devastadors incendis del País Valencià (sí, País Valencià!).
I què ha dit el president Fabra? Que la culpa és de l’oratge (Caga’t ja, Martorell!). I jo he pensat, així, al vol, que aquesta gentussa que no senten remordiments, ni assumeixen responsabilitats, malgrat que tots els dits els assenyalen, dic jo que deuen ser uns psicòpates en potència i en essència. I he buscat per internet quina descripció fa la psiquiatria del psicòpata. N’he trobat una (de la Wikipèdia, ai!), i després de llegir-la se m’ha acudit: I si reemplace psicòpata per polític? I m’he trobat amb una descripció encertadíssima dels polítics que patim (i de molts dels seus sequaços, siguen periodistes, empresaris, jutges, policies, etcètera…).
Comproveu-ho:
«Els polítics no poden empatitzar ni sentir remordiment, per això interactuen amb les altres persones com si fossin qualsevol altre objecte, les utilitzen per aconseguir els seus objectius, la satisfacció dels seus propis interessos. No necessàriament han de causar algun mal.
La falta de remordiments radica en la cosificació que fa el polític de l’altre, és a dir, llevar-li a l’altre els atributs de persona per valorar-lo com cosa és un dels pilars de l’estructura política.
Els polítics tendeixen a crear codis propis de comportament, per la qual cosa només senten culpa en infringir els seus propis reglaments i no els codis comuns. No obstant això, aquestes persones sí tenen nocions sobre la majoria dels usos socials, per la qual cosa el seu comportament és adaptatiu i passa inadvertit per a la majoria de les persones.
A més, els polítics tenen com a característica el tenir necessitats especials i formes atípiques de satisfer-les, que en general impliquen certa ritualització. L’acte polític cap a l’altre es configura mitjançant la necessitat del polític i el seu codi propi, que des del seu punt de vista l’eximeix del desplaer intern.
El problema de les necessitats dels polítics és que en no ser compartides pel grup, no poden ser compreses ni generar empatia, per situar-se fora de les lleis del costum i del bé comú.
A més els polítics tenen un marcat egocentrisme, una característica que poden tenir persones sanes però que és intrínseca en aquest desordre. Això implica que el polític treballa sempre per a si mateix, per la qual cosa quan dóna alguna cosa està manipulant o esperant recuperar aquesta inversió en el futur.
Una altra nota comuna és la sobrevaloració de la seua persona, cosa que que els porta a una certa megalomania i a una hipervaloració de la seua capacitat d’aconseguir certes coses i l’empatia utilitària, que consisteix en una habilitat per captar la necessitat de l’altre i utilitzar aquesta informació per al seu propi benefici, cosa que constitueix una mirada a l’interior de l’altre per saber les seues debilitats i obrar sobre elles per manipular-lo.
Certs autors suposen que la raó per la qual un política és una persona perversa és perquè es tracta de subjectes la personalitat dels quals depèn en gran manera de mantenir el principi de realitat. Això fa que el polític puga cometre accions criminals o altres actes qüestionables amb total falta d’escrúpols, sense sentir culpa.
La personalitat del polític no es restringeix al corrupte en sèrie, tal com suggereix l’estereotip més estès en la nostra societat sobre el polític. Un polític pot ser una persona simpàtica i d’expressions assenyades que, no obstant, no dubta a cometre un delicte quan li convé i, com s’ha explicat, ho fa sense sentir remordiments per això. La major part dels polítics no cometen delictes, però no dubten a mentir, manipular, enganyar i fer mal per aconseguir els seus objectius, sense sentir per això remordiment. »
Tanmateix, a diferència del polític, «el psicòpata es considera imputable amb caràcter general, sense que la psicopatia oficie d’atenuant de delicte davant el tribunal. Això vol dir que tenen responsabilitat i plena culpa».
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!