El president de la patronal espanyola, l’empresari nascut a Catalunya Juan Rosell, ha tingut una altra pensamentada d’aquelles que tomben un campanar, segurament just després d’haver-se candongat a dos queixos un sopar de repica’m el colze, d’aquells que costen el salari precari d’una vintena de treballadors, afiliació a la Seguretat Social inclosa i les pagues prorratejades. La pensamentada, o el rot, que s’ha espolsat el sacre de collons demana retallar els drets laborals dels pares per a millorar els dels fills [sic]. Caga’t ja, Martorell! És a dir, que ni drets per a uns ni drets per als altres: misèria per a tota la família. I les pensions dels avis congelada i entrant-se’n cada any que passa com el magre en l’estiu. Misèria per a tota la família del nostre braç treballador, és clar. No per a la d’ells. Demana Rosell que hi haja un contracte únic amb una indemnització encara més minsa que l’actual, com diu ell, tot “campechano”, un contracte «para todo el mundo, pero que cuando tengas que despedir puedas despedir». O siga, la coneguda llei del “puntelló al cul”.
¿No seria més digne i més humà, de més trellat, que la patronal renunciara a molts dels seus “drets”, com ara a viure en cases que valen –una sola– una finca de cent famílies de treballadors, a tenir tres o quatre o cinc cotxes d’alta gamma, a dinar, benerar i sopar en restaurants de cinc forquetes i passar les vacances i els viatges de negocis en hotels de cinc estreles, a dur els seus fills a escoles i universitats privades que costen més que les beques de mil estudiants de classe treballadora (que ara Wert ha retallat, per tant seran l’equivalent a tres mil o quatre mil), als rellotges Rolex i als diamants i a tantes altres joies que tant els agrada lluir en sopars de gala i en altres bufes i flatos, a les putes i als gigolos (els i les qui en tinguen necessitat) de cinc-cents euros la ceba?
¿Per què no diuen els empresaris que renunciaran, per millorar les condicions de vida dels treballadors, a tants luxes obscens que marquen la seua classe social, parasitària i cínica; luxes que adquireixen i llueixen amb els diners que guanyen de tant d’empobrir en drets i salaris els seus treballadors?
La seua riquesa creix en la mateixa proporció que creix la nostra misèria. No són humans. Són empresaris. Pertanyen a eixa rebordonida espècie que enfosquirien el món si volaren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
salut