Cucarella

D’ençà que Guiddens va teoritzar sobre el camí que havia de seguir la socialdemocràcia europea, amb aquella altra cèlebre “tercera via”, la confluència dels partits socialistes europeus amb la dreta tradicional és irrefutable i, de més a més, imparable: aquell vehicle el dissenyaren sense marxa arrere. Perquè és un vehible que avança amb diverses marxes però només en un sol sentit: cap al Pensament Únic, tanmateix amb dos partits. Dos partits que ja no lluiten per ser alternativa social l’un de l’altre, només alternança. Per això el PSOE fa temps que ha esdevingut una patètica redundància del PP. I no solament per negar amb idèntica fe espanyolista que el PP i tota l’altra Falange el dret de Catalunya a decidir, sobretot per les polítiques antisocials que en el seu moment Felipe González i després Zapatero no dubtaren a aprovar des dels seues respectius governs. La socialdemocràcia europea només s’expressa amb arguments de “progressisme”, o, si voleu, “d’esquerres”, quan és a l’oposició. Però cada vegada menys. A Alemanya, sense anar més lluny, ja tenen des d’avui un Gran Partit Únic CDU-SPD.