Cucarella

Divendres i dissabte vaig assistir
a les II Jornades de l’Observatori de la Llengua Catalana que s’han celebrat a
València, els debats de les quals han girat al voltant de la unitat de llengua.
S’hi va fer la presentació del llibre El
nom, la unitat i la normalitat. Informe
sobre el reconeixement del català com a llengua oficial i pròpia del País
Valencià, del qual són autors Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè
Teodoro. Després de llegir-lo, haig de felicitar i agrair als autors un llibre
tan documentat, tan aclaridor i, alhora, tan encoratjador. Com a mostra, la
primera de les propostes finals: “La superació de l’estricte marc autonòmic com
a àmbit lingüístic i cultural. És vital per al País Valencià i també per una
comunitat lingüística de les nostres dimensions, sense un estat al darrere,
pensar-nos i actuar com un sol espai. Per a una política lingüística ambiciosa,
hauríem d’actuar menys en termes de comunitats autònomes -cosa que ens
fracciona i ens minimitza a l’estadi regional- i molt més com a comunitat
lingüística i cultural -fet que ens reforça, ens unifica i ens equipara a una
política nacional”. [continua…]

Ho va dir clar i sense embuts
Toni Gisbert, d’ACPV: Ja en tenim prou d’experiments amb la llengua, ja els hem
fets tots (en els darrers trenta anys ens han obligat a fer-los tots) i ja
coneguem de sobres els resultats: espanyol amunt, català avall. Ja toca parlar
clar i català, però de Salses de Guardamar i de Fraga fins a l’Alguer. La
novetat d’aquesta trobada és la intenció, quasi diria que desesperada per
necessària, de posar ordre i estratègia coordinada i coherent entre les
entitats cíviques dels Països Catalans. En un dels debats, va posar-se com
exemple de la nostra dispersió les múltiples i variades respostes, sovint
divergents, a l’afer Moratinos, cosa que va posar en
evidència que a l’hora de defensar el català de les contínues agressions
espanyoles reaccionem com “l’èxercit de Pancho Villa”. Això és així sense cap
mena de dubte. Un exèrcit a la Pancho Villa combatent l’exèrcit regular
espanyol, que coneix perfectament les nostres febleses nacionals i
lingüístiques, les nostres contradiccions nacionals i la nostra incapaciat per
acordar alguna mena d’estratègia. Els espanyols no disparen mai ulls a cegues
com nosaltres: ells saben perfectament on han de posar el projectil, i no cal
que siga gaire demolidor: quan caurà, la nostra reacció serà la que provocarà
els esperats (per ells) efectes de fragmentació i el gran carnatge. Com bombes
de raïm. Valga com a exemple concret d’aquesta estratègia espanyola l’Acadèmia
Valenciana de Llengua (a la qual, per cert, després dels debats, se la va
considerar més com un problema que com una solució). Aquest invent, pretesament
pacificador del conflicte lingüístic valencià, s’ha volgut exportar a les Illes
Balears, com s’ha exportat el model de televisió de república bananera i
antidemocràtica de Canal 9 i ara tenen a les Illes IB3: Que no siga res lo de l’ull! -li va dir aquell- I el portava en la mà… Pel
gener de 2004 el president Jaume Matas va anunciar la creació d’un ens
normativitzador per salvaguardar les modalitats lingüístiques de les Illes al
marge de l’IEC, i va presentar l’Institut d’Estudis Baleàrics. La proposta era
una còpia de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la forma, en el contingut
i en la intencionalitat. Doncs bé: a les Illes tothom enllà del PP (partits
polítics, món cultural i la Universitat) va denunciar la proposta per
considerar-la secessionista. I Matas va haver de fer marxa arrere i desistir (de
moment si més no) del projecte. A la vista d’aquesta reacció, cal preguntar-se:
si la còpia és considerada secessionista per què l’original no ho és? Aquestes
contradiccions les coneix i les sap aprofitar perfectament l’espanyolisme. Per
això m’atrevesc a dir que la greu situació del català no és tant conseqüència
de les agressions espanyoles, sinó de la nostra resposta aporegada i pactista.
Si la nostra resposta a l’agressió fóra més coherent, unitària i contundent,
hauríem aconseguint un major respecte per part dels espanyols i, sobretot, evitaríem
les desbandades que reproduïm cada vegada que ens ataquen.

Tanmateix,
tot i ser conscient que ens queden poques tallades de cabell, resulta
esperançador que algú haja volgut posar un mínim sentit d’ordre i estratègia
entre les nostres files. Això és el que s’ha posat sobre la taula en aquestes
jornades de l’Observatori de la Llengua Catalana: que les dobles denominacions i
altres invents no serveixen per res més que per a embolicar la troca, que el nom
i la cosa (català) han d’anar unides (legalment i normativament): una llengua,
un nom. Si hem de plantar cara al projecte exterminacionista espanyol bé caldrà
que ho fem ordenadament, coherentment i fermament. Recordeu l’exemple de la
mata de jonc d’Eiximenis. Que siga aquesta la nostra divisa: si volen arrancar
la mata del català, obliguem-los que intenten arrancar-la tota i no jonc a
jonc; la mata catalana sencera serà més difícil que la puguen arrancar les
urpes espanyoles, i és ací on rau la nostra única esperança.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!