En
els mesos finals del 2001 va haver una polèmica que va tenir per protagonista
el jove aprenent de mag Harry Potter. Com totes les polèmiques a casa nostra,
va ser de curta durada, puix que el debat destorba la “perpètua somnolència
digestiva”. L’editorial Empúries havia publicat en català els primers títols de
la sèrie de J.K. Rowling. Pel novembre de 2001, i en el “marc incomparable” del
1er Saló Valencià del Llibre (se n’havien organtizat d’altres anteriorment,
però foren del Llibre Valencià. Hi heu advertit la substancial diferència?).
Tornem al cas d’en Harry Potter. Amb el beneplàcit de l’editorial que posseeix
els drets de publicació al català -Empúries-, al País Valencià es presentava un
dels títols de la sèrie –Harry Potter i
la pedra filosofal– editat per Tàndem i acompanyat per una campanya
comercial que proclamava: “Harry Potter, ara en valencià”. Passat el temps, cal
que parlem del fracàs i la mentida de Harry Potter “ara en valencià”. (continua extensament)
Aquesta
edició va ser una adaptació “valenciana” de la traducció “catalana” d’Empúries.
Rosa Serrano, propietària de Tàndem, va haver d’explicar els motius d’aquesta
decisió “segregacionista”. Així, en un article publicat a Levante, Harry
Potter, ara en valencià (2-11-2001), l’editora atribuïa a Empúries la
iniciativa en funció d’aquest «sil·logisme
de principiants: si al País Valencià parlen i escriuen en valencià; si ja fa
anys que hi malden per normalitzar aquella variant lingüística […] el que
hauríem de fer és demanar a un escriptor valencià que adapte el llibre de
Rowling per tal que, a l’hora de triar, els lectors valencians no opten per
llegir Harry Potter en castellà“. I rematava l’article: “I que els potteristes dels nostres barris,
pobles i ciutats, amb una realitat socioligüística probablement diversa, trien
la versió en valencià en comptes de triar la facilitat del castellà. Els
nacionalistes valencians aplicarem així el policentrisme convergent que
defensava el professor Sanchis Guarner, en lloc de sentir-nos eternament
inferiors» (el subratllat és meu). Prèviament a aquest article, Rosa
Serrano havia declarat a l’AVUI sobre aquesta controvèrsia (18-11-2001) «És una constatació objectiva: mentre a
catalunya s’han venut 73.000 exemplars de la versió d’Empúries, al País
Valencià se n’han venut 1.200, els xiquets valencians s’han bolcat al castellà».
Però Rosa Serrano incloïa un aspecte a tenir en compte per comprendre realment
el motiu de la versió valenciana: «Eixa
obsessió dels polítics valencians per evitar la inclusió de paraules catalanes
en els llibres ens obliga a adequar-nos a la variant d’ací si volem
assegurar-nos els interessos empresarials». Heus ací la mare dels pardalets.
Uns “interessos comercials” que no depenen tant dels lectors, més aviat de les
subvencions institucionals. Pagant sant Pere canta, i si cal canta una cançó
catalana adaptada “ara al valencià”.
Defensors
de la decisió no hi van faltar, començant pel mateix responsable d’Empúries,
Bernat Puigtobella (AVUI, 26-11-2001), Joan Francesc Mira (El Temps, 12-18
febrer 2002), i d’altres que, per no posseir còpia dels documents, no en faré
referència. Del cantó dels defensors de la “versió valenciana”, tothom amagava
l’ou en el debat, potser perquè li l’havien venut deliberadament esbiaixat i no
havia parat esment en el parany o perquè realment combregava amb la iniciativa
i tocava, des de la posició intel·lectual preeminent, tranquil·litzar les
majories i desacreditar les minories discrepants. Els “dissidents” no plantejàvem
el debat qüestionant la “catalanitat” de la versió, si era més català espill
o mirall, ni tant sols si la mesura havia d’afavorir o no la lectura i venda de la
versió en valencià en detriment de la castellana, com insistiren a dir Serrano
i Puigtobella. El debat que alguns plantejàrem era si s’estava obrint la porta
a la galleguització amb aquesta decisió editorial, si s’accentuava el risc de
fragmentació del català al País Valencià, més encara quan el conflicte
lingüístic valencià mostrava algunes esquerdes entre els sectors “unitaristes”.
I si amb tot plegat no se li estava llavant el cap a un tinyós, ja que el
problema no era nominatiu o de “versió dialectal”, sinó entre valencians que
tenen clar des d’on fins a on es parla la seua llengua i entre valencians
espanyols que només volen espanyol i prou.
El
moll de l’os del vertader debat el formularen Francesc Esteve, Josep Ferrer,
Lluís Marquet i Juli Moll, a l’article Harry Potter i la llengua migpartida
(El Temps, 25-31 de desembre de 2001): «Diguem-ho clar. El problema real no és
que una obra o traducció presente trets particulars d’una o altra varietat,
sinó que s’haja de traduir o versionar -subratllem l’obligatorietat- a
cadascuna de l’aquestes varietats perquè siga viable i que puga difondre’s
només en el propi àmbit. Això equival a confirmar, per la via dels fets i sense
estridències, la secessió lingüística. Una secessió que ara, amb sagnant
ironia, es duria a terme des del bàndol “unitarista” i invocant benintencionats
motius d’extensió de l’ús. Clar i català: una llengua en que cal traduir o
adaptar cadascuna de les seues varietats no funciona i ni es percep com una
llengua. Funciona i es percep exactament com si foren llengües separades, per
molt emparentades que estiguen lingüísticament i per molt bona voluntat que hi
posen els editors, els traductors o els ensenyants».
Ni
amb aquesta claredat expositiva hi hagueren mans per reconduir el debat. Ja
havien aparegut alguns intel·lectuals de pes orgànic, i n’apareixerien més
encara, avalant la bona intenció del projecte i dissipant perills segregacionistes
amb el compromís de la seua vigilància. “No hi han de patir, el patriotes”, temperava,
potser mofeta, Joan Francesc Mira.
Tanmateix,
la defensa més aferrissada de la campanya “Harry Potter, ara en valencià”, la
va signar Manel Nadal, aleshores Conseller d’infraestructures al govern alternatiu
del PSC, i actualment secretari per a la Mobilitat de la Conselleria de
Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, de la
qual és conseller el seu germà Joaquim. L’article es deia Catalunya i el País Valencià,
i va publicar-lo primerament al Diari de Girona, però al País Valencià el va
publicar Levante el 22 de gener de 2002. Abans de la gran mentida, Manel Nadal,
no va voler estalviar-se anatemitzar-nos una mica: «Un amic periodista del País
Valencià m’explica que en els seus anys de joventut havia estat seduït pels
cants independentistes dels que preconitzaven l’entelèquia dels Països
Catalans…» Si aquest apunt té en Homer la seua refèrencia -les sirenes que amb
la seua veu sedueixen els mariners que, encaterinats, acaben estavellant-se
mortalment contra el rocam- el que tot seguit reportaré beu de la font de
Goebbels, per recórrer a la mentida per apuntalar els seus arguments. Diu Manel
Nadal: «L’èxit de l’edició valenciana de
Harry Potter amb més de 75.000 còpies venudes ha sorprès, i en molts casos ha
indignat, als pancatalanistes».
Aquesta
xifra que donava Manel Nadal de 75.000 exemplars venuts de l'”edició
valenciana” va suposar un colp de suport molt gran per als qui defensaven la
iniciativa “ara en valencià”. I ningú no la va desmentir. Així i tot, vaig replicar a Manel Nadal amb
un article que portava per títol El PSC reivindica Lizondo, publicat
al Diari de Girona (26-02-2002) i al Levante (11-03-2002), en què posava en
dubte les xifres que ell havia donat i que ningú no havia desmentit: «Menteix
també -dic a l’article- quan diu (no sé si per indicació de l’editora Rosa
Serrano, de qui és coneguda la seua militància socialista) que s’han venut 75.000
exemplars del Harry Potter “ara en valencià”. O l’han enganyat o pretén
enganyar-nos. Deixem-ho en 7.500, i així i tot em sembla una xifra astronòmica».
Han
passat els mesos i no s’ha tornat a sentit dir ni mitja paraula més de Harry
Potter “ara en valencià”. Com se sol dir, allò que hui no saps pagant demà
debades. Article d’Albert Romà publicat a El Periòdico, Uns països que no existeixen (9-12-2004): «El 2001, Empúries va fer
parlar en valencià Harry Potter en acord amb Tàndem una experiència que “va
funcionar fatal” lamenta Floch [Ernest Folch, director editorial del Grup 62,
al qual pertany Empúries]. “Fins i tot a València vam vendre més exemplars en
català que en valencià”».
És
a dir: dels 75.000 exemplars que enarborà Manel Nadal, i ningú no va desmentir,
res de res: UNA MISERABLE MENTIDA. I els arguments amb què miraven de
justificar la versió valenciana, s’han demostrat fal·laços i contraproduents
per a la unitat del català. Si s’havia fet la versió valenciana per guanyar
lectors valencians, el jovent valencià va i es descanta majoritàriament per la
versió “catalana”. Tot plegat desmenteix la fal·làcia de les adaptacions
dialectals.
Ara
cal posar sobre la taula algunes reflexions. Els valencians i les valencianes
que són usuaris fidels a la llengua pròpia del País Valencià no tenen problemes
nominalistes i són capaços de llegir en qualsevol de les varietats del nostre
català. Si l’estratègia del particularisme s’ha de mesurar pels resultats del
Harry Potter “ara en valencià”, haurem de parlar de fracàs absolut. Aquest
amplíssim sector que llegeix en castellà no es passarà a la nostra llengua per
més que l’adapten, li diguen valencià o bacavès o com li vulguen encolomar: els
espanyols llegeixen en espanyol, sempre. Tanmateix, l’estratègia particularista
ha provocat recels entre els usuaris fidels al català. A quin sant volen fer-li
la festa algunes editorials del País Valencià?
I
dit això no vull amagar que entre les veritats que han aflorat arran d’aquesta
polèmica cal parlar del secessionsime principatí. J.F. Mira en l’article a què
m’he referit adés, raona que «si el tal Harry Potter hagués aparegut primer a
València, escrit amb el llenguatge que els valencians considerem el nostre
català de cada dia, normal i normalitzat […] dubte molt, per molt i molt, que
els petits ciutadans de Barcelona Tarragona i Vic, hagueren llegit massivament,
i amb naturalitat, les aventures del seu estimat personatge parlant un valencià
esclatant». I no se’n va gens del solc de la realitat. Però aquesta és una
altra qüestió. Al País Valencià hi ha molt de secessionisme, però al Principat
n’hi ha molt més encara. N’haurem de parlar. I haurem de fer-ho defugint la
distorsió espanyola. O no traurem res a carregador. A tot estirar acadèmies,
dobles versions i altres falques amb què estan asclant la unitat del català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Recorde la polèmica que esmentes, i en aquell moment ja vaig escriure en algun lloc que em feia autèntica mandra "haver de suportar el patètic espectacle d’algú que espera que ens pot vendre gat patriòtic per llebre empresarial". Ara que s’han entestat a donar-nos Quixot fins a la nàusea, la senyora Serrano hauria d’haver tingut en compte l’oportunitat de fer "versions" mexicanes, argentines, bolivianes, etc. O, per què no, fins i tot andaluses, murcianes, extremenyes…
Pere
No recordava aquesta polèmica (o potser no vaig assabentar-me’n). Es mire com es mire, fer una "versió valenciana" és una manera de balafiar esforços intel·lectuals i econòmics i, a més, un atac a la línia de flotació de la unitat de la llengua. Acceptat açò caldria, des del meu punt de vista, analitzar una série de qüestions que estan en relació amb aquesta polèmica i que expliquen (mai no justifiquen) actuacions d’aquesta mena. Les constants i tedioses discussions sobre les essències de la llengua i de la seua unitat cansen els usuaris de la mateixa i més quan són llençades per polítics d’un o altre bàndol amb l’única finalitat d’aconseguir més vots o, simplement, tocar els collons. Així, quan el senyor Carod ens regala unes manifestacions sobre el tema, està restant més que sumant; quan els caps del PP defensen el contrari ho fan amb intencions malèvoles. Per què els polítics no es deixen de discutir sobre qüestions filològiques i es dediquen a traçar ponts i ordir polítiques que potencien una activitat editorial, audiovisual, industrial i comercial comuna? Pense qua açò seria fonamental. Pose, per explicar-ho, uns exemples referits al món infantil, el dels futurs usuaris de la llengua. Un: a la majoria de ciutats del País Valencià és molt difícil, si no impossible, trobar discs o cintes de vídeo de les sèries de "dibuixos animats" més conegudes o que més agraden els nanos (i ja no parle de sèries foranes, simplement trobar Les tres bessones és força complicat). Dos: quan ve Nadal o qualsevol aniversari i un s’enfronta a la complexa tasca de comprar una joguina, s’hi troba que de les "parlants" (per exemple ordinadors infantils, nines i ninos …) són totes estrangeres, ja que ninguna parla català. Em consta que a Catalunya això no passa. Si per casualitat s’hi troba alguna cosa, òbivament, gairebé sempre la variant dialectal utilitzada és l’oriental. Aleshores, seria tan complicat desbrossar camins en aquesta direcció? En definitiva, més treballar en el dia a dia, en els mecanismes escaients per a la difusió de llengua en aquest món de la imatge i menys discussions bizantines. Una altra qüestió també important és el que apuntes en les darreres línies: el centralisme i secessionisme del Principat. És difícil entendre com, després de tants anys, la variant que va imposant-se, inclús a desgrat de molts habitants del Principat, és l’oriental. La grandesa d’un idioma està, entre altres, en la riquesa dialectal, però també en el coneixement que els usuaris tenen d’aqueixa riquesa. Sense l’aceptació de la diferència dialectal i el respecte que es mereix, difícilment els usuaris es poden sentir identificats en un estandard que amaga la seua realitat.
Això del suposat secessionisme catalunyès és veritat a mitges, els qui per a ells el català és la seva llengua primera crec que ho tenen prou clar i no els hi fa res de llegir Ferran Torrent, escoltar Al Tall o Obrint Pas, i visitar qualsevol indret del País Valencià tot parlant català sense inconvenient, dient-ne, si cal, valencià. Ara bé, sí que hi ha catalans que es miren amb desdeny el País Valencià, però fixeu-vos que sovint són els mateixos que es miren amb desdeny o com a mínim amb un fort complex tot allò que és català (semblantment al que passa amb els blavers, que en el fons tenen un acomplexament bestial)