Cucarella

Sempre havia pensat que Europa
havia de ser el nostre futur polític, un espai democràtic que ens serviria per alliberar-nos
del jou espanyol. Una Europa de pobles i de nacions que no d’estats. Però
Europa és, ara per ara, un projecte fet pels estats i pels poders econòmics i
financers. No hi ha Europa plural ni social. Europa és un macromercat,
propietat d’El Corte Inglés, de Carrefur i etcètera. No hi ha res més al
darrere pel que pague la pena d’il·lusionar-nos. De més a més, després dels
bolets de França i Holanda, en comptes de fer autocríctica hi ha ràbia i mala
llet. I tallen caps, com el de Fabius. Per redreçar la situació no tocava
decapitar els crítics, sinó escoltar-los. Que la solució siguen caps tallats i
acusacions d’altra traïció europea no ajuda a creure-hi més, tot al contrari,
ens allunya d’Europa si això és Europa.

I damunt ens diuen
que no hi volen la nostra llengua, que no volen el nostre català. Així, doncs,
m’ho pujaré a l’andana això de ser europeu d’aquesta Europa. Com diu la
sentència popular, on no em volen no hi vull estar. I si algun dia em volen,
que em diguen que m’estimen, però que no siga mentida. Mentrestant, puc
continuar sent europeu de l’altra Europa, la de sempre, la plural i
democràtica, l’Europa del català, del friulès, del bretó, del basc… La que mai
no va negar, com ara, a Copernic la seua “europeïtat” ni abans ni després que
Polònia va ingressar a la Unió Econòmica Europea; i qui diu Copèrnic diu el suís Dürrenmatt,
l’albanès Kadare, els catalans Pedrolo i Fuster, o Miquel Gil i Benito Lertxundi.
Els altres europeus, els que tallen caps crítics i rebutgen el català, són dels
qui coneixen el rei per la moneda, són els europeus de l’Europa de l’euro,
democràticament limitats, culturalment curtets, però, sobretot, pesseteros d’abans i de sempre. [continua amb un post scriptum i un altre post escriptum]

PS. És soprenent que els països
que diuen que més s’oposen a l’oficialitat del català a Europa siguen Letònia,
Polònia, Irlanda i els Països Baixos. No hi són França o Itàlia, com caldria
suposar per la lògica de la seua tradició. Tot plegat sembla un paripè, un
repartiment de papers de bons i dolents, i paritari. Si només s’hi oposaren darrers
països que hi han entrat, com Letònia i Polònia pensaríem que sent els últims
contractats els toca de fer la faena bruta. Per això n’hi ha dos de vells, per
dissimular: Irlanda i Països Baixos. I Espanya fent-se passar per paladí de la
defensa del català a Europa, mentrestant a cal sabater, sabates de paper. Ens
ho recorda l’adagi popular: qui envia, no va, que és com dir que les coses
importants és millor fer-les que no manar-les. Així i tot hem enviat Moratinos
i la banda d’Espanya a defensar el nostre català a Europa i damunt algú es
creurà que hi traurà res a carregador. Però si a ells els la bufa! Que ens
compre qui no ens conega…

Post scriptum 2: Carod diu que el català "existeix" a la UE gràcies a ERC i demana el vot a "qui vulgui més". i també: El Govern català creu que la decisió de la UE és "un pas històric" per al reconeixement ple del català. Si no puc enviar un carta en català a les institucions europees amb el mateix dret i efectivitat legal que un ciutadà o una ciutadana que s’expresse en francès o en espanyol, si els representants polítics que jo he votat, i que per tant em representen democràticament, no poden expressar-se a les institucions europees en català com ho pot fer un representant polític en francès o en italià, llavors el català a les institucions polítiques europees no té gaire més valor que un florero. Jo estic amb l’Ovidi: "Ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!