A través del mestre d’obres Isern he viatjat
fins al bloc d’en Gabriel Bibiloni per llegir aquest article que posa llum
sobre la manera com hem de saludar en correcte català segons el moment del dia
en què ens trobem. Tal com demana, passaré l’avís que en correcte català sempre
hem de dir bon dia. I ja em plau haver de fer-ho, més i tot ara que sé que no
sóc a soles a creure això que explica en Gabriel Bibiloni. Fa temps que faig
servir exclusivament la fórmula del bon dia fins que es fa de nit, i val a dir
que quan ho dius en hores de vesprada la gent et mira com si fores d’una altra
gal·làxia. Com si et digueren: "Que no s’ha adonat aquest safanòria que ja
hem passat del migdia? Ha d’estar bufat!". I no. Són ells els qui no tenen
raó. L’article d’en Gabriel Bibiloni m’ha resultat balsàmic, encoratjador.
Els meus pares tenien una taverneta al carrer Blanc de Xàtiva. Enfront hi havia
l’entrada a l’estable de l’asil de vells -els vells que no cobraven pensions de
jubilació havien de guanyar-se el quemenjar, ja que les monges no feien caritat de
franc barat a guanyar-se la glòria del Cel, i els vells tenien cura de les
vaques, segaven herba i s’ocupaven altres obligacions-. Aquesta gent, quan els queia algun gallet gastador se’l bevien a la taverneta dels meus pares. I molt em sorprenia,
recordant les coses que deien i com les deien, que no solien dir mai "bona
vesprada" o "bones vesprades". Com bé diu en Gabriel Bibiloni
mentre fóra de dia tothom deia "bon dia". Tanmateix, n’hi havia molts
que remarcaven "bon dia de matí" i "bon dia de vesprada",
però sempre "bon dia".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bon dia de matí. L’àvia i les seues germanes mai no digueren bona vesprada (o bona vesprà), sinó sempre el buenas tardes. De xiquet em repetien que a la vesprada calia dir buenas tardes, òbiviament tot seguint les normes d’educació i bona conducta apreses, ai¡, en castellà. Tanmateix mantenien el bon dia (amb l’accepció que hi assenyales, distingint el matí de la vesprada) i el bona nit. Recorde que, temps després, cap a mitjans dels anys setanta van començar a dir bona vesprada, sent dubte per l’afany de recuperació i dignificació de la llengua, però sense adonar-nos que d’una llengua a un altra no es poden fer traduccions literals i que, per tant, en català calia dir durant les hores de sols bon dia, ja que el concepte buenas tardes no existeix. Per cert, en relació al tema de les traduccions literals, observe darrerament com el concepte Mare de Déu, genuïnament català, va sent substituït pel castellanitzat Verge.
Aquesta expressió crec que fou inventada, i de segur que fou difosa, per Aitana, la desconexió territorial de la televisió espanyola, a mitjan decenni dels setanta del segle passat, quan es començà a usar públicament el sabir que els periodistes pretenen fer passar per català, o pitjor encara, per un suposat valencià no català. En Bibiloni diu que probablement l’expressió bona vesprada fou creada amb bona intenció ; jo no ho tinc tan clar.