Cucarella

Contra ells no podem anar, diuen.
Si respons en català a un policia espanyol, amb tota seguretat acabaràs en
comissaria per desacato a la autoridad.
Si t’han robat o t`han apallissat, val la pena repensar-t’ho abans d’anar a
denunciar-ho a comissaria, ja que si no et rebaixes a explicar-te en cristiano ja cal que t’escrigues tu la
denúncia, i així i tot per estar escrita en “polaco” el més probable és que
acaben torcant-se el cul amb ella. Tot això passa en aquest estat tan
democràtic, que és “indisoluble” i que li diuen España (¡con eñe, coño!).
[continua]

Estem en temporada de
declaracions de renda. Hi ha un telèfon (901 22 33 44) en què et donen dia i
hora per fer la declaració. Durant una setmana hi he estat telefonant, entre
les 9 del matí i les 9 de vespre, per demanar tanda. Més de cinquanta
telefonades, i sempre la mateixa resposta, en español d’España: “Telefónica
le informa que en estos momentos hay sobrecarga en la red…” Vaig a la
delegació de Xàtiva de l’Agencia Tributaria
(sense accents perquè en español
no en porta) i explique quin problema hi ha amb el telèfon. La persona que atèn
el taulell em diu, en español d’España, que no hi pot fer res, que no hi
ha cap altre telèfon ni cap altra manera de demanar la tanda. És més efectiu
quan vas a la carnisseria i demanes la darrera, fins i tot era més efectiu en
aquell temps que anaves a la mateixa Agencia
Tributaria i t’apuntaven ells en el llistat -de paper i amb boli. Comente
amb un parell de coneguts quin problema tinc. Em diuen que ells ja han
aconseguit posar-s’hi en contacte. “És qüestió de sort -em diuen-. Vas
insistint i insistint i insistint fins que l’encertes”. Quina cosa més
estrambòtica: intentar fer la declaració de renda com si jugares a la loteria.
El que més fot de tot això és que quan et toca aquesta “rifa” has d’anar a
pagar i no a cobrar.

I així, avui he posat en pràctica
l’assalt sistemàtic i inclement al telèfon de l’Agencia Tributaria del Menistro
Solbes. He fet jaç el botó de retrucada: tan punt hi eixia la veu de Telefónica, jo tallava la salmòdia i
tornava a marcar, i així en diverses llargues tongades de deu o quinze intents
seguits. Fins que m’ha tocat la rifa.

I quina rifa! “Lo siento però no entiendo qué me dice.
Usted está llamando a Madrid“. “No!, -m’esforce jo a fer-li entendre, tot
indignat- Jo telefone a l’Agència Tributària”. Que t’hi poses fulles: “Perdone pero está usted llamando a Madrid“. Toca-li, Catalí! I se’m desbarata la
paciència: “Pues a la mierda usté i
Madrit!”. I penge l’aparell
telefònic.

I ja està fet el fet. T’has cagat en
ella i en la capital d’España. I ara
què? Com fas la declaració de renda? Així que torne a agafar el telèfon i
insistesc fins que aconseguesc que em torne a tocar la rifa. I llavors, quan
algú em respon a l’altre costat del fil telefònic, jo li engalte sense dir bon dia:
“Vostè parla o entén el català?”. Pausa. A l’altre costat del telèfon la veu
diu “no, pero espere unos segundos que
buscaré a alguien que pueda atenderle“. Passen els segons -i són segons, no
com en un altre cas que em tingueren uns quants, molts, minuts-, i a la fi una altra
veu m’atén. Però qui m’atén ara tampoc no parla català, i l’entén amb moltes
dificultats. Faig com de voluntari lingüístic i li parle assaonadament,
remarcant-li cada mot, cada número que li dicte. Quanta paciència…

Ja he aconseguit dia i hora per
fer la declaració de renda. Pense, dolgut i indignat: tinc unes lleis que, en teoria, emparen el
meu dret a parlar en català al meu país. Però l’administració de l’Estat, i
molt sovint també l’autonòmica, se’n foten dels meus drets i me’ls conculquen
sistemàticament. I m’humilien cada vegada que això passa. I jo sóc conscient
que ells ho fan deliberadament, que intenten minar la meua intenció fins que em
canse de reclamar els meus drets lingüístics, fins que aprenga a parlar en “cristiano” davant un policia o un jutge.
I en dies com avui, que et trobes entre l’espasa i la paret, tot d’una les
cames et fluixegen i creus que et rendiaràs perquè contra ells no pots
anar. I et rebotes: EM CAGUE EN EL MENISTRO SOLBES I EN MADRID I EN ESPAÑA I EN
L’AGENCIA TRIBUTARIA I TOTS ELS ESPAÑOLES DE MIERDA!!!!

I ja sé aquest exhabrute no
millorarà les coses. Però posar-ho per escrit i en majúscules, com quan he
bramat a qui m’escoltava a l’altre costat del telèfon “pues a la mierda usté i Madrit”, em reconforta. Em fa sentir dignificat.
I resistent. I en absolut maleducat. Per a maleducats ells, els españoles, que no tenen la més mínima cultura democràtica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!