Cucarella
Toni Cucarella en roba de batalla
Uns anys arrere, quan el Poc Honorable President Francisco Camps feia de Conseller de Cultura [sic], se li va acudir la pensamentada, com un Amadeu Fabregat qualsevol, de prohibir algunes paraules valencianes que ell considerava “catalanes” i, en conseqüència, inapropiades per a ús de valencians. La ignorància és molt atrevida i les manies no les curen els metges. I en el debat sobre l’idioma dels valencians (el genuí, no eixa «lengua común» que ens han imposat «por justo derecho de conquista») cal dir que d’atrevits i maniosos n’hem patit un fum. Una de les paraules que foren sentenciades va ser “darrer/darrera”. Així doncs, va passar a ser il·legal que les devotes de la nostra contornada acudiren a missa en sentir el darrer toc, que demanaren qui tenia la darrera en la tanda del forn, fins i tot poder celebrar el Darrer Dijous de Carnestoltes com cal, amb monjàvena.
I ara que he fet lligar el dijous i la monjàvena, trac del calaix on guarde els disbarats lingüístics un que va sovintejar pels aparadors dels forns i pastisseries de Xàtiva, quan decidiren que la monjàvena no havia de ser solament llamineria de Carnestoltes sinó, com a mínim, de degustació setmanal. Així, el cartell anunciava: «Dixous almoixàvenes». Res és el destarifo: el “dixous” per disbarat i les “almoixàvenes” per impròpies. Sí, trobareu “almoixàvena” en els diccionaris nostrats, tanmateix no és la nostra “monjàvena”. Pronunciada així a tota la nostra comarca, inclosa Xàtiva: “monjàvena” amb jota sense apitxar. Ací, d’almoixàvenes no n’hem fetes ni menjades mai, ni en “dixous” ni en “diumenxe”.
A Xàtiva, doncs, tampoc no som gens mirats amb l’idioma propi. El tractem pitjor que a un gos amb puces. Hi abunda l’atreviment per ignorància i, sobretot, la falta de respecte. Amb el castellà, en canvi, hom acostuma a ser més primmirat. Són els símptomes de l’autoodi.
Així, durant anys la Ronda de la Séquia de la Vila s’anunciava com a Ronda de la Sequía de la Villa. No fa gaires setmanes, en una publicitat radiofònica, un concessionari de cotxes va ressuscitar aquest destarifo. I tota la vida dient-li Hostal del Peix a l’Hostal del Peix i ara li diuen “posada”. Igual que l’Hostal de la Soledat, davant per davant: Posada de la Soledad. En comptes de guanyar pams, perdem vares. En els darrers anys el nostre català s’ha deteriorat a camallades. Sobretot per complicitat política amb la castellanització que, per exemple, va convertir part del barri del Raval en «el Retorno». És així, a poc a poc, que va morint l’idioma, prohibides i oblidades i embastardides les seues paraules genuïnes. No debades porten tres-cents anys donant «las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». I avui ja s’atreveixen fins i tot amb un eslògan victoriós: «Diferente desde siempre». Però nosaltres, socarrats i socarrades, des de sempre ens hem desvanit de ser diferents, però no de ser «diferentes».
Article publicat avui a l’edició comarcal de LEVANTE-EMV
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ie, pôs en el meu poble diguem séquia per cónter de sèquia qu’escrius tu, qu’és lo normatiu, com Dénia o sénia… o pou, que vosâtros ho digueu pòu.
Vull felicitar-te pel teu bloc, que em sembla acurat, vigorós i necessari. Sobre les monjàvenes, almonjàvenes o almoixàvenes, obriria nogensmenys una miqueta la porta, car són termes culturals subjectes a variació, i la variació és riquesa sempre que no afecte la coherència regular de la llengua i l’eficiència en la comunicació.
Certs mots procedents de l’àrab, com és aquest, i d’altres per analogia, ofereixen variació pel que fa a l’article (almorratxa-morratxa, almordassa-mordassa, almangra-mangre, almarraixa-marraixa, almagatzem-magatzem). És d’allò més convenient tendir a fixar una forma única normativa, que serà la preferida i emprada en textos adreçats al públic en general de tot el país. Però no veig gens de mal en adaptar el text al context on s’empra.
Si ‘monjàvena’ és la variant local, no tinc res a dir (encara que no són pocs els testimonis xativencs d’almoixàvena), i si l’amo de l’establiment té la seua variant, és lògic que faça el petit esforç d’adaptar-la a la forma usual al poble. Al sud d’Alacant i Elx hom diu ‘almonjàvena’, tot i que a Alacant alterna amb ‘almojàvena’ i ‘monjàvena’. Al costat de Xàtiva, a l’Horta Sud, és ‘almonjàvena’, amb article àrab, i Josep Pla i Costa recollia, a finals del XIX, ‘almuchavena’ a la Vall d’Albaida. A Beneixama és ‘monjòvena’ i, a Alcoi, com a Xàtiva, solem dir ‘monjàvena’. Com a Castelló. L’única forma normativa, arreplegada per l’AVL, és monjàvena, tot i que la forma almoixàvena té tradició literària: és la usada per l’escriptor i professor contestà Ivan Carbonell al seu Dietari del dominic Pere Tomich, altrament escrit en un impecable català, com també pel malaurat arabista mallorquí-alacantí Míkel de Epalza al seu article “Influències àrabs en l’alimentació de la Marina Nord” (Aguaits 3), i a un munt d’altres documents, oficials i no oficials, previs a la normalització de l’AVL.
Però no sigam innocents. El mal és que la tria lèxica mai no està exempta d’ideologia. Potser és un cas de desídia o ignorància (‘dixous’ és certament cridaner). Potser [x] i [ix] volíen reproduir, sense èxit, el so africat del valencià no apitjat, però potser també hi ha una opció política al darrere. Quina llàstima que la versatilitat del valencià permeta tan ampli menú de partits lingüístics! El diccionari de l’arcaica RACV omet aquest concepte tan valencianíssim, però la inefable uiquipèdia blavera ha triat precisament eixa variant marginal, ‘almoixàvena’. Això ens fa ja ser-ne conscients: després de l’AVL i els repertoris blavers, ja no és possible ser-ne fidels a certes variants nostrades sense alçar sospites. Quina llàstima.
així com voleu que aprove l’examen del superior??? amb aquest ball d’accents i de castellanismes normalitzats. Hui la mestra m’ha corregit a classe, ja no es pot escriure “conèixer” ara he d’ escriure “conéixer”…..tans anys…..i per a algo que escric bé….
per cert, a ma casa sempre he sentit “monjàvena”……encara que ma mare, molt democràtica ella, també li diu “coca boba”….
per cert …eixe eslògan tan ambigu….diferentes….en què??? respecte a què???
Hola!! Bona nit.
Ufffs senyor Cucarella ha posat “el turbo” i ha escrit mooolt darrerament (amb perdó).
Primer dir-li que té vosté tota la raó: arreu del País Valencià es tracta la nostra llengua a patades. Diem que sí, que el català té molta importància i és una llengua com un altra i bla bla bla. Però a l’hora de la veritat, ens dóna igual utilitzar castellanismes i frases fetes castellanes en el nostre dia a dia. Una cosa intolerable si fóra a l’inrevés. En castellà no tolerariem confondre B i V quan escrivim o utilitzar paraules catalanes al parlar… Però amb la nostra llengua amb que ens entenguen, bo!
Per altra banda, el Facebook és una eina força útil per contactar amb catalans d’arreu de la Nació Catalana… que ens han tancat un grup? I què? s’ha tornat a obrir i ja som els mateixos -o més- que abans i si no, ho serem aviat. Gràcies al Facebook he contactat amb premsa digital en català que no sabia que existia. Tinc “amics” que comparteixen els mateixos somnis que jo i aprenem un dels altres: l’enllaç que no pose jo a la vista de tothom el posa altre i opinem, ho valorem… en definitiva, interactuem.
El que vull dir és que Internet és una finestra per a tots els catalans. No esperem gaire de la televisió o la ràdio o la premsa… Però Internet és lliure i el Facebook ajuda a millorar eixa relació, mai he estat tan connectat a la meua gent com fins ara!
I per acabar, un darrer argument de pes: existeix una aplicació anomenada “versos del Botifarra” i a cada click t’apareix una frase de Pep Gimeno “el Gran”. La darrera frase que m’ha aparegut ve que ni pintada:
del poble dels socarrats
d’ allà on renaix de les cendres
el meu País Valencià
Doncs sí, com bé ha dit algú a Elx diem “almonjàvena” com diem “alvessà” a “la vessant” que uns altres diuen “vertent” perquè faria més valencià. Els pous s’omplien i s’omplin alguns d’aigua d’alvessà quan plou i ja es procurava fer-los baix d’alguna costereta vessanera.
L’almonjàvena es de festa major elxana i nosaltres les amelem, la qual cosa significa que fem aigua i sucre xup-xup damunt com si fóra mel. La recepta deu ser distinta però l’arabisme és el mateix i nosaltres conservem l’article més sovint i el posem fins i tot si no és etimològic: alvessà. I és que mig Camp d’Elx era de moros fins al XVII i així parlarien català, a la seua manera.
I si no hi ha almonjàvena una bona “tortà d’armela” que jo escric tortada d’ametla però no mai “tarta” per tal d’aproximar-me a la resta. Tampoc escric “patada” ni “pata” la qual cosa vé donada pel fet que els del Camp d’Elx encara diem “pota” i “potà” perquè “patà” és una xerevitada com un temple.
El cas és que parlem tots llengua catalana i que hem de partir del nostre parlar però per a tots els catalanoparlants i no tan sols per a un compartiment que sovint, per no ser, no és ni el nostre, sense haver d’eixir del corralet autonòmic.
Tinc la sospita que com millor domina un la seua parla comarcana ancestral més catalanista és: si més no pel que fa a la llengua.