Cucarella

Estic que reglote de tanta sabonera als “emprenedors”. S’han convertit en l’avantguarda que, no sé per quins set o vuit sous, ens ha de traure a una vora d’aquesta crisi. Els treballadors, funcionaris i no funcionaris, som, per contra, la rèmora, el sobrepès que enfonsa el país. Ningú no estalvia elogis i adulacions cap als nous “emprenedors”, els dediquen pàgines especials en els periòdics i suport específic en les noves lleis laborals, no debades dipositen en ells l’esperança de la bonança econòmica que tard o d’hora arribarà. O no arribarà. Una desmesurada sabonera que contrasta, però, amb el menyspreu polític i mediàtic cap als funcionaris i treballadors en general. Per a tots aquests -per a tots nosaltres-, retrets, retallades de sou i de drets, vilipendi i escopinyades a la cara. Quin contrast. Com si sobràrem. O no valguérem una merda.

Tanmateix, malgrat tot el sabó i la propaganda, no sé si jo si hi ha negoci per a tant d’emprenedor. Però que estiguen a l’aguait i no s’hi confien, que ara tot és lloança, perquè en aquesta dictadura capitalista que patim avui són els funcionaris i treballadors en general els qui pateixen l’oprobi, demà, si convé, seran aquests “emprenedors” que avui els pugen al canyís més alter i l’endemà potser els hi cruscificaran.

I ara em rota -també és reglot- posar-me cabró i recordar un de tants “emprenedors” que he conegut, que no són casta nova d’ara, no se’ls ha “inventat” la crisi. Aquest “emprenedor” que vaig conèixer va iniciar-se en el negoci de la construcció a finals del segle passat, fa quatre dies. Jo no treballava per a ell, però faenejava a prop quan va passar el cas. Un treballador seu, dels quatre o cinc que tenia en nòmina, a tot estirar, va patir un accident en la casa que rehabilitava. Va ser un accident greu, perquè va haver d’acudir una ambulància i tot. L’emprenedor va arribar al lloc de l’accident amb un Mercedes nou de trinca, i dies arrere l’havien sentit bafanejar de l’apartament que s’acabava de comprar en primera línia de mar. Feia a penes dos anys que havia “emprès” aquell negoci, no tenia ni cinc treballadors en nòmina, i aquell que s’acabava d’accidentar feia poc que l’havia contractat i encara no l’havia assegurat. I això temia l’emprenedor, les barretades que hauria de pegar -i pagar- per tapar que se li havia accidentat un treballador sense estar donat d’alta en la Seguretat Social, i per això el maleïa, al treballador, i de fet, quan li donaren l’alta, tot seguit el va despatxar.

Jo sempre m’he considerat un treballador d’aquells que en diuen complidor. Però vist el nivell de menyspreu que haig de patir cada dia, i conscient que tant se val que siga complidor o no, que quan arribe el moment em fotran igualment en un bac al carrer, m’ho estic pensant de convertir-me en un treballador indolent i dropo, per no dir malfaener. La mateixa (des)consideració em tindran, polítics i mitjans de comunicació, empresaris i llepaculs en general. Igualment, siga complidor o malfaener, quan em tocarà, engrossiré les cues de l’atur. Que treballen, doncs, els “emprenedors”. Però que vagen amb compte, que el capitalisme és adúlter i multisexual, i si avui et perfuma, demà s’hi moca o s’hi torca el cul, com més li convindrà.

Continue cabró: fa més de vint anys vaig publicar el llibre de relats La lluna vista des de la terra a través de la tele. Un dels contes estava inspirat en un cruel acudit popular: Monstres. L’acudit explicava el cas d’un matrimoni del puntet -gent de pela, vaja- el primogènit del qual els va nàixer negrelló, coix, geperut i farfallós. No cal dir que el matrimoni va bandejar aquell fill imperfecte i el va condemnar a viure entre l’obscura pols de les andanes, lluny de la mirada de veïns, coneguts i saludats. Anys més tard, pogueren engendrar un altre fill, aquest més acordat amb la seua elevada posició social: blanc, ros i d’ulls blaus. Però, ai, que el bell fill als pocs mesos de nàixer va contraure una greu malaltia, i se’ls moria. Més odi per al fill esguerrat, que vivia ple de salut ocult en les andanes. El geperut, sabedor de la desgràcia del seu germà, una nit va davallar fins al bressol on agonitzava, i murmuradament el va escarnir: «A qui li coque, li coque!».

Ja us “cocarà” a vosaltres també, “emprenedors” blancs, rossos i d’ulls blaus. No us fieu un pèl dels qui ara us fan la gara gara i us dediquen entusiàstiques pàgines distintives als periòdics i favors especials en les lleis laborals que a nosaltres ens arruïnen. Per a tots n’hi haurà “massa”, que deia l’àvia d’un altre acudit, també alliçonador, així que tard o d’hora a vosaltres també us tocarà -us cocarà– picar espart com ara el piquem nosaltres. La paret que ens separa, vulgueu que no, és prima com un tel de ceba. I el capitalisme, fill de puta, desentranyat i convinenciós a més no poder.