Republicans i Independentistes

Els processos d’alliberament nacional dels bascos i dels catalans tenen, ara per ara, poques semblances, deixant de banda que els estats "adversaris" són la mateixa parella tradicional, França i Espanya. D’entre les moltes diferències que tenim en voldria destacar tres.

Dijous passat vaig estar a Bilbao en una jornada de treball amb el meu homòleg dins l’Eusko Jaurlaritza, José Ramon Garai. A banda de parlar de polítiques esportives, vam compartir punts de vista i opinions sobre molts altres temes, des de la política de partits fins a les respectives estratègies de construcció nacional.

Certament, bascos i catalans som diferents. Molt més del que la tradicional mitologia del catalanisme "borroka" vol fer-nos creure. Tant a nivell cultural com de tradició política, els catalans estem més a prop dels occitans, dels portuguesos o dels mateixos espanyols, que no pas dels bascos. I ho dic sense voler fer cap judici d’intencions amb aquesta comparativa.

D’entre les moltes diferències que hi ha entre els nostres processos d’alliberament nacional, n’hi ha tres de destacades:

1. La violència. Per desgràcia, des de fa més de 70 anys, Euskadi viu en un estat permanent de violència, exercida per organitzacions armades oficials o clandestines, espanyoles o basques, que han deixat una petjada fondíssima en la societat basca. Els bascos i les basques veuen amb pessimisme el final del túnel, davant l’actitud tancada dels dos principals actors del drama, en aquest moment: ETA i l’Estat Espanyol. Una llum d’esperança -petita-, la iniciativa del Lehendakari de creació de fòrums locals per la pau en 50 municipis.

2. L’existència d’un centre-dreta nacional sobiranista. A diferència de Catalunya, el sistema de partits a Euskadi té una línia divisòria claríssima, la de l’adscripció nacional. A Euskadi, com a Catalunya, tenim forces de centre-dreta i d’esquerra, d’obediència basca i d’obediència espanyola. La diferència està en el centre de gravetat de cada combinat. Mentre a Euskadi, el centre-dreta del EAJ-PNB és clarament sobiranista, a Catalunya el centre-dreta viu encara en les boires difuses de l’autonomisme regionalista, sense un projecte polític clar. Clarament, ni Duran i Lleida és Arzalluz, ni Artur Mas és Ibarretxe.

 3. La xarxa social-política. La solidesa del moviment basc d’alliberament nacional rau en la força de la seva xarxa social. D’entrada, els partits polítics abertzales estan sòlidament consolidats en el territori, amb un nivell de militància i organització que no té res a veure amb els partits catalans. Per exemple, només a Bizkaia, el EAJ-PNB té 30.000 militants, sobre una població de 1.500.000 habitants (1 de cada 50 habitants). I, més enllà dels números, la penetració social: tant EAJ, com EA com l’esquerra abertzale, tenen una presència quotidiana, a través de les seves seus socials, que tots els partits catalans no podríem fer més que envejar. Però, -tant important com els partits-, el moviment basc d’alliberament nacional té una sòlida xarxa social que li dóna suport: un moviment sindical propi (amb ELA i LAB), un potent moviment cultural, social i esportiu, mitjans de comunicació afins, etc. que treballen en la mateixa direcció i que es donen suport tàcticament.

Bascos i catalans som diferents, però podem aprendre moltes coses els uns dels altres. D’aquesta visita, m’agradaria formular un desig per ells i tres per nosaltres:

Per als bascos i basques, desitjo que superin la violència, què és actualment l’únic obstacle real per a la seva llibertat nacional.

Per als catalans i catalanes, desitjo:

– que tinguin un partit de centre-dreta amb la solidesa nacional del EAJ-PNB.

– que tinguin un moviment social sobiranista que vagi més enllà del món cultural i entri de ple en el món sindical, econòmic i dels drets socials.

– que aquest moviment social treballi colze amb colze amb els partits polítics sobiranistes, en lloc de dedicar-se a repartir-los cops de colze.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!