Republicans i Independentistes

Malgrat que comparteixi projectes i il·lusions, hi ha gestos que no puc fer meus. Els respecto, però no els comparteixo. És una qüestió d’actitud.

La política és una activitat humana que va més enllà del debat ideològic o de la concreció de les propostes. Per a mi, en el moll de l’ós de la política hi ha un element ètic que es materialitza en una certa actitud davant l’existència, una actitud d’afirmació positiva de la pròpia persona i de les pròpies idees.

Aquest element ètic no és exclusiu de cap força política ni de cap corrent ideològic. Aquesta actitud política la trobem en persones compromeses amb opcions molt diferents, repartides pels dos eixos de la política catalana, en qualsevol de les seves combinacions. Són persones que viuen les seves conviccions amb honradesa i que construeixen la seva actuació política com una afirmació positiva d’aquestes idees. Les que siguin! Totes aquestes persones tenen en comú un denominador: el respecte profund per l’altre, per la persona que tenen al davant, pensi o no com pensen ells.

Em podria entretenir ara en una variant estadística de l’argumentari anterior. Aquesta variant es podria formular en la pregunta: "En quines forces polítiques trobem més persones d’aquestes característiques?" Com és obvi, no m’hi entretindré en un plantejament com aquest, ja que seria un terreny adobat a la demagògia i al sectarisme. M’agradaria més que us quedéssiu amb la idea que cap força política, per molt noble i lleial que sigui el seu plantejament, garanteix que tots els seus seguidors desenvolupen la seva praxi amb aquest principis ètics, amb aquesta actitud d’honradesa i d’afirmació positiva. I en el cas de l’independentisme, òbviament, tampoc.

Amb els companys i companyes que militen en ERC o en altres forces de l’esquerra independentista estic segur que comparteixo moltes coses: el projecte de llibertat nacional i social pel meu país, per exemple. Però no sempre comparteixo la mateixa actitud davant la política. Ho sento molt, -perquè som companys i companyes-, però hi ha actituds de base que ens allunyen, que fan que, tot i compartir objectius, no compartim mitjans. Us en posaré uns quants exemples que, -tots ells-, comparteixen el mateix fet: la negació pròpia o la negació dels altres.

– Mai crec que estigui justificat l’insult, l’escridassada o l’agressió física a ningú; per molt "enemic" que sigui. I menys encara, quan es tracta de persones properes. És per això que se’m fa incomprensible les xiulades, empentes i insults que reben les forces polítiques l’11 de setembre, inclosos els que rebem els d’ERC quan fem la nostra ofrena al Fossar de les Moreres. Potser qui insulta, xiula o empenta sigui independentista, però em sento tant lluny d’ell com de qualsevol altre intolerant de dretes i espanyol.

– Respecto enormement la vida, la pròpia i l’aliena. I aquest respecte per la vida és, també, respecte per la mort. I crec que els dos actes més importants de l’existència d’una persona, -el naixement i la mort-, han de ser actes íntims, personals, en la mesura que ens sigui possible. Hi ha vides mediocres que una mort honorable acaba dignificant. I, també, vides exemplars que han acabat en un indigne espectacle exhibicionista. D’aquest darrer cas, me’n separa un altre abisme, el del respecte per la pròpia vida i la pròpia mort.

– Sóc republicà i crec que els reis i reines han d’esdevenir ciutadans amb els mateixos drets i deures que tothom, ni més ni menys. Efectivament, reis i reines (i prínceps i princeses, infants i infantes i cortesans i cortesanes) no gaudeixen de la meva simpatia i, de ben segur, que no me n’aniré a prendre unes copes amb ells ni acceptaré de grat el paper de súbdit que em tenen reservat. La meva afirmació republicana busca, entre d’altres objectius, l’abolició de la institució monàrquica, per rància, cara i antidemocràtica; però, en cap cas, la meva afirmació republicana busca l’eliminació física de les "reials" persones que en formen part. Cremar retrats del rei, -com cremar banderes espanyoles-, són actes de negació que em costa d’acceptar com a propis. Els respecto. Crec que no haurien d’estar perseguits per cap llei. Però no els accepto com a propis. Mai a la vida se m’acudiria cremar en públic (ni en privat!) la foto de ningú, la bandera de cap país o els colors de cap equip de futbol, per molt malament que em puguin caure. Es tracta de nou d’una qüestió d’actitud.

– La violència mai és un bé polític ni serveix per a fer avançar cap idea. Per molt noble que aquesta sigui. Mai em trobareu al mateix costat dels que utilitzin la violència, -o els que en justifiquin la bondat del seu ús-, per a defensar les seves idees. Ni que aquestes idees siguin les meves.

Potser els polítics (des dels alts dirigents fins als ciutadans que hi participen activament en la "res pública") hauríem de revisar la nostra actuació des del punt de vista de l’actitud personal, des d’una visió ètica.

Potser una política amb més ètica i menys estètica tindria més credibilitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!