Republicans i Independentistes

Bloc personal de Carles Macian

17 de febrer de 2008
1 comentari

DEL FRONT NACIONAL AL FRONT DEMOCRÀTIC

La nostra causa és la causa de la democràcia. El nostre front ha de ser el front democràtic. Sense llibertat nacional, sense dret a l’autodeterminació, no hi ha democràcia. La línia divisòria no és la llengua, ni el sentiment nacional. La línia divisòria és la radicalitat democràtica.


Cada cop tinc més clar que s’està produint un moviment de fons en la política catalana. Un moviment de fons que modificarà la dinàmica d’allò que anomenem els 4 quadrants de la política catalana (els formats pels dos eixos, nacional i social). L’arrel d’aquest moviment ve de lluny, ve de l’aposta formulada el 2003 per l’ERC de Josep-Lluís Carod-Rovira, obrint el projecte independentista a tothom, "parlés com parlés a casa seva", sense excloure a aquells que es poguessin sentir simultàniament "espanyols i catalans", perquè no volien deixar de sentir-se com allò que eren quan van nèixer a la seva terra d’origen i també volien sentir-se com allò que són en la seva terra d’adopció. Aquesta aposta s’ha anat consolidant en una realitat palpable, tant a nivell electoral com a nivell de mobilització social: el moviment "sobiranista" ha deixat de ser un moviment de matriu exclusivament nacional, ètnica, per a passar a tenir una component cada cop més important, que barreja la motivació socioeconòmica i la reivindicació democràtica, una component que no parla en català a casa seva (i, de vegades, tampoc al carrer) però que ha arribat a dues conclusions fonamentals: 1a, Catalunya és una societat diferenciada dins l’Estat Espanyol, diguem-li nació, diguem-li país, diguem-li com volguem i, 2a, Catalunya té el dret a decidir lliurement sobre els temes que li són essencials per a la seva viabilitat com a societat, com a comunitat diferenciada, com a nació.

Amb aquesta aportació, el moviment sobiranista està saltant els límits que la definició nacional-cultural-lingüística li estava imposant. Uns límits que, estadístiques en mà, no garantien ni ara, -ni menys encara en un futur proper-, la possibilitat d’esdevenir majoritaris en el context de la societat catalana actual. Uns límits que portaven dins seu, -en forma reactiva-, la llavor de corrents polítics demagògics i segregadors, que han acabat jugant al lerrouxisme i al trencament de la cohesió social (p.e. Ciutadans, o les derives actuals del PP català)

Aquest és el moviment de fons que està vivint la nostra societat, un moviment que no molt enllà adoptarà formes polítiques concretes i emergirà amb una dinàmica que no tindrà ja res a veure amb el cicle polític de la transició democràtica i la gestió de l’autonomia. Ens estem preparant per a un nou cicle polític de llarg abast, el cicle polític de l’aprofundiment democràtic i de l’assoliment de la sobirania plena.

En aquest nou cicle, la pregunta clau ja no serà si ets de dretes o d’esquerres, si ets nacional català o nacional espanyol. La pregunta clau serà si poses o no poses límits a la democràcia, si acceptes o no la possibilitat que un subjecte polític diferenciat, -com Catalunya-, tingui o no tingui el dret a decidir; és a dir, tingui o no tingui el dret a plantejar-se preguntes i a respondre-se-les democràticament. I no ens aconformarem només amb la inclusió del dret a decidir en el "catàleg" dels nostres drets. També demanarem que la qualitat de l’exercici dels drets personals i col·lectius millori, que es regeneri el funcionament d’un sistema democràtic que, a ulls de la majoria dels ciutadans i ciutadanes, és clarament perfectible. Més democràcia, més drets per a tothom, i més responsabilitat en el seu exercici, per tant, més deures ciutadans. Fent servir un concepte polític clàssic, volem una democràcia més republicana.

De fet, no estem dient res de nou. Només cal fer memòria de les paraules que va dir el President Companys davant el Parlament de Catalunya, l’1 de març de 1938: "Catalunya i la llibertat són una mateixa cosa; on viu la llibertat, allí és la meva pàtria".

  1. Però el que no vullga Esquerra per a Catalunya, que no ho vullga pel País Valencià.
    Només des del respecte de poble a poble i de igual a igual ens podem sentir germans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!