Republicans i Independentistes

Bloc personal de Carles Macian

2 de maig de 2007
4 comentaris

Comparem llistes…

La comparació entre alcaldables és objectivament favorable a en Jordi Portabella. I si comparem la resta de candidats de cada llista?

Els secretaris d’organització acostumem a tenir una mirada “distorsionada” de la política, bàsicament perquè ens toca “analitzar” sovint els números. En aquest cas, he aplicat aquesta visió “numèrica” per a comparar les llistes que es presenten a les municipals de Barcelona. Una visió, per tant, plenament objectiva.

D’entrada, he agafat les 10 primeres persones de cada llista i m’he fet dos preguntes:

– Són professionals de la política? És a dir, són càrrecs electes, assessors polítics o són assalariats dels seus partits (càrrecs interns retribuïts)

– Són membres de l’aparell dels seus partits? És a dir, pertanyen a les executives corresponents d’àmbit ciutat o districte.

Les respostes han estat les següents:

PSC. 8 professionals, 7 de l’aparell. Només hi ha 1 persona que no reuneix cap de les dues condicions.

ICV. 6 professionals, 10 de l’aparell. Cap que no reuneixi alguna de les dues condicions.

CiU. 8 professionals. 9 de l’aparell. Cap que no reuneixi alguna de les dues condicions.

ERC. 5 professionals. 3 de l’aparell (de districte, no de ciutat). 4 no reuneixen cap de les dues condicions.

PP. No hi ha informació disponible a la xarxa…

Altres elements de valoració:

– Nombre d’independents entre els 10 primers llocs?

– Nombre de presidents d’associacions de veïns entre els 10 primers llocs?

PSC. 0 i 0.

ICV. 0 i 0.

CiU. 0 i 0

ERC. 2 i 1. A més, les dues independents estan en llocs de sortida (2 i 7), hi ha un 2n president d’associació de veïns a la llista, entre el 10 i el 20.

PP. Seguim sense dades…

I no entrem a valorar personalment ningú. Ni política ni professionalment. Només volia fer avinent la diferència entre la majoria de llistes, fossilitzades pels aparells partidistes (Nicaràgua, Ciutat o Còrsega) i sense cap contacte amb la societat “exterior” i la llista d’ERC, una llista oberta a la ciutadania, als sectors socials i professionals de la ciutat i sense predomini ni dels professionals de la política ni dels “aparateros”.

Com diu el clàssic: “Facta, non verba”.

O com diria el president Montilla: “Fets, no paraules”

  1. Prou de defensar, i fins i tot citar com a referent, al Stalin d’Iznajar. Que no us cau la cara de vergonya ? Salut i independència !

  2. Del teu post es pot despendre que sou els que millor representeu al moviment associatiu comparant les llistes. Llavors ICV és qui millor representa la memòria històrica perquè hi ha la Maria Salvo i l Neus Català. Siguem serosos, les llistes són alguna cosa més que xifres.

  3. ERC I L’OLIGARQUIA FRANQUISTA:

    L’ESTRANY CAS DE LA DIPUTADA BONÁS. 

     

     

    L’estiu del 2006, aquest periodista resident a Mexic va pensar que havia arribat l’hora que els meus companys d’Esquerra Republicana de Catalunya prenguessin una posició davant del cop d’estat electoral que s’havia desencadenat arran dels comicis presidencials del 2 de juliol. Havia estat testimoni, durant la campanya electoral, d’una ofensiva mediatica sense precedents contra el candidat de l’esquerra, Andrés Manuel López Obrador, utilitzant tota una bateria d’arguments feixistes i propaganda negra que va convertir la bona societat azteca en una turba incendiaria, exactament igual a la que abans i después del 18 de juliol de 1936 va propiciar i aplaudir l’extermini de la democracia i la república entre nosaltres.

    Els esdeveniments que es van desencadenar des del recompte electoral em van preocupar i molt pero la meva alarma fou confirmada gracies a la informació directa que la meva amiga, la columnista Mónica Pérez Taylor, em va oferir a principis d’agost quan el Tribunal Federal Electoral va ordenar el recompte parcial d’urnes sobretot a l’estat de Jalisco, on vivia jo en aquells dies. Pérez Taylor va assistir com a observadora postelectoral en un poble  i va descobrir que la gran majoria d’urnes havien estat obertes, desprecintades i eren mostrades als apoderats sense ni tan sols la llista del cens. Buidades i reomplenades,  sense més pudor, com més d’una vintena de vídeos confirmaven en la primera imatge pública de la gran tradició mexicana del frau i les famoses “urnes embarassades”. Un escandol que gracies a periodistes i ciutadans, en especial Julio Hernández, de La Jornada, va confirmar la liquidació de la incipient democracia.

    Jo havia marxat de Catalunya el 15 de novembre del 2005, dies abans que certes patums del falangisme liberal es querellessin contra mi per un artícle sobre Ciutadans de Catalunya, i en la vorágine d’epitets contra mi se’m considerava un propagandista d’ERC i de Joan Puigcercós. Temps, per tant, de demostrar que les meves relacions servien d’alguna cosa.

    Després d’insistir als vells amics, com Eduard López, perque em truquessin, la diputada al congrés de Madrid Rosa Maria Bonás es va posar en contacte amb mi. No la coneixia personalment pero tenia sentit ja que era la representant del partit a la Comissió d’Exteriors de la cámara baixa. Malgrat la temporada estiuenca, vam xerrar una bona estona. Li vaig comentar, entre altres coses, que una diputada de CIU, observadora ella, havia dit meravelles del procés electoral mexica pero la propia Bonás em va dir que els parlamentaris convidats veuen allo que volen els governs i que si us plau li enviés tota la informació disponible sobre el tema.

    Al cap de quinze diez, vaig viatjar a la capital del país per recolzar la plantada cívica contra el frau que va ocupar els principals espais públics del DF i vaig demanar entrevista al secretari de relacions exteriors del Partido de la Revolución Democrática, Saúl Escobar, que va recopilar tota la informació i va enviar-la a la diputada  Bonás. El 12 de setembre del 2006, ella em va enviar un correu electronic on em deia que “hi ha suficients elements per tenir en compte” l’existencia del frau i que em buscaria, d’altra banda, informació sobre Antonio Solá, un asesor del PAN, vinculat a la FAES, i d’origen catala, que fou el creador de la campanya bruta contra el candidat de l’esquerra.

    En aquest intercanvi de súpliques i llargues amb ERC; tant ella com el president del grup parlamentari a Madrid, l’amic Agustí Cerda, s’escudaven que tota acció a emprendre depenia de la decisió final d’un sol home: Joan Puigcercós, el secretari general, del qual presuposava una bona amistat que venia des dels contactes a l’Autónoma de Barcelona, reempresos gracies al llibre que el 2004 vaig escriure i que sota el nom de “Madrid Confidencial. Les aventures del diputat K” fou tot un éxit editorial.

    Explicavem, sobretot , la fascinant descoberta d’aquesta oligarquia político-financera madrilenya que des dels temps de Carles V dominava els destins de l’estat i que després del genocidi franquista i la transició havia estat reconstruida, via privatitzacions i subvencions, pels dos genis del neoliberalisme hispanic i l’alianca amb EEUU, Felipe González i José María Aznar. Imperi comercial que ara, de nou, saquejava les velles posessions colonials.

    Eren dies preelectorals, cert, pero tota la resposta de Puigcercós a la interpelació directa d’un bon amic fou que ja el deixés en pau amb aquestes tonteries mexicanes. I aquí es va acabar tot. Vaig pensar que en política pitjor que ser malvat es actuar estupidament i que desentendre’s d’aquest assumpte de Méxic era forca antipolític ja que la informació estrategica i delicada que podíem tenir sobre els negocis bruts del l’Espanya corporativa podien utilitzar-se davant del govern del PSOE, avalador incómode pero forcós del cop d’estat electoral.

    El novembre, ja sense resposta posterior, vaig enviar un correu a la diputada Bonás per expresar el meu malestar per les absurdes declaracions de Carod Rovira comparant Artur Mas amb López Obrador, ambdós malperdedors i antidemócrates. Comencava a pujar-me la mosca al nas pero el cert es que fins fa ben poc no vaig descobrir que aquell mes de novembre, quan les forces policials desapareixien, empresonaven i ferien centenars d’oaxaquenys i López Obrador es proclamava president legítim de Méxic en un acte de masses al Zócalo, la diputada Bonás va participar i intervenir en la sessio plenaria de la Comissió d’Exteriors del Congrés que va tenir lloc el 21 de novembre del 2006.

    Un dia historic, doncs, ja que ben poc es reuneix aquest órgan presidit per l’inclit Josep Antón Durán i Lleida. En tot cas, era el dia indicat perque compareixia Trinidad Jiménez, la secretaria d’estat per América Llatina, que tenia un coneixement directe dels fets ja que després de la precipitada felicitació de Zapatero a Caldrerón el 7 de juliol, abans que el tribunal federal legalitzés el robatori, dirigents del PRD com Jesús Ortega havien parlat amb ella per recordar-li el que realment passava a Mexic.

    No cal dir que Rosa Maria Bonás tenia de part meva, tota la informació necesaria, inclós els terribles fets d’Oaxaca on el gobernador Ulises Ruiz i el president Vicente Fox havien reprimit des d’agost l’Assamblea Popular que demanava la renúncia d’aquell cacic priista. Tema que era, fins i tot, motiu de portada als principals diaris de l’estat espanyol.

    Rosa Maria Bonás va prendre la paraula i va demanar a la funcionaria de Zapatero que fos “sensible con los pueblos indígenas que han sufrido durante años genocidios y expolios”.  Dolca petició. Cínica i indecent, també, perque no va mencionar per res els indígenes que aquells dies assassinats a Oxaca ni totes les violacions als drets humans que el Parlament Europeu va recopilar mesos després. La diputada Bonás sabia i va callar. Es cómplice.

    Pero en plena espiral d’hipocresia democratica, encara va exigir-li a Trinidad Jiménez que Espanya fos “garante” de drets humans sense ni tan sols preguntar-li per aquella compatriota, Cristina Valls Taberner, que el maig del 2006 fou apallissada i violada a San Salvador Atenco quan la policia va reprimir amb especial virulencia, i un adolescent mort, els camperols d’aquell poble. Cristina Valls Taberner fou expulsada del país en aplicació de l’article 33 contra injerencias d’estrangers en política interna, en contraposició a José María Aznar que va predicar contra el populisme en plena campanya electoral i va violar, ell si, la constitució mexicana.

    En la seva fabulosa intervenció, la diputada Bonás no va mencionar en cap cas la questió de les eleccions presidencials tot i que aquella era l’ocasió per fer moltes preguntes. Tenia tots els elements i podia demostrar, també, una linia coherent oposada a CIU i als seus portaveus que van aplaudir i santificar el cop d’estat electoral contra l’amenaca d’aquell titella d’Hugo Chávez que era, deien, López Obrador. Res de res. Silenci. I nova complicitat.

    El tema, la clau de totes les preocupacions d’una dona independentista, republicana i d’esquerres, expresada en paraules clares i contundents, fou que les corporacions espanyoles respectessin “exquisitamente las normas de buen gobierno” ja que entre aquests tercermundistas “la corrupción es costumbre. Y España debe ayudar a que esa corrupción se extinga y no debe colaborar a través de sus empresas a fomentarla”. Quina llástima que la diputada Bonás, en defensa de la bona oligarquia franquista, no sabés que la compra del principal banc mexica, Bancomer, per part de BBVA fou un escándol, encara no conclós, fruti del rescat bancari de 1995, pagat via impostos,  compra avalada, a més, per un bon del tresor robat a un ciutada anonim, doble llatrocini santificat pel director del Banc de Mexic, Guillermo Ortiz, i el secretari d’hisenda, Francisco Gil Díaz, actualment conseller de Telefonica Móviles en terres azteques. Un bon motiu pel qual el govern espanyol preferix que no arribi a la cadira presidencial cap candidat honest. .

    La diputada Bonás va estar-se a Méxic la setmana de l’1 de maig durant la reunió interparlamentaria entre les dues cambres de la vella i la nova Espanya. Al seu blog, comenta temes de migració, de remeses, la seva estada a Cancún i les seves converses amb hotelers catalans i espanyols. Preocupats, com ella, pel canvi climatic. I foren rebuts pel president Calderón durant una hora i mitja, que segons la diputada Bonás, es tot un estadista perque “pretén mantenir relacions fluides amb Cuba i Venezuela”. O sigui, “que en prengui nota el PP”. El veu preocupat pel trafic de drogues i ella sap que nomes legalitzant-les hi haura solució. La diputada Bonás está contenta: “Espanya guanya prestigi”. Es el pont entre America i Europa. Visita la basílica de Guadalupe i torna a casa. No sap que l’exercit ha ocupat el país, que Calderón, amb l’excusa del narco, militaritza el el territori i obre la via colombiana d’extermini popular, que els soldats van violar i matar una dona gran i indígena a la serra de Songolika, a Veracruz, i que el president Calderón va dir que havia mort d’indigestió. La diputada Bonás nomes sap que Felipe Calderón Hinojosa es un home decent i que Espanya i Mexic tenen grans negocis conjunts a fer. El problema es que ella sap, i no pot dir que no em coneix, el cop d’estat que es va produir a Méxic el passat juliol i els ciutadans que van morir l’any passat, assassinats de forma, aixo si, democratica.

    L’altre problema, imagino, es que la diputada Bonás representa un partit que es proclama republica, independentista i d’esquerres i que fou acollit fa més de setanta anys per l’unic govern que va recolzar la causa de Companys i de la democracia. La diputada Bonás i ERC avalen el govern fraudulent del PAN i la seva dictadura de facto. Avalen els vells amics de Franco i de Hitler, aquí anomenats cristeros i sinarquistas, que intentaven derrocar Lázaro Cárdenas. Avala l’oligarquia madrileñilla i els bancs que van pagar la guerra d’extermini contra la república. I avala el nostre monopoli, monárquic i franquista, altrament La Caixa, que a través de Gas Natural, Repsol i Aigües de Barcelona te en cartera grans projectes a Méxic. Res a dir. El problema final, meu, suposo, es que llavors ja toca dir les coses pel seu nom. La diputada Bonás es cómplice de la dictadura que s’ha instalat a Méxic. I el que ella sap la condemna i la mostra tal com és: cínica i farisaica.

    Motiu per pensar si ERC no es ja part integral de l’imperi espanyol. Si no ha venut  tots els principis que donen sentit al seu nom, la seva trajectoria i als vots de tants que vam creure que finalment algú netejava les pútrides aigues de l’estany pujolista. Perqué si parlem de fets recents, no hi ha gaires dubtes que ERC actua a favor del neofranquisme espanyol i defensa, a l’exterior, els interessos de l’oligarquia genocida. No es ilegal, certament, pero queda l’absurda pregunta: A canvi de qué, estimat Puigcercós?

     

     

    Oriol Malló Vilaplana.

     

    Méxic DF. 9 de maig del 2007


     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!