Republicans i Independentistes

La política i la religió són fenòmens sociològics diferents, tal i com argumentava en el meu post "Política independentista versus religíó independentista", del passat 3 de juliol. I en el cas de l’independentisme, els tenim tan barrejats que, -més que un moviment polític-, acabem semblant un moviment espiritual. Fins i tot el llenguatge ens acaba traint i ens preguntem, sense dubtar de la correcció de l’expressió, si el nostre electorat "tindrà fe" en nosaltres (o no?) o entrem en aquella dinàmica, -un clàssic de la història de les religions-, de la depuració de la fe a través del fonamentalisme, en aquest cas, del fonamentalisme independentista, expressat amb frases del tipus "els d’ERC no són independentistes". Una mostra entendridora d’aquest ús del llenguatge religiós la podeu trobar en el títol d’aquest post d’en Salvador Molins.

Permeteu-me, abans d’entrar en matèria, un petit ex-cursus. Des de la Il·lustració, la crítica al fenòmen religiós s’ha fet des de diversos posicionaments filosòfics i científics, tot i que, -en algun cas-, aquesta crítica ha acabat portant a nous corrents amb un marcat component "religiós", que han substituït Déu pel Materialisme Dialèctic, Crist per Marx i l’Església pel Partit, per esmentar-ne un de prou conegut. El progrés de les societats humanes ens mostra clarament que la realitat social és massa complexa com per a poder-la explicar plenament amb aquesta mena d’anàlisis simplistes, anàlisis que només són útils per a redactar catecismes (religiosos o polítics) però que serveixen de ben poca cosa si pretenem afrontar el repte de la transformació social. Però no totes les crítiques van caure en aquest parany. Una de les crítiques més genuïnes i més contundents al fet religiós, -la que va formular Friederich Nietzsche-, en cap cas va acabar justificant un pensament "neoreligiós". Certament, el corpus filosòfic nietszcheà és complex i es caracteritza per una crítica radical que demana, abans que res, coneixement i reflexió. Els conceptes de superhome, de moral aristocràtica o de mort de Déu ataquen frontalment el cristianisme, -considerat una religió d’esclaus-, i proposen una nova moral i un nou estat de l’home, basats en l’afirmació de la voluntat de poder, que transcendeix la realitat humana des d’una perspectiva completament diferent a la de la tradició cristiana.

Tanco l’ex-cursus filosòfic i torno a la matèria política d’aquest post. En els darrers mesos, ha aparegut en escena una nova crítica a l’independentisme que s’insereix plenament en la seva tradició religiosa ("nosaltres som els purs", "si exposem clarament la nostra doctrina al poble català s’aixecarà de la seva postració i ens seguirà cap a la independència", "cal un nou lideratge que condueixi el poble català a la terra promesa") però que, curiosament, utilitza una retòrica plenament nietszcheana. Em refereixo, a certs posicionaments que consideren, -tal com apareix en un post del bloc Reset-, que hi ha un "…nou sobiranisme, en contraposició a la crítica que efectuem de les manifestacions del vell catalanisme, del catalanisme obsolet. Les eleccions al Parlament espanyol del proper mes de març pensem que poden ser un punt d’inflexió clau en aquest debat. Ho direm sense embuts: la derrota del vell catalanisme passa per un vot de càstig a CiU i a ERC. I pensem que l’abstenció, una campanya per una abstenció activa pot ser la clau per poder capitalitzar i canalitzar aquest sentiment tan estès de cansament, frustració, cabreig… i alhora d’esperança."

Sembla que, més enllà d’aquest bloc i d’altres similars, alguns personatges públics s’estan presentant a si mateixos com a els representants d’un "nou catalanisme", d’un catalanisme que superarà la "moral de l’esclau" del catalanisme obsolet. Aquests "supercatalanistes" no tenen cap problema en "matar Déu", és a dir, en induir la derrota electoral de les caduques forces catalanistes actuals, inclosos els fariseus de CiU i els falsos profetes d’ERC. Alguns d’aquests catalanistes no tenen tampoc cap problema a proclamar la seva imparable superioritat amb tanta vehemència que, de vegades, també sembla que proclamin altres superioritats polítiques, nacionals o socials; que en cap cas comparteixo ni podré compartir. Efectivament, un d’ells és el professor López Bofill. Però no n’és, ni de bon tros, l’únic.

Certament, aquesta combinació de fonamentalisme polític i de verborrea nitzscheana ni és formalment coherent, ni és políticament consistent ni, encara menys, estratègicament convenient. La incoherència de les formes és òbvia, com he argumentat fins ara. La inconsistència d’aquesta formulació política és evident: l’atac públic i obert, -des de posicions independentistes-, a les formacions polítiques independentistes només serveix per a restar vot i força a aquestes i, directament i indirecta, reforçar les posicions del catalanisme unionista d’en Duran i Lleida, del suposat federalisme del PSOE i del neoespanyolisme desacomplexat del PP. Cada vot independentista que s’absté, va al blanc o va a opcions extraparlamentàries, és un vot que permet treure més diputats al PP, al PSOE, a IU  i a CiU. Finalment, l’estratègia és totalment inconvenient i només cal fer una ullada a la història. Els postulats nietzscheans en cap cas porten a l’articulació d’un moviment social de masses, al contrari, porten a una visió aristocràtica de la política diametralment oposada al republicanisme d’ERC i als reptes que planteja l’objectiu del 2014.

Com deia mossèn Ballarin, -gens sospitós de voler matar Déu-, "Nietszche és un filòsof imponent, però cal anar amb compte amb la seva lectura: de vegades, t’acaba fent mal". I, -pel que sembla-, alguns joves imparables no l’han sabut digerir convenientment.

P.S. No tots els imparables són iguals. N’hi ha poetes d’una sensibilitat exquisida (Manel Forcano) i escriptors amb un bisturí irònic demolidor (Sebastià Alzamora)