No va de putes, va de puters

‘Si elles escullen dedicar-se a la prostitució, què hi ha de dolent?’, ‘No havíem quedat que el feminisme defensa el dret al propi cos?’, ‘Si ho han de fer, val més que la cosa estigui regulada i els seus drets garantits, com en qualsevol altra feina’, ‘A més, també hi ha prostitució masculina!’, ‘Que parlin i decideixin elles, que són les afectades’. Aquesta seria una petita selecció de les frases que s’escolten cada vegada que revifa el debat sobre la prostitució. Les pronuncien aquells qui estan a favor de convertir-la ‘en una feina com qualsevol altra’, basant-se en una lògica neoliberal molt perillosa, però que sembla inofensiva.

El raonament que fan servir parteix de dos mites ben arrelats, molt ben teoritzats per la filòsofa Ana de Miguel. El primer, el mite de la lliure elecció. Tenint en compte l’opressió a què estem sotmeses les dones, moltes de les nostres eleccions no són realment lliures, encara que ho semblin. Exemples d’això serien les dones que ‘lliurement’ escullen posar-se tacons que destrossen els peus o aquelles que, també molt ‘lliurement’, decideixen jugar-se la salut en un quiròfan per operar-se els pits. Aquesta falsa llibertat s’accentua encara més si a l’opressió de gènere se li afegeixen les de raça i classe, com acostuma a passar amb les dones prostituïdes.

El segon mite és el del mal menor, que ja es va encarregar de propagar l’església en el seu moment. Parteix de la idea que la prostitució és ‘l’ofici més antic del món’, que els homes tenen ‘les seves necessitats’ i que, per tant, no desapareixerà mai i l’únic que s’ha d’intentar és que l’activitat sigui el més transparent possible. Salvant les distàncies és com si, en comptes d’abolir l’esclavitud, s’hagués continuat legitimant com si fos una cosa natural.

És exagerada i paternalista la comparació? Jo crec que no, tenint en compte les històries que expliquen moltes supervivents del sistema prostitucional. Però suposem que sí, que la majoria de dones prostituïdes ho han escollit amb total llibertat i són tan felices com les que surten als programes de Cuatro. Crec que, fins i tot si fos així, acceptar aquesta activitat com a feina seria una greu vulneració dels drets de les dones. De totes, no només d’elles. Perquè el feminisme no lluita per defensar les llibertats individuals, sinó els drets col•lectius. Per això es denuncia l’existència de feines com la d’hostessa de Fòrmula 1, per exemple, malgrat que alguns argumentin que això va en detriment de les que s’hi dediquen. Si en aquest cas acceptem que és pel bé de totes, per què no en el cas de la prostitució, on és molt més evident que es vulneren drets humans? Col•locar-la al nivell de qualsevol altra feina implica donar el missatge a totes les dones que, si mai tenen algun problema econòmic, sempre poden vendre el seu consentiment sexual a algun home disposat a pagar. I el que és pitjor: dóna el missatge als homes que, sempre que tinguin prou diners per pagar-ho, podran accedir als nostres cossos.

I aquí és on volia arribar: a ells. Perquè aquest article és un magnífic exemple del que no s’ha de fer, que és posar el focus sobre elles, les mal anomenades ‘putes’ o ‘treballadores sexuals’. A mi no m’interessa en absolut jutjar-les. Que cadascuna s’enfronti a la feminització de la pobresa de la manera que pugui/vulgui. És perfectament legítim i no les fa menys dignes, només faltaria. Però sí que m’interessa jutjar-los a ells. Els marits infidels que van al prostíbul a buscar ‘el que no tenen a casa’, els joves que hi acudeixen en manada a reproduir tot el que han vist al porno, els qui li paguen una estoneta divertida a l’amic verge de torn ‘perquè s’estreni amb una professional’, els respectables empresaris que hi van després de tancar un negoci… Els puters, en definitiva. Perquè sí, els ‘clients’ sempre són ells.

I aquesta és la qüestió. Per què tants homes –es calcula que entre un 30 i un 40% a l’estat espanyol– consideren que els seus diners legitimen les relacions sexuals amb una dona que saben que no els desitja? No té un punt pervers tenir una relació sexual tot i saber que a l’altre no l’excita? No és tractar-la a ella com un objecte i acceptar la idea que les dones hi som per a satisfer els desitjos masculins, que som éssers sexualment passius, gairebé recipients?

El debat, per tant, no va –o no hauria d’anar– del dret d’elles a prostituir-se, sinó del ‘dret’ d’ells a comprar el seu consentiment. Un dret que no és ni un dret ni una necessitat, sinó un desig i la forma de reafirmar un privilegi. Perquè, a diferència del que molta gent es pensa, no només ho fan els que no lliguen o els ‘senyors poc agraciats’. També ho fan nois joves i atractius i els inofensius pares de família. Com passa amb les violacions, els subjectes són completament diversos, el que demostra que no es tracta de sexe ni de necessitats sexuals, sinó de poder.

Si el problema són ells, doncs, la solució hauria de passar per ells: per una banda, atacar la demanda amb multes a puters i proxenetes. Per l’altra, destinar ajudes i garantir tots els drets de les noies –dret a l’habitatge, regularitzar la situació de les dones migrades…– sense criminalitzar-les en cap moment. Crec que és l’única manera de fer trontollar una activitat que s’ha de nodrir, a la força, de prostitució forçada. Com si no dónes sortida a una demanda tan alta només amb les dones voluntàries? Sense demanda, no hi ha condicions laborals a millorar, ni sindicats a crear, ni noies a qui protegir.

Probablement aquest model, el suec, no és perfecte, i hi ha qui considera que és utòpic, difícil de dur a la pràctica o que acaba criminalitzant indirectament les noies. Potser és cert, se m’escapen els detalls, però s’ha demostrat que com a mínim ha aconseguit canviar l’opinió pública. Després de vint anys de model abolicionista, a Suècia avui dia ja tenen força clar que la prostitució és la institució patriarcal per excel•lència, que és una manera més de cosificar-nos, de reforçar la masculinitat hegemònica i la violència sexual i d’alimentar opressions de gènere, raça i classe. Es pot discutir de quines maneres es podria millorar aquest model per tal de protegir-les a elles, però crec que qüestionar els puters i deixar de normalitzar el que fan és un primer pas indiscutible.

Perquè no, no és una feina ‘com qualsevol altra’. Encara que el capitalisme ens digui que tot es pot vendre i comprar, crec que a ningú no se li escapa que fer fel•lacions a desconeguts que no t’exciten no és com vendre roba, preparar hamburgueses o cuidar persones grans. Potser per algunes persones no suposa cap problema, però no podem obviar que implica una sèrie de coses que no impliquen altres activitats, des de la salut fins a la intimitat o la seguretat, i més tenint en compte el model de sexualitat violenta que tants homes reprodueixen.

Si la nostra mare, filla o germana es veiés en una situació de vulnerabilitat econòmica, oi que contemplaríem la prostitució com una de les últimes opcions? Si no ho volem per a elles, per què ho acceptem per a la nigeriana de la cantonada? Per què caiem en la hipocresia de no assenyalar als culpables que sigui allà? Els proxenetes, sí, però també els puters.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*