Sexualitat femenina: la revolució pendent

Crec que una de les primeres coses que em va fer adonar de la desigualtat entre homes i dones va ser la qüestió del sexe. D’adolescent no entenia per què els meus companys de classe podien parlar alegrement de les palles que es feien i alhora permetre’s el luxe de titllar de ‘guarra’ la monitora del taller de sexualitat de torn que ens havia explicat les bondats de la masturbació. No entenia l’estrany pacte de silenci tàcit que semblàvem haver acordat entre totes sobre aquest tema, com si haguéssim donat per fet que allò de l’autoplaer era cosa d’ells. Tampoc no entenia per què el que sortia cada cap de setmana amb una diferent era el model a seguir per a tots mentre que la que s’atrevia a tenir sexe a la primera cita ‘no es feia respectar’. O perquè els mateixos nois que es beneficiaven de la hipersexualització dels cossos de les dones a través del porno s’atrevien a jutjar la companya que pujava a les xarxes una foto del seu escot o del vestit ajustat de moda. Els mateixos hipòcrites que fins i tot li regalaven algun like, no fos cas que deixessin perdre l’oportunitat de fer-li arribar la seva aprovació masculina.

Amb els anys –i una mica de consciència feminista– vaig començar a entendre algunes coses. Vaig arribar a la conclusió que, en una societat completament misògina, plena de tabús sexuals i amb un gran pes de la moral judeocristiana heretada, transgredir allò que s’entenia com a ‘dona respectable’ havia de ser, a la força, molt empoderant i feminista, una manera de dir ‘tinc desig sexual, és meu i faig amb ell el que em dóna la gana’. Sota aquesta lògica, la promiscuïtat femenina podia semblar empoderant, com també les selfies sexys o els vestits ajustats i els talons infinits. Fins i tot la prostitució i la pornografia podien ser-ho. Per què no fer negoci amb allò que sempre se’ns ha negat? Evidentment, era una conclusió precipitada.

El problema d’aquesta anàlisi, que és similar a la del mal anomenat feminisme pro sex, és que no calibra bé ni el pes del patriarcat a les nostres vides ni la seva habilitat per adaptar-se als nous temps, per camuflar-se i fingir que desapareix, quan en realitat només canvia de forma. La realitat és més crua que les fantasies que prometen l’emancipació a través de la performance de la femme fatale perquè no, no tot allò que té a veure amb el sexe és necessàriament empoderant. És més, si ets dona, probablement és un espai de perill, submissió, frustració i culpabilitat. No dic que ho sigui per se ni que no es pugui canviar, però crec que, per a fer-ho, cal ser realistes i tenir en compte el punt de partida i el context. Un context en què encara som, a ulls dels homes, objectes.

L’estafa de la revolució sexual

Un cop d’ull al passat per entendre on som. La revolució sexual –com la francesa– tenia bones intencions i va aconseguir coses molt positives –no vull menystenir tot allò que van aconseguir les feministes llavors–, però malauradament va acabar esdevenint androcèntrica, misògina i, en part, una presa de pèl per a les dones. El maig del 68 va ser pioner en reivindicar el sexe com una energia poderosa amb gran capacitat de canvi social. Ho era i tenia sentit que ho fos, venint dels temps del ‘nena, tapa’t’ i del ‘no et toquis, que et quedaràs cec’. Per això també tenia sentit que, anys després, el ‘destape’ espanyol es llegís com a progressista. Per fi les dones podíem ensenyar el cos amb llibertat i fer cas omís als patrons conservadors de feminitat! El cost? Tenir pits i culs a totes les portades de revistes pseudoprogres que venien allò com a molt modern i trencador.

Hi ha qui diu que la veritable revolució sexual hauria d’haver consistit que es destapessin ells. No crec que hagués calgut, però és cert que passar del ‘nena, tapa’t’ al ‘nena, destapa’t’ no només ens ha servit per avançar a mitges, sinó que ha escenificat un fals alliberament sexual femení que ens hem acabat creient i que és un escull a hores d’ara. Realment és un canvi radical passar de la moral cristiana a la cultura del porno? Hem guanyat gaire, canviant els vestits modests, la castedat i la monogàmia obligatòria pels missatges que ens conviden a operar-nos els pits per a ser més follables? Hem canviat el capellà pel PornHub, però continuen manant ells. Nosaltres seguim ocupant la posició d’objectes –i no de subjectes– en les relacions sexuals. Som llegides com només un cos, que, sigui per a ser ocultat o per a ser exhibit, se segueix llegint com a potencialment perillós, com a causant d’una ‘incontrolable fúria sexual masculina’ que ens volen fer creure que forma part de l’ordre natural de les coses.

I així estem les dones de la meva generació: pensant que la revolució sexual ja està més o menys superada i que pobretes, les nostres mares o àvies, que no podien ensenyar els pits a la platja o fer ‘el que els sortia del cony’. Sense adonar-nos que aquest ‘el que ens surt del cony’ potser no és tan feminista ni empoderant com sembla, que potser té més a veure amb que acabin fent amb nosaltres el de sempre, però convencent-nos que som lliures per a escollir-ho. Lliures perquè ens facin al llit tot allò que els fan a les actrius porno –perquè no serem tan puritanes com per rebutjar el sexe dur…–. Lliures per ballar a quatre potes en una discoteca mentre un noi simula que ens penetra. Lliures per passar fred la nit de Cap d’Any per tal de ser la més sexy. S’entén la perversió del concepte?

Les nostres àvies van haver de patir més estigma, tabú, silencis i repressió sexual que nosaltres, però és probable que també tinguessin menys possibilitats de trobar parelles sexuals que demandessin ejaculacions facials, estrangulaments i mamades amb arcada obligatòria. Hi ha dones que s’exciten amb aquestes pràctiques? Sí, i és absurd fer-les sentir culpables o forçar-les a canviar res. Ara bé, sense reivindicar que el sexe feminista hagi de ser un sexe necessàriament ‘suau’, caldria analitzar primer d’on surten certs desitjos i, sobretot, preguntar-nos si realment la majoria de noies que accedeixen a certes pràctiques ho fan perquè realment ho volen, perquè se senten pressionades o perquè no conceben un sexe més enllà del patró dominador-dominada.

Santes/putes: la doble moral patriarcal

La qüestió de la pressió no és menor. Històricament el patriarcat sempre ha encasellat la nostra sexualitat en la dicotomia santes/putes com a estratègia de control: unes dones modestes, dolces i fidels per a casar-se i unes altres ‘vicioses’, promiscues i menyspreables per a follar. O tot en un, la frase aquella que diu que la dona ideal és la que és ‘una senyora al carrer i una puta al llit’. Que sigui sexual, però que no se li noti massa, vaja, no fos cas…

Si l’alliberament sexual de les dones fos una realitat, aquesta dicotomia estaria superada i cap etiqueta encotillaria la nostra relació amb el sexe –com els passa a ells– però el fet és que encara és ben present. Només cal veure com reaccionen molts nois quan una noia amb un cos normatiu decideix penjar una fotografia sexy a Instagram. Likes, una bona estona mirant les fotos, potser algun comentari de mal gust amb l’amic de torn, però ‘no és una noia amb qui tindria una relació’, com si fer allò la convertís en menys respectable, com si passés automàticament a la casta de les de ‘per a un polvo i ja està’. Unes dones que estan allà per a satisfer-los, però que no es mereixen gaire perquè ‘ja se sap el que busquen’.

Crec que les raons que porten a una dona a pujar una foto així poden ser diverses, però cap no justifica l’slut shaming ni la retirada del carnet de feminista. Potser penja la fotografia perquè vol lligar, perquè li agrada el seu aspecte i vol ensenyar-lo o perquè rebre l’aprovació dels altres és una manera d’erotitzar-se o validar-se. O potser fins i tot ho fa per inquietuds artístiques. A excepció d’aquesta última opció, crec que és gairebé impossible que en la resta no hi hagi un pes molt gran del patriarcat al darrere. Tenint en compte que des de petites se’ns sotmet a unes dosis molt grans de pressió estètica, se’ns socialitza en el mandat de satisfer els homes i se’ns intoxica amb l’amor romàntic, no té cap sentit jutjar una dona que potser busca allò que li han ensenyat a fer: agradar-los –o agradar, en general, però sempre des de la seva mirada–. Tampoc té sentit, però, dir que és un acte feminista –com defensen alguns sectors– perquè ens segueix col·locant en la posició de sempre. La doble moral patriarcal és doble precisament per això, perquè el patriarcat ens vol santes, però també ens vol putes. Ambdues coses li són funcionals i es complementen. Per tant, reivindicar l’altre pol de la dicotomia, el de ‘puta’, és fer-li el joc al sistema.

L’autèntica revolució sexual per a les dones, la que resta pendent i desgraciadament sembla llunyana, és la que dinamita aquests dos estereotips que encara ens lliguen a la voluntat masculina, ens dificulten el plaer i ens pressionen. Una dicotomia ben antiga que, en temps de postrevolució sexual, es legitima potenciant aquell pol que en les époques ‘castes’ era més penalitzat socialment. Aquest nou gir per a tornar on sempre afegeix la pressió de la hipersexualització a la llista esmentada de pressions que ens porten a autocosificar-nos. Un afegit al mite de la superwoman: a més de dona treballadora, àngel de la llar, mare, intel·ligent i atractiva, sempre sexualment disponible i disposada a tot. Com, doncs, podem criticar la noia de la foto? La qüestió no només és greu perquè se’ns exigeixi hipersexualització i alhora se’ns castigui en exhibir-la, també és preocupant perquè se’ns demana que siguem molt sexuals i desinhibides quan ni tan sols coneixem el nostre cos, quan el plaer femení és encara un misteri fins i tot per a nosaltres mateixes.

El misteri del plaer femení

Toquem de peus a terra: el 76% de les dones no arriba a l’orgasme sense estimulació clitoriana, però aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998 i molts homes encara no li fan massa cas. De fet, la majoria de la població desconeix quina forma té i el que ocupa. Segle XXI, però sexe encara és sinònim de ficar-la i la majoria d’homes encara es pregunten com follen les lesbianes (‘Polles de plàstic, és clar’). Assumir que el seu membre té una rellevància més aviat discreta en el nostre plaer suposo que ja per a una altra era. Revolució sexual superada, però hi ha dones que encara fingeixen orgasmes. Sexe per tot arreu i a totes hores, però encara hi ha molts individus que no saben reconèixer un orgasme femení o que consideren que el polvo acaba quan ell es corre, i si ella encara no ha acabat, mala sort, que ja se sap que som complicades…

No és d’estranyar, doncs, que les dades de l’escletxa orgàsmica siguin tan alarmants: hi ha estudis que diuen que les dones heterosexuals són el grup que menys orgasmes aconsegueix i només arriba al clímax en el 65% de les relacions sexuals. Amb aquest panorama, com pot resultar empoderant per a les dones tenir mil i una relacions heterosexuals? No és una crida a la castedat, només una petita alerta per recordar on som. Massa noies s’han trobat obrint-se de cames sense ganes o fent coses que no volien. Massa noies que han descobert el sexe amb un ‘Ah, era això’. Massa noies que alguna vegada han pensat ‘que acabi ja’. Crec que no és gaire atrevit afirmar que són situacions que ens sonen a totes. No dic que siguin necessàriament culpa d’ells ni que passin amb tots els homes, però el fet és que són encara massa corrents i el desconeixement de la sexualitat femenina, també per part nostra, hi té molt a veure.

Les dones tenim un òrgan exclusivament dedicat al plaer i alguns estudis sostenen que tenim una capacitat sexual molt més gran que la ‘incontrolable’ fúria sexual masculina. No obstant això, el nostre desig encara es troba molt apagat. La socialització femenina fa que moltes entenguin que el sexe és ‘cosa d’ells’, no desenvolupin cap curiositat pel seu propi plaer i caiguin en una apatia sexual prolongada. A això cal sumar els altres grans hàndicaps que ja he esmentat: la pressió estètica i  el mite de la superwoman. Si hem d’arribar a donar-ho tot en l’àmbit professional, domèstic, familiar, estètic… D’on traurem el temps –i les energies– pel sexe, que requereix calma, predisposició i, sobretot, retrobar-se amb una mateixa i fer les paus amb el propi cos? No hi ha pitjor afrodisíac que els complexes, l’estrès, la culpa i l’autoexigència. I d’això les dones en sabem una mica.

Aquest fenomen cultural, però, es disfressa de natural: ja se sap, ‘els homes pensen amb la polla’ i ‘sempre tenen ganes’. Doncs no. No és que siguin més sexuals, és que el sexe està fet a imatge i semblança seva, el que implica la nostra desconnexió. I quan sembla que s’arriba a un moment de la història en què deixa de negar-se la sexualitat femenina, resulta que era una trampa, que se’ns ha tret la roba, però no per a explorar el nostre plaer, sinó per a seguir utilitzant el nostre cos. Perquè seguim sent objectes, i no subjectes. Éssers desitjats, i no desitjants.

La revolució sexual va ser una estafa o, com a mínim, va ser una revolució a mitges, i és obligació del feminisme contemporani assenyalar-ho. I també és obligació del feminisme contemporani no posposar aquesta revolució tan necessària introduint discursos masclistes i neoliberals que intoxiquen i distorsionen i que plantegen un empoderament que, en cas de ser real, és individual i mai col·lectiu i, per tant, molt poc revolucionari. No es fan passes cap a la cerca del plaer femení reivindicant acriticament el sadomasoquisme o les fantasies de violació. Tampoc defensant la mercantilització dels nostres cossos a través del porno i la prostitució, dues escoles on els homes desaprenen a follar. Tampoc considerant empoderants els corsés, tacons i llenceries que ells van posar allà per ‘alegrar-se la vista’. No va de resignificar la nostra opressió, va d’abolir-la.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | 2 comentaris

No és obligació de les feministes fabricar aliats

Crec que totes les feministes ens hem trobat en una situació similar alguna vegada: un home té una actitud masclista, tu li fas saber, et contesta el clàssic ‘És que ara tot és masclisme!’ i a partir d’aquí es desencadena una discussió molt pesada en què tu intentes explicar-li en què consisteix el patriarcat –encara que s’ho pensin, molts no ho tenen clar– mentre ell intenta rebatre els teus arguments entre brometes i una bona dosi de paternalisme. És igual que tu tinguis més coneixements sobre feminisme que ell. És igual que parlis des de l’experiència de ser dona i haver viscut en primera persona moltes violències. Ell t’explicarà per què no tens raó o per què només en tens una mica. I tota aquesta estona de discussió absurda rarament haurà servit perquè reflexioni o canviï el més mínim.

No cal dir que no passa sempre ni ho fan tots els homes. Alguns escolten, analitzen, pregunten i debaten des de l’interès i les ganes de canviar les coses. A aquestes alçades, però, crec que no cal especificar que generalitzar és necessari per entendre com funciona el sistema, quelcom impossible de fer si ens perdem en els casos individuals. Generalitzant, doncs, crec que podem arribar a la conclusió que intentar convèncer els homes és molt cansat i força estèril. Quin desgast d’energia, quines emprenyades més innecessàries i quina frustració cada vegada que ens topem amb la realitat de veure que no són capaços de tenir empatia amb nosaltres, que no entenen gairebé res. Però és comprensible. On s’és vist que l’oprimit hagi de convèncer l’opressor que no l’oprimeixi? On s’és vist que l’opressor accepti amb gentilesa baixar del seu lloc de poder?

A vegades se’ls intenta convèncer amb l’argument que una societat feminista també beneficiaria els homes perquè no tindrien la pressió de ser uns ‘machotes’ i podrien plorar sense complexos, per exemple. Això és cert i sona molt maco, però no ens enganyem, si el feminisme és revolucionari, és perquè ve a rebentar-ho tot, a treure privilegis. Perquè amb els privilegis dels homes es construeix la nostra opressió. Perquè la gran majoria dels llocs de poder a les grans empreses els ocupin homes, cal que les dones carreguin amb el pes de les feines domèstiques i/o quedin estancades en llocs inferiors, per posar només un exemple. Els seus avenços, les seves comoditats, s’alimenten dels nostres hàndicaps. I és evident que perdre privilegis, cedir espais, fer passes al costat, mai no és de bon grat. És evident que hi posaran resistència. Esperar que no ho facin és tenir molt bona fe, però alhora és molt poc realista. Amb tots els matisos i acceptant la radicalitat de la frase, ho sento, no és feminisme si no els molesta. I si els molesta, vol dir que anem per bon camí.

És cert que costa veure als pares, nòvios, germans i amics com a integrants d’un bàndol enemic, i també és cert que les seves actituds masclistes són fruit d’un sistema i una educació molt concretes, de la qual moltes vegades no són conscients. Però això no ens ha de fer caure en la trampa bonista de considerar que és el patriarcat, el sistema, qui ens oprimeix. Qui exerceix la violència sobre nosaltres són els homes, amb noms i cognoms, no un sistema abstracte i malvat sorgit del no-res. I entendre això és beneficiós per a tots: per a ells, per adonar-se de la responsabilitat que tenen i començar a canviar conductes i també per a nosaltres, per sortir del rol imposat de cuidadores, de l’obsessió apresa de molestar el més mínim i ser el més amables possible.

Deixar enrere això és també deixar enrere els ‘No t’espantis. Sóc feminista però no anti-homes’ o ‘Has de ser feminista perquè el patriarcat també t’oprimeix a tu’. Doncs no. A més de no ser veritat, és humiliant recórrer a aquest argument per persuadir-los que ens tractin com a persones. Si el sistema els perjudica en alguna cosa, com a màxim és la seva pròpia opressió esquitxant-los. Res comparable amb les mil i una violències que ens travessen a nosaltres diàriament. Com a home, fer alguna cosa per lluitar contra tot això implica reconèixer una posició de poder i estar disposat a renunciar-hi. Implica sortir de les zones de confort, entenent que això vol dir entrar en terrenys incòmodes. Implica entendre que, per més conductes que s’intentin canviar, sempre s’estarà en el grup privilegiat. Implica qüestionar i renunciar a molts privilegis i desitjos pel bé del col·lectiu. No implica, en definitiva, buscar cap avantatge individual.

Si és normal i fins i tot bon senyal que els homes oposin resistència, doncs, què fem? No proposo llançar ni contenir aquestes ganes d’explicar les bondats del feminisme al món. Crec que simplement es tracta de canviar l’objectiu, d’invertir aquesta força en un valor segur, el de deixar d’estar pendents d’ells per teixir aliances entre nosaltres: les germanes, les mares, les filles, les amigues, les companyes. Per alguna cosa sororitat és el neologisme de l’any. Aquesta aliança (política) de solidaritat entre dones va més enllà de la seva aparença naïf. És una autèntica arma que ens fa més fortes col·lectivament. Amb elles sí que val la pena tenir paciència i llargues discussions (també amb els seus límits, és clar). Perquè per més ‘Jo no sóc masclista ni feminista’ que pugui contestar de primeres una dona, fàcilment sabrà a què et refereixes quan parles de sentir-te pressionada per tenir relacions sexuals, de passar por en caminar de nit, de tenir obsessió per la imatge o de sentir-te profundament incòmoda quan un desconegut et diu ‘tia bona’ pel carrer. Perquè totes tenim experiències comunes i és molt fàcil adonar-nos-en si deixem de boicotejar-nos les unes a les altres. I val la pena intentar que altres dones prenguin consciència feminista, perquè cada dona que lluita per deixar d’estar sotmesa equilibra una mica més la balança.

Així, més unides, més fortes, dependrem una mica menys del paper que decideixin tenir els homes. Si volen entendre que això va de drets humans, acceptar que el subjecte polític d’aquesta lluita som nosaltres i no ells i denunciar les seves actituds masclistes i les dels seus amics, perfecte. Totes les converses i debats que calguin (o que vulguem). Si no, no passa res. No cal persuadir-los. No cal que ens desgastem ni els supliquem les molles. No és obligació de les feministes fabricar aliats. Prou en tenim, en el nostre intent d’alliberar-nos, ja és prou dur. Els homes que no vulguin canviar ara hauran de fer-ho en un futur perquè tindrem tanta força que no tindran més remei, perquè quedaran desfasats i amb seriosos problemes per relacionar-se amb les dones. No ho podran escollir, simplement s’hi hauran d’adaptar.

I crec que no estic parlant de cap utopia. Crec que alguns episodis històrics em donen la raó: els homes que tant es reien de les sufragistes van acabar empassant-se el vot femení. No perquè molts fessin un esforç d’empatia i sentit comú. Alguns (pocs) sí que van fer-lo, però no la majoria. Però es va aconseguir gràcies a elles, que van saber aliar-se, organitzar-se, insistir, rebentar aparadors i ser detingudes i empresonades mil vegades fins a aconseguir-ho. Mai no van renunciar a dialogar amb els homes ni a explicar-se, però les seves negatives tampoc les van condicionar ni bloquejar. Per què nosaltres hauríem de perdre el temps intentant canviar els qui no volen renunciar als privilegis? És més fàcil: deixem de posar-los al centre, fem-nos més i més fortes i no tindran més remei que renunciar-hi. El cel es pren per assalt, no demanant permís.

Clara Ardévol Mallol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No va de putes, va de puters

‘Si elles escullen dedicar-se a la prostitució, què hi ha de dolent?’, ‘No havíem quedat que el feminisme defensa el dret al propi cos?’, ‘Si ho han de fer, val més que la cosa estigui regulada i els seus drets garantits, com en qualsevol altra feina’, ‘A més, també hi ha prostitució masculina!’, ‘Que parlin i decideixin elles, que són les afectades’. Aquesta seria una petita selecció de les frases que s’escolten cada vegada que revifa el debat sobre la prostitució. Les pronuncien aquells qui estan a favor de convertir-la ‘en una feina com qualsevol altra’, basant-se en una lògica neoliberal molt perillosa, però que sembla inofensiva.

El raonament que fan servir parteix de dos mites ben arrelats, molt ben teoritzats per la filòsofa Ana de Miguel. El primer, el mite de la lliure elecció. Tenint en compte l’opressió a què estem sotmeses les dones, moltes de les nostres eleccions no són realment lliures, encara que ho semblin. Exemples d’això serien les dones que ‘lliurement’ escullen posar-se tacons que destrossen els peus o aquelles que, també molt ‘lliurement’, decideixen jugar-se la salut en un quiròfan per operar-se els pits. Aquesta falsa llibertat s’accentua encara més si a l’opressió de gènere se li afegeixen les de raça i classe, com acostuma a passar en la prostitució.

El segon mite és el del mal menor, que ja es va encarregar de propagar l’església en el seu moment. Parteix de la idea que la prostitució és ‘l’ofici més antic del món’, que els homes tenen ‘les seves necessitats’ i que, per tant, no desapareixerà mai i l’únic que s’ha d’intentar és que l’activitat sigui el més transparent possible. Salvant les distàncies és com si, en comptes d’abolir l’esclavitud, s’hagués continuat legitimant com si fos una cosa natural.

És exagerada i paternalista la comparació? Jo crec que no, tenint en compte les històries que expliquen moltes supervivents del sistema prostitucional. Però suposem que sí, que la majoria de dones en prostitució ho han escollit amb total llibertat i són tan felices com les que surten als programes de Cuatro. Crec que, fins i tot si fos així, acceptar aquesta activitat com a feina seria una greu vulneració dels drets de les dones. De totes, no només d’elles. Perquè el feminisme no lluita per defensar les llibertats individuals, sinó els drets col•lectius. Per això es denuncia l’existència de feines com la d’hostessa de Fòrmula 1, per exemple, malgrat que alguns argumentin que això va en detriment de les que s’hi dediquen. Si en aquest cas acceptem que és pel bé de totes, per què no en el cas de la prostitució, on és molt més evident que es vulneren drets humans? Col•locar-la al nivell de qualsevol altra feina implica donar el missatge a totes les dones que, si mai tenen algun problema econòmic, sempre poden vendre el seu consentiment sexual a algun home disposat a pagar. I el que és pitjor: dóna el missatge als homes que, sempre que tinguin prou diners per pagar-ho, podran accedir als nostres cossos.

I aquí és on volia arribar: a ells. Perquè aquest article és un magnífic exemple del que no s’ha de fer, que és posar el focus sobre elles, les mal anomenades ‘putes’ o ‘treballadores sexuals’. A mi no m’interessa en absolut jutjar-les. Que cadascuna s’enfronti a la feminització de la pobresa de la manera que pugui/vulgui. És perfectament legítim i no les fa menys dignes, només faltaria. Però sí que m’interessa jutjar-los a ells. Els marits infidels que van al prostíbul a buscar ‘el que no tenen a casa’, els joves que hi acudeixen en manada a reproduir tot el que han vist al porno, els qui li paguen una estoneta divertida a l’amic verge de torn ‘perquè s’estreni amb una professional’, els respectables empresaris que hi van després de tancar un negoci… Els puters, en definitiva. Perquè sí, els ‘clients’ sempre són ells.

I aquesta és la qüestió. Per què tants homes –es calcula que entre un 30 i un 40% a l’estat espanyol– consideren que els seus diners legitimen les relacions sexuals amb una dona que saben que no els desitja? No té un punt pervers tenir una relació sexual tot i saber que a l’altre no l’excita? No és tractar-la a ella com un objecte i acceptar la idea que les dones hi som per a satisfer els desitjos masculins, que som éssers sexualment passius, gairebé recipients?

El debat, per tant, no va –o no hauria d’anar– del dret d’elles a prostituir-se, sinó del ‘dret’ d’ells a comprar el seu consentiment. Un dret que no és ni un dret ni una necessitat, sinó un desig i la forma de reafirmar un privilegi. Perquè, a diferència del que molta gent es pensa, no només ho fan els que no lliguen o els ‘senyors poc agraciats’. També ho fan nois joves i atractius i els inofensius pares de família. Com passa amb les violacions, els subjectes són completament diversos, el que demostra que no es tracta de sexe ni de necessitats sexuals, sinó de poder.

Si el problema són ells, doncs, la lògica diu que solució podria passar per ells: per una banda, atacar la demanda amb multes a puters i proxenetes. Per l’altra, destinar ajudes i garantir tots els drets de les noies –dret a l’habitatge, regularitzar la situació de les dones migrades…– sense criminalitzar-les en cap moment. Moltes activistes defensen que podria ser una manera de fer trontollar una activitat que s’ha de nodrir, a la força, de prostitució forçada. Com si no dónes sortida a una demanda tan alta només amb les dones voluntàries? Sense demanda, no hi ha condicions laborals a millorar, ni sindicats a crear, ni noies a qui protegir.

Probablement aquest model, el suec, no és perfecte. De fet, ni tan sols estic convençuda que sigui la solució ideal des d’una òptica abolicionista. Hi ha activistes que consideren que és utòpic, difícil de dur a la pràctica o que acaba criminalitzant indirectament les noies i no garanteix els seus drets. Potser és cert, se m’escapen els detalls, però s’ha demostrat que com a mínim ha aconseguit canviar l’opinió pública. Després de vint anys de model abolicionista, a Suècia avui dia ja tenen força clar que la prostitució és la institució patriarcal per excel•lència, que és una manera més de cosificar-nos, de reforçar la masculinitat hegemònica i la violència sexual i d’alimentar opressions de gènere, raça i classe. Es pot discutir de quines maneres s’hauria de legislar per tal de protegir-les a elles, però crec que qüestionar els puters –sigui amb multes o d’altres maneres– i deixar de normalitzar el que fan és un primer pas indiscutible.

Perquè no, no és una feina ‘com qualsevol altra’. Encara que el capitalisme ens digui que tot es pot vendre i comprar, crec que a ningú no se li escapa que fer fel•lacions a desconeguts que no t’exciten no és com vendre roba, preparar hamburgueses o cuidar persones grans. Potser per algunes persones no suposa cap problema, però no podem obviar que implica una sèrie de coses que no impliquen altres activitats, des de la salut fins a la intimitat o la seguretat, i més tenint en compte el model de sexualitat violenta que tants homes reprodueixen.

Si la nostra mare, filla o germana es veiés en una situació de vulnerabilitat econòmica, oi que contemplaríem la prostitució com una de les últimes opcions? Si no ho volem per a elles, per què ho acceptem per a la nigeriana de la cantonada? Per què caiem en la hipocresia de no assenyalar als culpables que sigui allà? Els proxenetes, sí, però també els puters.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari