‘Si fos al revés seria masclisme’

Hem viscut dues exitoses vagues del 8-M, la majoria del jovent sembla que no té cap problema en etiquetar-se amb la paraula ‘feminista’ i qui més qui menys comença a familiaritzar-se amb conceptes com ‘sororitat’, ‘empoderament’ o ‘patriarcat’. La lluita pels drets de les dones s’ha fet mainstream, però un dels problemes (o reptes) del feminisme actual rau a recuperar la quantitat de contingut teòric que perd en passar de l’activisme polític i l’acadèmia al carrer. A molts el tema els ha agafat amb el peu canviat i per això no és estrany trobar nois que potser saben què és el manspreading però no dominen els punts més bàsics ni tenen clar, en definitiva, de què va la història.

Crec que, en part, el problema a què em refereixo ve de la simplificació de certs conceptes. És cert que simplificar serveix per acostar continguts complexos a persones que no dominen un tema, però alhora distorsiona la realitat i genera malentesos. Un bon exemple d’això seria la definició de la paraula ‘feminisme’. Sovint, en un intent de convèncer escèptics o de voler presentar el moviment com a amable per als homes (no fos cas), s’acaba dient que el feminisme ‘busca la igualtat’. Evidentment, com a moviment de progrés i amb un gran consens que ha de ser anticapitalista i antiracista, el feminisme vol que totes les persones tinguin igualtat de drets i oportunitats. En aquest sentit, dir que busca la igualtat entre homes i dones no seria mentida, però sí una simplificació important. (En aquest vídeo d’Ayme Roman s’explica molt bé).

El concepte d’igualtat, en una societat desigual, esdevé profundament trampós i sovint s’empra amb certa perversitat. Per què voldríem ser les dones iguals als homes, per acabar reproduint els rols de dominació que se’ls assigna a ells? Que pot implicar la famosa ‘igualtat’, que el cronòmetre que compta el temps que triguem a arribar al final de l’escala es posi en marxa alhora, quan nosaltres comencem la carrera cinquanta esglaons més avall? El terme és molt ampli i hi ha qui pot interpretar que té en compte aquest punt de partida desigual i actua en conseqüència o que ‘ja ens entenem’ quan el fem servir, que no cal filar tan prim. Però, en paraules de Celia Amorós, si conceptualitzem malament, polititzem malament, i crec que una conceptualització fallida del terme ‘feminisme’ construeix una realitat distorsionada en l’imaginari col·lectiu. Una realitat que despolititza.

Parlem d’igualtat i de desigualtats com si formessin part del món de manera arbitrària, com si uns individus patissin a vegades unes injustícies i uns altres unes altres. Però (quina casualitat) les damnificades sempre som nosaltres. Si el feminisme anés de revertir desigualtats arbitràries entre homes i dones es diria ‘igualisme’ o alguna altra barbaritat similar, com passa en els somnis humits dels cunyats més radicals. Però es diu feminisme per alguna cosa: perquè és la lluita pels drets de les dones (els dels homes estan més que blindats), la lluita per alliberar-nos de l’opressió que ens infligeixen ells, no perquè siguin per se molt dolents, sinó perquè són socialitzats per a fer-ho. El patriarcat és un sistema jeràrquic que els col·loca a ells a dalt i a nosaltres a baix i, per tant, el subjecte polític a emancipar d’aquest esquema injust som nosaltres, les dones, les que som a la part de sota. Tapar aquesta injustícia amb paraules amables i insípides com ‘igualtat’ desvia l’atenció de qui és l’opressor i qui és l’oprimit, acaba invisibilitzant aquest últim (com si ja no ho estigués prou) i, en definitiva, buida de contingut polític tota la nostra lluita.

‘Disquisicions teòriques’, que diria Rajoy? Potser sí, però crec que el problema és que aquesta primera distorsió d’un concepte bàsic porta a més confusions. Si no entenem aquest a dalt i a baix, podem acabar pensant que els privilegis masculins no existeixen o fins i tot que ‘el patriarcat també els oprimeix a ells’. Ja he explicat alguna vegada per què estic en desacord amb afirmacions com aquesta, així que no em faig pesada amb el tema, perquè té més teca. Si traiem importància al fet que les perjudicades som nosaltres i que ells es beneficien, de manera conscient o no, d’aquest perjudici, acabarem menystenint o interpretant de manera incorrecta tot el procés que ens porta a ocupar aquest espai de submissió, el que anomenem ‘socialització’. Acabarem entenent que (simplificant, mal que em pesi) el rosa i el blau, les barbies i els cotxes, el foment de la raó en ells i l’emoció en elles, no és un repartiment desigual i destinat a perjudicar les dones, sinó que simplement és ‘diferent’.

I encara entendrem menys de què va la història si no assimilem d’una vegada que d’aquest procés no se n’escapa ningú. Tampoc els homes que et fan la concessió de reconèixer ‘que sí, que hi ha masclisme’, però que et recorden que ‘no tots som iguals’ o que ‘a mi a casa m’han educat de manera molt feminista’. Tampoc les dones que li treuen importància amb els ‘doncs jo mai no em deixaria trepitjar per un home’ o els ‘espavilem-nos i deixem-nos d’històries, que col·locar-nos en la posició de víctimes no serveix per a res’. Perquè el procés de socialització no és individual, sinó col·lectiu, i per tant és impossible escapar-ne. Perquè sí, un pot haver estat educat de manera feminista a casa (segurament menys del que es pensa), però haurà rebut mil i un imputs a l’escola, entre amics, al cinema, a la publicitat o a les cançons que li recorden quina és la seva posició a la societat.

Puc arribar a entendre l’escepticisme inicial d’alguns tenint en compte que la fortalesa del relat de la dominació masculina rau en el fet que no és explícit. Ningú ens diu a les dones ‘sou inferiors’, però rebem un bombardeig constant de missatges que ens fan interioritzar-ho de manera inconscient. Però, per més discrets que puguin ser alguns d’aquests missatges, ser feminista és entendre que hi són i fer un esforç en detectar-los. És entendre que el sistema té tantíssima força i està tan arrelat que la influència sobre els individus és brutal (i comuna) més enllà de les experiències individuals i dels condicionants de caràcter, formació i entorn de cada persona. Negar tot això seria negar el patriarcat, i les postures negacionistes del patriarcat són (oh, sorpresa!) masclistes.

Petits exemples quotidians

Són obvietats, conceptes de primer de feminisme, però crec que gran part de la societat, fins i tot del jovent, encara no els té prou clars. I no tenir clara la definició de feminisme, no tenir clar que el patriarcat és un sistema jeràrquic i no haver entès l’èxit, importància i arrelament de la socialització porta, a la pràctica, a malentesos desafortunats que fan que tot segueixi com sempre. Petits exemples quotidians. Subjecte 1: ‘L’altre dia una noia es va comportar de manera molt assetjadora amb un amic meu. És injust, perquè si fos al revés, tothom es posaria les mans al cap i seria masclisme’. Efectivament, si fos al revés, seria masclisme. I, efectivament, si fos al revés, ens posaríem les mans al cap perquè seria molt més greu. Subjecte 2: ‘Hi ha noies que també tiren floretes als homes que veuen pel carrer. Si voleu igualtat, no hauríeu de fer aquestes coses’. De nou, maleïda paraula.

No és que sigui genial ni excusable que una noia es comporti d’aquesta manera amb un noi. Crec que copiar el rol de domini dels homes no només no és feminista, sinó que hauria de ser quelcom a evitar simplement per una qüestió de respecte. Però també penso que aquestes accions per part de les dones, a més de molt excepcionals –no sé en quina realitat paral·lela som nosaltres les que tirem floretes als transeünts–, són pràcticament innòcues. No cal anar als estudis ni a les estadístiques (que existeixen) per a afirmar que són excepcions. Molt ràpid haurien d’haver canviat les coses perquè moltes noies s’atrevissin a superar l’estigma que recau sobre les dones quan aquestes exterioritzen el seu desig sexual. Molt superats haurien d’estar els rols sexuals perquè moltes noies es reconeguessin com a éssers desitjants, i no desitjats, i perquè es comportessin com a depredadores sexuals sense tenir un mínim d’empatia, de cura i de posterior sentiment de culpa, tres clàssics en la construcció de la feminitat. I molt hauria d’haver canviat la societat perquè aquestes accions fessin un mal enorme als qui probablement no les patiran més que una vegada a la vida i tenen eines de sobres per a afrontar-les.

Pot passar que un noi se senti acorralat o intimitat davant la hipotètica actitud assetjadora d’una noia, però en cap cas aquesta situació és comparable amb la mateixa a la inversa. Els homes estan educats per saber dir que no, per posar els seus desitjos per sobre dels dels altres, més quan la persona que hi ha davant és una dona. Per tant, la comparació no s’aguanta no només per una qüestió de diferència de força física, que és l’argument a què se sol recorre, sinó també per les brutals diferències en les reaccions d’ells o elles. Reaccions diferents que són fruit de la socialització esmentada. Ells no tenen una indefensió apresa que els va a la contra en situacions així. A ells no els passa pel cap cap ‘si dic que no, quedaré com un estret o un escalfabraguetes’ quan una noia se’ls llança. Són paraules que ni tan sols es fan servir per als homes. A ells no se’ls recorda constantment que han de ser amables, no molestar, no disgustar l’altre. A ells ningú no els ha ensenyat a veure als components de l’altre sexe des de baix. Per a entendre-ho millor, un fragment del relat Kamasutra para no iniciadas de la revista Mujeres preokupando, on una dona explica com va viure una agressió sexual: ‘Así que era eso lo que realmente significaba ser mujer, indefensa, cuerpo sexuado y desnudo ante la potencia impositiva de un hombre que quizás ni siquiera hubiera necesitado utilizar la fuerza física para someterme debido a su superioridad simbólica, una superioridad que sentí brutalmente por primera vez’. Una superioritat que nosaltres, òbviament, no tenim.

Segur que a algunes noies els surt de natural encarar-se i imposar-se davant dels abusos, però em temo que la majoria no som així. Em temo que la majoria, per aconseguir la fita d’insultar o mirar amb odi l’imbècil que ens crida alguna cosa pel carrer, primer hem hagut de passar per un procés de qüestionament i diàleg intern molt llarg. Primer hem hagut d’acotar el cap i seguir caminant, empassant-nos la ràbia i la incomoditat moltes, moltes vegades. Convivint, a més, amb una tensió que ells no coneixeran mai. El noi que es trobi amb l’extremadament improbable situació que una dona li cridi ‘Guapo!’ pel carrer quedarà sorprès, mentre que una dona probablement pensi ‘Una altra vegada…’. El noi haurà travessat aquell carrer tranquil, pensant que res estrany passaria, mentre que la noia fins i tot ho pot haver vist venir vint metres abans. Per a ells, una anècdota desagradable, per a nosaltres, rutina.

Per tant, no, no és el mateix que un home tiri una floreta a una dona que a la inversa perquè en el primer cas s’alimenta la idea absolutament arrelada socialment que les dones som objectes i que el més important de nosaltres és el nostre físic. Cosificar un home, òbviament, no està bé, però no és més que una acció innòcua i irrellevant. La noia víctima d’aquest assetjament de carrer segurament haurà crescut havent d’aguantar els ‘quina nena més maca’, els mil i un anuncis de productes light protagonitzats per dones i els senyors amb canes copresentant telenotícies al costat de dones atractives de com a màxim quaranta anys. Una pressió estètica que no és, ni de bon tros, comparable amb la de l’hipotètic home víctima de l’assetjament de carrer, per a qui el ‘Guapo!’ serà un dels poc imputs que rebi sobre el seu cos al llarg de la setmana.

I això val per a totes les situacions. La posició que homes i dones ocupem en la societat no és, per desgràcia, la mateixa i, per tant, no, la mateixa violència exercida cap a una dona que cap a un home mai no és comparable. Per la simple raó que l’oprimit no pot oprimir el seu opressor. Seria tan absurd com dir que existeix el racisme contra els blancs, un altre lloc comú del cunyat estàndard.

Sembla obvi, però crec que cal interioritzar-ho per a evitar tot un seguit de situacions i frases comunes que despolititzen. No, no és el mateix dir ‘grassa’ (ni ‘guapa’) a una dona que a un home perquè a nosaltres se’ns fica al cap que no ser follables és el pitjor que ens pot passar. No seria el mateix que existís una aplicació per a lligar que es digués ‘Adopta a una tía’ que existeixi una que es digui ‘Adopta un tío’. Les que hem estat històricament infantilitzades i depenent legalment de pares i marits hem estat nosaltres, no ells. La primera aplicació no seria tan llunyana a la realitat, mentre que la segona és pura fantasia (desafortunada potser). No és el mateix valorar el físic de Pedro Sánchez que el d’Inés Arrimadas, perquè en Sánchez la bellesa és llegida com una més de les seves característiques, mentre que en Arrimadas és, per a molts, el seu tret més destacable. I no, no és el mateix que una dona faci un comentari masclista que el faci un home. En el cas de la dona, perpetua unes relacions de poder de les quals  és víctima i en pateix les conseqüències. En el cas de l’home, perpetua unes relacions de poder de les quals es beneficia, i això últim és molt més cruel i reprovable. Cap d’aquestes comparacions se sosté perquè, partint de la idea errònia d’igualtat, capgirar situacions sense tenir en compte que ambdós sexes no partim del mateix punt és trampós, escandalosament trampós.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sexualitat femenina: la revolució pendent

Crec que una de les primeres coses que em va fer adonar de la desigualtat entre homes i dones va ser la qüestió del sexe. D’adolescent no entenia per què els meus companys de classe podien parlar alegrement de les palles que es feien i alhora permetre’s el luxe de titllar de ‘guarra’ la monitora del taller de sexualitat de torn que ens havia explicat les bondats de la masturbació. No entenia l’estrany pacte de silenci tàcit que semblàvem haver acordat entre totes sobre aquest tema, com si haguéssim donat per fet que allò de l’autoplaer era cosa d’ells. Tampoc no entenia per què el que sortia cada cap de setmana amb una diferent era el model a seguir per a tots mentre que la que s’atrevia a tenir sexe a la primera cita ‘no es feia respectar’. O perquè els mateixos nois que es beneficiaven de la hipersexualització dels cossos de les dones a través del porno s’atrevien a jutjar la companya que pujava a les xarxes una foto del seu escot o del vestit ajustat de moda. Els mateixos hipòcrites que fins i tot li regalaven algun like, no fos cas que deixessin perdre l’oportunitat de fer-li arribar la seva aprovació masculina.

Amb els anys –i una mica de consciència feminista– vaig començar a entendre algunes coses. Vaig arribar a la conclusió que, en una societat completament misògina, plena de tabús sexuals i amb un gran pes de la moral judeocristiana heretada, transgredir allò que s’entenia com a ‘dona respectable’ havia de ser, a la força, molt empoderant i feminista, una manera de dir ‘tinc desig sexual, és meu i faig amb ell el que em dóna la gana’. Sota aquesta lògica, la promiscuïtat femenina podia semblar empoderant, com també les selfies sexys o els vestits ajustats i els talons infinits. Fins i tot la prostitució i la pornografia podien ser-ho. Per què no fer negoci amb allò que sempre se’ns ha negat? Evidentment, era una conclusió precipitada.

El problema d’aquesta anàlisi, que és similar a la del mal anomenat feminisme pro sex, és que no calibra bé ni el pes del patriarcat a les nostres vides ni la seva habilitat per adaptar-se als nous temps, per camuflar-se i fingir que desapareix, quan en realitat només canvia de forma. La realitat és més crua que les fantasies que prometen l’emancipació a través de la performance de la femme fatale perquè no, no tot allò que té a veure amb el sexe és necessàriament empoderant. És més, si ets dona, probablement és un espai de perill, submissió, frustració i culpabilitat. No dic que ho sigui per se ni que no es pugui canviar, però crec que, per a fer-ho, cal ser realistes i tenir en compte el punt de partida i el context. Un context en què encara som, a ulls dels homes, objectes.

L’estafa de la revolució sexual

Un cop d’ull al passat per entendre on som. La revolució sexual –com la francesa– tenia bones intencions i va aconseguir coses molt positives –no vull menystenir tot allò que van aconseguir les feministes llavors–, però malauradament va acabar esdevenint androcèntrica, misògina i, en part, una presa de pèl per a les dones. El maig del 68 va ser pioner en reivindicar el sexe com una energia poderosa amb gran capacitat de canvi social. Ho era i tenia sentit que ho fos, venint dels temps del ‘nena, tapa’t’ i del ‘no et toquis, que et quedaràs cec’. Per això també tenia sentit que, anys després, el ‘destape’ espanyol es llegís com a progressista. Per fi les dones podíem ensenyar el cos amb llibertat i fer cas omís als patrons conservadors de feminitat! El cost? Tenir pits i culs a totes les portades de revistes pseudoprogres que venien allò com a molt modern i trencador.

Hi ha qui diu que la veritable revolució sexual hauria d’haver consistit que es destapessin ells. No crec que hagués calgut, però és cert que passar del ‘nena, tapa’t’ al ‘nena, destapa’t’ no només ens ha servit per avançar a mitges, sinó que ha escenificat un fals alliberament sexual femení que ens hem acabat creient i que és un escull a hores d’ara. Realment és un canvi radical passar de la moral cristiana a la cultura del porno? Hem guanyat gaire, canviant els vestits modests, la castedat i la monogàmia obligatòria pels missatges que ens conviden a operar-nos els pits per a ser més follables? Hem canviat el capellà pel PornHub, però continuen manant ells. Nosaltres seguim ocupant la posició d’objectes –i no de subjectes– en les relacions sexuals. Som llegides com només un cos, que, sigui per a ser ocultat o per a ser exhibit, se segueix llegint com a potencialment perillós, com a causant d’una ‘incontrolable fúria sexual masculina’ que ens volen fer creure que forma part de l’ordre natural de les coses.

I així estem les dones de la meva generació: pensant que la revolució sexual ja està més o menys superada i que pobretes, les nostres mares o àvies, que no podien ensenyar els pits a la platja o fer ‘el que els sortia del cony’. Sense adonar-nos que aquest ‘el que ens surt del cony’ potser no és tan feminista ni empoderant com sembla, que potser té més a veure amb que acabin fent amb nosaltres el de sempre, però convencent-nos que som lliures per a escollir-ho. Lliures perquè ens facin al llit tot allò que els fan a les actrius porno –perquè no serem tan puritanes com per rebutjar el sexe dur…–. Lliures per ballar a quatre potes en una discoteca mentre un noi simula que ens penetra. Lliures per passar fred la nit de Cap d’Any per tal de ser la més sexy. S’entén la perversió del concepte?

Les nostres àvies van haver de patir més estigma, tabú, silencis i repressió sexual que nosaltres, però és probable que també tinguessin menys possibilitats de trobar parelles sexuals que demandessin ejaculacions facials, estrangulaments i mamades amb arcada obligatòria. Hi ha dones que s’exciten amb aquestes pràctiques? Sí, i és absurd fer-les sentir culpables o forçar-les a canviar res. Ara bé, sense reivindicar que el sexe feminista hagi de ser un sexe necessàriament ‘suau’, caldria analitzar primer d’on surten certs desitjos i, sobretot, preguntar-nos si realment la majoria de noies que accedeixen a certes pràctiques ho fan perquè realment ho volen, perquè se senten pressionades o perquè no conceben un sexe més enllà del patró dominador-dominada.

Santes/putes: la doble moral patriarcal

La qüestió de la pressió no és menor. Històricament el patriarcat sempre ha encasellat la nostra sexualitat en la dicotomia santes/putes com a estratègia de control: unes dones modestes, dolces i fidels per a casar-se i unes altres ‘vicioses’, promiscues i menyspreables per a follar. O tot en un, la frase aquella que diu que la dona ideal és la que és ‘una senyora al carrer i una puta al llit’. Que sigui sexual, però que no se li noti massa, vaja, no fos cas…

Si l’alliberament sexual de les dones fos una realitat, aquesta dicotomia estaria superada i cap etiqueta encotillaria la nostra relació amb el sexe –com els passa a ells– però el fet és que encara és ben present. Només cal veure com reaccionen molts nois quan una noia amb un cos normatiu decideix penjar una fotografia sexy a Instagram. Likes, una bona estona mirant les fotos, potser algun comentari de mal gust amb l’amic de torn, però ‘no és una noia amb qui tindria una relació’, com si fer allò la convertís en menys respectable, com si passés automàticament a la casta de les de ‘per a un polvo i ja està’. Unes dones que estan allà per a satisfer-los, però que no es mereixen gaire perquè ‘ja se sap el que busquen’.

Crec que les raons que porten a una dona a pujar una foto així poden ser diverses, però cap no justifica l’slut shaming ni la retirada del carnet de feminista. Potser penja la fotografia perquè vol lligar, perquè li agrada el seu aspecte i vol ensenyar-lo o perquè rebre l’aprovació dels altres és una manera d’erotitzar-se o validar-se. O potser fins i tot ho fa per inquietuds artístiques. A excepció d’aquesta última opció, crec que és gairebé impossible que en la resta no hi hagi un pes molt gran del patriarcat al darrere. Tenint en compte que des de petites se’ns sotmet a unes dosis molt grans de pressió estètica, se’ns socialitza en el mandat de satisfer els homes i se’ns intoxica amb l’amor romàntic, no té cap sentit jutjar una dona que potser busca allò que li han ensenyat a fer: agradar-los –o agradar, en general, però sempre des de la seva mirada–. Tampoc té sentit, però, dir que és un acte feminista –com defensen alguns sectors– perquè ens segueix col·locant en la posició de sempre. La doble moral patriarcal és doble precisament per això, perquè el patriarcat ens vol santes, però també ens vol putes. Ambdues coses li són funcionals i es complementen. Per tant, reivindicar l’altre pol de la dicotomia, el de ‘puta’, és fer-li el joc al sistema.

L’autèntica revolució sexual per a les dones, la que resta pendent i desgraciadament sembla llunyana, és la que dinamita aquests dos estereotips que encara ens lliguen a la voluntat masculina, ens dificulten el plaer i ens pressionen. Una dicotomia ben antiga que, en temps de postrevolució sexual, es legitima potenciant aquell pol que en les époques ‘castes’ era més penalitzat socialment. Aquest nou gir per a tornar on sempre afegeix la pressió de la hipersexualització a la llista esmentada de pressions que ens porten a autocosificar-nos. Un afegit al mite de la superwoman: a més de dona treballadora, àngel de la llar, mare, intel·ligent i atractiva, sempre sexualment disponible i disposada a tot. Com, doncs, podem criticar la noia de la foto? La qüestió no només és greu perquè se’ns exigeixi hipersexualització i alhora se’ns castigui en exhibir-la, també és preocupant perquè se’ns demana que siguem molt sexuals i desinhibides quan ni tan sols coneixem el nostre cos, quan el plaer femení és encara un misteri fins i tot per a nosaltres mateixes.

El misteri del plaer femení

Toquem de peus a terra: el 76% de les dones no arriba a l’orgasme sense estimulació clitoriana, però aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998 i molts homes encara no li fan massa cas. De fet, la majoria de la població desconeix quina forma té i el que ocupa. Segle XXI, però sexe encara és sinònim de ficar-la i la majoria d’homes encara es pregunten com follen les lesbianes (‘Polles de plàstic, és clar’). Assumir que el seu membre té una rellevància més aviat discreta en el nostre plaer suposo que ja per a una altra era. Revolució sexual superada, però hi ha dones que encara fingeixen orgasmes. Sexe per tot arreu i a totes hores, però encara hi ha molts individus que no saben reconèixer un orgasme femení o que consideren que el polvo acaba quan ell es corre, i si ella encara no ha acabat, mala sort, que ja se sap que som complicades…

No és d’estranyar, doncs, que les dades de l’escletxa orgàsmica siguin tan alarmants: hi ha estudis que diuen que les dones heterosexuals són el grup que menys orgasmes aconsegueix i només arriba al clímax en el 65% de les relacions sexuals. Amb aquest panorama, com pot resultar empoderant per a les dones tenir mil i una relacions heterosexuals? No és una crida a la castedat, només una petita alerta per recordar on som. Massa noies s’han trobat obrint-se de cames sense ganes o fent coses que no volien. Massa noies que han descobert el sexe amb un ‘Ah, era això’. Massa noies que alguna vegada han pensat ‘que acabi ja’. Crec que no és gaire atrevit afirmar que són situacions que ens sonen a totes. No dic que siguin necessàriament culpa d’ells ni que passin amb tots els homes, però el fet és que són encara massa corrents i el desconeixement de la sexualitat femenina, també per part nostra, hi té molt a veure.

Les dones tenim un òrgan exclusivament dedicat al plaer i alguns estudis sostenen que tenim una capacitat sexual molt més gran que la ‘incontrolable’ fúria sexual masculina. No obstant això, el nostre desig encara es troba molt apagat. La socialització femenina fa que moltes entenguin que el sexe és ‘cosa d’ells’, no desenvolupin cap curiositat pel seu propi plaer i caiguin en una apatia sexual prolongada. A això cal sumar els altres grans hàndicaps que ja he esmentat: la pressió estètica i  el mite de la superwoman. Si hem d’arribar a donar-ho tot en l’àmbit professional, domèstic, familiar, estètic… D’on traurem el temps –i les energies– pel sexe, que requereix calma, predisposició i, sobretot, retrobar-se amb una mateixa i fer les paus amb el propi cos? No hi ha pitjor afrodisíac que els complexes, l’estrès, la culpa i l’autoexigència. I d’això les dones en sabem una mica.

Aquest fenomen cultural, però, es disfressa de natural: ja se sap, ‘els homes pensen amb la polla’ i ‘sempre tenen ganes’. Doncs no. No és que siguin més sexuals, és que el sexe està fet a imatge i semblança seva, el que implica la nostra desconnexió. I quan sembla que s’arriba a un moment de la història en què deixa de negar-se la sexualitat femenina, resulta que era una trampa, que se’ns ha tret la roba, però no per a explorar el nostre plaer, sinó per a seguir utilitzant el nostre cos. Perquè seguim sent objectes, i no subjectes. Éssers desitjats, i no desitjants.

La revolució sexual va ser una estafa o, com a mínim, va ser una revolució a mitges, i és obligació del feminisme contemporani assenyalar-ho. I també és obligació del feminisme contemporani no posposar aquesta revolució tan necessària introduint discursos masclistes i neoliberals que intoxiquen i distorsionen i que plantegen un empoderament que, en cas de ser real, és individual i mai col·lectiu i, per tant, molt poc revolucionari. No es fan passes cap a la cerca del plaer femení reivindicant acriticament el sadomasoquisme o les fantasies de violació. Tampoc defensant la mercantilització dels nostres cossos a través del porno i la prostitució, dues escoles on els homes desaprenen a follar. Tampoc considerant empoderants els corsés, tacons i llenceries que ells van posar allà per ‘alegrar-se la vista’. No va de resignificar la nostra opressió, va d’abolir-la.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | 4 comentaris

No és obligació de les feministes fabricar aliats

Crec que totes les feministes ens hem trobat en una situació similar alguna vegada: un home té una actitud masclista, tu li fas saber, et contesta el clàssic ‘És que ara tot és masclisme!’ i a partir d’aquí es desencadena una discussió molt pesada en què tu intentes explicar-li en què consisteix el patriarcat –encara que s’ho pensin, molts no ho tenen clar– mentre ell intenta rebatre els teus arguments entre brometes i una bona dosi de paternalisme. És igual que tu tinguis més coneixements sobre feminisme que ell. És igual que parlis des de l’experiència de ser dona i haver viscut en primera persona moltes violències. Ell t’explicarà per què no tens raó o per què només en tens una mica. I tota aquesta estona de discussió absurda rarament haurà servit perquè reflexioni o canviï el més mínim.

No cal dir que no passa sempre ni ho fan tots els homes. Alguns escolten, analitzen, pregunten i debaten des de l’interès i les ganes de canviar les coses. A aquestes alçades, però, crec que no cal especificar que generalitzar és necessari per entendre com funciona el sistema, quelcom impossible de fer si ens perdem en els casos individuals. Generalitzant, doncs, crec que podem arribar a la conclusió que intentar convèncer els homes és molt cansat i força estèril. Quin desgast d’energia, quines emprenyades més innecessàries i quina frustració cada vegada que ens topem amb la realitat de veure que no són capaços de tenir empatia amb nosaltres, que no entenen gairebé res. Però és comprensible. On s’és vist que l’oprimit hagi de convèncer l’opressor que no l’oprimeixi? On s’és vist que l’opressor accepti amb gentilesa baixar del seu lloc de poder?

A vegades se’ls intenta convèncer amb l’argument que una societat feminista també beneficiaria els homes perquè no tindrien la pressió de ser uns ‘machotes’ i podrien plorar sense complexos, per exemple. Això és cert i sona molt maco, però no ens enganyem, si el feminisme és revolucionari, és perquè ve a rebentar-ho tot, a treure privilegis. Perquè amb els privilegis dels homes es construeix la nostra opressió. Perquè la gran majoria dels llocs de poder a les grans empreses els ocupin homes, cal que les dones carreguin amb el pes de les feines domèstiques i/o quedin estancades en llocs inferiors, per posar només un exemple. Els seus avenços, les seves comoditats, s’alimenten dels nostres hàndicaps. I és evident que perdre privilegis, cedir espais, fer passes al costat, mai no és de bon grat. És evident que hi posaran resistència. Esperar que no ho facin és tenir molt bona fe, però alhora és molt poc realista. Amb tots els matisos i acceptant la radicalitat de la frase, ho sento, no és feminisme si no els molesta. I si els molesta, vol dir que anem per bon camí.

És cert que costa veure als pares, nòvios, germans i amics com a integrants d’un bàndol enemic, i també és cert que les seves actituds masclistes són fruit d’un sistema i una educació molt concretes, de la qual moltes vegades no són conscients. Però això no ens ha de fer caure en la trampa bonista de considerar que és el patriarcat, el sistema, qui ens oprimeix. Qui exerceix la violència sobre nosaltres són els homes, amb noms i cognoms, no un sistema abstracte i malvat sorgit del no-res. I entendre això és beneficiós per a tots: per a ells, per adonar-se de la responsabilitat que tenen i començar a canviar conductes i també per a nosaltres, per sortir del rol imposat de cuidadores, de l’obsessió apresa de molestar el més mínim i ser el més amables possible.

Deixar enrere això és també deixar enrere els ‘No t’espantis. Sóc feminista però no anti-homes’ o ‘Has de ser feminista perquè el patriarcat també t’oprimeix a tu’. Doncs no. A més de no ser veritat, és humiliant recórrer a aquest argument per persuadir-los que ens tractin com a persones. Si el sistema els perjudica en alguna cosa, com a màxim és la seva pròpia opressió esquitxant-los. Res comparable amb les mil i una violències que ens travessen a nosaltres diàriament. Com a home, fer alguna cosa per lluitar contra tot això implica reconèixer una posició de poder i estar disposat a renunciar-hi. Implica sortir de les zones de confort, entenent que això vol dir entrar en terrenys incòmodes. Implica entendre que, per més conductes que s’intentin canviar, sempre s’estarà en el grup privilegiat. Implica qüestionar i renunciar a molts privilegis i desitjos pel bé del col·lectiu. No implica, en definitiva, buscar cap avantatge individual.

Si és normal i fins i tot bon senyal que els homes oposin resistència, doncs, què fem? No proposo llançar ni contenir aquestes ganes d’explicar les bondats del feminisme al món. Crec que simplement es tracta de canviar l’objectiu, d’invertir aquesta força en un valor segur, el de deixar d’estar pendents d’ells per teixir aliances entre nosaltres: les germanes, les mares, les filles, les amigues, les companyes. Per alguna cosa sororitat és el neologisme de l’any. Aquesta aliança (política) de solidaritat entre dones va més enllà de la seva aparença naïf. És una autèntica arma que ens fa més fortes col·lectivament. Amb elles sí que val la pena tenir paciència i llargues discussions (també amb els seus límits, és clar). Perquè per més ‘Jo no sóc masclista ni feminista’ que pugui contestar de primeres una dona, fàcilment sabrà a què et refereixes quan parles de sentir-te pressionada per tenir relacions sexuals, de passar por en caminar de nit, de tenir obsessió per la imatge o de sentir-te profundament incòmoda quan un desconegut et diu ‘tia bona’ pel carrer. Perquè totes tenim experiències comunes i és molt fàcil adonar-nos-en si deixem de boicotejar-nos les unes a les altres. I val la pena intentar que altres dones prenguin consciència feminista, perquè cada dona que lluita per deixar d’estar sotmesa equilibra una mica més la balança.

Així, més unides, més fortes, dependrem una mica menys del paper que decideixin tenir els homes. Si volen entendre que això va de drets humans, acceptar que el subjecte polític d’aquesta lluita som nosaltres i no ells i denunciar les seves actituds masclistes i les dels seus amics, perfecte. Totes les converses i debats que calguin (o que vulguem). Si no, no passa res. No cal persuadir-los. No cal que ens desgastem ni els supliquem les molles. No és obligació de les feministes fabricar aliats. Prou en tenim, en el nostre intent d’alliberar-nos, ja és prou dur. Els homes que no vulguin canviar ara hauran de fer-ho en un futur perquè tindrem tanta força que no tindran més remei, perquè quedaran desfasats i amb seriosos problemes per relacionar-se amb les dones. No ho podran escollir, simplement s’hi hauran d’adaptar.

I crec que no estic parlant de cap utopia. Crec que alguns episodis històrics em donen la raó: els homes que tant es reien de les sufragistes van acabar empassant-se el vot femení. No perquè molts fessin un esforç d’empatia i sentit comú. Alguns (pocs) sí que van fer-lo, però no la majoria. Però es va aconseguir gràcies a elles, que van saber aliar-se, organitzar-se, insistir, rebentar aparadors i ser detingudes i empresonades mil vegades fins a aconseguir-ho. Mai no van renunciar a dialogar amb els homes ni a explicar-se, però les seves negatives tampoc les van condicionar ni bloquejar. Per què nosaltres hauríem de perdre el temps intentant canviar els qui no volen renunciar als privilegis? És més fàcil: deixem de posar-los al centre, fem-nos més i més fortes i no tindran més remei que renunciar-hi. El cel es pren per assalt, no demanant permís.

Clara Ardévol Mallol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No va de putes, va de puters

‘Si elles escullen dedicar-se a la prostitució, què hi ha de dolent?’, ‘No havíem quedat que el feminisme defensa el dret al propi cos?’, ‘Si ho han de fer, val més que la cosa estigui regulada i els seus drets garantits, com en qualsevol altra feina’, ‘A més, també hi ha prostitució masculina!’, ‘Que parlin i decideixin elles, que són les afectades’. Aquesta seria una petita selecció de les frases que s’escolten cada vegada que revifa el debat sobre la prostitució. Les pronuncien aquells qui estan a favor de convertir-la ‘en una feina com qualsevol altra’, basant-se en una lògica neoliberal molt perillosa, però que sembla inofensiva.

El raonament que fan servir parteix de dos mites ben arrelats, molt ben teoritzats per la filòsofa Ana de Miguel. El primer, el mite de la lliure elecció. Tenint en compte l’opressió a què estem sotmeses les dones, moltes de les nostres eleccions no són realment lliures, encara que ho semblin. Exemples d’això serien les dones que ‘lliurement’ escullen posar-se tacons que destrossen els peus o aquelles que, també molt ‘lliurement’, decideixen jugar-se la salut en un quiròfan per operar-se els pits. Aquesta falsa llibertat s’accentua encara més si a l’opressió de gènere se li afegeixen les de raça i classe, com acostuma a passar en la prostitució.

El segon mite és el del mal menor, que ja es va encarregar de propagar l’església en el seu moment. Parteix de la idea que la prostitució és ‘l’ofici més antic del món’, que els homes tenen ‘les seves necessitats’ i que, per tant, no desapareixerà mai i l’únic que s’ha d’intentar és que l’activitat sigui el més transparent possible. Salvant les distàncies és com si, en comptes d’abolir l’esclavitud, s’hagués continuat legitimant com si fos una cosa natural.

És exagerada i paternalista la comparació? Jo crec que no, tenint en compte les històries que expliquen moltes supervivents del sistema prostitucional. Però suposem que sí, que la majoria de dones en prostitució ho han escollit amb total llibertat i són tan felices com les que surten als programes de Cuatro. Crec que, fins i tot si fos així, acceptar aquesta activitat com a feina seria una greu vulneració dels drets de les dones. De totes, no només d’elles. Perquè el feminisme no lluita per defensar les llibertats individuals, sinó els drets col•lectius. Per això es denuncia l’existència de feines com la d’hostessa de Fòrmula 1, per exemple, malgrat que alguns argumentin que això va en detriment de les que s’hi dediquen. Si en aquest cas acceptem que és pel bé de totes, per què no en el cas de la prostitució, on és molt més evident que es vulneren drets humans? Col•locar-la al nivell de qualsevol altra feina implica donar el missatge a totes les dones que, si mai tenen algun problema econòmic, sempre poden vendre el seu consentiment sexual a algun home disposat a pagar. I el que és pitjor: dóna el missatge als homes que, sempre que tinguin prou diners per pagar-ho, podran accedir als nostres cossos.

I aquí és on volia arribar: a ells. Perquè aquest article és un magnífic exemple del que no s’ha de fer, que és posar el focus sobre elles, les mal anomenades ‘putes’ o ‘treballadores sexuals’. A mi no m’interessa en absolut jutjar-les. Que cadascuna s’enfronti a la feminització de la pobresa de la manera que pugui/vulgui. És perfectament legítim i no les fa menys dignes, només faltaria. Però sí que m’interessa jutjar-los a ells. Els marits infidels que van al prostíbul a buscar ‘el que no tenen a casa’, els joves que hi acudeixen en manada a reproduir tot el que han vist al porno, els qui li paguen una estoneta divertida a l’amic verge de torn ‘perquè s’estreni amb una professional’, els respectables empresaris que hi van després de tancar un negoci… Els puters, en definitiva. Perquè sí, els ‘clients’ sempre són ells.

I aquesta és la qüestió. Per què tants homes –es calcula que entre un 30 i un 40% a l’estat espanyol– consideren que els seus diners legitimen les relacions sexuals amb una dona que saben que no els desitja? No té un punt pervers tenir una relació sexual tot i saber que a l’altre no l’excita? No és tractar-la a ella com un objecte i acceptar la idea que les dones hi som per a satisfer els desitjos masculins, que som éssers sexualment passius, gairebé recipients?

El debat, per tant, no va –o no hauria d’anar– del dret d’elles a prostituir-se, sinó del ‘dret’ d’ells a comprar el seu consentiment. Un dret que no és ni un dret ni una necessitat, sinó un desig i la forma de reafirmar un privilegi. Perquè, a diferència del que molta gent es pensa, no només ho fan els que no lliguen o els ‘senyors poc agraciats’. També ho fan nois joves i atractius i els inofensius pares de família. Com passa amb les violacions, els subjectes són completament diversos, el que demostra que no es tracta de sexe ni de necessitats sexuals, sinó de poder.

Si el problema són ells, doncs, la lògica diu que solució podria passar per ells: per una banda, atacar la demanda amb multes a puters i proxenetes. Per l’altra, destinar ajudes i garantir tots els drets de les noies –dret a l’habitatge, regularitzar la situació de les dones migrades…– sense criminalitzar-les en cap moment. Moltes activistes defensen que podria ser una manera de fer trontollar una activitat que s’ha de nodrir, a la força, de prostitució forçada. Com si no dónes sortida a una demanda tan alta només amb les dones voluntàries? Sense demanda, no hi ha condicions laborals a millorar, ni sindicats a crear, ni noies a qui protegir.

Probablement aquest model, el suec, no és perfecte. De fet, ni tan sols estic convençuda que sigui la solució ideal des d’una òptica abolicionista. Hi ha activistes que consideren que és utòpic, difícil de dur a la pràctica o que acaba criminalitzant indirectament les noies i no garanteix els seus drets. Potser és cert, se m’escapen els detalls, però s’ha demostrat que com a mínim ha aconseguit canviar l’opinió pública. Després de vint anys de model abolicionista, a Suècia avui dia ja tenen força clar que la prostitució és la institució patriarcal per excel•lència, que és una manera més de cosificar-nos, de reforçar la masculinitat hegemònica i la violència sexual i d’alimentar opressions de gènere, raça i classe. Es pot discutir de quines maneres s’hauria de legislar per tal de protegir-les a elles, però crec que qüestionar els puters –sigui amb multes o d’altres maneres– i deixar de normalitzar el que fan és un primer pas indiscutible.

Perquè no, no és una feina ‘com qualsevol altra’. Encara que el capitalisme ens digui que tot es pot vendre i comprar, crec que a ningú no se li escapa que fer fel•lacions a desconeguts que no t’exciten no és com vendre roba, preparar hamburgueses o cuidar persones grans. Potser per algunes persones no suposa cap problema, però no podem obviar que implica una sèrie de coses que no impliquen altres activitats, des de la salut fins a la intimitat o la seguretat, i més tenint en compte el model de sexualitat violenta que tants homes reprodueixen.

Si la nostra mare, filla o germana es veiés en una situació de vulnerabilitat econòmica, oi que contemplaríem la prostitució com una de les últimes opcions? Si no ho volem per a elles, per què ho acceptem per a la nigeriana de la cantonada? Per què caiem en la hipocresia de no assenyalar als culpables que sigui allà? Els proxenetes, sí, però també els puters.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari