No és obligació de les feministes fabricar aliats

Crec que totes les feministes ens hem trobat en una situació similar alguna vegada: un home té una actitud masclista, tu li fas saber, et contesta el clàssic ‘És que ara tot és masclisme!’ i a partir d’aquí es desencadena una discussió molt pesada en què tu intentes explicar-li en què consisteix el patriarcat –encara que s’ho pensin, molts no ho tenen clar– mentre ell intenta rebatre els teus arguments entre brometes i una bona dosi de paternalisme. És igual que tu tinguis més coneixements sobre feminisme que ell. És igual que parlis des de l’experiència de ser dona i haver viscut en primera persona moltes violències. Ell t’explicarà per què no tens raó o per què només en tens una mica. I tota aquesta estona de discussió absurda rarament haurà servit perquè reflexioni o canviï el més mínim.

No cal dir que no passa sempre ni ho fan tots els homes. Alguns escolten, analitzen, pregunten i debaten des de l’interès i les ganes de canviar les coses. A aquestes alçades, però, crec que no cal especificar que generalitzar és necessari per entendre com funciona el sistema, quelcom impossible de fer si ens perdem en els casos individuals. Generalitzant, doncs, crec que podem arribar a la conclusió que intentar convèncer els homes és molt cansat i força estèril. Quin desgast d’energia, quines emprenyades més innecessàries i quina frustració cada vegada que ens topem amb la realitat de veure que no són capaços de tenir empatia amb nosaltres, que no entenen gairebé res. Però és comprensible. On s’és vist que l’oprimit hagi de convèncer l’opressor que no l’oprimeixi? On s’és vist que l’opressor accepti amb gentilesa baixar del seu lloc de poder?

A vegades se’ls intenta convèncer amb l’argument que una societat feminista també beneficiaria els homes perquè no tindrien la pressió de ser uns ‘machotes’ i podrien plorar sense complexos, per exemple. Això és cert i sona molt maco, però no ens enganyem, si el feminisme és revolucionari, és perquè ve a rebentar-ho tot, a treure privilegis. Perquè amb els privilegis dels homes es construeix la nostra opressió. Perquè la gran majoria dels llocs de poder a les grans empreses els ocupin homes, cal que les dones carreguin amb el pes de les feines domèstiques i/o quedin estancades en llocs inferiors, per posar només un exemple. Els seus avenços, les seves comoditats, s’alimenten dels nostres hàndicaps. I és evident que perdre privilegis, cedir espais, fer passes al costat, mai no és de bon grat. És evident que hi posaran resistència. Esperar que no ho facin és tenir molt bona fe, però alhora és molt poc realista. Amb tots els matisos i acceptant la radicalitat de la frase, ho sento, no és feminisme si no els molesta. I si els molesta, vol dir que anem per bon camí.

És cert que costa veure als pares, nòvios, germans i amics com a integrants d’un bàndol enemic, i també és cert que les seves actituds masclistes són fruit d’un sistema i una educació molt concretes, de la qual moltes vegades no són conscients. Però això no ens ha de fer caure en la trampa bonista de considerar que és el patriarcat, el sistema, qui ens oprimeix. Qui exerceix la violència sobre nosaltres són els homes, amb noms i cognoms, no un sistema abstracte i malvat sorgit del no-res. I entendre això és beneficiós per a tots: per a ells, per adonar-se de la responsabilitat que tenen i començar a canviar conductes i també per a nosaltres, per sortir del rol imposat de cuidadores, de l’obsessió apresa de molestar el més mínim i ser el més amables possible.

Deixar enrere això és també deixar enrere els ‘No t’espantis. Sóc feminista però no anti-homes’ o ‘Has de ser feminista perquè el patriarcat també t’oprimeix a tu’. Doncs no. A més de no ser veritat, és humiliant recórrer a aquest argument per persuadir-los que ens tractin com a persones. Si el sistema els perjudica en alguna cosa, com a màxim és la seva pròpia opressió esquitxant-los. Res comparable amb les mil i una violències que ens travessen a nosaltres diàriament. Com a home, fer alguna cosa per lluitar contra tot això implica reconèixer una posició de poder i estar disposat a renunciar-hi. Implica sortir de les zones de confort, entenent que això vol dir entrar en terrenys incòmodes. Implica entendre que, per més conductes que s’intentin canviar, sempre s’estarà en el grup privilegiat. Implica qüestionar i renunciar a molts privilegis i desitjos pel bé del col·lectiu. No implica, en definitiva, buscar cap avantatge individual.

Si és normal i fins i tot bon senyal que els homes oposin resistència, doncs, què fem? No proposo llançar ni contenir aquestes ganes d’explicar les bondats del feminisme al món. Crec que simplement es tracta de canviar l’objectiu, d’invertir aquesta força en un valor segur, el de deixar d’estar pendents d’ells per teixir aliances entre nosaltres: les germanes, les mares, les filles, les amigues, les companyes. Per alguna cosa sororitat és el neologisme de l’any. Aquesta aliança (política) de solidaritat entre dones va més enllà de la seva aparença naïf. És una autèntica arma que ens fa més fortes col·lectivament. Amb elles sí que val la pena tenir paciència i llargues discussions (també amb els seus límits, és clar). Perquè per més ‘Jo no sóc masclista ni feminista’ que pugui contestar de primeres una dona, fàcilment sabrà a què et refereixes quan parles de sentir-te pressionada per tenir relacions sexuals, de passar por en caminar de nit, de tenir obsessió per la imatge o de sentir-te profundament incòmoda quan un desconegut et diu ‘tia bona’ pel carrer. Perquè totes tenim experiències comunes i és molt fàcil adonar-nos-en si deixem de boicotejar-nos les unes a les altres. I val la pena intentar que altres dones prenguin consciència feminista, perquè cada dona que lluita per deixar d’estar sotmesa equilibra una mica més la balança.

Així, més unides, més fortes, dependrem una mica menys del paper que decideixin tenir els homes. Si volen entendre que això va de drets humans, acceptar que el subjecte polític d’aquesta lluita som nosaltres i no ells i denunciar les seves actituds masclistes i les dels seus amics, perfecte. Totes les converses i debats que calguin (o que vulguem). Si no, no passa res. No cal persuadir-los. No cal que ens desgastem ni els supliquem les molles. No és obligació de les feministes fabricar aliats. Prou en tenim, en el nostre intent d’alliberar-nos, ja és prou dur. Els homes que no vulguin canviar ara hauran de fer-ho en un futur perquè tindrem tanta força que no tindran més remei, perquè quedaran desfasats i amb seriosos problemes per relacionar-se amb les dones. No ho podran escollir, simplement s’hi hauran d’adaptar.

I crec que no estic parlant de cap utopia. Crec que alguns episodis històrics em donen la raó: els homes que tant es reien de les sufragistes van acabar empassant-se el vot femení. No perquè molts fessin un esforç d’empatia i sentit comú. Alguns (pocs) sí que van fer-lo, però no la majoria. Però es va aconseguir gràcies a elles, que van saber aliar-se, organitzar-se, insistir, rebentar aparadors i ser detingudes i empresonades mil vegades fins a aconseguir-ho. Mai no van renunciar a dialogar amb els homes ni a explicar-se, però les seves negatives tampoc les van condicionar ni bloquejar. Per què nosaltres hauríem de perdre el temps intentant canviar els qui no volen renunciar als privilegis? És més fàcil: deixem de posar-los al centre, fem-nos més i més fortes i no tindran més remei que renunciar-hi. El cel es pren per assalt, no demanant permís.

Clara Ardévol Mallol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No va de putes, va de puters

‘Si elles escullen dedicar-se a la prostitució, què hi ha de dolent?’, ‘No havíem quedat que el feminisme defensa el dret al propi cos?’, ‘Si ho han de fer, val més que la cosa estigui regulada i els seus drets garantits, com en qualsevol altra feina’, ‘A més, també hi ha prostitució masculina!’, ‘Que parlin i decideixin elles, que són les afectades’. Aquesta seria una petita selecció de les frases que s’escolten cada vegada que revifa el debat sobre la prostitució. Les pronuncien aquells qui estan a favor de convertir-la ‘en una feina com qualsevol altra’, basant-se en una lògica neoliberal molt perillosa, però que sembla inofensiva.

El raonament que fan servir parteix de dos mites ben arrelats, molt ben teoritzats per la filòsofa Ana de Miguel. El primer, el mite de la lliure elecció. Tenint en compte l’opressió a què estem sotmeses les dones, moltes de les nostres eleccions no són realment lliures, encara que ho semblin. Exemples d’això serien les dones que ‘lliurement’ escullen posar-se tacons que destrossen els peus o aquelles que, també molt ‘lliurement’, decideixen jugar-se la salut en un quiròfan per operar-se els pits. Aquesta falsa llibertat s’accentua encara més si a l’opressió de gènere se li afegeixen les de raça i classe, com acostuma a passar amb les dones prostituïdes.

El segon mite és el del mal menor, que ja es va encarregar de propagar l’església en el seu moment. Parteix de la idea que la prostitució és ‘l’ofici més antic del món’, que els homes tenen ‘les seves necessitats’ i que, per tant, no desapareixerà mai i l’únic que s’ha d’intentar és que l’activitat sigui el més transparent possible. Salvant les distàncies és com si, en comptes d’abolir l’esclavitud, s’hagués continuat legitimant com si fos una cosa natural.

És exagerada i paternalista la comparació? Jo crec que no, tenint en compte les històries que expliquen moltes supervivents del sistema prostitucional. Però suposem que sí, que la majoria de dones prostituïdes ho han escollit amb total llibertat i són tan felices com les que surten als programes de Cuatro. Crec que, fins i tot si fos així, acceptar aquesta activitat com a feina seria una greu vulneració dels drets de les dones. De totes, no només d’elles. Perquè el feminisme no lluita per defensar les llibertats individuals, sinó els drets col•lectius. Per això es denuncia l’existència de feines com la d’hostessa de Fòrmula 1, per exemple, malgrat que alguns argumentin que això va en detriment de les que s’hi dediquen. Si en aquest cas acceptem que és pel bé de totes, per què no en el cas de la prostitució, on és molt més evident que es vulneren drets humans? Col•locar-la al nivell de qualsevol altra feina implica donar el missatge a totes les dones que, si mai tenen algun problema econòmic, sempre poden vendre el seu consentiment sexual a algun home disposat a pagar. I el que és pitjor: dóna el missatge als homes que, sempre que tinguin prou diners per pagar-ho, podran accedir als nostres cossos.

I aquí és on volia arribar: a ells. Perquè aquest article és un magnífic exemple del que no s’ha de fer, que és posar el focus sobre elles, les mal anomenades ‘putes’ o ‘treballadores sexuals’. A mi no m’interessa en absolut jutjar-les. Que cadascuna s’enfronti a la feminització de la pobresa de la manera que pugui/vulgui. És perfectament legítim i no les fa menys dignes, només faltaria. Però sí que m’interessa jutjar-los a ells. Els marits infidels que van al prostíbul a buscar ‘el que no tenen a casa’, els joves que hi acudeixen en manada a reproduir tot el que han vist al porno, els qui li paguen una estoneta divertida a l’amic verge de torn ‘perquè s’estreni amb una professional’, els respectables empresaris que hi van després de tancar un negoci… Els puters, en definitiva. Perquè sí, els ‘clients’ sempre són ells.

I aquesta és la qüestió. Per què tants homes –es calcula que entre un 30 i un 40% a l’estat espanyol– consideren que els seus diners legitimen les relacions sexuals amb una dona que saben que no els desitja? No té un punt pervers tenir una relació sexual tot i saber que a l’altre no l’excita? No és tractar-la a ella com un objecte i acceptar la idea que les dones hi som per a satisfer els desitjos masculins, que som éssers sexualment passius, gairebé recipients?

El debat, per tant, no va –o no hauria d’anar– del dret d’elles a prostituir-se, sinó del ‘dret’ d’ells a comprar el seu consentiment. Un dret que no és ni un dret ni una necessitat, sinó un desig i la forma de reafirmar un privilegi. Perquè, a diferència del que molta gent es pensa, no només ho fan els que no lliguen o els ‘senyors poc agraciats’. També ho fan nois joves i atractius i els inofensius pares de família. Com passa amb les violacions, els subjectes són completament diversos, el que demostra que no es tracta de sexe ni de necessitats sexuals, sinó de poder.

Si el problema són ells, doncs, la solució hauria de passar per ells: per una banda, atacar la demanda amb multes a puters i proxenetes. Per l’altra, destinar ajudes i garantir tots els drets de les noies –dret a l’habitatge, regularitzar la situació de les dones migrades…– sense criminalitzar-les en cap moment. Crec que és l’única manera de fer trontollar una activitat que s’ha de nodrir, a la força, de prostitució forçada. Com si no dónes sortida a una demanda tan alta només amb les dones voluntàries? Sense demanda, no hi ha condicions laborals a millorar, ni sindicats a crear, ni noies a qui protegir.

Probablement aquest model, el suec, no és perfecte, i hi ha qui considera que és utòpic, difícil de dur a la pràctica o que acaba criminalitzant indirectament les noies. Potser és cert, se m’escapen els detalls, però s’ha demostrat que com a mínim ha aconseguit canviar l’opinió pública. Després de vint anys de model abolicionista, a Suècia avui dia ja tenen força clar que la prostitució és la institució patriarcal per excel•lència, que és una manera més de cosificar-nos, de reforçar la masculinitat hegemònica i la violència sexual i d’alimentar opressions de gènere, raça i classe. Es pot discutir de quines maneres es podria millorar aquest model per tal de protegir-les a elles, però crec que qüestionar els puters i deixar de normalitzar el que fan és un primer pas indiscutible.

Perquè no, no és una feina ‘com qualsevol altra’. Encara que el capitalisme ens digui que tot es pot vendre i comprar, crec que a ningú no se li escapa que fer fel•lacions a desconeguts que no t’exciten no és com vendre roba, preparar hamburgueses o cuidar persones grans. Potser per algunes persones no suposa cap problema, però no podem obviar que implica una sèrie de coses que no impliquen altres activitats, des de la salut fins a la intimitat o la seguretat, i més tenint en compte el model de sexualitat violenta que tants homes reprodueixen.

Si la nostra mare, filla o germana es veiés en una situació de vulnerabilitat econòmica, oi que contemplaríem la prostitució com una de les últimes opcions? Si no ho volem per a elles, per què ho acceptem per a la nigeriana de la cantonada? Per què caiem en la hipocresia de no assenyalar als culpables que sigui allà? Els proxenetes, sí, però també els puters.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari