Bloc de Clara Ardévol, periodista de VilaWeb

Cremem els sostenidors?

Publicat el 16 d'abril de 2020 per claraardevol

Si demà totes les dones despertessin i decidissin que els agrada el seu cos, imagina quantes empreses s’arruïnarien.

Gail Dines


Em pregunto quantes dones hem deixat d’utilitzar sostenidors durant el confinament. I quantes hem deixat de maquillar-nos o de passar deu, vint, trenta minuts diaris davant del mirall retocant-nos el cabell, les celles o els llavis. No cal dir que segurament també hem deixat en suspens el clàssic ‘I avui, què em poso?’ i el posterior ritual d’una mitjana de tres canvis de roba perquè ‘Això no acaba de combinar amb allò’, ‘Aquesta samarreta em fa grassa’ o ‘Aquest vestit em marca massa el cul’. 

Òbviament parlo des de la meva experiència. I, evidentment, ja sé que no totes som iguals. Hi ha dones que són poc presumides, que sempre es posen el primer que troben i que segurament no noten un gran canvi en aquest sentit aquests dies. Segur que també hi ha dones que, tot i no haver de sortir casa, segueixen al peu de la lletra tot el que feien abans i es continuen planxant el cabell i marcant un perfecte eyeliner per passar-se la tarda jugant als Sims. També n’hi haurà que seguiran utilitzant sostenidors per anar per casa i és obvi que també són moltes les que fa temps que no en porten. 

No me n’oblido tampoc que el fet de no poder sortir de casa pot estar sent una autèntica tortura per a moltes altres. Un bombardeig constant de pensaments obsessius, des del ‘M’hauré engreixat mil quilos quan això acabi’ al ‘He d’intentar moure’m molt per cremar, ara que no surto a córrer’, passant pel ‘Joder, una altra vegada picant de la nevera. No puc controlar l’ansietat’. Pensaments als quals cal sumar la quantitat de temps de més que es té per als mil i un vídeos de rutines d’exercicis i per planificar l’operació bikini. Un còctel explosiu que no acostuma a acabar mai bé a no ser que es demani ajuda. 

Més enllà dels casos concrets, crec que, com explica molt bé la Júlia Barceló, el confinament pot ser una bona oportunitat per reflexionar sobre la nostra relació amb el cos. I crec que també pot servir per desmitificar fins a cert punt aquell concepte trampa amb què ens entabana constantment el patriarcat contemporani: la lliure elecció. A vegades les dones argumentem alegrement que ens maquillem, fem dieta, portem roba incòmoda, ens posem talons que destrossen els peus, ens pintem les ungles, ens comprem mil cremes o ens depilem senceres ‘per a nosaltres’, perquè ens agrada, pel nostre benestar, higiene i salut, per sentir-nos a gust amb nosaltres mateixes o simplement perquè és una manera d’expressar-nos que ens diverteix. No és per als altres? No és per agradar als homes? No és per competir amb les altres dones? ‘No, no, no. Que va! Jo em maquillo per a mi!’ 

El confinament pot ser una bona oportunitat per reflexionar sobre la nostra relació amb el cos

No dic que això sigui mentida ni que estigui malament, però és evident que un confinament tan llarg, en què passem tantes hores lluny dels altres, és la prova de foc per esbrinar si realment dediquem un munt d’hores, diners i esforços a aquestes activitats fruit de l’estimada ‘lliure elecció’ o bé ho fem per pressions externes que no ens atrevim a acceptar. Potser perquè no ens veiem en cor de sortir el carrer i ser travessades per les mirades dels altres si ens veuen tal com som. Potser perquè aquest ‘tal com som’, en el fons, l’odiem una mica. Potser perquè ens han ensenyat a odiar-lo…

No vull dir pas que totes les dones que es maquillen, pentinen o muden ho fan perquè són unes víctimes del patriarcat o unes frívoles poc feministes. Tant el maquillatge com la perruqueria o la moda poden ser espais per a l’expressió personal i artística o un entreteniment com qualsevol altre. Però, siguem sinceres, si algunes hem relegat aquestes activitats durant el confinament és perquè no ens motiven gaire. I si no ens motiven gaire i en la nostra vida quotidiana els dediquem un gran espai de temps, potser és que la lliure elecció no era tan lliure com semblava…

Un altre raonament que pot aparèixer és que sí, que és evident que fem tot això per als altres, però que no és necessàriament dolent. Que a tothom li agrada agradar, o fins i tot lligar o erotitzar-se si es dóna el cas, i que per què parlo només del sexe femení, si els homes ara també es cuiden molt. Té un punt cert, però en el fons és un argument trampa que desvia l’atenció del problema real: la pressió estètica brutal que patim les dones, que comença des que naixem i ens foraden les orelles (perquè ens quedi ben clar quin és el nostre lloc al món) i que dura tota la vida, sent especialment cruel la lluita estèril contra el pas del temps a certes edats. Perquè a nosaltres no se’ns diu pas allò que millorem amb els anys i que les canes ens fan interessants… No, Richard Gere havia de ser un home. El problema, per tant, no és si ens agrada agradar, cosa que pot ser molt humana. El problema és que a les dones se’ns obliga a agradar, se’ns adoctrina perquè sigui un objectiu essencial en les nostres vides. 

Aquesta esclavitud (perquè no té un altre nom) no es pot comparar, ni de bon tros, amb la pressió que poden tenir els homes per seguir segons quins models de bellesa (també absolutament patriarcals, per cert). Existeix un cànon de bellesa masculí que els acomplexa? Evidentment, i més tenint en compte que la indústria de la bellesa ha vist en ells un nou nínxol de mercat. Però ni estan educats per creure que el seu cos és una de les coses més importants de la seva identitat, ni han crescut amb el mandat implícit d’agradar i complaure les dones, ni reben la indecent quantitat d’inputs sobre el seu aspecte que rebem nosaltres. És fins i tot ofensiu i ridícul voler comparar-ho.

El problema, per tant, no és si ens agrada agradar. El problema és que a les dones se’ns obliga a agradar

Quants anuncis de productes light estan protagonitzats per homes? Quants nens han sentit, de ben petits, l’equivalent al ‘Que maca estàs, ets una princesa’? Quants nois han tingut com a model a imitar la figura d’un pare que es posa mil cremes, es maquilla i es depila? A quants homes els han dit allò de ‘Si t’arreglessis una mica estaries més maco’ o ‘Sí que portes el cabell sec!’ o ‘Per lluir s’ha de patir’?  Quants nois tenen trastorns alimentaris? Quants homes es deixen els calés i arrisquen la salut en operacions d’estètica? Quants s’obsessionen amb selfies impossibles? I així, tot. Si analitzeu la socialització diferenciada entre homes i dones (l’educació i els missatges que rebem diàriament durant tota la vida) veureu que és clar a qui s’adoctrina per ser un objecte estètic i a qui no, encara que això no vulgui dir que molts també puguin patir per culpa del culte al cos.

A les dones normalment ningú no ens diu directament ‘T’has de depilar, maquillar, pentinar i aprimar’ per ser vàlida. L’estratègia de dominació seria massa òbvia i no picaríem. El procés és més pervers i sibil·lí. És un degoteig constant de petits mandats que a poc a poc anem integrant i normalitzant, fins a fer-nos creure que ho hem escollit perquè volem. I aquest és el gran triomf del sistema: calar tan endins i colonitzar-nos de tal manera que acabem fent el que vol, i a sobre convençudes que ho fem perquè ho hem triat. I que fins i tot ens empodera, ara que està de moda el concepte. Una colonització interior, que diria Kate Millett, que deslliura al patriarcat de la càrrega de la violència directa i l’obligació explícita. Si l’oprimit no sap identificar la seva opressió, si fins i tot arriba a creure que l’ha triat, la roda gira sola i és molt difícil aturar-la. 

Per això el confinament pot ser una bona oportunitat per fer-nos preguntes i reforçar un diàleg interior que ens allunyi de l’autoengany i de la zona de confort. És complicat i té un punt humiliant ser honesta amb una mateixa i reconèixer que sí, que potser passem mil hores davant del mirall perquè ens han ensenyat a fer-ho, i no perquè realment ho hàgim triat. Però és un procés necessari per començar a ser més lliure, encara que potser no siguem capaces d’allunyar-nos d’aquesta pressió, ni hàgim de sentir-nos malament pel fet de no ser-ho. Jo em maquillo una mica diàriament? Sí. Durant el confinament? No. Em maquillo per gust normalment, doncs? No. Ho seguiré fent quan acabi el confinament? Recuperaré també la resta de rituals feixucs relacionats amb la bellesa? Probablement sí, perquè fer les paus del tot amb el cos és un camí difícil. Però ser conscient que t’han obligat a estar-hi en guerra, ser conscient que no ho has triat tu, sinó que t’ho han imposat, et fa una mica més lliure i t’ajuda a iniciar el camí correcte cap a la treva definitiva.

Si l’oprimit no sap identificar la seva opressió, si fins i tot arriba a creure que l’ha triat, la roda gira sola i és molt difícil aturar-la

I doncs, són menys feministes les boges de la moda i el maquillatge? I les que es preparen per penjar fotografies a Instagram o per fer videotrucades aquests dies? Evidentment no. No vull donar pas la raó a l’argument cunyat de ‘Si fossis feminista no portaries talons’ (dels creadors de ‘Si fossis comunista no tindries mòbil’). Ser feminista no et fa immune a tot allò que la societat t’ha imposat d’alguna manera o altra, simplement és un camí a ser-ne conscient. Una feminista pot maquillar-se, dur talons i depilar-se, però alhora saber molt bé com totes aquestes coses han funcionat i funcionen com a eines per a perpetuar la nostra opressió. En cap cas com a elements neutres ni empoderants, no li busquem tres peus al gat. El feminisme, per tant, ens pot servir per adonar-nos (sense fustigar-nos) de com ens analitzem constantment des de la mirada masculina i de com sovint ens autocosifiquem, i també per preguntar-nos si som unes boges de la moda, el maquillatge i les sessions de bellesa perquè som dones i hem estat socialitzades per a ser-ho o simplement perquè sí, perquè ens agrada i punt, i forma part dels nostres gustos, aficions i personalitat. Insisteixo: no cal ni tan sols voler canviar-ho, però no fa cap mal plantejar-s’ho. Sapere aude, que diuen.

Molta gent pot pensar que és exagerat parlar del maquillatge o els talons com a eines d’opressió. Hi ha qui dirà que són coses neutres, i que el problema rau en haver-los imposat o associat només a les dones. ‘Que es maquillin i es posin talons els homes també. I això sí que serà un món lliure!’ Certament, un rímel o unes sabates no són per se dolentes. I a qualsevol li pot agradar portar-les sense que això suposi que és víctima de res. I sí, en un món lliure potser sí que triaríem dur talons i ens divertiria posar-nos-els. Potser sí, no ho sé. Però resulta que el món no ho és, de lliure. I resulta que totes les coses que suposen un plus de dolor, temps, diners o incomoditat han caigut de la banda de les dones: el cabell llarg, els sostenidors la depilació, les sabates incòmodes, les ungles pintades que s’han de repintar cada dos per tres… Quantes energies ens deixem en tot això? És realment un camí emancipador fer passar als homes per totes aquestes incomoditats per tal d’ ‘igualar-nos’ i ‘despatriarcalitzar’ tots aquests rituals? Voleu dir que en un món ‘lliure’ no aniria tothom en xandall i vambes? 

No sé si les que hem sentit una certa despreocupació alliberadora pel que fa a la nostra autoimatge aquests dies sortirem del confinament amb la cara rentada i amb la nostra dessuadora de preferència. No ho crec, no passa res i tampoc cal ser radicals (diuen que cuidar-se una mica contribueix a tenir més autoestima i millor actitud davant la vida i no parlo pas de deixar enrere segons quins hàbits higiènics o de cura personal). Però repeteixo, que serveixi per entendre què fem ‘voluntàriament’ i què no i també per atrevir-nos a imaginar escenaris, encara que només se’ns presentin com a possibilitats remotes: I si interrompem la maleïda dieta? I si abandonem tots aquells exercicis de tonificació tan avorrits? I sortim de casa sense una gota de maquillatge? I si llencem la planxa del cabell? I si donem totes les samarretes incòmodes? I si cremem els sostenidors?

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Lolita, Carolina i la cultura de la violació

Publicat el 27 de desembre de 2019 per claraardevol

Imagineu un món en què el nen protagonista d’Stranger Things protagonitzés sessions de fotos hipersexualitzat i fos catalogat com una de les persones més atractives de la televisió. Un món en què el grup de rock M-Clan fos liderat per una dona, i que una de les seves cançons més aclamades resés: ‘El dulce niño Carlos no tiene edad para hacer el amor…’, ‘Carlos, trátame bien, no te rías de mí, no me arranques la piel. Carlos, trátame bien, o al final te tendré que comer…’. Un món en què les dones consumissin alegrement la pornografia etiquetada teen, protagonitzada per nois amb aparença adolescent.

Tot això ens semblaria pervers, estrany, moralment reprovable. Fins i tot distòpic. Curiós, tenint en compte que aquest món ja existeix i ningú s’escandalitza. Només cal invertir els papers. Perquè en la distopia misògina en què vivim s’ha considerat molt pertinent que la nena protagonista d’Stranger Things protagonitzi sessions de fotos hipersexualitzada, maquilladíssima i amb una estètica i actitud de dona adulta. Tampoc no s’ha dubtat en catalogar-la com una de les actrius més sexys de la televisió. En el món en què vivim Carolina no es considera una apologia de la pedofília, sinó una simpàtica cançó macarrilla protagonitzada per un home tant i tant i tant home que no pot resistir-se als encants d’una adolescent a qui sa mare ‘estarà buscant’ i que, assetjadora, sempre apareix per les cantonades ‘amb algun tipus d’interès’. Circula una teoria per Internet que diu que la cançó està dedicada a la cocaïna, però el propi cantant del grup ha dit en alguna entrevista que no és cert i que, tal com sembla, està dedicada a una ‘lolita’. Sigui com sigui, és evident quin és l’imaginari a què remet… Per últim, no cal dir, tampoc, que teen és una de les etiquetes més buscades a les pàgines porno, que consumeixen majoritàriament (oh, sorpresa) homes.

No entraré ara en la discussió sobre què ha de fer el feminisme amb Nabokov i el seu Lolita, però és evident que el mite de la ‘nínfula’ seductora que resulta sexualment molt atractiva per als homes madurs ha calat, i des de molt abans que s’escrigués la novel·la. Tenint en compte aquest imaginari, no és d’estranyar que moltes persones no considerin escandalós que tres homes adults no s’hagin pogut resistir als encants d’una nena de quinze anys que (recargolada i perversa, com totes les dones) els ha parat una trampa en què tots haurien caigut. Perquè ‘ja se sap com són els homes’, ‘si vas provocant-los…’

Com molt bé s’ha apuntat a les xarxes, si en la violació d’Aranda de Duero un dels agressors hagués estat un capellà i la víctima un noi de quinze anys, ningú no hauria tingut cap dubte en què en aquella relació no hi podia haver cap mena de consentiment. Ningú s’hauria atrevit a dir que ell provocava i que quin escàndol, que li ha arruïnat la vida a un pobre home. Per què a molta gent, doncs, li sembla el més normal del món que tres adults tinguin sexe amb una adolescent que té una edat inferior a l’establerta legalment per al consentiment?

Crec que el cas Arandina cristal·litza una realitat amb què no som prou crítics: com d’arrelades estan la cultura de la violació i la pedofília i amb quina tranquil·litat legitimem la dominació masculina i els abusos de poder dels homes. Perquè sí, que tres homes s’aprofitin sexualment d’una noia de quinze anys és un abús de poder. També en l’hipotètic cas que ella hagués donat senyals de voler o que es fes les fotografies d’aquesta o d’altra manera a Instagram per agradar-los, que són alguns dels exemples que s’han posat sobre la taula per a justificar la violació.

No té res d’estrany ser una noia de quinze anys i enfocar els teus desitjos sexuals en nois més grans (a totes ens han ensenyat que això és atractiu). Tampoc és reprovable voler experimentar sexualment amb tretze, catorze, quinze, setze, perquè és el normal a aquesta edat. Ni penjar fotografies amb roba sexy per agradar ni pensar-te que no hi ha perill enlloc i que res no pot fer-te mal. Moltes hem passat per aquí, per aquesta barreja de ‘coses de l’edat’ i mandats patriarcals de les que alguna vegada ens hem sentit culpables i avergonyides. I hem trigat uns quants anys a adonar-nos que la culpa era a l’altre costat…

Sempre insisteixo que homes i dones no ocupem la mateixa posició en la societat i que, per tant, qualsevol anàlisi l’hem de fer tenint en compte qui són els opressors i qui som les oprimides. Entre un home i una dona hi ha una relació desigual, que encara s’accentua més si se li afegeix una altra desigualtat, la que és causada per la diferència d’edat. En una relació entre un home de vint-i-quatre i una noia de quinze s’estableix una doble relació de dominació (edat i sexe) que col·loca la noia en una posició de vulnerabilitat evident. No és només que ella no sigui prou madura, és que ell té la maduresa suficient per manipular-la i dominar-la com vulgui, a més d’ocupar (com a home) una posició social que legitima, romantitza i erotitza aquesta dominació. Per tant, un subjecte que es troba en una doble situació d’inferioritat difícilment pot manipular al que es troba en una doble situació de superioritat per ‘portar-lo pel mal camí’ i conduir-lo fins a situacions en què ell no pugui negar-se a fer el que fa. Si a sobre no es tracta només d’un subjecte dominant, sinó de tres, això encara és més evident.

Vaja, que no hi ha lolites perverses que assetgen homes indefensos amb una fúria sexual tan desfermada que no s’hi poden resistir. En canvi, sí que hi ha homes que, des de la seva doble situació de superioritat, s’aprofiten de la innocència de noies que estan en l’edat d’experimentar i equivocar-se i que en cap cas mereixen trobar violadors en el seu camí. Homes que, com diuen els seus veïns, semblen ‘bons nois’ i són guapos i futbolistes, no pas pervertits que t’assalten de matinada en un carreró fosc. Homes a qui les feministes, que en el fons som les que tenim més fe en el sexe masculí, veiem perfectament capaços de dir que no a una nena de quinze anys, faci el que faci ella.

Però si ens ho creiem, si alguns s’ho creuen fins al punt de convocar manifestacions a favor dels violadors, és perquè encara no hem estat capaços de destruir col·lectivament tota una sèrie de mites i creences patriarcals. No hem desmuntat el mite de Lolita i tampoc el de Pandora o el d’Adam i Eva, que juguen amb la idea d’una espècie de maldat intrínseca femenina. Tampoc no hem deixat d’aplicar aquells dos conceptes en anglès que sonen tan pedants però que és evident que es reprodueixen cada vegada que es mediatitza un cas de violació, el victim blaming i l’slut shaming; és a dir, el fet de culpar la víctima i de jutjar la seva conducta sexual (‘Perquè les nenes d’avui en dia fan cada cosa…’).

Tampoc no hem fet l’esforç de posar-nos en la pell de moltes noies de quinze anys, que comparteixen el seu dia a dia amb nois (de més o menys edat) amb la ment podrida de porno, que s’han educat en una societat hipersexualitzada que les convida a tenir moltes relacions sexuals alhora que les culpa de tenir-les i que (això és transversal generacionalment) han crescut amb la idea implícita que el més important de la seva vida és l’obtenció de l’aprovació masculina. Com ens atrevim, doncs, a jutjar qualsevol de les seves conductes? Com ens pot passar pel cap la idea de deixar-les soles davant dels seus agressors?

Hi ha qui voldrà desviar el debat parlant de com de desenvolupada està la sexualitat amb quinze anys (‘I més avui en dia, que comencen tan d’hora!’) i fins i tot hi haurà qui digui que el sexe i l’amor no tenen edat perquè ‘Jo em porto deu anys amb la meva dona i quan vam començar bla bla bla’. I també sortiran veus a alertar que no hem de ser puritans ni limitar les relacions entre les persones, que la sexualitat no té aquests límits i que quinze anys és edat de sobres per a consentir. Com si el món en què vivim fos terreny neutral, com si no hi operessin les relacions de poder esmentades. Com si no es repetís gairebé sempre el mateix esquema (homes grans darrere de noies joves) i com si la repetició d’aquest esquema fos casualitat.

L’enorme majoria de les dones de vint anys no es plantegen tenir relacions amb adolescents de quinze. Ni tan sols els excita la idea. En canvi, entre ells això no és ni tan sols una cosa estranya. Serà que el patriarcat té ben clar que les Lolites i Carolines han de ser elles. I serà que també li encanta que els Salvador Sostres i Sánchez Dragó siguin ells. Sort de les manades feministes que donen suport a les supervivents. Sort que sembla que la por, per fi, comença a canviar de bàndol.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Si fos al revés seria masclisme’

Publicat el 30 d'octubre de 2019 per claraardevol

Hem viscut dues exitoses vagues del 8-M, la majoria del jovent sembla que no té cap problema en etiquetar-se amb la paraula ‘feminista’ i qui més qui menys comença a familiaritzar-se amb conceptes com ‘sororitat’, ‘empoderament’ o ‘patriarcat’. La lluita pels drets de les dones s’ha fet mainstream, però un dels problemes (o reptes) del feminisme actual rau a recuperar la quantitat de contingut teòric que perd en passar de l’activisme polític i l’acadèmia al carrer. A molts el tema els ha agafat amb el peu canviat i per això no és estrany trobar nois que potser saben què és el manspreading però no dominen els punts més bàsics ni tenen clar, en definitiva, de què va la història.

Crec que, en part, el problema a què em refereixo ve de la simplificació de certs conceptes. És cert que simplificar serveix per acostar continguts complexos a persones que no dominen un tema, però alhora distorsiona la realitat i genera malentesos. Un bon exemple d’això seria la definició de la paraula ‘feminisme’. Sovint, en un intent de convèncer escèptics o de voler presentar el moviment com a amable per als homes (no fos cas), s’acaba dient que el feminisme ‘busca la igualtat’. Evidentment, com a moviment de progrés i amb un gran consens que ha de ser anticapitalista i antiracista, el feminisme vol que totes les persones tinguin igualtat de drets i oportunitats. En aquest sentit, dir que busca la igualtat entre homes i dones no seria mentida, però sí una simplificació important. (En aquest vídeo d’Ayme Roman s’explica molt bé).

El concepte d’igualtat, en una societat desigual, esdevé profundament trampós i sovint s’empra amb certa perversitat. Per què voldríem ser les dones iguals als homes, per acabar reproduint els rols de dominació que se’ls assigna a ells? Que pot implicar la famosa ‘igualtat’, que el cronòmetre que compta el temps que triguem a arribar al final de l’escala es posi en marxa alhora, quan nosaltres comencem la carrera cinquanta esglaons més avall? El terme és molt ampli i hi ha qui pot interpretar que té en compte aquest punt de partida desigual i actua en conseqüència o que ‘ja ens entenem’ quan el fem servir, que no cal filar tan prim. Però, en paraules de Celia Amorós, si conceptualitzem malament, polititzem malament, i crec que una conceptualització fallida del terme ‘feminisme’ construeix una realitat distorsionada en l’imaginari col·lectiu. Una realitat que despolititza.

Parlem d’igualtat i de desigualtats com si formessin part del món de manera arbitrària, com si uns individus patissin a vegades unes injustícies i uns altres unes altres. Però (quina casualitat) les damnificades sempre som nosaltres. Si el feminisme anés de revertir desigualtats arbitràries entre homes i dones es diria ‘igualisme’ o alguna altra barbaritat similar, com passa en els somnis humits dels cunyats més radicals. Però es diu feminisme per alguna cosa: perquè és la lluita pels drets de les dones (els dels homes estan més que blindats), la lluita per alliberar-nos de l’opressió que ens infligeixen ells, no perquè siguin per se molt dolents, sinó perquè són socialitzats per a fer-ho. El patriarcat és un sistema jeràrquic que els col·loca a ells a dalt i a nosaltres a baix i, per tant, el subjecte polític a emancipar d’aquest esquema injust som nosaltres, les dones, les que som a la part de sota. Tapar aquesta injustícia amb paraules amables i insípides com ‘igualtat’ desvia l’atenció de qui és l’opressor i qui és l’oprimit, acaba invisibilitzant aquest últim (com si ja no ho estigués prou) i, en definitiva, buida de contingut polític tota la nostra lluita.

‘Disquisicions teòriques’, que diria Rajoy? Potser sí, però crec que el problema és que aquesta primera distorsió d’un concepte bàsic porta a més confusions. Si no entenem aquest a dalt i a baix, podem acabar pensant que els privilegis masculins no existeixen o fins i tot que ‘el patriarcat també els oprimeix a ells’. Ja he explicat alguna vegada per què estic en desacord amb afirmacions com aquesta, així que no em faig pesada amb el tema, perquè té més teca. Si traiem importància al fet que les perjudicades som nosaltres i que ells es beneficien, de manera conscient o no, d’aquest perjudici, acabarem menystenint o interpretant de manera incorrecta tot el procés que ens porta a ocupar aquest espai de submissió, el que anomenem ‘socialització’. Acabarem entenent que (simplificant, mal que em pesi) el rosa i el blau, les barbies i els cotxes, el foment de la raó en ells i l’emoció en elles, no és un repartiment desigual i destinat a perjudicar les dones, sinó que simplement és ‘diferent’.

I encara entendrem menys de què va la història si no assimilem d’una vegada que d’aquest procés no se n’escapa ningú. Tampoc els homes que et fan la concessió de reconèixer ‘que sí, que hi ha masclisme’, però que et recorden que ‘no tots som iguals’ o que ‘a mi a casa m’han educat de manera molt feminista’. Tampoc les dones que li treuen importància amb els ‘doncs jo mai no em deixaria trepitjar per un home’ o els ‘espavilem-nos i deixem-nos d’històries, que col·locar-nos en la posició de víctimes no serveix per a res’. Perquè el procés de socialització no és individual, sinó col·lectiu, i per tant és impossible escapar-ne. Perquè sí, un pot haver estat educat de manera feminista a casa (segurament menys del que es pensa), però haurà rebut mil i un imputs a l’escola, entre amics, al cinema, a la publicitat o a les cançons que li recorden quina és la seva posició a la societat.

Puc arribar a entendre l’escepticisme inicial d’alguns tenint en compte que la fortalesa del relat de la dominació masculina rau en el fet que no és explícit. Ningú ens diu a les dones ‘sou inferiors’, però rebem un bombardeig constant de missatges que ens fan interioritzar-ho de manera inconscient. Però, per més discrets que puguin ser alguns d’aquests missatges, ser feminista és entendre que hi són i fer un esforç en detectar-los. És entendre que el sistema té tantíssima força i està tan arrelat que la influència sobre els individus és brutal (i comuna) més enllà de les experiències individuals i dels condicionants de caràcter, formació i entorn de cada persona. Negar tot això seria negar el patriarcat, i les postures negacionistes del patriarcat són (oh, sorpresa!) masclistes.

Petits exemples quotidians

Són obvietats, conceptes de primer de feminisme, però crec que gran part de la societat, fins i tot del jovent, encara no els té prou clars. I no tenir clara la definició de feminisme, no tenir clar que el patriarcat és un sistema jeràrquic i no haver entès l’èxit, importància i arrelament de la socialització porta, a la pràctica, a malentesos desafortunats que fan que tot segueixi com sempre. Petits exemples quotidians. Subjecte 1: ‘L’altre dia una noia es va comportar de manera molt assetjadora amb un amic meu. És injust, perquè si fos al revés, tothom es posaria les mans al cap i seria masclisme’. Efectivament, si fos al revés, seria masclisme. I, efectivament, si fos al revés, ens posaríem les mans al cap perquè seria molt més greu. Subjecte 2: ‘Hi ha noies que també tiren floretes als homes que veuen pel carrer. Si voleu igualtat, no hauríeu de fer aquestes coses’. De nou, maleïda paraula.

No és que sigui genial ni excusable que una noia es comporti d’aquesta manera amb un noi. Crec que copiar el rol de domini dels homes no només no és feminista, sinó que hauria de ser quelcom a evitar simplement per una qüestió de respecte. Però també penso que aquestes accions per part de les dones, a més de molt excepcionals –no sé en quina realitat paral·lela som nosaltres les que tirem floretes als transeünts–, són pràcticament innòcues. No cal anar als estudis ni a les estadístiques (que existeixen) per a afirmar que són excepcions. Molt ràpid haurien d’haver canviat les coses perquè moltes noies s’atrevissin a superar l’estigma que recau sobre les dones quan aquestes exterioritzen el seu desig sexual. Molt superats haurien d’estar els rols sexuals perquè moltes noies es reconeguessin com a éssers desitjants, i no desitjats, i perquè es comportessin com a depredadores sexuals sense tenir un mínim d’empatia, de cura i de posterior sentiment de culpa, tres clàssics en la construcció de la feminitat. I molt hauria d’haver canviat la societat perquè aquestes accions fessin un mal enorme als qui probablement no les patiran més que una vegada a la vida i tenen eines de sobres per a afrontar-les.

Pot passar que un noi se senti acorralat o intimitat davant la hipotètica actitud assetjadora d’una noia, però en cap cas aquesta situació és comparable amb la mateixa a la inversa. Els homes estan educats per saber dir que no, per posar els seus desitjos per sobre dels dels altres, més quan la persona que hi ha davant és una dona. Per tant, la comparació no s’aguanta no només per una qüestió de diferència de força física, que és l’argument a què se sol recorre, sinó també per les brutals diferències en les reaccions d’ells o elles. Reaccions diferents que són fruit de la socialització esmentada. Ells no tenen una indefensió apresa que els va a la contra en situacions així. A ells no els passa pel cap cap ‘si dic que no, quedaré com un estret o un escalfabraguetes’ quan una noia se’ls llança. Són paraules que ni tan sols es fan servir per als homes. A ells no se’ls recorda constantment que han de ser amables, no molestar, no disgustar l’altre. A ells ningú no els ha ensenyat a veure als components de l’altre sexe des de baix. Per a entendre-ho millor, un fragment del relat Kamasutra para no iniciadas de la revista Mujeres preokupando, on una dona explica com va viure una agressió sexual: ‘Así que era eso lo que realmente significaba ser mujer, indefensa, cuerpo sexuado y desnudo ante la potencia impositiva de un hombre que quizás ni siquiera hubiera necesitado utilizar la fuerza física para someterme debido a su superioridad simbólica, una superioridad que sentí brutalmente por primera vez’. Una superioritat que nosaltres, òbviament, no tenim.

Segur que a algunes noies els surt de natural encarar-se i imposar-se davant dels abusos, però em temo que la majoria no som així. Em temo que la majoria, per aconseguir la fita d’insultar o mirar amb odi l’imbècil que ens crida alguna cosa pel carrer, primer hem hagut de passar per un procés de qüestionament i diàleg intern molt llarg. Primer hem hagut d’acotar el cap i seguir caminant, empassant-nos la ràbia i la incomoditat moltes, moltes vegades. Convivint, a més, amb una tensió que ells no coneixeran mai. El noi que es trobi amb l’extremadament improbable situació que una dona li cridi ‘Guapo!’ pel carrer quedarà sorprès, mentre que una dona probablement pensi ‘Una altra vegada…’. El noi haurà travessat aquell carrer tranquil, pensant que res estrany passaria, mentre que la noia fins i tot ho pot haver vist venir vint metres abans. Per a ells, una anècdota desagradable, per a nosaltres, rutina.

Per tant, no, no és el mateix que un home tiri una floreta a una dona que a la inversa perquè en el primer cas s’alimenta la idea absolutament arrelada socialment que les dones som objectes i que el més important de nosaltres és el nostre físic. Cosificar un home, òbviament, no està bé, però no és més que una acció innòcua i irrellevant. La noia víctima d’aquest assetjament de carrer segurament haurà crescut havent d’aguantar els ‘quina nena més maca’, els mil i un anuncis de productes light protagonitzats per dones i els senyors amb canes copresentant telenotícies al costat de dones atractives de com a màxim quaranta anys. Una pressió estètica que no és, ni de bon tros, comparable amb la de l’hipotètic home víctima de l’assetjament de carrer, per a qui el ‘Guapo!’ serà un dels poc imputs que rebi sobre el seu cos al llarg de la setmana.

I això val per a totes les situacions. La posició que homes i dones ocupem en la societat no és, per desgràcia, la mateixa i, per tant, no, la mateixa violència exercida cap a una dona que cap a un home mai no és comparable. Per la simple raó que l’oprimit no pot oprimir el seu opressor. Seria tan absurd com dir que existeix el racisme contra els blancs, un altre lloc comú del cunyat estàndard.

Sembla obvi, però crec que cal interioritzar-ho per a evitar tot un seguit de situacions i frases comunes que despolititzen. No, no és el mateix dir ‘grassa’ (ni ‘guapa’) a una dona que a un home perquè a nosaltres se’ns fica al cap que no ser follables és el pitjor que ens pot passar. No seria el mateix que existís una aplicació per a lligar que es digués ‘Adopta a una tía’ que existeixi una que es digui ‘Adopta un tío’. Les que hem estat històricament infantilitzades i depenent legalment de pares i marits hem estat nosaltres, no ells. La primera aplicació no seria tan llunyana a la realitat, mentre que la segona és pura fantasia (desafortunada potser). No és el mateix valorar el físic de Pedro Sánchez que el d’Inés Arrimadas, perquè en Sánchez la bellesa és llegida com una més de les seves característiques, mentre que en Arrimadas és, per a molts, el seu tret més destacable. I no, no és el mateix que una dona faci un comentari masclista que el faci un home. En el cas de la dona, perpetua unes relacions de poder de les quals  és víctima i en pateix les conseqüències. En el cas de l’home, perpetua unes relacions de poder de les quals es beneficia, i això últim és molt més cruel i reprovable. Cap d’aquestes comparacions se sosté perquè, partint de la idea errònia d’igualtat, capgirar situacions sense tenir en compte que ambdós sexes no partim del mateix punt és trampós, escandalosament trampós.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sexualitat femenina: la revolució pendent

Publicat el 13 de setembre de 2019 per claraardevol

Crec que una de les primeres coses que em va fer adonar de la desigualtat entre homes i dones va ser la qüestió del sexe. D’adolescent no entenia per què els meus companys de classe podien parlar alegrement de les palles que es feien i alhora permetre’s el luxe de titllar de ‘guarra’ la monitora del taller de sexualitat de torn que ens havia explicat les bondats de la masturbació. No entenia l’estrany pacte de silenci tàcit que semblàvem haver acordat entre totes sobre aquest tema, com si haguéssim donat per fet que allò de l’autoplaer era cosa d’ells. Tampoc no entenia per què el que sortia cada cap de setmana amb una diferent era el model a seguir per a tots mentre que la que s’atrevia a tenir sexe a la primera cita ‘no es feia respectar’. O perquè els mateixos nois que es beneficiaven de la hipersexualització dels cossos de les dones a través del porno s’atrevien a jutjar la companya que pujava a les xarxes una foto del seu escot o del vestit ajustat de moda. Els mateixos hipòcrites que fins i tot li regalaven algun like, no fos cas que deixessin perdre l’oportunitat de fer-li arribar la seva aprovació masculina.

Amb els anys –i una mica de consciència feminista– vaig començar a entendre algunes coses. Vaig arribar a la conclusió que, en una societat completament misògina, plena de tabús sexuals i amb un gran pes de la moral judeocristiana heretada, transgredir allò que s’entenia com a ‘dona respectable’ havia de ser, a la força, molt empoderant i feminista, una manera de dir ‘tinc desig sexual, és meu i faig amb ell el que em dóna la gana’. Sota aquesta lògica, la promiscuïtat femenina podia semblar empoderant, com també les selfies sexys o els vestits ajustats i els talons infinits. Fins i tot la prostitució i la pornografia podien ser-ho. Per què no fer negoci amb allò que sempre se’ns ha negat? Evidentment, era una conclusió precipitada.

El problema d’aquesta anàlisi, que és similar a la del mal anomenat feminisme pro sex, és que no calibra bé ni el pes del patriarcat a les nostres vides ni la seva habilitat per adaptar-se als nous temps, per camuflar-se i fingir que desapareix, quan en realitat només canvia de forma. La realitat és més crua que les fantasies que prometen l’emancipació a través de la performance de la femme fatale perquè no, no tot allò que té a veure amb el sexe és necessàriament empoderant. És més, si ets dona, probablement és un espai de perill, submissió, frustració i culpabilitat. No dic que ho sigui per se ni que no es pugui canviar, però crec que, per a fer-ho, cal ser realistes i tenir en compte el punt de partida i el context. Un context en què encara som, a ulls dels homes, objectes.

L’estafa de la revolució sexual

Un cop d’ull al passat per entendre on som. La revolució sexual –com la francesa– tenia bones intencions i va aconseguir coses molt positives –no vull menystenir tot allò que van aconseguir les feministes llavors–, però malauradament va acabar esdevenint androcèntrica, misògina i, en part, una presa de pèl per a les dones. El maig del 68 va ser pioner en reivindicar el sexe com una energia poderosa amb gran capacitat de canvi social. Ho era i tenia sentit que ho fos, venint dels temps del ‘nena, tapa’t’ i del ‘no et toquis, que et quedaràs cec’. Per això també tenia sentit que, anys després, el ‘destape’ espanyol es llegís com a progressista. Per fi les dones podíem ensenyar el cos amb llibertat i fer cas omís als patrons conservadors de feminitat! El cost? Tenir pits i culs a totes les portades de revistes pseudoprogres que venien allò com a molt modern i trencador.

Hi ha qui diu que la veritable revolució sexual hauria d’haver consistit que es destapessin ells. No crec que hagués calgut, però és cert que passar del ‘nena, tapa’t’ al ‘nena, destapa’t’ no només ens ha servit per avançar a mitges, sinó que ha escenificat un fals alliberament sexual femení que ens hem acabat creient i que és un escull a hores d’ara. Realment és un canvi radical passar de la moral cristiana a la cultura del porno? Hem guanyat gaire, canviant els vestits modests, la castedat i la monogàmia obligatòria pels missatges que ens conviden a operar-nos els pits per a ser més follables? Hem canviat el capellà pel PornHub, però continuen manant ells. Nosaltres seguim ocupant la posició d’objectes –i no de subjectes– en les relacions sexuals. Som llegides com només un cos, que, sigui per a ser ocultat o per a ser exhibit, se segueix llegint com a potencialment perillós, com a causant d’una ‘incontrolable fúria sexual masculina’ que ens volen fer creure que forma part de l’ordre natural de les coses.

I així estem les dones de la meva generació: pensant que la revolució sexual ja està més o menys superada i que pobretes, les nostres mares o àvies, que no podien ensenyar els pits a la platja o fer ‘el que els sortia del cony’. Sense adonar-nos que aquest ‘el que ens surt del cony’ potser no és tan feminista ni empoderant com sembla, que potser té més a veure amb que acabin fent amb nosaltres el de sempre, però convencent-nos que som lliures per a escollir-ho. Lliures perquè ens facin al llit tot allò que els fan a les actrius porno –perquè no serem tan puritanes com per rebutjar el sexe dur…–. Lliures per ballar a quatre potes en una discoteca mentre un noi simula que ens penetra. Lliures per passar fred la nit de Cap d’Any per tal de ser la més sexy. S’entén la perversió del concepte?

Les nostres àvies van haver de patir més estigma, tabú, silencis i repressió sexual que nosaltres, però és probable que també tinguessin menys possibilitats de trobar parelles sexuals que demandessin ejaculacions facials, estrangulaments i mamades amb arcada obligatòria. Hi ha dones que s’exciten amb aquestes pràctiques? Sí, i és absurd fer-les sentir culpables o forçar-les a canviar res. Ara bé, sense reivindicar que el sexe feminista hagi de ser un sexe necessàriament ‘suau’, caldria analitzar primer d’on surten certs desitjos i, sobretot, preguntar-nos si realment la majoria de noies que accedeixen a certes pràctiques ho fan perquè realment ho volen, perquè se senten pressionades o perquè no conceben un sexe més enllà del patró dominador-dominada.

Santes/putes: la doble moral patriarcal

La qüestió de la pressió no és menor. Històricament el patriarcat sempre ha encasellat la nostra sexualitat en la dicotomia santes/putes com a estratègia de control: unes dones modestes, dolces i fidels per a casar-se i unes altres ‘vicioses’, promiscues i menyspreables per a follar. O tot en un, la frase aquella que diu que la dona ideal és la que és ‘una senyora al carrer i una puta al llit’. Que sigui sexual, però que no se li noti massa, vaja, no fos cas…

Si l’alliberament sexual de les dones fos una realitat, aquesta dicotomia estaria superada i cap etiqueta encotillaria la nostra relació amb el sexe –com els passa a ells– però el fet és que encara és ben present. Només cal veure com reaccionen molts nois quan una noia amb un cos normatiu decideix penjar una fotografia sexy a Instagram. Likes, una bona estona mirant les fotos, potser algun comentari de mal gust amb l’amic de torn, però ‘no és una noia amb qui tindria una relació’, com si fer allò la convertís en menys respectable, com si passés automàticament a la casta de les de ‘per a un polvo i ja està’. Unes dones que estan allà per a satisfer-los, però que no es mereixen gaire perquè ‘ja se sap el que busquen’.

Crec que les raons que porten a una dona a pujar una foto així poden ser diverses, però cap no justifica l’slut shaming ni la retirada del carnet de feminista. Potser penja la fotografia perquè vol lligar, perquè li agrada el seu aspecte i vol ensenyar-lo o perquè rebre l’aprovació dels altres és una manera d’erotitzar-se o validar-se. O potser fins i tot ho fa per inquietuds artístiques. A excepció d’aquesta última opció, crec que és gairebé impossible que en la resta no hi hagi un pes molt gran del patriarcat al darrere. Tenint en compte que des de petites se’ns sotmet a unes dosis molt grans de pressió estètica, se’ns socialitza en el mandat de satisfer els homes i se’ns intoxica amb l’amor romàntic, no té cap sentit jutjar una dona que potser busca allò que li han ensenyat a fer: agradar-los –o agradar, en general, però sempre des de la seva mirada–. Tampoc té sentit, però, dir que és un acte feminista –com defensen alguns sectors– perquè ens segueix col·locant en la posició de sempre. La doble moral patriarcal és doble precisament per això, perquè el patriarcat ens vol santes, però també ens vol putes. Ambdues coses li són funcionals i es complementen. Per tant, reivindicar l’altre pol de la dicotomia, el de ‘puta’, és fer-li el joc al sistema.

L’autèntica revolució sexual per a les dones, la que resta pendent i desgraciadament sembla llunyana, és la que dinamita aquests dos estereotips que encara ens lliguen a la voluntat masculina, ens dificulten el plaer i ens pressionen. Una dicotomia ben antiga que, en temps de postrevolució sexual, es legitima potenciant aquell pol que en les époques ‘castes’ era més penalitzat socialment. Aquest nou gir per a tornar on sempre afegeix la pressió de la hipersexualització a la llista esmentada de pressions que ens porten a autocosificar-nos. Un afegit al mite de la superwoman: a més de dona treballadora, àngel de la llar, mare, intel·ligent i atractiva, sempre sexualment disponible i disposada a tot. Com, doncs, podem criticar la noia de la foto? La qüestió no només és greu perquè se’ns exigeixi hipersexualització i alhora se’ns castigui en exhibir-la, també és preocupant perquè se’ns demana que siguem molt sexuals i desinhibides quan ni tan sols coneixem el nostre cos, quan el plaer femení és encara un misteri fins i tot per a nosaltres mateixes.

El misteri del plaer femení

Toquem de peus a terra: el 76% de les dones no arriba a l’orgasme sense estimulació clitoriana, però aquest òrgan ha estat històricament tan ignorat que no es va registrar anatòmicament fins al 1998 i molts homes encara no li fan massa cas. De fet, la majoria de la població desconeix quina forma té i el que ocupa. Segle XXI, però sexe encara és sinònim de ficar-la i la majoria d’homes encara es pregunten com follen les lesbianes (‘Polles de plàstic, és clar’). Assumir que el seu membre té una rellevància més aviat discreta en el nostre plaer suposo que ja per a una altra era. Revolució sexual superada, però hi ha dones que encara fingeixen orgasmes. Sexe per tot arreu i a totes hores, però encara hi ha molts individus que no saben reconèixer un orgasme femení o que consideren que el polvo acaba quan ell es corre, i si ella encara no ha acabat, mala sort, que ja se sap que som complicades…

No és d’estranyar, doncs, que les dades de l’escletxa orgàsmica siguin tan alarmants: hi ha estudis que diuen que les dones heterosexuals són el grup que menys orgasmes aconsegueix i només arriba al clímax en el 65% de les relacions sexuals. Amb aquest panorama, com pot resultar empoderant per a les dones tenir mil i una relacions heterosexuals? No és una crida a la castedat, només una petita alerta per recordar on som. Massa noies s’han trobat obrint-se de cames sense ganes o fent coses que no volien. Massa noies que han descobert el sexe amb un ‘Ah, era això’. Massa noies que alguna vegada han pensat ‘que acabi ja’. Crec que no és gaire atrevit afirmar que són situacions que ens sonen a totes. No dic que siguin necessàriament culpa d’ells ni que passin amb tots els homes, però el fet és que són encara massa corrents i el desconeixement de la sexualitat femenina, també per part nostra, hi té molt a veure.

Les dones tenim un òrgan exclusivament dedicat al plaer i alguns estudis sostenen que tenim una capacitat sexual molt més gran que la ‘incontrolable’ fúria sexual masculina. No obstant això, el nostre desig encara es troba molt apagat. La socialització femenina fa que moltes entenguin que el sexe és ‘cosa d’ells’, no desenvolupin cap curiositat pel seu propi plaer i caiguin en una apatia sexual prolongada. A això cal sumar els altres grans hàndicaps que ja he esmentat: la pressió estètica i  el mite de la superwoman. Si hem d’arribar a donar-ho tot en l’àmbit professional, domèstic, familiar, estètic… D’on traurem el temps –i les energies– pel sexe, que requereix calma, predisposició i, sobretot, retrobar-se amb una mateixa i fer les paus amb el propi cos? No hi ha pitjor afrodisíac que els complexes, l’estrès, la culpa i l’autoexigència. I d’això les dones en sabem una mica.

Aquest fenomen cultural, però, es disfressa de natural: ja se sap, ‘els homes pensen amb la polla’ i ‘sempre tenen ganes’. Doncs no. No és que siguin més sexuals, és que el sexe està fet a imatge i semblança seva, el que implica la nostra desconnexió. I quan sembla que s’arriba a un moment de la història en què deixa de negar-se la sexualitat femenina, resulta que era una trampa, que se’ns ha tret la roba, però no per a explorar el nostre plaer, sinó per a seguir utilitzant el nostre cos. Perquè seguim sent objectes, i no subjectes. Éssers desitjats, i no desitjants.

La revolució sexual va ser una estafa o, com a mínim, va ser una revolució a mitges, i és obligació del feminisme contemporani assenyalar-ho. I també és obligació del feminisme contemporani no posposar aquesta revolució tan necessària introduint discursos masclistes i neoliberals que intoxiquen i distorsionen i que plantegen un empoderament que, en cas de ser real, és individual i mai col·lectiu i, per tant, molt poc revolucionari. No es fan passes cap a la cerca del plaer femení reivindicant acriticament el sadomasoquisme o les fantasies de violació. Tampoc defensant la mercantilització dels nostres cossos a través del porno i la prostitució, dues escoles on els homes desaprenen a follar. Tampoc considerant empoderants els corsés, tacons i llenceries que ells van posar allà per ‘alegrar-se la vista’. No va de resignificar la nostra opressió, va d’abolir-la.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No és obligació de les feministes fabricar aliats

Publicat el 26 de maig de 2019 per claraardevol

Crec que totes les feministes ens hem trobat en una situació similar alguna vegada: un home té una actitud masclista, tu li fas saber, et contesta el clàssic ‘És que ara tot és masclisme!’ i a partir d’aquí es desencadena una discussió molt pesada en què tu intentes explicar-li en què consisteix el patriarcat –encara que s’ho pensin, molts no ho tenen clar– mentre ell intenta rebatre els teus arguments entre brometes i una bona dosi de paternalisme. És igual que tu tinguis més coneixements sobre feminisme que ell. És igual que parlis des de l’experiència de ser dona i haver viscut en primera persona moltes violències. Ell t’explicarà per què no tens raó o per què només en tens una mica. I tota aquesta estona de discussió absurda rarament haurà servit perquè reflexioni o canviï el més mínim.

No cal dir que no passa sempre ni ho fan tots els homes. Alguns escolten, analitzen, pregunten i debaten des de l’interès i les ganes de canviar les coses. A aquestes alçades, però, crec que no cal especificar que generalitzar és necessari per entendre com funciona el sistema, quelcom impossible de fer si ens perdem en els casos individuals. Generalitzant, doncs, crec que podem arribar a la conclusió que intentar convèncer els homes és molt cansat i força estèril. Quin desgast d’energia, quines emprenyades més innecessàries i quina frustració cada vegada que ens topem amb la realitat de veure que no són capaços de tenir empatia amb nosaltres, que no entenen gairebé res. Però és comprensible. On s’és vist que l’oprimit hagi de convèncer l’opressor que no l’oprimeixi? On s’és vist que l’opressor accepti amb gentilesa baixar del seu lloc de poder?

A vegades se’ls intenta convèncer amb l’argument que una societat feminista també beneficiaria els homes perquè no tindrien la pressió de ser uns ‘machotes’ i podrien plorar sense complexos, per exemple. Això és cert i sona molt maco, però no ens enganyem, si el feminisme és revolucionari, és perquè ve a rebentar-ho tot, a treure privilegis. Perquè amb els privilegis dels homes es construeix la nostra opressió. Perquè la gran majoria dels llocs de poder a les grans empreses els ocupin homes, cal que les dones carreguin amb el pes de les feines domèstiques i/o quedin estancades en llocs inferiors, per posar només un exemple. Els seus avenços, les seves comoditats, s’alimenten dels nostres hàndicaps. I és evident que perdre privilegis, cedir espais, fer passes al costat, mai no és de bon grat. És evident que hi posaran resistència. Esperar que no ho facin és tenir molt bona fe, però alhora és molt poc realista. Amb tots els matisos i acceptant la radicalitat de la frase, ho sento, no és feminisme si no els molesta. I si els molesta, vol dir que anem per bon camí.

És cert que costa veure als pares, nòvios, germans i amics com a integrants d’un bàndol enemic, i també és cert que les seves actituds masclistes són fruit d’un sistema i una educació molt concretes, de la qual moltes vegades no són conscients. Però això no ens ha de fer caure en la trampa bonista de considerar que és el patriarcat, el sistema, qui ens oprimeix. Qui exerceix la violència sobre nosaltres són els homes, amb noms i cognoms, no un sistema abstracte i malvat sorgit del no-res. I entendre això és beneficiós per a tots: per a ells, per adonar-se de la responsabilitat que tenen i començar a canviar conductes i també per a nosaltres, per sortir del rol imposat de cuidadores, de l’obsessió apresa de molestar el més mínim i ser el més amables possible.

Deixar enrere això és també deixar enrere els ‘No t’espantis. Sóc feminista però no anti-homes’ o ‘Has de ser feminista perquè el patriarcat també t’oprimeix a tu’. Doncs no. A més de no ser veritat, és humiliant recórrer a aquest argument per persuadir-los que ens tractin com a persones. Si el sistema els perjudica en alguna cosa, com a màxim és la seva pròpia opressió esquitxant-los. Res comparable amb les mil i una violències que ens travessen a nosaltres diàriament. Com a home, fer alguna cosa per lluitar contra tot això implica reconèixer una posició de poder i estar disposat a renunciar-hi. Implica sortir de les zones de confort, entenent que això vol dir entrar en terrenys incòmodes. Implica entendre que, per més conductes que s’intentin canviar, sempre s’estarà en el grup privilegiat. Implica qüestionar i renunciar a molts privilegis i desitjos pel bé del col·lectiu. No implica, en definitiva, buscar cap avantatge individual.

Si és normal i fins i tot bon senyal que els homes oposin resistència, doncs, què fem? No proposo llançar ni contenir aquestes ganes d’explicar les bondats del feminisme al món. Crec que simplement es tracta de canviar l’objectiu, d’invertir aquesta força en un valor segur, el de deixar d’estar pendents d’ells per teixir aliances entre nosaltres: les germanes, les mares, les filles, les amigues, les companyes. Per alguna cosa sororitat és el neologisme de l’any. Aquesta aliança (política) de solidaritat entre dones va més enllà de la seva aparença naïf. És una autèntica arma que ens fa més fortes col·lectivament. Amb elles sí que val la pena tenir paciència i llargues discussions (també amb els seus límits, és clar). Perquè per més ‘Jo no sóc masclista ni feminista’ que pugui contestar de primeres una dona, fàcilment sabrà a què et refereixes quan parles de sentir-te pressionada per tenir relacions sexuals, de passar por en caminar de nit, de tenir obsessió per la imatge o de sentir-te profundament incòmoda quan un desconegut et diu ‘tia bona’ pel carrer. Perquè totes tenim experiències comunes i és molt fàcil adonar-nos-en si deixem de boicotejar-nos les unes a les altres. I val la pena intentar que altres dones prenguin consciència feminista, perquè cada dona que lluita per deixar d’estar sotmesa equilibra una mica més la balança.

Així, més unides, més fortes, dependrem una mica menys del paper que decideixin tenir els homes. Si volen entendre que això va de drets humans, acceptar que el subjecte polític d’aquesta lluita som nosaltres i no ells i denunciar les seves actituds masclistes i les dels seus amics, perfecte. Totes les converses i debats que calguin (o que vulguem). Si no, no passa res. No cal persuadir-los. No cal que ens desgastem ni els supliquem les molles. No és obligació de les feministes fabricar aliats. Prou en tenim, en el nostre intent d’alliberar-nos, ja és prou dur. Els homes que no vulguin canviar ara hauran de fer-ho en un futur perquè tindrem tanta força que no tindran més remei, perquè quedaran desfasats i amb seriosos problemes per relacionar-se amb les dones. No ho podran escollir, simplement s’hi hauran d’adaptar.

I crec que no estic parlant de cap utopia. Crec que alguns episodis històrics em donen la raó: els homes que tant es reien de les sufragistes van acabar empassant-se el vot femení. No perquè molts fessin un esforç d’empatia i sentit comú. Alguns (pocs) sí que van fer-lo, però no la majoria. Però es va aconseguir gràcies a elles, que van saber aliar-se, organitzar-se, insistir, rebentar aparadors i ser detingudes i empresonades mil vegades fins a aconseguir-ho. Mai no van renunciar a dialogar amb els homes ni a explicar-se, però les seves negatives tampoc les van condicionar ni bloquejar. Per què nosaltres hauríem de perdre el temps intentant canviar els qui no volen renunciar als privilegis? És més fàcil: deixem de posar-los al centre, fem-nos més i més fortes i no tindran més remei que renunciar-hi. El cel es pren per assalt, no demanant permís.

Clara Ardévol Mallol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

No va de putes, va de puters

Publicat el 17 de març de 2019 per claraardevol

‘Si elles escullen dedicar-se a la prostitució, què hi ha de dolent?’, ‘No havíem quedat que el feminisme defensa el dret al propi cos?’, ‘Si ho han de fer, val més que la cosa estigui regulada i els seus drets garantits, com en qualsevol altra feina’, ‘A més, també hi ha prostitució masculina!’, ‘Que parlin i decideixin elles, que són les afectades’. Aquesta seria una petita selecció de les frases que s’escolten cada vegada que revifa el debat sobre la prostitució. Les pronuncien aquells qui estan a favor de convertir-la ‘en una feina com qualsevol altra’, basant-se en una lògica neoliberal molt perillosa, però que sembla inofensiva.

El raonament que fan servir parteix de dos mites ben arrelats, molt ben teoritzats per la filòsofa Ana de Miguel. El primer, el mite de la lliure elecció. Tenint en compte l’opressió a què estem sotmeses les dones, moltes de les nostres eleccions no són realment lliures, encara que ho semblin. Exemples d’això serien les dones que ‘lliurement’ escullen posar-se tacons que destrossen els peus o aquelles que, també molt ‘lliurement’, decideixen jugar-se la salut en un quiròfan per operar-se els pits. Aquesta falsa llibertat s’accentua encara més si a l’opressió de gènere se li afegeixen la racial i de classe, com acostuma a passar en la prostitució.

El segon mite és el del mal menor, que ja es va encarregar de propagar l’església en el seu moment. Parteix de la idea que la prostitució és ‘l’ofici més antic del món’, que els homes tenen ‘les seves necessitats’ i que, per tant, no desapareixerà mai i l’únic que s’ha d’intentar és que l’activitat sigui el més transparent possible. Salvant les distàncies és com si, en comptes d’abolir l’esclavitud, per exemple, s’hagués continuat legitimant com si fos una cosa natural.

És exagerada i paternalista la comparació? Jo crec que no, tenint en compte les històries que expliquen moltes supervivents del sistema prostitucional. Però suposem que sí, que la majoria de dones en prostitució ho han escollit amb total llibertat i són tan felices com les que surten als programes de Cuatro. Crec que, fins i tot si fos així, acceptar aquesta activitat com a feina seria una greu vulneració dels drets de les dones. De totes, no només d’elles. Perquè el feminisme no lluita per defensar les llibertats individuals, sinó els drets col•lectius. Per això es denuncia l’existència de feines com la d’hostessa de Fòrmula 1, per exemple, malgrat que alguns argumentin que això va en detriment de les que s’hi dediquen. Si en aquest cas acceptem que és pel bé de totes, per què no en el cas de la prostitució, on és molt més evident que es vulneren drets humans? Col•locar-la al nivell de qualsevol altra feina implica donar el missatge a totes les dones que, si mai tenen algun problema econòmic, sempre poden vendre l’accés al seu cos a algun home disposat a pagar. I el que és pitjor: dóna el missatge als homes que, sempre que tinguin prou diners per pagar-ho, podran accedir als nostres cossos.

I aquí és on volia arribar: a ells. Perquè aquest article és un magnífic exemple del que no s’ha de fer, que és posar el focus sobre elles, les mal anomenades ‘putes’ o ‘treballadores sexuals’. A mi no m’interessa en absolut jutjar-les. Que cadascuna s’enfronti a la feminització de la pobresa de la manera que pugui/vulgui. És perfectament legítim i no les fa menys dignes, només faltaria. Però sí que m’interessa jutjar-los a ells. Els marits infidels que van al prostíbul a buscar ‘el que no tenen a casa’, els joves que hi acudeixen en manada a reproduir tot el que han vist al porno, els qui li paguen una estoneta divertida a l’amic verge de torn ‘perquè s’estreni amb una professional’, els respectables empresaris que hi van després de tancar un negoci… Els puters, en definitiva. Perquè sí, els ‘clients’ sempre són ells.

I aquesta és la qüestió. Per què tants homes –es calcula que entre un 30 i un 40% a l’estat espanyol– consideren que els seus diners legitimen les relacions sexuals amb una dona que saben que no els desitja? No té un punt pervers tenir una relació sexual tot i saber que a l’altre no l’excita? No és tractar-la a ella com un objecte i acceptar la idea que les dones hi som per a satisfer els desitjos masculins, que som éssers sexualment passius, gairebé recipients?

El debat, per tant, no va –o no hauria d’anar– del dret d’elles a prostituir-se, sinó del ‘dret’ d’ells a comprar el seu consentiment. Un dret que no és ni un dret ni una necessitat, sinó un desig i la forma de reafirmar un privilegi. Perquè, a diferència del que molta gent es pensa, no només ho fan els que no lliguen o els ‘senyors poc agraciats’. També ho fan nois joves i atractius i els inofensius pares de família. Com passa amb les violacions, els subjectes són completament diversos, el que demostra que no es tracta de sexe ni de necessitats sexuals, sinó de poder.

Si el problema són ells, doncs, la lògica diu que solució podria passar per ells. És el que, en teoria, defensa l’abolicionisme: per una banda, atacar la demanda amb multes als puters. Per l’altra, destinar ajudes i garantir tots els drets de les noies –dret a l’habitatge, regularitzar la situació de les dones migrades…– sense criminalitzar-les en cap moment. Moltes activistes defensen que podria ser una manera de fer trontollar una activitat que sembla que s’ha de nodrir de prostitució forçada. Com si no dónes sortida a una demanda tan alta només amb les dones voluntàries? Hi ha força discussió sobre les xifres reals de la demanda, així com de la tracta, però és evident que sense demanda no hi ha condicions laborals a millorar, ni sindicats a crear, ni noies a qui protegir.

Sóc conscient que la demanda, però, no s’elimina amb solucions màgiques. De fet, ni tan sols veig clar que aquest model, el suec, sigui una bona solució des d’una òptica abolicionista, especialment si l’estat no es bolca en garantir els drets de les dones, inverteix molts diners i ofereix alternatives reals. Hi ha activistes que consideren que és utòpic, difícil de dur a la pràctica o que acaba criminalitzant indirectament les noies i no garanteix els seus drets. Moltes també diuen que per ajudar-les realment el que s’ha de fer és derogar la llei d’estrangeria. No és un debat fàcil i tinc dubtes sobre com s’hauria de legislar per garantir els drets d’elles, però tinc clar que, sigui quin sigui el model a seguir, l’objectiu a molt llarg termini hauria de ser l’abolició, i també crec que és important tenir en compte que com a mínim el model suec ha aconseguit canviar l’opinió pública. Després de vint anys de model abolicionista, a Suècia avui dia ja tenen força clar que la prostitució és la institució patriarcal per excel•lència, que és una manera més de cosificar-nos, de reforçar la masculinitat hegemònica i la violència sexual i d’alimentar opressions de gènere, raça i classe. Insisteixo: es pot discutir de quines maneres s’hauria de legislar per tal de protegir-les a elles, però crec que qüestionar d’alguna manera els puters i deixar de normalitzar el que fan és un primer pas indiscutible.

Perquè no, no és una feina ‘com qualsevol altra’. Encara que el capitalisme ens digui que tot es pot vendre i comprar, crec que a ningú no se li escapa que fer fel•lacions a desconeguts que no t’exciten no és com vendre roba, preparar hamburgueses o cuidar persones grans. Potser per algunes persones no suposa cap problema, però no podem obviar que implica una sèrie de coses que no impliquen altres activitats, des de la salut fins a la intimitat o la seguretat, i més tenint en compte el model de sexualitat violenta que tants homes reprodueixen.

Si la nostra mare, filla o germana es veiés en una situació de vulnerabilitat econòmica, oi que contemplaríem la prostitució com una de les últimes opcions? Si no ho volem per a elles, per què ho acceptem per a la nigeriana de la cantonada? Per què caiem en la hipocresia de no assenyalar als culpables que sigui allà? Els proxenetes, sí, però també els puters.

Clara Ardévol (@claraardevol)

Publicat dins de General | Deixa un comentari