Rodamón

Amb motiu de la meva festa onomàstica, pocs dies després de Santa Cecília, la bona amiga Teresa Gené i Ramis em fa arribar un exemplar del darrer llibre publicat per l’altra bona amiga meva, Antonina Canyelles i Colom (Palma, 1942).

La primera edició d’aquest llibre porta la data del 20 de maig de 2023, amb el títol suggestiu de Bistecs de Pantera. Com d’altres, a càrrec de Lapislàtzuli Editorial.

Em fa ganes de llegir aquestes dues-centes pàgines que dedica al seu amic, l’escriptor insigne Antoni Serra. Farcida cadascuna amb un poema d’Antonina: breu, concís, que fa pensar i resulta gairebé sempre colpidor.

M’atur a la pàgina 19. El poema en té vint-i-sis de línies. Poden anar adreçades a qualsevol mascle, ostentós del poder que creu que té.

Un llibre on n’Antonina fa de poeta amb la música, la jerarquia eclesiàstica, les coses més normals i corrents i diàries (com la merda, la caca, el cagarro)…

Amb un sarcasme a poalades. Com quan tracta de fregar i fer net amb un líquid que escampa aromes de pinar. O parla de peus i calcetins mentre menja pa amb formatge.

Assenyala encertadament els cànons de la lluita feminista, del color de la pell de la dona que sigui.

Mostra l’ànima ecologista que veu en les estrelles uns astres educats per ser lluents.

Valora enormement i profunda tots i cadascun dels òrgans corporals humans. Amb la capacitat enorme d’escriure amb un dit, damunt terra o arena.

No n’és absent el seu pas infantil per ca les monges, on tracten la virginitat com un gran tresor, i ella surt amb la idea d’un cofre buit.

L’àmbit eclesiàstic, religiós, hi surt esmentat en nombrosos poemes: Parenostre o Paremeu? L’Esperit Sant. L’Anyell de Déu. El Senyor tancat dins el sagrari. El Cor de Jesús. Déu. Amb la seva visió particular.

També n’hi dedica a sa Majestat reial, prínceps i princeses, gent de l’aristocràcia més insigne.

A l’interior d’algun poema, Antonina Canyelles fa lluir un intens pessimisme profundament arrelat, com és el cas del de la pàgina 96.

Llibre de poemes que, una vegada més, reflecteix l’ànima musical de la poeta, fent sonar la lira, al·ludint al violí, assenyalant tons majors o menors, sostinguts o bemolls; esmentant l’oboè o rememorant Chopin.

Elements diversos van apareixent a mesura que es fa endins la lectura d’aquest llibre: la doble moral i una de recanvi, les llàgrimes, les ombres, el tabac, els calcetins, la cuina, mestres i professors…

La pàgina 121 conté un dels poemes que, pel meu gust, reflecteix claríssimament l’estat anímic de qui veu que s’albira a l’horitzó tot un altre món, força desconegut.

Per a la gent defensora del retorn de les instal·lacions de Marivent a les administracions públiques illenques, veig molt recomanable la pàgina 153. Són cinc retxetes només, molt bones de llegir.

Per a la gent xorca, com jo mateix, recomanable de llegir amb fruïció i deteniment la pàgina 160. Cosa a la qual també hauria de parar-hi esment la gent amb fills.

I a veure qui arriba a entrunyellar-ne millor els bistecs, d’aquesta pantera mallorquina!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!