V. Els Països Baixos, l’humanisme i la reforma

 

 

 

 

 

 

 

Els Països Baixos van ser, durant el segle XVI, un dels principals focus de propagació de l’humanisme i el protestantisme. Això va passar en un moment que es configurava un gran imperi universal amb una dinastia que dominava els territoris d’Àustria, els Països Baixos, Aragó, Castella i les noves terres del Nou Món. En aquest context, l’humanisme i el protestantisme van ser contrarestats amb la Inquisició i la Contrareforma.

Les Disset Províncies dels Països Baixos

Els Països Baixos estaven configurats per un conjunt de comtats a cavall de dos imperis: França i el Sacre Imperi Romànic. Entre els seus territoris, Flandes es va convertir en una de les regions més dinàmiques, especialment a les ciutats comercials d’Anvers, Bruges, Gant i Ieper. A partir de 1384, amb el casament de Margarida III de Flandes i Felip l’Ardit II de Borgonya, Flandes i els altres comtats dels Països Baixos passaran a formar part del Ducat de Borgonya. El 1477, amb la mort de Carles el Temerari, la duquessa Maria de Borgonya va promulgar a Gant el Groot Privilege (el Gran Privilegi), pel qual va concedir govern propi als comtats de Flandes, Hainaut, Holanda i al ducat de Brabant, els primers estats provincials constituents dels Països Baixos. El mateix any, Maria de Borgonya es va casar amb l’arxiduc d’Àustria i futur emperador Maximilià I d’Habsburg. Més endavant, amb el Tractat de Senlis (1493), Maximilià I i Carles VIII de França es van intercanviar els territoris del Franc Comtat i Artois (pels Habsburg) i la Borgonya i la Picardia (per França). Així, la gran part dels Països Baixos passarien a formar part del domini dels Habsburg i el Sacre Imperi Romànic.

El 1497, en un intent d’unir els seus interessos amb la monarquia hispànica, Maximilià I i Maria de Borgonya van casar la seva filla Margarida d’Àustria amb Joan d’Aragó, el fill hereu dels Reis Catòlics, el qual va morir al cap de poc. Paral·lelament, el 1496 van casar el seu fill hereu Felip el Bell amb la tercera filla dels Reis Catòlics, Joana d’Aragó, dita la Boja, els quals es van instal·lar a la cort de Flandes i van tenir descendència, entre els quals el seu fill primogènit, Carles d’Habsburg. El 1498, amb la mort sobtada de la segona filla dels Reis Catòlics, Isabel d’Aragó, i el seu fill primogènit, Miquel de Pau, Joana d’Aragó va esdevenir hereva d’Aragó i Castella, motiu pel qual el 1503 va tornar a la península on la van retenir. El 1507, amb la mort de Felip el Bell, Maximilià I va nomenar a Margarida d’Àustria regent/governadora de les Disset Províncies dels Països Baixos i tutora de Carles d’Habsburg, el qual esdevindrà sobirà d’Aragó i Castella (1516), Àustria i Països Baixos (1519) i emperador del Sacre Imperi Romànic (1520).

El 1549, Carles I va establir les Disset Províncies del Països Baixos com una entitat territorial pròpia i indivisible. El 1568, ja amb Felip II com a nou rei, va començar la Guerra dels 80 anys, en que les Disset Províncies van declarar la guerra al monarca per aconseguir la independència política i la llibertat religiosa. El cisma religiós entre les disset províncies va portar a la Unió d’Arràs (1579), on les províncies catòliques del sud reconeixien la sobirania del monarca, i la Unió d’Utrecht (1580), on les províncies calvinistes del nord constituïren la República de les Set Províncies Unides.

Renaixement, humanisme i reforma

El Renaixement es va estendre per Europa. A Flandes hi va tenir una presència notable, fruït del dinamisme comercial de les seves ciutats i coincidint amb l’establiment de la cort dels Habsburg. En particular, va destacar la pintura flamenca de l’Escola d’Anvers, cèlebre pel seu naturalisme, i pintors extraordinaris com Joachim Patinir, Quentin Matsys, Anthonis Mor, Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch.

Però la principal aportació de Flandes en el Renaixement va ser, per sobre de tot, la del pensament humanista. L’humanisme va ser un moviment de revolució cultural i del pensament que, a partir de la recuperació i l’estudi dels clàssics grecollatins, va introduir una nova visió de la societat situant l’home com a centre de totes les coses i màxima realització de la natura, superant així la visió teocèntrica que havia imperat durant tota l’edat medieval. L’humanisme era cristià, però es fonamentava en l’observació i el sentit crític com a base de coneixement, fet que permetia una relació més personal i directa amb la religió. I aquest va ser, precisament, el principal objectiu humanista: la proliferació del coneixement a través dels llibres, les biblioteques i els estudis generals.

Per a que tot això passés calia una innovació tecnològica: la impremta. Tot i que ja s’havia inventat a l’orient amb anterioritat, la impremta es va introduir a Europa per l’inventor alemany Johannes Gutenberg a Magúncia cap el 1450. Aquest sistema d’impressió es va propagar ràpidament arreu d’Europa i es considera un factor clau en l’evolució de la cultura universal.

Però encara hi havia un tercer factor que havia de revolucionar el pensament i la societat: la reforma protestant. Martí Luter (Eisleben, 1483 – 1546) va ser un frare catòlic de l’Orde de Sant Agustí i teòleg que el 1517 va penjar les famoses 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg criticant les indulgències de l’Església per a la salvació de l’ànima i que van significar l’inici de la reforma cristiana cercant les arrels en l’Evangeli. Aviat el moviment de la reforma protestant es dividí en diferents branques doctrinals, com el calvinisme de Jean Cauvin, el presbiteranisme de John Knox, l’anabaptisme i l’anglicanisme quan el papa Climent VII es va negar a anul·lar el matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó.

La reforma protestant es va estendre ràpidament per Europa posant en entredit el poder de l’Església catòlica. Als Països Baixos, el calvinisme es va fer fort a les províncies del nord mentre que el catolicisme es va mantenir dominant a les províncies del sud.

Inquisició, censura i contrareforma

Però, com tot en la vida, tota acció té la seva reacció. Així, la revolució del pensament humanista va tenir com a contraposició el Tribunal de la Inquisició, la reforma protestant va ser combatuda per la Contrareforma i la invenció de la impremta va ser contrarestada per una arma molt més subtil: la censura.

En els seus orígens, la Inquisició va ser una institució judicial a mercè de l’Església catòlica encomanada de perseguir els delictes de fe. L’any 1184 el papa Luci III va establir una primera inquisició per perseguir el catarisme que s’havia estès per Occitània. El 1252, amb la butlla Ad extirpanda, el papa Innocenci IV va autoritzar la tortura com a pràctica per a que el processat confessés. I el 1478, amb la butlla Exigit sincerae devotionis affectus, el papa Sixte IV va concedir als Reis Catòlics l’establiment de la Inquisició a les corones d’Aragó i Castella, que va ser impulsada pel primer inquisidor general Tomás de Torquemada. La Inquisició, que havia nascut per perseguir les altres confessions religioses que actuaven fora de la fe catòlica (càtars, jueus, moriscos i pagans), es va acabar convertint en un instrument de control polític i social de l’Estat que es va dedicar a perseguir a tots els qui actuaven i pensaven diferent, entre ells els humanistes.

La censura va ser va ser un d’aquests instruments, a través del control de les impremtes, que condicionaven la publicació de les obres escrites pels autors, tant pel seu contingut com per la llengua amb la que eren escrites. El primer cas conegut és el de la persecució de la Bíblia Valenciana (1478) de la qual s’ordenà cremar-ne tots els exemplars. El 1502 els Reis Catòlics van promulgar una pragmàtica en la que s’obligava a qualsevol editor i impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre, és a dir, una censura prèvia a l’edició. En aquest context inquisitorial, alguns autors foren perseguits, altres s’hagueren d’exiliar i els que hi restaren s’hagueren d’amotllar a les exigències de la Inquisició. De fet, la censura va acabar esdevenint una autèntica política d’estat. Entre d’altres lleis, el 1558 Felip II emetè una pragmàtica en la que prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, sota pena de mort i pèrdua de tots els béns, tenir llibres prohibits per la Inquisició. I el 1559 la censura arribà al seu zènit amb la primera publicació del Index Librorum Prohibitorum, una llista de llibres prohibits pel seu contingut considerat herètic o immoral. En aquestes circumstàncies, avui trobem una gran multitud d’obres anònimes, traduïdes o manipulades i en el que de la majoria d’autors se’n desconeix la seva biografia, tal i com s’ha encarregat de treure a la llum l’Institut Nova Història.

A la persecució d’humanistes, heretgies i altres confessions religioses, s’hi va sumar la reforma protestant, que l’Església catòlica va contrarestar amb la Contrareforma. El Concili de Trento (1545-1563) va ser el concili ecumènic que va celebrar l’Església catòlica per afrontar la reforma. El Concili es va dilatar en el temps i va incumbir a tres papes: Pau III, Juli III i Pius IV. Lluny de reformar-se, el Concili va significar el reafirmament de la doctrina catòlica en qüestions com la imposició de la Bíblia llatina, la interpretació clerical de les Escriptures i la reafirmació dels sagraments, de les obres de fe, del culte a les imatges, la transubstanciació del cos i la sang de Crist… Així doncs, la conseqüència de la Contrareforma va ser l’accentuació de la intolerància en vers la reforma protestant i el tret de sortida de les guerres de religió, en la que Felip II va ser el més fervent partidari de la fe catòlica, com va quedar pal·lès en la Guerra dels 80 anys als Països Baixos.

Erasme de Rotterdam

Desiderius Erasmus Roterodamus (?? – Basilea, 1536), més conegut com a Erasme de Rotterdam, és considerat com el príncep fundador de l’humanisme i autor d’importants obres en llatí. Com amb la majoria dels grans personatges de l’època, no se sap gairebé res del cert de la seva biografia, tot i que sabem que l’erasmisme va tenir una notable influència a la península Ibèrica malgrat que segons el relat oficial mai va trepitjar-la. Com assenyalen alguns autors, Erasme és un personatge misteriós que sembla haver-se inventat a si mateix. La gran contribució d’Erasme va ser la difusió del coneixement clàssic, l’advocació a la llibertat de pensament i la crítica a la rigidesa de l’Església catòlica.

Erasme es va establir als Països Baixos i se’l relaciona amb la ciutat de Rotterdam, tot i que no s’ha pogut documentar res sobre la seva estada. Més tard va viatjar a Anglaterra (1499 – 1500) on va conèixer el rei Enric VIII i on faria amistats que li durarien tota la vida: Thomas More, John Colet i Thomas Linacre. Després va viatjar a Itàlia (1506 –1509) on sembla que va dedicar la major part del temps treballant en una impremta. Finalment es va traslladar a Basilea (Suïssa). Al llarg de la seva vida va mantenir una intensa correspondència epistolar amb molts dels personatges il·lustres de l’època.

El 1500 va editar a París la primera versió de Collectanea Adagiorum, que seguiria completant al llarg de la seva vida, on va recollir més de 4.000 refranys grecollatins que acompanyava de reflexions de caràcter polític i moral. El 1503 Erasme publica el primer dels seus llibres més importants, l’Enchiridion Militiis Christiania (Manual del soldat cristià), on explica quins són els principals aspectes de la vida cristiana en que la clau de volta és la sinceritat. Per a ell, el mal s’oculta en el formalisme de les institucions que es neguen a canviar, però mai en el cristianisme. El 1516 va publicar a Basilea la seva versió de la Bíblia en llatí, l’obra amb la que en Martí Luter es va basar per al seu estudi científic, que seria traduïda a totes les llengües europees. Immediatament després, Erasme escriu la sorprenent obra en llatí Paràfrasi del Nou Testament que, amb llenguatge senzill i popular, dóna a conèixer els continguts dels Evangelis. Erasme i Martí Luter van tenir una bona relació d’amistat, de la qual se’n conserven un llarg intercanvi de cartes. Però malgrat que Erasme va ser el precursor de la reforma cristiana, va defugir prendre partit ni pel protestantisme ni pel catolicisme.

A part de la seva versió de la Bíblia, la seva obra principal va ser Morias Enkomion (Elogi de la follia), escrita en una estada amb el seu amic Thomas More i publicada el 1509. L’obra tracta sobre la Follia, una deesa filla del deu Plutó, que va acompanyada dels vicis que cerquen la complaença, el carpe diem. Elogia a la infància com a edat despreocupada i plena de plaers que amb el temps s’espatlla i envelleix, en el que la dona té la funció de donar plaers i apartar l’home del camí de la intel·ligència. La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels humans, en la que els filòsofs es presenten com antídot, usant la raó. El món es presenta ple de desgràcies i totes la professions són ridícules. Per contra els ximples i els animals són feliços, en que la follia és el màxim de la felicitat. Es burla del patriotisme i critica la superstició de l’Església, que s’aprofita del poble, i dels excessos comesos pels cristians. Davant d’aquest panorama insta a beure i a viure. Tot plegat, una obra satírica i sarcàstica en la que resulta difícil destriar la realitat de l’aparença. En un intent d’interpretació, alguns autors[1] assenyalen la possibilitat d’equiparar la Follia amb Joana d’Aragó.

Finalment, totes les obres d’Erasme van ser censurades i incloses en l’índex d’obres prohibides pel Concili de Trento.

Els humanistes

Amb el suport de Carles I, l’erasmisme tingué un gran seguiment a tota Europa, en especial a Flandes, Anglaterra i a les corones d’Aragó i Castella, fins que va tenir efecte la Contrareforma. Els més destacats erasmistes són Thomas More, Guillaume Budé i Joan Lluís Vives. Però al costat d’ells apareixen una gran quantitats d’autors humanistes a la península Ibèrica que publicaven obres, freqüentaven els estudis generals i es movien prop de la Cort, dels quals, sovint, es desconeixen les seves biografies o bé ens han arribat fragmentades o adulterades: Joan Boscà, Galceran de Cardona (Garcilaso de la Vega), Diego Hurtado de Mendoza, Juan de Valdés, Pedro Mexía, Joan de Vergara, Francesc Joan Mas, Frederic Furió[2], Joan de Cardona[3], Francesc d’Aldana, Honorat Joan, Diego Gracián de Alderete, Ginés de Sepúlveda, Joan Cristòfol Estella i Galí, Hernando de Acuña, Antic Roca, Juan López de Hoyos o el mateix Miquel Servent.

Thomas More

Thomas More (Londres, 1478 – 1535) fou un humanista, teòleg, escriptor i amic íntim d’Erasme. Com a home d’estat, va ser jurista, diplomàtic i canceller d’Enric VIII, i com a home de negocis va tenir molta relació amb Flandes. Entre les seves obres, va escriure Life of Pico della Mirandola i Historica Ricardi Tertii, llibre que inspirarà a William Shakespeare. També va escriure diversos tractats com Responsio ad Lutherum (Resposta a Luter), A Dialogue Concerning Heresies (Diàleg sobre heretgies), The Confutation of Tyndale’s Answer (Refutació a la resposta de Tyndale) o The Answer to a Poison Book (Resposta a un llibre emmetzinat). Finalment, per la seva oposició al divorci d’Enric VIII i Caterina d’Aragó i a la separació de l’Església anglicana, va ser empresonat a la Torre de Londres i decapitat. Tot just abans de morir, dalt del cadafal, va pronunciar les seves cèlebres paraules: “Fixeu-vos que la barba ha crescut a la presó, és a dir, ella no ha estat desobedient al rei, per tant no cal tallar-la. Permeti’m que l’aparti”. Finalment, ja conclosa la seva ironia, es va dirigir als presents: “I die being the King’s good servant, but God’s first” (Moro sent un bon servent del Rei, però Déu és primer).

Libellus uere aureus, nec minus salutaris quam festiuus, de optimo rei publicae statu deque noua insula Utopia, clarissimi disertissimique uiri Thomae Mori (Libel realment esplèndit, no menys profitós que enginyós, sobre el millor estat de la república i la nova illa Utopia, de l’il·lustríssim i molt eloqüent baró Thomas More[4]), més coneguda com a Utopia, és l’obra més famosa de Thomas More. El mateix títol és prou revelador: el millor estat de la república i la nova illa Utopia. L’obra és una narració de filosofia política que relata l’organització dels habitants de l’illa Utopia com una societat ideal. Ha passat a la història com un relat d’una societat fictícia, un ideal inalcançable, però hi ha molts motius per pensar que es tractava d’una illa real, descoberta en les primeres exploracions d’Amèrica (hi ha autors que la situen a l’illa de Trinitat[5]). Utopia és una illa on no existeix la propietat privada i on tots els seus habitants treballen pel bé comú i són considerats per igual, un ideal de justícia que amara tota la societat. Un indret on cada ciutadà busca la felicitat individual i de la seva família comportant-se seguint la virtut. Un indret on tots els càrrecs són electes i totes les ciutats de l’illa són administrades d’igual manera.

Joan Lluís Vives

Joan Lluís Vives (València, 1493 – Bruges, 1540), fou un dels deixebles d’Erasme i un dels màxims representants de l’humanisme cristià, en el que destaca en diversos àmbits com la literatura, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret i la psicologia. Com a teòric de l’educació es va oposar a l’escolàstica i fou un dels defensors més influents de l’aprenentatge humanístic. Fill d’una família de jueus conversos, els Abenfaçam i els Xaprud, hagué de fugir perseguit per la Inquisició. Després de la formació bàsica a l’Estudi General de València, el 1509 se’n va a París a seguir la seva formació. El 1514 es trasllada a Bruges, on forma part de la comunitat catalano-aragonesa, es casa amb Margarida Valldaura (filla de Bernat Valldaura i Clara Servent) i coneixerà a Erasme i Thomas More. El 1521 exerceix de professor a la Universitat de Lovaina on ensenya la Historia Natural de Plini i les Geòrgiques de Virgili. El 1523 es trasllada a Anglaterra on fa de professor a la Universitat d’Oxford i on Caterina d’Aragó el nomena preceptor de la princesa Maria. El 1524 té coneixement de la crema de tres familiars seus a València per la Inquisició. En aquests anys alternarà les seves estades entre Anglaterra i Països Baixos fins que el 1528 s’estableix als Països Baixos definitivament, on s’encarregarà de la formació de Mencía de Mendoza, moment en que escriu els comentaris de les Bucòliques de Virgili i De libris Aristolelicis censura.

Entre moltes altres obres escriu De Institutione Faminae Christianae (dedicada a la princesa Maria d’Anglaterra), De subvnetione pauperum (tractat sobre la injustícia social i manual del benestar i l’educació dels pobres i marginats), De tumultibus Europae (adreçat al papa Adrià VI), De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace (ambues adreçades a Enric VIII d’Anglaterra on demana la conciliació entre els pobles d’Europa), De Europae dissidiis et bello Turcico (on tracta de l’expansió otomana sobre Europa) i De anima et vida (de plantejaments psicològics i antropològics). També, per sobreviure, dedica diverses obres a magnats: De concordia et discordi in humano genere (a Carles I), De pacificatione (a l’inquisidor Alfonso Manrique), un devocionari (a Margarida d’Àustria), De disciplinis (a Joan III de Portugal), entre d’altres.

Entre alguns aspectes a destacar, Vives planteja l’Europa de les nacionalitats amb una identificació amb la cristiandat, es mostra esperançat per l’evolució de l’home cultivat guiat per la llum de Déu mitjançant la unió de la raó i la pietat, és un apassionat de la pau basat en la mateixa natura de l’home contraposant l’educació a la guerra i, en el vessant social, és partidari de rehabilitar els pobre mitjançant el treball i crear sistemes públics d’assistència domiciliària i de recollir els marginats en establiments apropiats.

La Biblioteca de Ferran Colom

Ferran Colom (?? – 1539), és conegut per ser el segon fill de Cristòfol Colom i la seva segona muller, Felipa de Coïmbra i Urgell, i per prendre part en els plets colombins en la disputa amb els monarques sobre l’herència americana. Però més enllà d’això, Ferran Colom va ser un dels grans humanistes de l’època que va fundar la Biblioteca Colombina o Ferrandina, la biblioteca privada més gran dels seu temps.

Com en el cas d’en Cristòfol Colom i els altres personatges de l’època, no se sap del cert la continuïtat de la seva biografia. Se sap que va viure a la Cort essent nomenat preceptor del príncep Joan d’Aragó, el fill primogènit dels Reis Catòlics que es va casar amb Margarida d’Àustria i que va morir prematurament (1497). Va acompanyar a Cristòfol Colom en el quart viatge al Nou Món (1502) i al seu germà Jaume Colom en el cinquè. Va escriure algunes obres que resten desaparegudes. El 1512 viatjà a Roma en missió diplomàtica. El 1519 va acompanyar el rei Carles I a Molins de Rei on el pare Bartomeu Casaus va pronunciar el seu famós discurs universal denunciant les injustícies contra els indis. Tot seguit va viatjar a Alemanya i als Països Baixos on conegué a Erasme.

Malgrat la seva enorme importància, es desconeix on estava situada la Biblioteca Colombina, tot i que va ser freqüentada per grans erudits, com el mateix Erasme. Ferran dedicà bona part dels seus ingressos a l’adquisició de llibres i a la col·lecció d’estampes, el qual arribà a la xifra de 15.344 volums, una xifra astronòmica per l’època. Com que era molt meticulós va elaborar un Registrum amb una fitxa per a cada llibre. En el seu testament, Ferran va demanar de manera explícita que la Biblioteca es mantingués després de la seva mort i que s’adquirissin nous volums. Tanmateix la Biblioteca Colombina va passar per les urpes de la Inquisició i traslladada a la catedral de Sevilla, on se’n conserven 1.194 volums. Entre les obres més destacades hi consten: el Llibre de les profecies de Cristòfol Colom, el Imago Mundi de Pierre d’Ailly, Els viatges de Marco Polo, Llibre de les Dones de Francesc Eiximenis, el Gènesi, el Consolat de Mar, la Bíblia rimada en català, entre molts d’altres.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Erasme i la construcció catalana d’Espanya. Pep Mayolas. Llíbres de l’Índex. Barcleona, 2014.

Brevíssima relació de la destrucció de la història. Jordi Bilbeny. Llibres del Set-ciències. Arenys de Mar, 1998.

Maquiavel. El príncep. Jordi Muners. Edicions 62. Barcleona, 1996.

Notes:

[1] Paolo Pellegrino, Institut Nova Història.

[2] Frederic Furió (1527-1592), erasmista que va estudiar a València, París i Lovaina, un dels primers defensors de la tolerància religiosa a Europa. El Concili de Trento li condemnar la tesi de traduir la Bíblia a les diverses llengües. Perseguit per la Inquisició, va ser protegit de Carles I i secretari de Felip II. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[3] Joan de Cardona (1511-1589), humanista valencià i bisbe de Vic a qui el duc de Sessa encarregà la traducció de les obres de Maquiavel. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[4] Traducció de Glòria Pedret Roca, professora de llatí i literatura hispànica.

[5] Ximo Gadea. La veritat al llibre Utopia de Thomas More i la nostra història

IV. La República de Florència, el Renaixement i l’estat modern

La República de Florència va ser un sistema de govern controvertit fruït dels conflictes de l’època, però alhora va ser una societat dinàmica que va permetre l’eclosió del Renaixement, una autèntica revolució artística i cultural que va assentar les bases de l’humanisme superant la visió teocèntrica. Eren temps de canvis, les estructures feudals s’anaven desconfigurant i naixia el nou estat modern de caràcter absolut.

La República de Florència

La República de Florència (1197-1532) va ser un dels estats italians que es van configurar en forma de República en els dominis de la ciutat de Florència (Toscana). Formalment, la República era vassall del Sacre Imperi Romano Germànic, però aquest vassallatge no va implicar el desmantellament de les institucions republicanes. Un dels fets cabdals de la República de Florència va ser l’ascens al poder d’una família de banquers, els Mèdici, fet que comportarà, d’una banda, l’afebliment del sistema de govern de la República i, de l’altra, el floriment de la cultura i de les arts i l’enbelliment de la ciutat, fruït del seu mecenatge i de la voluntat d’ostentació personal.

El sistema de govern de la República es basava en la Signoria, amb l’alterança de poder entre famílies enfrontades i circumscrit en el conflicte entre güelfs (Papat) i gibel·lins (Imperi). A la Signoria s’escollien 9 membres (priori) que eren elegits entre els gremis i les cofraries de la ciutat. El novè dels priori era nomenat gonfaloniere, l’abanderat, equivalent a la figura d’un conseller en cap.

El primer període de la República s’inicià amb la fi de la Marca Toscana i la creació de la Comuna de Florència (1197) com a ciutat-estat. El 1434, després d’enfrontar-se al règim oligàrquic de la família rival dels Albizzi, Cosme el Vell, de la família dels Mèdici, va ser nomenat gonfaloniere, moment en que, a la pràctica, la República es va convertir en una senyoria. El 1494, després de la mort de Llorenç el Magnífic, els Mèdici van ser expulsats de la mà del dominic Girolamo Savonarola que, amb el suport del poble, instaurà una república teocràtica. Al cap de quatre anys, havent perdut el favor popular, Savonarola va ser detingut, jutjat i mor a la foguera pel tribunal de la Inquisició. Així, el 1498 s’instaura un autèntic sistema republicà encapçalat per Piero Soderini. Aquest període va durar fins que el 1512, amb el suport de tropes catalano-aragoneses sota el comandament de Ramon Folc de Cardona, retornaren al poder els Mèdici. En un tercer període, després del setge de les tropes imperials, el 1527 es va tornar a instaurar un govern republicà amb l’expulsió d’Alexandre de Mèdici que va durar fins que el 1532 el papa Climent VII va nomenar Alexandre de Mèdici duc de Florència.

El Renaixement

El Renaixement és un moviment artístic i cultural que va significar la introducció del naturalisme més enllà de la visió teològica, el retorn de l’antiguitat clàssica, el conreu de la cultura i de les arts, i va assentar les bases de l’humanisme com a nova forma d’entendre la societat amb una tendència a distanciar la raó de la fè.

Un dels focus d’eclosió del Renaixement va ser a Florència, on hi hagué una llarga llista d’artistes que hi van residir en totes les disciplines de l’art, com l’arquitectura de Brunelleschi, l’escultura de Donatello, la pintura de Botticelli i els tres grans noms artístics del Renaixement: Michelangelo, Lleonard de Vinci i Raffaello.

En síntesi, deixen de pintar-se marededéus per dames, deixen d’escuplir-se sants per davids, deixen de construir-se catedrals per basíliques a la mida de l’home, deixen de crear-se monestirs per Estudis Generals com a font del coneixement i es deixa d’escriure en llatí per fer-ho en llengües vernacles.

L’humanisme de Pico della Mirandola

Giovanni Pico della Mirandola (Ferrara1463 – 1494) fou un destacat humanista i pensador italià. Amb una formació humanística excepcional, estudià diverses llengües (llatí, grec, àrab, hebreu i caldeu) per tal d’entendre l’Alcorà, la càbala, els oracles caldeus i els textos grecollatincs. El 1486 publicà a Roma les Conclusiones philisophicae, cabalisticae et theologicae, conegudes com les 900 tesis, un recull de proposicions de totes les tradicions culturals. En la seva introducció, titulada Discurs sobre la dignitat humana, estableix els tres ideals del Renaixement: el dret a la discrepancia, el respcte per la diversitat cultural i religiosa i el dret al creixement i enriquiment personal.

Aligierhi, Petrarca i Bocaccio

Però, sobretot, la revolució del pensament en el renaixement florentí es basa en tres noms propis: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Bocaccio. Tots tres, considerats els fundadors de la literatura italiana, tenen un trets comuns que marcaran els fonaments del renaixement: l’interès pels clàssics, escriuen en la llengua vernacle i plasmen una nova moral més enllà del teologisme. En certa manera, es fan hereus de la tradició trobadoresca de l’amor cortès i de certes reminiscències de la moral càtara de l’amor pur.

Dante Alighieri (Florencia, 1265 – 1321), escriptor i humanista, és l’autor de la Divina comèdia, considerada l’obra culminant de la literatura medieval europea. S’hi descriu el fatasiós viatge de Dant, acompanyat del guiatge del poeta Virgili, a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, la dona perfecta, fins arribar a la gràcia de Déu.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Pàdua, 1374), fou un important escriptor, poeta, historiador i humanista. Entre les seves obres en llatí destaca Africa, un poema heroic sobre la Segona Guerra Púnica seguint el mestratge de Titus Livi per exaltar la civilització de l’antiga Roma, i De viris illustribus, un recull de biografies de personatges romans il·lustres. Entre les seves obres en llengua vulgar destaca el Canzionere, un poema d’amor dedicat a la seva donzella, la Donna Laura.

Giovanni Bocaccio (Florencia, 1313 – 1375) va ser escriptor i humanista, autor del Decameró. Estudià els clàssics i va fer un recull de biografies de persontatges famosos, tant homes com dones. Entre altres obres, escrigué Genealogie deorum gentilum, un tractat de mitologia clàssica que va esdevenir una obra de referencia, i Corbaccio, una obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. El Decameró narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència del 1348 i, per entretenir-se, s’expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caràcter sovint humorístic i eròtic.

El príncep de Maquiavel

Niccolò di Bernardo dei Machiavelli (Florència, 1469 – 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític, escriptor, autor de El príncep i conegut per la cèlebre frase que mai va escriure però que sintetitza molt bé la seva concepció política: “la fi justifica els mitjans”.

La seva vida es pot resumir en quatre etapes. La primera, l’etapa de la joventut i de la seva formació humanista que va coincidir amb el període de grandesa de Florència sota el mandat de Llorenç el Magnífic. La segona, coincidint amb l’establiment de la República de Piero Soderini en el que accedeix al servei públic com a secretari de la magistratura Dieci di libertà e pace encarregada dels afers de la guerra i la política estrangera. En aquesta etapa, del 1498 al 1512, desenvolupà una activitat política intensa en la que va ser nomenat secretari de la Nove di miliza (milícia ciutadana), protagonitzà l’assalt a Pisa i participà en quatre legacions diplomàtiques: Lluís XII de França, l’emperador Maximilià I, Cèsar Borja a la Romanya i el papa Juli II. En la tercera etapa, a partir de 1512, coincidint amb el retorn dels Mèdici al poder, va ser destituït de tots els seus càrrecs i es veié obligat a refugiar-se al seu albergaccio, la casa pairal de San Casciano, que serà el moment de la seva plenitud literària i quan va escriure els seus llibres més importants. I l’etapa final, quan el 1520 Giulio de Mèdici (futur papa Climent VII) assumí el govern de Florència i encarregà a Maquiavel de redactar la història de Florència, fet que li va permetre reintegrar-se a la vida pública de la ciutat. Finalment, durant la guerra entre Francesc I i Carles V en terres italianes, va ser nomenat responsable de les fortificacions de Florència amb el que es va reintegrar als afers polítics. Amb l’entrada de les tropes imperials, el 1527, s’expulsa els Mèdici de la Signoria i Maquiavel fou destituït dels seus càrrecs. Al cap de poc, envellit i malalt, va morir.

La República per a Maquiavel és un mer instrument supeditat a l’objectiu final: l’estat nou del Renaixement. En l’època que viu refugiat al camp, escriu els Discursos de la primera dècada de Titus Livi on, prenent com a exemple la República romana, es declara partidari d’una república ben organitzada, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats, el del poble i el dels poderosos, que estan en constant conflicte. Quan Maquiavel escriu El príncep fa un pas més enllà i passa a considerar que república i monarquia són instruments que caldrà utilitzar segons les circumstàncies. Per a ell, l’individualisme de la monarquia està supeditat a uns interessos col·lectius i el comunitarisme de la república a uns interessos individuals. Tant hi fa, l’important és l’objectiu final: la consecució del nou estat.

El príncep és un llibre teòric i d’acció, de ciència política, que vol donar resposta pràctica a uns objectius immediats i urgents[1]. Tal com diu ell mateix, “essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d’elles”. Per a Maquiavel, el príncep nou ha de ser senyor d’ell mateix, dotat de virtut, tenir coratge, saber copsar la situació i actuar amb decisió, amb utilitat per a ell i per a l’estat. La utilitat pràctica el farà mirar vers els objectius, el benestar de la comunitat. Si els objectius són bons, qualsevol mitjà que hi condueixi també ho serà. Cèsar Borja va ser el personatge real que Maquiavel va considerar més a prop del seu model de príncep nou: reflexiu i alhora expeditiu, capaç d’arribar al crim quan les raons d’estat ho exigeixen.

L’estat nou ha de ser el propòsit del príncep nou i per aconseguir-ho cal un nou ordre polític fort que acontenti la burgesia i estimuli el comerç, les arts i els oficis. D’aquesta manera, Maquiavel pretenia un estat nacional italià fort i cohesionat en el que calia un estat absolut per destruir les estructures feudals, afavorir les classes productives i consolidar una nova societat. En aquest estat nou, la religió se subordinava als interessos de l’estat, alhora que es mostrava favorable a crear un exèrcit propi format per ciutadans, enlloc de mercenaris, com a instrument d’integració política de les classes populars i consolidar el poder polític.

En l’individualisme, Maquiavel es plany de la vulgaritat (“al món no hi ha més que vulgaritat”) i del pessimisme de la humanitat en general (“els homes sempre et sortiran dolents si una necessitat no els fa ser bons”). De la vulgaritat col·lectiva en salva uns pocs escollits, per fortuna o per llurs qualitats personals: els prínceps savis, que pensen en ells i en el seu estat.

La virtut és per a ell circumstancial, quan una virtut pugui perjudicar els objectius cal abandonar-la i actuar altrament. Al príncep li és útil aparentar que es virtuós, però quan calgui ha de canviar de capteniment i estar “disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna i… no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. La fortuna, contraposada a la virtut, és una força externa a l’individu que ho arrossega tot al seu pas. Maquiavel la incorpora a l’ordre natural de les coses, de manera que la fortuna pot ser dominada per la saviesa i controlada per la previsió.

I conclou: “Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat, perquè hi ha una separació tant gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació”. Maquiavel.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

“Maquiavel. El príncep”. Jordi Moners. Edicions 62. Barcelona, 1996.

 

[1] Jordi Moners. “Maquiavel. El príncep”. Edicions 62

III. El Principat de Catalunya, un sistema polític avançat

 

 

 

 

 

 

 

Si hem de buscar un sistema institucional i constitucional avançat a l’època medieval no cal que anem gaire lluny, el tenim a Catalunya. La característica principal del sistema polític català va ser el pactisme, un veritable equilibri de poder entre el rei i els estaments que va permetre desenvolupar un ordenament constitucional avançat. No podem parlar pròpiament de sistema democràtic en una societat d’antic règim, però en canvi podem afirmar que va ser un sistema institucional molt representatiu i un ordenament legislatiu molt garantista. Un dels sistemes polítics més avançat a l’època.

Comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya

Els comtats catalans es van configurar com a Gòtia o Marca hispànica dintre de l’Imperi Carolingi i era l’emperador el que nomenava els comtes. El primer comte de Barcelona nomenat va ser Berà (801). De tots, el comte més destacat va ser Guifré el Pelòs (870-897), entre d’altres, per dos motius: va ser el fundador de la dinastia del Casal de Barcelona i per que amb la seva nissaga es van unificar bona part dels comtats catalans: Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló. Un altre comte destacat va ser Borrell II que l’any 988 no va renovar el jurament de fidelitat a l’emperador franc, assolint així la independència de fet. Durant l’època feudal, el comte de Barcelona va ser preponderant entre els comtes catalans, motiu pel qual se l’anomenà príncep, seguint la tradició del primus inter pares (primer entre iguals), fet que donarà nom al Principat de Catalunya. És per aquest motiu que els catalans no tenen reis, sinó prínceps amb el títol de comte de Barcelona. Tot i així, a partir del casament l’any 1137 del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya, esdevindran també reis d’Aragó, obtenint així el títol de rei.

Els Usatges, les lleis d’un estat feudal

El dret català té els seus orígens en els Usatges, una recopilació del dret consuetdoninari (els costums), que eren herència del dret romà i una evolució de la Lex Visigothorum de l’any 654 (Liber Iudiciorum). La primera referència dels Usatges és al 1064, en temps del comte Ramon Berenguer I, com a concreció jurídica de l’Estat feudal, i que es complementarà el 1196 amb el Liber Feudorum Maior, en temps d’Alfons I el Cast, en que el comte de Barcelona recupera l’autoritat mitjançant un recull de convenis i juraments de drets feudals. Els Usatges de Barcelona, el Liber Feudorum Maior i la Gesta Comitum Barchinonensium són considerats els tres monuments de la identitat política de Catalunya[1].

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, les primeres lleis pacifistes

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, creades per limitar la violència feudal, són considerades com el primer ordenament legislatiu pacifista europeu. La primera assemblea va tenir lloc als prats de Toluges (Rosselló) el 1027 presidida per l’abat Oliba, en la que, sota pena d’excomunió, es va prohibir la violència feudal a la sagrera (un espai de 30 passes al voltant d’una església) i exercir la violència durant els cap de setmana (entre l’hora nona del dissabte i l’hora prima del dilluns) per poder assistir a missa. A la següent assemblea, el Concili de Vic de 1033, es va ampliar la treva de dijous fins a dilluns i es va estendre la protecció als mercaders que anessin a mercat. Tot seguit, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van convocar concilis de pau (Barcelona 1064 i Girona 1068) i van incorporar les disposicions de Pau i Treva als Usatges de Barcelona, limitant així el poder feudal. Més endavant, en l’assemblea de Fondarella de 1173, el comte-rei Alfons I el Cast va obligar als nobles feudals a ratificar la Pau i Treva, va crear les vegueries per administrar justícia i va conferir potestats jurisdiccionals als bisbes, tot plegat per establir la pau i fer justícica: “Tant les coses divines com les humanes en el seu judici sols pertanyen al príncep, la qual cosa és bona i recta”.

Les Corts Catalanes, el pacte entre el rei i els estaments

Les Corts Catalanes eren un òrgan legislatiu que estaven configurades per tres braços (noblesa, Església i burgesia) i es basaven en el sistema del pacte, un equilibri de poder entre el comte-rei i els tres estaments. Les Corts eren l’evolució de l’antiga cúria comtal de Barcelona, assemblea de grans nobles feudals i eclesiàstics, i de les assamblees de Pau i Treva de Déu, en les que a partir de 1192 hi participaven també representants de les ciutats. Així, les Corts catalanes, conjuntament amb les Corts de Lleó  de 1188 d’Alfons IX, són considerades de les primeres Corts d’Europa pel fet que, a part de nobles i eclesiàstics, també hi va participar l’estament popular. El 1214, el cardenal Pere de Benevent va convocar una assemblea en forma de Corts a Lleida, al castell de la Suda, en el que l’infant Jaume I, de 6 anys, va fer el seu jurament per ser reconegut com a comte-rei. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276) es convocaren Corts però sense caràcter legislatiu. Va ser durant el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Catalanes prengueren la forma institucional, uns anys abans que ho fes el Parlament d’Anglaterra (1295). Així, es convocaren les Corts de Barcelona de 1283 en el que s’acordà de celebrar Cort General annualment: “… si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans…”[2]. Tot i això, el període anual de convocatòria no s’arribà a complir del tot, així que més tard s’aprovà que la reunió de les Corts es realitzés triennalment. Les Corts tenien tres funcions principalment: el memorial de greuges (queixes o peticions al rei), elaborar constitucions o lleis i aprovació d’impostos i subsidis (donatius al rei). Durant els següents segles es van continuar convocant Corts Generals Catalanes amb més o menys dilacions. Les darreres en celebrar-se van ser les Corts de Barcelona de 1705 amb l’arxiduc Carles III d’Àustria.

Les Constitucions de Catalunya, un sistema jurídic garantista

Les Constitucions Catalanes eren les lleis proposades pel comte-rei que havien de ser aprovades per les Corts, basades en el sistema del pacte, un fet sense precedents a Europa. Es diferenciaven del Capítol de Cort i l’Acte de Cort que eren proposats pels braços. Les Constitucions s’anaven actualitzant en cadascuna de les convocatòries de Corts. La primera compilació de les Constitucions va ser prescrita per Ferran d’Antequera, a suggeriment de les Corts de Barcelona de 1413. A les Corts de Barcelona 1493, amb Ferran el Catòlic, es fa una nova recopilació. Posteriorment, es va divulgar en edició del 1495, junt amb els Usatges de Barcelona. Les Constitucions es van anar actualitzant a mesura que es celebraven Corts. A les Corts de Barcelona de 1480 amb Ferran II va ser aprovada la Constitució de l’Observança, que establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional. Fent un pas més enllà, un cas inèdit en la història del dret, a les Corts de Barcelona de 1701 amb Felip V es va crear el Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional de l’època, com a garantia de drets de tots els ciutadans. Al cap de poc, les Constitucions de Catalunya van ser derogades pel mateix Felip V, després de la Guerra de Successió, el 1714.

El Consell de Cent, un govern municipal amb representació de tots els estaments

En el sistema institucional català, els govern municipals van anar prenent cada cop més protagonisme, especialment a les ciutats. En el seu orígen, el govern local l’ostentava la figura del veguer o el batlle com a representant reial en el territori, el qual s’acompanyava d’una assemblea veïnal. Per concessió reial, durant el segle XII van aparèixer les primeres formes de govern municipal en algunes viles i ciutats, el més destacat dels quals fou el Consell de Cent de Barcelona. L’any 1249, el rei Jaume I va dotar d’estructura el govern municipal de Barcelona amb un consell de 4 paers de renovació anual. L’any 1258 els 4 paers van ser substituïts per 8 consellers, també de renovació annual, que tenien la missió de desingar un consell de 200 prohoms. I l’any 1265 el govern municipal va quedar definitivament estructurat: els consellers van passar de 8 a 4 i l’assemblea del consell de 200 a 100 membres. Així, el veguer o batlle va passar a exercir funcions de control i l’autoritat municipal va recaure en la figura del conseller en cap elegit pel consell dels 100. Poc temps més tard, el 1274, es va fixar que fossin 5 consellers que serien elegits cada any el dia de Sant Andreu per una comissió de 12 membres del Consell de Cent. I que al seu torn, aquests 5 consellers elegirien els 100 prohoms del Consell. Més endavant, l’any 1325, davant la dificultat de reunir els 100 membres, es va passar a un consell de 30, el Trentenari. A les Corts de Barcelona de 1455, davant les tensions entre les dues faccions, la Biga i la Busca, el rei Alfons el Magnànim va repartir de manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els dos estaments. Més tard, amb les reformes del rei Ferran II, els jurats del Consell de Cent van passar a ser 128, que el formaven 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). A la vegada, el consell reduït, el Trentenari, estava format per 32 membres, vuit de cada estament, en el que el poder executiu es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

La Diputació del General, el govern de Catalunya

Per fer complir les lleis de les Corts i recaptar-ne els impostos, l’any 1359 es va crear la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a òrgan permanent de les Corts. En la seva constitució es van designar 12 diputats (4 per cada braç estamental) i la presidia un diputat eclesiàstic, el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. Amb el temps, la Generalitat va anar assumint més responsabilitats polítiques i de defensa del territori. A les Corts de Barcelona de 1413, el rei Ferran I accepta donar més autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial i es regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. A les Corts de Barcelona de 1455, en uns moments de creixent tensió entre el rei i l’oligarquia catalana, s’introduí el sistema d’insaculació en el que els diputats eren triats a l’atzar d’entre tots els candidats, un sistema que en termes actuals resulta ser molt democràtic. El creixent protagonisme de la institució amb jurisdicció política, judicial i militar, va culminar durant la Guerra civil catalana (14621472) quan la Generalitat s’enfronta militarment contra el rei trastàmara Joan II. En acabar la guerra, la Generalitat es consolida com a institució i com a garant del sistema pactista català a partir dels acords pactats amb el rei a les Corts. La Generalitat seguirà exercint les seves funcions fins a la seva derogació l’any 1714.

La Corona d’Aragó, un referent confederal europeu

La forma d’estat en el que es va configurar Catalunya va ser genuïna, esdevenint, pràcticament, un referent d’una estructura confederal a l’epoca medieval i moderna. Amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó l’any 1137 es va constituir la Corona d’Aragó, format pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, en el que ambdós territoris compartien el mateix comte-rei però en que cadascun mantenia el seu estat, lleis, costums i institucions. S’establia així una estructura confederativa en que cada territori mantenia la seva sobirania i era considerat per igual. Amb les conquestes de Jaume I s’incorporarien els nous territoris del Regne de Mallorca (1229) i el Regne de València (1238) que s’integrarien en aquesta estructura de base confederal. En el cas de Mallorca, a més, com a regne independent i amb un sobirà propi que retia vassallatge de fidelitat al comte-rei d’Aragó, fins a la batalla de Llucmajor (1359) en que el Regne de Mallorca s’integraria en el Principat. En temps de Pere II el Gran, s’incorporaria el Regne de Sicília (1283), també amb el sistema de la infeudació. I més endavant s’incorporarien el Regne de Sardenya (1323) amb Jaume II el Just i el Regne de Nàpols (1442) amb Alfons el Magnànim. Per administrar els seus territoris, els comte-reis nomenaven la figura del lloctinent general o virrei que farien la seva funció en la seva absència. D’aquesta manera es configuraria una estructura confederal en que tots els territoris compartien el mateix sobirà, el comte-rei,  i alhora cadascun dels territoris mantenia la seva forma d’estat, institucions i lleis.

El Consolat de Mar, la compilació del dret marítim

Fruït de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó es va crear el Consolat de Mar un organisme que reglamentava el comerç marítim i que tenia la funció, a través de la figura del cònsol, de vetllar pels interessos comercials dels catalans als principals ports comercials de la Mediterrània. El rei Pere II el Gran va establir el primer Consolat de Mar a València l’any 1283, després s’estendrien per tota la Corona d’Aragó i els principals ports marítims de la Mediterrània on els catalans hi comerciaven. D’aquí en sorgí el Llibre del Consolat del Mar, un compendi d’usos i costums marítims que va esdevenir, pròpiament, el dret marítim de referència en el comerç internacional.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

[1] Anar↑Cingolani, Stefano Maria«Seguir les vestígies dels antecessors»

[2] (lib. 1.tit.15.const.1.pag.43)

II. La República romana

Roma va deixar una forta empremta en la nostra civilització, també en la noció de la República. Els romans van ser emminentment pràctics i es caracteritzaven per assimilar tot allò que es trobaven, començant per la filosofia grega i el sincretisme religiós. El seu llegat és abundant en tots els camps. En el primer en que van destacar va ser en l’organització militar. En el camp cultural en devem el calendari, la llengua i el conreu de les arts. En l’àmbit social l’estructura familiar i les activitats lúdiques. En l’esfera pública el dret romà, el concepte de ciutadania, una xarxa de ciutats i un sistema administratiu i institucional. En l’econòmic, el comerç mediterrani i l’organització de la terra. I en de les infraestructures una xarxa de vies de comunicació i obres públiques en forma de ponts, aquaductes i arcs de triomf per tot el territori.

Per tot això, la civilització romana ha esdevingut un referent a tenir en compte a l’hora d’estructurar la societat i les seves formes de govern, entre elles la República.

La República romana

La República romana va perdurar del 510 aC fins el 27 aC, moment en que Octavi va ser nomenat August. La República es caracteritzava per l’imperi de la llei, el sistema de govern del Consolat i la representació ciutadana a través del Senat.

La primera etapa (510 aC – 275 ac) de la República romana va començar amb la caiguda de l’últim rei Tarquini el Superb, moment en que es va crear el Senat permenent i es va instaurar la República amb un sistema de govern compartit entre dos cònsols que eren elegits anualment pel Senat en representació de la ciutadania. Els càrrecs de cònsols després es van dividir amb els de pretor (hisenda) i censor (cens). Aquest va ser el temps que la Repúbllica romana dominarà tota la península itàlica.

La segona etapa de la República va ser l’època de les guerres púniques amb Cartago i de l’expansió mediterrània amb les conquestes de Macedònia, Hispània i la Gàl·lia Cisalpina. Va ser el moment en el que s’estableixen les províncies i el sistema de repartiment de les terres conquerides. Però l’expansió també va afectar a l’equilibri social basat en una economia esclavista, en que va tenir lloc la Tercera Guerra Servil (73-74 aC) encapçalada per Espàrtac.

La tercera etapa de la República (147aC – 27aC) va ser l’època de la inestabilitat social entre patricis i plebeus i de les guerres civils que van desembocar en la fi del sistema de la República. Va ser l’època en que s’estableix el triumvirat, en el que Juli Cèsar atravessa el Rubicó en la guerra contra Pompeu (49 aC) i en la que el Senat otorga a Octavi el títol de Imperator Caesar Augustus (27 aC) posant fi a la República.

 Marc Tuli Ciceró

Ciceró (106-43 aC) va ser un excel·lent orador i un dels principals defensors de la República. És el republicà per excel·lència, bon coneixedor de la filosofia grega, mestre de l’oratòria i amb fama de bon advocat. En la seva llarga vida vinculada a la política ostentà diferents càrrecs: senador, pretor (66aC), cònsol (63 aC) i procònsol de la Cilícia (51aC).

Però és a l’esfera jurídica on Ciceró brilla amb major esplendor, basant les normes de comportament pràctic i concret en “el comú consentiment universal de la gent” amb la finalitat de que serveixin de presupòsit per a tota la legislació positiva.

En una Roma amb una corrupció generalitzada, Ciceró destaca pels seus discursos en la seva condició d’advocat. Un dels primers contra Gai Verres, propretor de Sicília, que fou acusat de corrupció, espoliació i suborn, i en el que Ciceró fins i tot s’atreveix a qüestionar la manca d’equanimitat del Senat.

El seu discurs més famós són les Catilinàries, en que Ciceró pronuncia el discurs davant el Senat en presència de Luci Sergi Catilinia, acusat de sublevació en contra de la República, en el que s’han fet cèlebres les seves paraules: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?

Ciceró també és destacat pels seus tractats, entre ells De re publica (54-51aC) sobre els grans ideals de la política teòrica dels governants de debò que procuren pel bé col·lectiu, el dirigent ideal. En el proposa que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l’oligarquia i la democràcia. I el De legibus libri (52aC) en el que tracta de la realització practica de l’Estat ideal i l’organitzaicó jurídica: el dret com una realització de la natura, les lleis sagrades i l’organització de l’administració pública.

També excel·lí en la filosofia, en el que va ser un dels màxims exponents de l’eclecticisme romà. Els trets més destacats són la fusió de la física aristotèl·lica i l’animisme estoic afirmant que existeix una raó universal que providencialment actua sobre els aconteixements. I en la teoria del coneixement, afí al probabilisme de l’Acadèmia nova, en el que manté que la versemblança és criteri de veritat.

Però els discursos que provocaran la causa de la seva mort seran les Filípiques, en defensa de la integritat de la República després de la mort de Juli Cèsar, que denunciaran la usurpació del poder per part de Marc Antoni. Després de ser declarat proscrit, Ciceró fou degollat i se li tallà la testa i les mans que van ser exposades a la tribuna de Roma.

El gorro frigi

A part de la República romana, de Roma també n’ha quedat un dels seus simbolismes republicans: el gorro frigi. Aquest barret, semblant a la barretina, originari de l’Àsia menor, està identificat amb el culte de Mitra i va ser el símbol dels lliberts que assoliren la seva llibertat. Així ha acabat esdevenint el símbol de la República.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

L’art de governar. De re publica. Marc Tul·li Ciceró. Pere Villalba Verneda. Prohom edicions. Barcelona, 2006.

Historia de la filosofia a partir de los textos. DDAA. Edelvives. Saragossa, 1993.

I. Grècia, el bressol de la República

Hom ha mostrat sempre una gran fascinació per a l’erudició clàssica i la Grècia antiga, que és el fonament de la virtut republicana i de les formes de govern que han marcat el devenir i la manera d’entendre la República.

Sòcrates

Sòcrates, el filòsof grec que mai va deixar res escrit, que afirmava que no sabia res i que fa ver del diàleg un exemple de recerca de la veritat i de virtut cívica. Acusat de negar els déus i corrompre la joventut, va assumir el suïcidi bevent la sícuta, moment que va pronunciar la seva última frase que passaria a la posteritat donant sentit a la humilitat del seu pensament: “Tritó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute”.

Per a Sòcrates, la filosofia era el mitjà per procurar la virtut cívica, al marge d’interessos personals i de la riquesa material, en el que el primer pas és prendre consciència d’un mateix. La seva gran aportació va ser la maièutica, basada en el diàleg com a mètode de recerca del coneixement, la veritat. És amb la contraposició d’idees, la paraula i la discussió que s’arriba al coneixement i als valors universals. Deixar-se convèncer és saviesa. Per a ell, la saviesa i el bé estan units, donant com a fruit la virtut i la felicitat. Així doncs, saviesa, virtut i felicitat són inseparables.

Plató

Després va venir Plató que, a diferència del seu mestre, va deixar una magna obra escrita. Entre ella, els deu volums del tractat de la República, que plasmava per primer cop les diferents formes de govern, entre elles la democràcia. És també l’autor del Mite de la Caverna, el món sensible i el món de les idees, que ens va ensenyar que hi ha altres formes de vida més enllà del que nosaltres coneixem.

Plató parlava que els conceptes universals tenen una existència real separada del món sensible i que és al món de les idees on resideixen els valors com la bellesa, la bondat, la justícia, la veritat…. que són la causa de totes les coses. Per sobre de totes hi ha la idea del bé, el bé suprem, que s’identifica amb la veritat i la bellesa. Les idees vénen a fonamentar l’objectivitat i la universalitat del coneixement. En altres paraules, ciència i art. Així doncs, el món sensibe és fruït del món de les idees que, mitjançant un principi ordenador, el demiurg, configura totes les realitats que sentim.

Seguint el camí traçat per Sòcrates, Plató també ens va aportar la dialèctica, el mètode racional per excel·lència, que consisteix en un joc de preguntes i respostes, el diàleg, seguit d’un procés d’anàl·lisi i síntesi. Un mètode per a la recerca del coneixement i el bé suprem. El bé suprem dóna com a conseqüència la felicitat, a la que s’hi arriba mitjançant la pràctica de la virtut. Per a ell, la bona vida és una mescla proporcionada de saviesa i plaer. En conclusió, amb la pràctica de la virtut, amb la barreja justa dels coneixements universals i els plaers terrenals, s’arriba a la felicitat i al bé suprem.

I finalment ens fa la seva aportació política de l’Estat ideal. Per Plató, l’Estat és com un gran organisme humà en que cadascuna de les parts té la seva funció. Així, la política correspon als filòsofs, la fortalesa als guerrers i el treball als artesans. En aquest ordenament, la justícia consisteix en que cadascú faci el que li correspon. La justícia és la virtut de la ciutat i la salvaguarda del bé comú, en el que el bé comú està per sobre de qualsevol bé particular. I en el que reconeix que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes.

En les formes de govern, la preferència de Plató és l’aristocràcia, el govern dels millors, o bé la monarquia, el més ben preparat. A partir d’aquí les altres són una degeneració de les primeres: la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i, la pitjor de totes, la tirania. Plató sabia molt bé del que parlava, ja que va viure a la primera democràcia coneguda.

Pèricles

La ciutat grega d’Atenes va ser la primera en instaurar un principi de democràcia al voltant de l’any 500 aC. La democràcia atenenca es va estendre al llarg de més de dos segles, tot i que de forma interrompuda, amb polítics com Soló, Clístenes, Efialtes, Pèricles i Euclides.

De tots ells, el més conegut és Pèricles, un dels més llargs períodes democràtics, que va impulsar l’escola, el teatre, el comerç i la filosofia. El diàleg era el fonament bàsic de la democràcia, simbolitzat en l’àgora grega, en el que es donava gran importància a l’oratòria com a mitjà per convèncer el poble de les seves idees. De fet, Pèricles va instaurar la demogògia (el que guia el poble) a través dels discursos però que amb els pas dels temps aquest mot ha passat a adquirir un significat pejoratiu degut a les males pràctiques.

Pèricles va fer un pas més enllà i també va fomentar l’educació, la cultura i la saviesa a través de la seva deesa, Atenea, a la qual li va construir el Partenó. Aquest és l’origen d’on provenen els ateneus republicans, de les trobades en el temple d’Atenea, en que la filosofia, l’oratòria i el teatre hi eren ben presents.

Aristòtil

Aristòtil és el tercer dels grans filòfofs grecs de referència que va viure en temps de Filip i Alexandre Magne. Ell és el primer que estructura totes les branques del saber i formula la lògica com a instrument per estructurar el saber científic, el famós sil·logisme aristotèlic de tesi, antítesi i síntesi.

Continuador de l’obra de Plató, Aristòtil creu que els valors universals no estan en un món a part del sensible, sinó que és la mateixa essència de l’indiviudu. Per a ell també, el bé suprem de l’home consisteix en la seva felicitat i en la seva activitat intel·lectual que és una vida conforme a la virtut. Alhora, estableix una distinció entre virtuts intel·lectuals i morals, les quals, aquestes últimes, d’adquireixen mitjançant l’exercici dels bons actes. Però com es pot saber quina és una bona virtut moral? És molt senzill, la virtut moral és el terme mig entre dos extrems, un per defecte i un per excès.

La teoria política d’Aristòtil s’engloba en vuit volums de la seva obra Política. Per a ell, tota comunitat es constitueix amb el propòsit del bé comú, en el que l’Estat és la forma superior d’associació. Així doncs, l’Estat procura per la bona vida de la seva ciutadania, una vida conforme a la virtut i en conseqüència a la raó i a la felicitat.

Aristòtil és també conegut per la seva definició de l’home com animal polític i que és un ésser social per naturalesa. És per això mateix que els homes tendeixen a l’associació política per naturalesa, en el que mitjançant l’Estat és capaç de garantir la seva autosuficiència. Aristòtil distingeix les formes de govern en justes, si procuren el bé comú, i en desviades, si només procuren l’interès particular. Per a ell, la forma més adequada és la politeia, en que el govern resta en mans de la classe mitja.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia: Historia de la Filosofía a partir de los textos. DDAA. Edelvives. 1993