El règim de la ignorància

El règim del 78 és una organització criminal que, emparat en les estructures d’un Estat corrupte, utilitza tots els seus tentacles (polític, econòmic, mediàtic, policial i judicial) per destruir la dissidència. De fet, fa feredat conèixer que fa exactament cinc-cents anys que dura. Llegint el recent llibre publicat de Jordi Bilbeny, Inquisició i Decadència, te n’adones que porten tota la vida fent el mateix i que, a sobre, per desgràcia nostra, sempre els hi funciona.

El mecanisme del règim és simple i sempre ha estat el mateix. Es basa en tres punts principals: l’al·lèrgia a la diferència, la tergiversació de la veritat i la imposició sota qualsevol pretext. Així era amb l’inici de la Inquisició i així és ara en ple segle XXI. Els instruments que ho han fet possible són la censura, la mentida i la por. Certament uns instruments infal·libles, com s’ha demostrat fins ara. I els resultats la uniformitat, la ignorància i la submissió.

Davant d’això, la pregunta que no em puc deixar de fer és aquesta: com és que la ignorància perdura i que tanta gent tanca els ulls per no veure la realitat?

 

Em nego a viure en un 1984

Geroge Orwell ja ho va descriure lúcidament en la seva novel·la 1984, on un Estat omnipresent controlava les vides de totes les persones humanes esborrant del diccionari totes les paraules moralment i políticament incorrectes. I així es va acabar la llibertat, individual i col·lectiva.

Vivim en l’era de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral, tres xacres de la humanitat que, com una allau, s’emporten per davant tot el que troben al seu pas: el lliure pensament, el dret a la intimitat i la llibertat de que qualsevol faci el que li plagui, clar està, sense trepitjar les llibertats dels altres i amb consentiment en les relacions inter-personals.

La post-veritat és la nova forma de control social que actua impunement amb el control de les nostres dades personals. Una màquina perfecta capaç d’arruïnar la nostra vida personal amb tan sols un tuit en qüestió de segons. La post-veritat és moltes coses alhora. Una mentida repetida mil vegades que es dóna per certa. Un titular sensacionalista preparat pel que les orelles volen sentir. Una veritat treta de context que s’acaba convertint en un escàndol públic. O bé una filtració interessada, obtinguda il·legalment, amb la pretensió de destruir a l’adversari polític. I per aconseguir-ho, la post-veritat compta amb un magnífic imperi mediàtic controlat per una oligarquia que, a través de la mediocritat, té l’objectiu d’aniquilar el lliure pensament i limitar les llibertats individuals de les persones. Tot en profit dels interessos d’una oligarquia en el que la fi justifica els mitjans i en el que el periodisme és enterrat viu. 1984.

El puritanisme és aquella moral dedicada a dictaminar el que està bé o malament en la vida íntima de les persones i a condemnar indecentment les conductes dels altres. La nova Inquisició. Res a veure amb la República puritana de Cromwell on es va establir la llibertat de consciència i es va prohibir, per llei, la cacera de bruixes. En canvi avui, el puritanisme malentès s’ha estès de forma abassegadora per tota la societat, per les dretes i per les esquerres, pel republicanisme i pel catolicisme, pel masclisme i pel feminisme. Tothom sembla haver-se posat d’acord en dictaminar el que està bé i el que està malament sobre la vida íntima de les persones. De cara a la galeria, és clar.

La doble moral és l’arquetip de la hipocresia puritana. Mentre les persones es confessen puritanes per fora, es comporten com autèntiques persones humanes per dins. O en el pitjor dels casos, com vampirs, es converteixen en persones reprimides dedicades a condemnar les conductes dels altres. Al capdavall, l’important és aparentar, parlar políticament correcte i semblar un bon purità/na. Però quan cau la nit, en companyia de les amistats o en la intimitat de la lluna, tot es transforma. Així, el puritanisme de dia cedeix el pas a les converses grolleres i a l’alliberament sexual durant la nit. Tant se val, l’endemà l’imperi de la hipocresia tornarà a regnar per ocultar la veritat i la sinceritat tornarà a ser, una vegada més, la gran damnificada.

El fals debat és el que ho té tot empantanegat. L’exemple més clar és en el feminisme. El feminisme és el moviment alliberador que ens ha de dur a una societat justa i igualitària, a una República de dones i homes lliures. És indiscutible. La societat patriarcal s’ha d’esfondrar i els privilegis dels homes han de donar pas a una societat on les dones tinguin les mateixes oportunitats, amb igualtat efectiva, on les dones no siguin vistes com a objectes sexuals i siguin tingudes en compte pels seus mèrits, on els homes ens haguem d’arremangar i compartir les responsabilitats en les tasques de la criança, de la cura i de la llar, on tant homes com dones estiguin representats paritàriament en els òrgans de decisió, on les dones tinguin el dret a escollir sobre el seu propi cos i tinguin garantit el dret a ser mares. Tot això és indiscutible, el feminisme es beneficiós per a tota la societat, tant dones com homes. Però una cosa no comporta a l’altra. Tot això no dóna dret al puritanisme a vulnerar el dret a la intimitat i a coaccionar les conductes sexuals dels altres, tan dones com homes, sempre i quan es practiquin lliurement i amb consentiment, queda clar. I tot això sense adonar-se que el puritanisme a qui perjudica principalment és a les pròpies dones que viuen amb por el fet d’acabar sent estigmatizades per la mateixa societat.

El llenguatge és la gran trampa que ens té a tots lligats. Certament, som víctimes del llenguatge i de l’inconscient cultural que hem heretat. És cert que el nostre inconscient ens condueix a perpetuar hàbits i costums que hem de superar. És cert que el llenguatge condiciona les nostres conductes i els nostres pensaments. És cert que hem d’utilitzar el llenguatge com a eina de combat contra el masclisme, el racisme i l’homofòbia. Tot això és cert. Com també és cert que en la llengua parlada existeixen dos tipus de registres: el formal i l’informal. El llenguatge formal, el de l’esfera pública, és el que permet organitzar-nos millor com a societat i assentar els principis ètics que decidim consensuar col·lectivament. I el llenguatge informal, el de l’esfera privada, és el que ens permet expressar allò que realment som, persones humanes, amb les nostres virtuts i defectes, amb els nostres vicis i sentiments, que ens dóna la llibertat de comportar-nos de manera grollera i de pensar lliurement. Confondre una cosa amb l’altra és el més gran error que podem cometre en detriment de nosaltres mateixos, de la nostra intimitat i de la nostra llibertat.

Hi ha multitud d’exemples que podríem esboçar sobre fins a quin punt som víctimes de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral. Per exemple, el vídeo d’aquella regidora masturbant-se en la intimitat que va sortir a la llum pública. Per exemple, aquella dona que decideix lliurement dedicar-se al treball sexual per que li encanta el sexe i és una bona forma de guanyar diners. Per exemple, aquella feminista que li demana al seu company que la pegui al llit per que li dóna plaer. Per exemple, aquell home que contracta serveis sexuals per satisfer les seves necessitats amb total consentiment i respecte. O per exemple, la conversa informal i privada entre dos càrrecs públics parlant grollerament que es filtra a la llum pública. I tants i tants exemples. Tots aquests exemples són condemnats i perseguits pel puritanisme i la doble moral quan surten a l’esfera pública. Alhora que totes i tots els practiquem, en major o menor mesura, sense excepcions, a l’esfera privada. I amb l’afegit que el circ de la post-veritat té sempre a punt els platós del sensacionalisme per fer escarni en públic i arruïnar les vides de les persones a l’instant. La doble moral és inadmissible.

I davant de tot aquest escenari grotesc tan sols ens queda la cultura, la ironia i el sarcasme, les nostres úniques illes de llibertat. La cultura que, a través de la creativitat, dóna ales a la lliure expressió de les idees, ho critica i ho repensa tot i, posant-nos davant del mirall, ens recorda que som una societat diversa que desitja viure intensament, que volem ser feliços i que també volem que ho siguin els altres. Curiosament, la mateixa cultura a qui la post-veritat, el puritanisme i la doble moral persegueix fervorosament o reclou en el refugi dels petits teatres.

Escolteu-me republicanes i republicans, queda molt clar qui és l’enemic de les llibertats i el lliure pensament. La República és la nostra única esperança per construir una societat lliure, igualitària i fraternal en la que totes i tots hem de ser corresponsables, sense excuses. Una República que, per sort, només pot tenir nom de dona.

Si us plau, si encara queda algú que se senti lliure, que alci la veu.

VI. Anglaterra, el parlamentarisme i la revolució científica

L’Anglaterra del segle XVII va ser un país en ebullició. D’una banda, el parlamentarisme es va obrir camí entre l’absolutisme donant a lloc a la monarquia parlamentària. De l’altra, la filosofia de l’empirisme va obrir la porta a una nova forma revolucionària de coneixement: el mètode científic. I entremig, la propagació del protestantisme i el puritanisme van abonar el terreny per a la llibertat de consciència i de pensament. Mentrestant, Europa estava subsumida en la Guerra dels Trenta Anys i, com les altres potències marítimes de l’època, Anglaterra es llançava a la descoberta de noves terres i iniciava el camí del mercantilisme econòmic.

L’Anglaterra dels Stewart

El 1603, amb la mort sense descendència d’Elisabet I d’Anglaterra (filla d’Enric VIII i Anna Bolena), va pujar al tron el rei Jaume VI d’Escòcia de la casa Stewart, esdevenint així rei d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia amb el nom de Jaume I, fet que s’ha conegut amb el terme Union of the Crowns. Jaume I es considerat un monarca il·lustrat que va afavorir la prosperitat cultural. De fet, ell mateix escrigué diverses obres, entre les quals Daemonologie, una dissertació filosòfica sobre la pràctica de la màgia negra en una societat cristiana, i The True Law of Free Monarchies, un tractat de teoria política on exposa el dret diví dels reis com a legitimació política. El regnat de Jaume a Escòcia va ser reeixit, però no pas a Anglaterra, on les seves pretensions absolutistes van topar amb la House of Commons del Parlament anglès i on va haver de fer front al puritanisme, un moviment religiós protestant que pretenia dur la reforma cristiana més enllà del que l’Església anglicana havia establert en temps d’Elisabet I.

Durant el regnat de Carles I d’Anglaterra, el conflicte va desembocar en una guerra civil anglesa (1642-1649) de caire política, social i religiosa. Des del 1341 el Parlament anglès estava constituït per dues cambres: la House of Lords i la House of Commons. Fins aleshores el Parlament no era un òrgan polític permanent, era consultiu i estava sotmès a la voluntat reial que tenia el poder de convocar-lo i de dissoldre’l. La decisió de Carles I de clausurar el Parlament i de fixar una imposició fiscal al marge dels parlamentaris va fer esclatar el conflicte. El 1642 Carles I va proclamar la guerra al Parlament, fet que va comportar un seguit de batalles entre els dos bàndols, on va sobresortir una figura emergent entre els parlamentaris puritans, Oliver Cromwell, el qual se sentia guiat per la divina providència. Finalment, Carles I va ser capturat pels escocesos, condemnat per traïció i executat (1649).

La Commonwealth de Cromwell

Amb la fi de la monarquia es va constituir la Commonwealth (1649-1653), un règim republicà de caràcter purità amb un Consell d’Estat on Oliver Cromwell hi formava part. En primer terme, Cromwell i el seu New Model Army van envair Irlanda (1649) per eliminar l’aliança entre catòlics i reialistes, on van perpetrar atrocitats, massacres a la població i expropiació de terres als catòlics. Tot seguit, amb el desembarcament de Carles II a Escòcia, Cromwell es va dirigir a Escòcia per envair-la (1651), encara que, a diferència d’Irlanda, no va expropiar terres i es va mostrar condescendent amb l’Església presbiteriana escocesa.

La Commonwealth va unir els tres regnes en una sola política, va constituir el Rump Parliament, va posar en marxa una Església tolerant i va establir la llibertat de consciència. Tanmateix, les vacil·lacions del Parlament a l’hora de concretar una alternativa als impostos religiosos (els delmes) i a posar data a unes noves eleccions, va fer que s’acabés dissolent. Aquest fet va donar pas al Barebone’s Parliament, que només va durar tres mesos, format per un senedrí de sants de diferents sectes. En aquesta etapa s’efectuen diverses reformes legislatives: s’humanitzen les lleis, es fomenta l’alfabetització, es reconeix el matrimoni civil, s’aboleix la presó per deutes i es suprimeix la crema de bruixes. El Parlament tenia l’encàrrec de redactar una constitució en la que s’havia de triar un lloctinent i en el que el Parlament s’havia d’elegir cada tres anys. L’última cosa que va intentar el Parlament va ser l’abolició dels delmes, moment en que l’exèrcit de Cromwell va irrompre i el va dissoldre.

Tot seguit es va constituir el Protectorat (1652-1659) en el que es va crear un òrgan de govern, el Instrument of Government, i en el que Cromwell va ser nomenat Lord protector. El primer Parlament del Protectorat va començar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals fins que al cap de poc Cromwell va dissoldre’l. En aquesta etapa, es va assentar el criteri d’equitat en la justícia i, tot i que es va imposar un sistema de valors purità, es va assentar la llibertat de culte i de consciència que va permetre el reassentament dels jueus a Anglaterra. En política exterior, Cromwell va encetar la primera guerra anglo-holandesa (1652-1654) per l’hegemonia comercial i la guerra anglo-espanyola (1655-1660) pel control de les rutes marítimes, en la que es colonitzà l’illa de Jamaica que esdevindrà port dels contrabandistes anglesos. A la mort de Cromwell (1658), el va succeir el seu fill, Richard Cromwell, com a Lord protector, però al cap de cop es veié obligat a dimitir posant fi al Protectorat.

El 1660 el Parlament va reinstaurar a Carles II d’Anglaterra com a rei, que va ser ben rebut tant pels reialistes com pels parlamentaris. És el període conegut com a Restauració anglesa, en el que es va establir la monarquia parlamentària com a sistema polític en el que predominarien dos partits: el Tory i el Whig.

La Revolució Gloriosa

El 1685, amb la mort sense descendència de Carles II, va accedir al tron el seu germà, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que era catòlic i absolutista. El partit Whig es va mostrar contrari al nou rei, rebuig al que també s’hi va afegir el partit Tory. El 1686 Jaume II es va atorgar el poder absolut i va començar a destituir els seus opositors. Jaume II havia tingut dos fills, el seu fill hereu al tron, Jaume Stewart, que era catòlic com ell, i la seva filla Maria, protestant i casada amb Guillem III d’Organge, stadhouder de la República de les Set Províncies Unides. En aquestes circumstàncies, el 1688 els parlamentaris van proposar a Guillem d’Orange accedir al tron d’Anglaterra a canvi de donar-li suport. Després del Glorieuze Overtocht (Gloriós Desembarcament), Guillem d’Orange va declarar la intenció de reconèixer el Parlament, fet amb el que va aconseguir adherir els parlamentaris i protestants a la seva causa i derrotar les tropes de Jaume II.

El 1689, els nous reis d’Anglaterra, Guillem III i Maria II, van emetre l’assentiment a la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa), una carta de drets aprovada pel Parlament que establia els principis constitucionals de la monarquia parlamentària i alguns drets civils bàsics. D’aquesta forma, d’una banda s’establien els límits de poder dels monarques que no podrien aprovar lleis, ni establir impostos, ni reclutar exèrcits, sense el consentiment del Parlament. I d’altra banda, s’establien els drets del Parlament, entre els quals la celebració d’eleccions lliures amb sufragi censatari, la llibertat d’expressió dels parlamentaris i la freqüència de convocatòria del Parlament. També es determinaven certs drets civils, com ara la prohibició del càstig cruel i arbitrari, el dret a un judici just amb garanties i el dret de posseir armes per defensa pròpia. D’aquesta manera, la monarquia parlamentària quedava definitivament establerta.

L’empirisme i la revolució científica

L’empirisme va ser un moviment filosòfic sorgit a l’Anglaterra del segle XVII que va servir de base per a la revolució científica. El mot empirisme prové del grec empíria o empeireia que significa experiència. D’aquesta manera, per l’empirisme el coneixement es basa en l’experiència de la percepció dels sentits mitjançant l’observació i que després la ment configura en forma d’idees. Tot allò que excedeixi el límits dels sentits no és cognoscible, incloent la metafísica i la idea de Déu. Així, la percepció actua com a garantia de veritat.

En conseqüència, l’empirisme es contraposa a les idees innates propugnades pel racionalisme que al segle XVII va encarnar la figura del filòsof francès René Descartes i la seva cèlebre sentència: cogito ergo sum.

L’empirisme va significar la superació del mètode aristotèlic, predominant en l’època, que pretenia arribar al coneixement general per després definir les essències de les coses. Pel contrari, l’empirisme es proposava arribar al coneixement particular per després definir un comportament general. Així es va permetre implantar el mètode científic, és a dir, l’adquisició del coneixement a través de l’observació, l’experimentació i l’elaboració d’una teoria.

La Royal Society

La Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge, més coneguda simplement com a Royal Society, va ser fundada el 1660 i és considerada com la més antiga de les societats científiques que existeixen actualment. El seu lema en llatí, “Nullius in Verba” (en paraules de ningú), fa referència a que el seu procediment es basa en l’experimentació i no en el principi d’autoritat.

La Royal Society es va iniciar a partir de grups de filòsofs i científics influenciats per la nova ciència promoguda per Francis Bacon. Entre ells, el Gresham College de Londres, fundat el 1597 per testament de Sir Thomas Gresham, fundador del Royal Exchange, que va deixar les seves propietats en herència a la ciutat de Londres i a la Worshipful Company of Mercers. Des del seu inici, el Gresham College va esdevenir la seu de la Royal Society fins que al 1710 es va construir la seva pròpia seu.

El 1660 un comitè de dotze científics va anunciar la formació d’un Col·legi per a la Promoció de l’Aprenentatge de la Física Matemàtica Experimental que es reuniria setmanalment. Al cap de poc, el 1662, el rei Carles II va signar un decret de creació de la Royal Society of London amb William Brouncker com a primer president. I un any després, el 1663, Carles II va signar un segon decret assenyalant el mateix rei com a fundador de la Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge. Aquest favor reial inicial va continuar i des de llavors tots els reis d’Anglaterra ha estat patrons de la Societat.

Francis Bacon i el mètode científic

Francis Bacon (Londres, 1561 – 1626) va ser un filòsof, estadista i francmaçó que és considerat com l’iniciador del moviment filosòfic de l’empirisme i el mètode científic.

Francis es va educar en un ambient privilegiat. Era fill de Nicholas Bacon i Anne Cooke. El seu pare Nicholas havia estat casat anteriorment amb Jane Ferneley (amb qui va ser cunyat de Thomas Gresham), va ser parlamentari (1545) i va ser nomenat Lord Keeper of the Great Seal of England. La seva mare Anne, filla d’Anthony Cooke (humanista), era puritana, parlava cinc idiomes, va ser traductora d’obres religioses i era considerada una de les dones més il·lustrades de l’època. En aquest ambient, Francis va ingressar al cos diplomàtic amb el que va tenir l’oportunitat de viatjar a França i posteriorment va tornar a Anglaterra on va anar obtenint diferents càrrecs polítics: parlamentari de la House of Commons (1592), lletrat reial (1607), procurador general (1613), fiscal general (1615), conseller privat (1616), ministre de justícia (1617), lord canceller (1618), baró de Verulam (1618) i vescomte dels Sants Albans Morts (1621), títols nobiliaris que es van extingir abans de la seva mort.

De jove va estudiar el Trinity College de Cambridge on va aplicar-se en les diverses ciències que hi ensenyaven. Va arribar a la conclusió que els mètodes utilitzats per la filosofia aristotèlica eren erronis i es va proposar reorganitzar el mètode científic apostant per un tipus de ciència pràctica i dirigint el coneixement vers allò que era observable, la naturalesa real tal com la coneixem. Així doncs, la filosofia de Bacon va incidir en la idea que el coneixement és fruit de l’experiència i que la veritat no es deriva de l’autoritat. Per a ell, un científic ha de ser, per damunt de tot, escèptic i no acceptar explicacions que no es puguin demostrar mitjançant l’experiència sensible.

Entre les seves obres destaca Novum Organum (1620) que tracta de trobar la causa de tot fenomen per inducció. Aquest raonament va influir decisivament en la formació del mètode científic, com un procés d’observació, d’elaboració d’hipòtesis i d’experimentació precisa. Per a dur-lo a terme, s’havien d’abandonar tots els prejudicis i actituds preconcebudes de la realitat, que ell va classificar en quatre ídols: de la tribu (errors deguts a les inclinacions naturals), de la caverna (a l’educació rebuda o al caràcter individual), del fòrum (les limitacions del llenguatge) i del teatre (acceptar la filosofia anterior). El seu mètode inductiu pretén arribar al coneixement dels fets generals a partir dels particulars a través de quatre taules: la presència (anàlisi del fenomen), l’absència, la seva graduació i l’exclusió (la separació de les qualitats essencials de les accidentals).

Bacon també va escriure obres literàries. New Atlantis (1626) és una novel·la utòpica en la que descriu la terra mítica de Bensalem, a la que ell viatja. Narra la descripció que fa un dels seus homes savis del seu mètode per a realitzar invencions. A Bensalem, el matrimoni i la família són la base de la societat i el coneixement és considerat com el més preuat dels seus tresors. Els millors i més brillants dels ciutadans pertanyen a un centre d’ensenyament anomenat Salomon’s House, on es duen a terme experiments científics segons el mètode inductiu amb l’objectiu de comprendre la natura i poder aplicar el coneixement obtingut per a la millora de la societat.

Thomas Hobbes i el contracte social

Thomas Hobbes (1588- 1679) va ser un filòsof empirista anglès que va escriure sobre diverses disciplines: història, geometria, teologia, ètica i filosofia política. Influït per la situació de conflicte del país, va subratllar la visió negativa de les interaccions socials: l’ésser humà en estat natural s’inclina a la guerra de tothom contra tothom (bellum omnium contra omnes), entenent per “estat natural” la situació en la qual l’ésser humà vivia segons la seva natura sense cap mena de limitació per part de l’estat, quan aquest encara no existia.

És conegut per la seva obra Leviatan (1651), en la que va popularitzar la frase Homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home), fent referència als horrors dels quals és capaç d’arribar la humanitat amb si mateixa. L’obra consta de quatre parts: l’home, la comunitat, el cristianisme i el regne de la foscor. Com que l’estat és creat per éssers humans, es proposa descriure la naturalesa humana. Remarca que tots els humans són mentalment i físicament iguals i, per això, propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que la condició natural de la humanitat és un estat de guerra perpètua i mancada de moral. Una moral que consisteix en lleis de la natura que dedueix usant un model de raonament derivat de la geometria. En el llibre, planteja que la situació de guerra de tothom contra tothom és insostenible, i per això els humans decideixen signar un contracte social mitjançant el qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a un sobirà, el leviathan, que els ha de garantir la pau i l’estabilitat. Explícitament, rebutja la idea de la separació de poders, s’oposa a la tesi que el poder del rei sigui d’origen diví i considera que un règim parlamentari no és convenient. Subordina el poder religiós al civil i defensa una separació completa entre l’Estat i l’Església, que vol buidar de qualsevol poder temporal.

John Locke i el liberalisme

John Locke (1632-1704) va ser un filòsof empirista anglès que va tractar sobre el coneixement i les formes de govern. De jove va estudiar llatí, grec i filosofia d’Arstitòtil a l’escola de Westminster i, més tard, medicina a la Universitat d’Oxford, on s’interessà per la lectura del filòsof racionalista René Descartes. Va ser secretari del Board of the Trade i va formar part del cos diplomàtic, la qual cosa li va permetre viatjar a França (Montpeller i París) i contactar amb els cartesians. El 1683, per evitar represàlies polítiques, es refugià a Holanda. Després de la Revolució Gloriosa (1688) tornà a Anglaterra, on va influir de manera determinant en la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa) a través de la seva obra Two Treatises of Government (1689) on exposava la idea dels drets naturals inherents a tots els individus.

Locke es considerat un dels pares del liberalisme. En un principi accepta la visió del contracte social proposada per Thomas Hobbes, però amb matisos. Per a ell, els éssers humans tenen drets als quals no poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: el poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans que els homes posseeixen de forma innata. I pel que fa a la propietat, considera que l’home té el dret a ser propietari de la seva vida i dels béns que són fruït del seu treball, ja que són necessaris per a la seva subsistència i de la seva família. Però hi posa limitacions, ja que el dret de propietat implica un deure de caritat, cedint els béns inútils a la pròpia subsistència per preservar el gènere humà.

Entre les seves obres destaquen l’Assaig sobre la llei de la natura (1664) i els Tractats sobre el Govern Civil (1662-1704) on esboça les seves idees polítiques. Respecte la llei natural, considera que en estat natural els homes són lliures i iguals, en que la igualtat social és conseqüència d’aquesta llibertat. No obstant, tots els homes estan obligats a fer un bon ús de la seva llibertat i tenen el deure de respectar la vida, la llibertat i els béns dels altres. Per a l’organització política, considera que cal evitar la concentració de poders, pel que planteja una jerarquitització del poder en que el legislatiu és el poder suprem, que pertany a la societat mateix, i al que el poder executiu s’hi ha de sotmetre, ja que ha d’executar les seves decisions. Davant de l’abús de poder, considera que hi ha el dret de resistència, en que la desobediència és legítima.

En l’aspecte religiós, Locke creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del Gran rellotger i tracta la religió com un assumpte privat i individual que només afecta a la relació del l’home amb Déu, alliberant-se de la disciplina de les institucions eclesiàstiques. En la seva obra Carta sobre la tolerància (1689) planteja la llibertat religiosa en que tothom és lliure d’escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l’ànima. Amb aquesta visió, el poder temporal ha de ser regit per l’Estat que consisteix a mantenir per llei l’ordre públic assegurant el bé públic i la pau civil.

Sobre la teoria del coneixement, la seva obra més destacada és l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690) en que planteja que el coneixement es basa per damunt de tot en l’experiència dels sentits, que exemplifica amb la metàfora de la tabula rasa. Contradiu així les idees innates i la tesi de Descartes. En l’obra analitza com es formen les nostres idees i quina relació tenen les nostres idees amb les coses. Per a ell, l’origen de totes les idees és l’experiència que la ment percep per si mateixa, de manera externa (sensació) o interna (reflexió), i que ens informem del món mitjançant idees simples que combinant-les produeixen idees complexes.

Isaac Newton, el científic per excel·lència

Isaac Newton (1643-1727) va ser un físic, matemàtic i filòsof anglès. És considerat el científic per excel·lència i màxim exponent de la revolució científica.

És l’autor de Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), en que descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, la inèrcia, que és la base de la mecànica. Ell va ser el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra i dels objectes celestes. També va crear un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes a partir de la llei de la gravitació universal, demostrant que les òrbites no eren solament el·líptiques sinó que també podien ser hiperbòliques i parabòliques. També va destacar en altres camps. En l’òptica, va construir el primer telescopi reflector i va desenvolupar una teoria sobre el color basada en l’observació que un prisma descompon un raig de llum blanca en els colors de l’espectre visible (colors de l’Arc de Sant Martí). També va descobrir que la llum està composta per partícules i va estudiar la velocitat del so. En matemàtiques, comparteix el mèrit de Leibniz del càlcul infinitesimal, va demostrar el teorema del binomi generalitzat, va desenvolupar el mètode de Newton per aproximar els zeros d’una funció i va contribuir a l’estudi de les sèries de potències enteres.

Però la ciència no va ser la seva única faceta. Newton va ser elegit diputat al Parlament (1689), va ser director de la Casa de la Moneda (1696), va ser elegit president de la Royal Society (1703), càrrec que va ostentar fins a la seva mort, i va ser nomenat cavaller per la reina Anna com a recompensa als serveis prestats (1705).

Paradoxalment, Newton era profundament religiós i va escriure més sobre religió que sobre ciència. Fill d’una família de puritans, era arrianista, creia en un Déu únic i considerava la Trinitat com un frau de l’Església catòlica. El 1669, quan va ocupar la Càtedra Lucasiana de matemàtiques, va aconseguir el favor de Carles II de deslliurar-se de fer l’ordenació de capellà anglicà, com requeria el seu càrrec. Les seves obres teològiques més destacades són: An Historical Account of Two Notable Corruptions of Scripture (1754), Chronology of Ancient Kingdoms Amended (1728) i Observations upon the Prophecies of Daniel. Paral·lelament, va relacionar els seus estudis teològics amb els alquímics, en el que va dedicar molts esforços a l’estudi de l’alquímia, una pràctica que era il·legal en l’època. Com a alquimista, va signar els seus treballs com a Jeova Sanctus Unus (Jehovà únic sant), la qual cosa s’interpreta com un lema anti-trinitari. En aquesta matèria va escriure vàries obres, entre les que destaquen Index Chemicus , interessant per la seva sistematització, i Praxis, un conjunt de notes de Le Triomphe hermétique ou la Pierre philosophale victorieuse (1699), atribuït a Limojon de Saint Dider, que és un dels últims tractats importants sobre alquímia a Occident i l’únic llibre que Newton va traduir. La seva visió de l’existència es pot exemplificar amb aquestes paraules: “La gravetat explica els moviments dels planetes, però no pot explicar qui va posar-los en marxa. Déu governa totes les coses i sap tot el que és o es pot fer”.

Finalment, estant al llit de mort, va rebutjar prendre l’eucaristia, i va ser enterrat a l’abadia de Westminster enmig dels grans personatges d’Anglaterra.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Viquipedia

 

 

V. Els Països Baixos, l’humanisme i la reforma

 

 

 

 

 

 

 

Els Països Baixos van ser, durant el segle XVI, un dels principals focus de propagació de l’humanisme i el protestantisme. Això va passar en un moment que es configurava un gran imperi universal amb una dinastia que dominava els territoris d’Àustria, els Països Baixos, Aragó, Castella i les noves terres del Nou Món. En aquest context, l’humanisme i el protestantisme van ser contrarestats amb la Inquisició i la Contrareforma.

Les Disset Províncies dels Països Baixos

Els Països Baixos estaven configurats per un conjunt de comtats a cavall de dos imperis: França i el Sacre Imperi Romànic. Entre els seus territoris, Flandes es va convertir en una de les regions més dinàmiques, especialment a les ciutats comercials d’Anvers, Bruges, Gant i Ieper. A partir de 1384, amb el casament de Margarida III de Flandes i Felip l’Ardit II de Borgonya, Flandes i els altres comtats dels Països Baixos passaran a formar part del Ducat de Borgonya. El 1477, amb la mort de Carles el Temerari, la duquessa Maria de Borgonya va promulgar a Gant el Groot Privilege (el Gran Privilegi), pel qual va concedir govern propi als comtats de Flandes, Hainaut, Holanda i al ducat de Brabant, els primers estats provincials constituents dels Països Baixos. El mateix any, Maria de Borgonya es va casar amb l’arxiduc d’Àustria i futur emperador Maximilià I d’Habsburg. Més endavant, amb el Tractat de Senlis (1493), Maximilià I i Carles VIII de França es van intercanviar els territoris del Franc Comtat i Artois (pels Habsburg) i la Borgonya i la Picardia (per França). Així, la gran part dels Països Baixos passarien a formar part del domini dels Habsburg i el Sacre Imperi Romànic.

El 1497, en un intent d’unir els seus interessos amb la monarquia hispànica, Maximilià I i Maria de Borgonya van casar la seva filla Margarida d’Àustria amb Joan d’Aragó, el fill hereu dels Reis Catòlics, el qual va morir al cap de poc. Paral·lelament, el 1496 van casar el seu fill hereu Felip el Bell amb la tercera filla dels Reis Catòlics, Joana d’Aragó, dita la Boja, els quals es van instal·lar a la cort de Flandes i van tenir descendència, entre els quals el seu fill primogènit, Carles d’Habsburg. El 1498, amb la mort sobtada de la segona filla dels Reis Catòlics, Isabel d’Aragó, i el seu fill primogènit, Miquel de Pau, Joana d’Aragó va esdevenir hereva d’Aragó i Castella, motiu pel qual el 1503 va tornar a la península on la van retenir. El 1507, amb la mort de Felip el Bell, Maximilià I va nomenar a Margarida d’Àustria regent/governadora de les Disset Províncies dels Països Baixos i tutora de Carles d’Habsburg, el qual esdevindrà sobirà d’Aragó i Castella (1516), Àustria i Països Baixos (1519) i emperador del Sacre Imperi Romànic (1520).

El 1549, Carles I va establir les Disset Províncies del Països Baixos com una entitat territorial pròpia i indivisible. El 1568, ja amb Felip II com a nou rei, va començar la Guerra dels 80 anys, en que les Disset Províncies van declarar la guerra al monarca per aconseguir la independència política i la llibertat religiosa. El cisma religiós entre les disset províncies va portar a la Unió d’Arràs (1579), on les províncies catòliques del sud reconeixien la sobirania del monarca, i la Unió d’Utrecht (1580), on les províncies calvinistes del nord constituïren la República de les Set Províncies Unides.

Renaixement, humanisme i reforma

El Renaixement es va estendre per Europa. A Flandes hi va tenir una presència notable, fruït del dinamisme comercial de les seves ciutats i coincidint amb l’establiment de la cort dels Habsburg. En particular, va destacar la pintura flamenca de l’Escola d’Anvers, cèlebre pel seu naturalisme, i pintors extraordinaris com Joachim Patinir, Quentin Matsys, Anthonis Mor, Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch.

Però la principal aportació de Flandes en el Renaixement va ser, per sobre de tot, la del pensament humanista. L’humanisme va ser un moviment de revolució cultural i del pensament que, a partir de la recuperació i l’estudi dels clàssics grecollatins, va introduir una nova visió de la societat situant l’home com a centre de totes les coses i màxima realització de la natura, superant així la visió teocèntrica que havia imperat durant tota l’edat medieval. L’humanisme era cristià, però es fonamentava en l’observació i el sentit crític com a base de coneixement, fet que permetia una relació més personal i directa amb la religió. I aquest va ser, precisament, el principal objectiu humanista: la proliferació del coneixement a través dels llibres, les biblioteques i els estudis generals.

Per a que tot això passés calia una innovació tecnològica: la impremta. Tot i que ja s’havia inventat a l’orient amb anterioritat, la impremta es va introduir a Europa per l’inventor alemany Johannes Gutenberg a Magúncia cap el 1450. Aquest sistema d’impressió es va propagar ràpidament arreu d’Europa i es considera un factor clau en l’evolució de la cultura universal.

Però encara hi havia un tercer factor que havia de revolucionar el pensament i la societat: la reforma protestant. Martí Luter (Eisleben, 1483 – 1546) va ser un frare catòlic de l’Orde de Sant Agustí i teòleg que el 1517 va penjar les famoses 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg criticant les indulgències de l’Església per a la salvació de l’ànima i que van significar l’inici de la reforma cristiana cercant les arrels en l’Evangeli. Aviat el moviment de la reforma protestant es dividí en diferents branques doctrinals, com el calvinisme de Jean Cauvin, el presbiteranisme de John Knox, l’anabaptisme i l’anglicanisme quan el papa Climent VII es va negar a anul·lar el matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó.

La reforma protestant es va estendre ràpidament per Europa posant en entredit el poder de l’Església catòlica. Als Països Baixos, el calvinisme es va fer fort a les províncies del nord mentre que el catolicisme es va mantenir dominant a les províncies del sud.

Inquisició, censura i contrareforma

Però, com tot en la vida, tota acció té la seva reacció. Així, la revolució del pensament humanista va tenir com a contraposició el Tribunal de la Inquisició, la reforma protestant va ser combatuda per la Contrareforma i la invenció de la impremta va ser contrarestada per una arma molt més subtil: la censura.

En els seus orígens, la Inquisició va ser una institució judicial a mercè de l’Església catòlica encomanada de perseguir els delictes de fe. L’any 1184 el papa Luci III va establir una primera inquisició per perseguir el catarisme que s’havia estès per Occitània. El 1252, amb la butlla Ad extirpanda, el papa Innocenci IV va autoritzar la tortura com a pràctica per a que el processat confessés. I el 1478, amb la butlla Exigit sincerae devotionis affectus, el papa Sixte IV va concedir als Reis Catòlics l’establiment de la Inquisició a les corones d’Aragó i Castella, que va ser impulsada pel primer inquisidor general Tomás de Torquemada. La Inquisició, que havia nascut per perseguir les altres confessions religioses que actuaven fora de la fe catòlica (càtars, jueus, moriscos i pagans), es va acabar convertint en un instrument de control polític i social de l’Estat que es va dedicar a perseguir a tots els qui actuaven i pensaven diferent, entre ells els humanistes.

La censura va ser va ser un d’aquests instruments, a través del control de les impremtes, que condicionaven la publicació de les obres escrites pels autors, tant pel seu contingut com per la llengua amb la que eren escrites. El primer cas conegut és el de la persecució de la Bíblia Valenciana (1478) de la qual s’ordenà cremar-ne tots els exemplars. El 1502 els Reis Catòlics van promulgar una pragmàtica en la que s’obligava a qualsevol editor i impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre, és a dir, una censura prèvia a l’edició. En aquest context inquisitorial, alguns autors foren perseguits, altres s’hagueren d’exiliar i els que hi restaren s’hagueren d’amotllar a les exigències de la Inquisició. De fet, la censura va acabar esdevenint una autèntica política d’estat. Entre d’altres lleis, el 1558 Felip II emetè una pragmàtica en la que prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, sota pena de mort i pèrdua de tots els béns, tenir llibres prohibits per la Inquisició. I el 1559 la censura arribà al seu zènit amb la primera publicació del Index Librorum Prohibitorum, una llista de llibres prohibits pel seu contingut considerat herètic o immoral. En aquestes circumstàncies, avui trobem una gran multitud d’obres anònimes, traduïdes o manipulades i en el que de la majoria d’autors se’n desconeix la seva biografia, tal i com s’ha encarregat de treure a la llum l’Institut Nova Història.

A la persecució d’humanistes, heretgies i altres confessions religioses, s’hi va sumar la reforma protestant, que l’Església catòlica va contrarestar amb la Contrareforma. El Concili de Trento (1545-1563) va ser el concili ecumènic que va celebrar l’Església catòlica per afrontar la reforma. El Concili es va dilatar en el temps i va incumbir a tres papes: Pau III, Juli III i Pius IV. Lluny de reformar-se, el Concili va significar el reafirmament de la doctrina catòlica en qüestions com la imposició de la Bíblia llatina, la interpretació clerical de les Escriptures i la reafirmació dels sagraments, de les obres de fe, del culte a les imatges, la transubstanciació del cos i la sang de Crist… Així doncs, la conseqüència de la Contrareforma va ser l’accentuació de la intolerància en vers la reforma protestant i el tret de sortida de les guerres de religió, en la que Felip II va ser el més fervent partidari de la fe catòlica, com va quedar pal·lès en la Guerra dels 80 anys als Països Baixos.

Erasme de Rotterdam

Desiderius Erasmus Roterodamus (?? – Basilea, 1536), més conegut com a Erasme de Rotterdam, és considerat com el príncep fundador de l’humanisme i autor d’importants obres en llatí. Com amb la majoria dels grans personatges de l’època, no se sap gairebé res del cert de la seva biografia, tot i que sabem que l’erasmisme va tenir una notable influència a la península Ibèrica malgrat que segons el relat oficial mai va trepitjar-la. Com assenyalen alguns autors, Erasme és un personatge misteriós que sembla haver-se inventat a si mateix. La gran contribució d’Erasme va ser la difusió del coneixement clàssic, l’advocació a la llibertat de pensament i la crítica a la rigidesa de l’Església catòlica.

Erasme es va establir als Països Baixos i se’l relaciona amb la ciutat de Rotterdam, tot i que no s’ha pogut documentar res sobre la seva estada. Més tard va viatjar a Anglaterra (1499 – 1500) on va conèixer el rei Enric VIII i on faria amistats que li durarien tota la vida: Thomas More, John Colet i Thomas Linacre. Després va viatjar a Itàlia (1506 –1509) on sembla que va dedicar la major part del temps treballant en una impremta. Finalment es va traslladar a Basilea (Suïssa). Al llarg de la seva vida va mantenir una intensa correspondència epistolar amb molts dels personatges il·lustres de l’època.

El 1500 va editar a París la primera versió de Collectanea Adagiorum, que seguiria completant al llarg de la seva vida, on va recollir més de 4.000 refranys grecollatins que acompanyava de reflexions de caràcter polític i moral. El 1503 Erasme publica el primer dels seus llibres més importants, l’Enchiridion Militiis Christiania (Manual del soldat cristià), on explica quins són els principals aspectes de la vida cristiana en que la clau de volta és la sinceritat. Per a ell, el mal s’oculta en el formalisme de les institucions que es neguen a canviar, però mai en el cristianisme. El 1516 va publicar a Basilea la seva versió de la Bíblia en llatí, l’obra amb la que en Martí Luter es va basar per al seu estudi científic, que seria traduïda a totes les llengües europees. Immediatament després, Erasme escriu la sorprenent obra en llatí Paràfrasi del Nou Testament que, amb llenguatge senzill i popular, dóna a conèixer els continguts dels Evangelis. Erasme i Martí Luter van tenir una bona relació d’amistat, de la qual se’n conserven un llarg intercanvi de cartes. Però malgrat que Erasme va ser el precursor de la reforma cristiana, va defugir prendre partit ni pel protestantisme ni pel catolicisme.

A part de la seva versió de la Bíblia, la seva obra principal va ser Morias Enkomion (Elogi de la follia), escrita en una estada amb el seu amic Thomas More i publicada el 1509. L’obra tracta sobre la Follia, una deesa filla del deu Plutó, que va acompanyada dels vicis que cerquen la complaença, el carpe diem. Elogia a la infància com a edat despreocupada i plena de plaers que amb el temps s’espatlla i envelleix, en el que la dona té la funció de donar plaers i apartar l’home del camí de la intel·ligència. La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels humans, en la que els filòsofs es presenten com antídot, usant la raó. El món es presenta ple de desgràcies i totes la professions són ridícules. Per contra els ximples i els animals són feliços, en que la follia és el màxim de la felicitat. Es burla del patriotisme i critica la superstició de l’Església, que s’aprofita del poble, i dels excessos comesos pels cristians. Davant d’aquest panorama insta a beure i a viure. Tot plegat, una obra satírica i sarcàstica en la que resulta difícil destriar la realitat de l’aparença. En un intent d’interpretació, alguns autors[1] assenyalen la possibilitat d’equiparar la Follia amb Joana d’Aragó.

Finalment, totes les obres d’Erasme van ser censurades i incloses en l’índex d’obres prohibides pel Concili de Trento.

Els humanistes

Amb el suport de Carles I, l’erasmisme tingué un gran seguiment a tota Europa, en especial a Flandes, Anglaterra i a les corones d’Aragó i Castella, fins que va tenir efecte la Contrareforma. Els més destacats erasmistes són Thomas More, Guillaume Budé i Joan Lluís Vives. Però al costat d’ells apareixen una gran quantitats d’autors humanistes a la península Ibèrica que publicaven obres, freqüentaven els estudis generals i es movien prop de la Cort, dels quals, sovint, es desconeixen les seves biografies o bé ens han arribat fragmentades o adulterades: Joan Boscà, Galceran de Cardona (Garcilaso de la Vega), Diego Hurtado de Mendoza, Juan de Valdés, Pedro Mexía, Joan de Vergara, Francesc Joan Mas, Frederic Furió[2], Joan de Cardona[3], Francesc d’Aldana, Honorat Joan, Diego Gracián de Alderete, Ginés de Sepúlveda, Joan Cristòfol Estella i Galí, Hernando de Acuña, Antic Roca, Juan López de Hoyos o el mateix Miquel Servent.

Thomas More

Thomas More (Londres, 1478 – 1535) fou un humanista, teòleg, escriptor i amic íntim d’Erasme. Com a home d’estat, va ser jurista, diplomàtic i canceller d’Enric VIII, i com a home de negocis va tenir molta relació amb Flandes. Entre les seves obres, va escriure Life of Pico della Mirandola i Historica Ricardi Tertii, llibre que inspirarà a William Shakespeare. També va escriure diversos tractats com Responsio ad Lutherum (Resposta a Luter), A Dialogue Concerning Heresies (Diàleg sobre heretgies), The Confutation of Tyndale’s Answer (Refutació a la resposta de Tyndale) o The Answer to a Poison Book (Resposta a un llibre emmetzinat). Finalment, per la seva oposició al divorci d’Enric VIII i Caterina d’Aragó i a la separació de l’Església anglicana, va ser empresonat a la Torre de Londres i decapitat. Tot just abans de morir, dalt del cadafal, va pronunciar les seves cèlebres paraules: “Fixeu-vos que la barba ha crescut a la presó, és a dir, ella no ha estat desobedient al rei, per tant no cal tallar-la. Permeti’m que l’aparti”. Finalment, ja conclosa la seva ironia, es va dirigir als presents: “I die being the King’s good servant, but God’s first” (Moro sent un bon servent del Rei, però Déu és primer).

Libellus uere aureus, nec minus salutaris quam festiuus, de optimo rei publicae statu deque noua insula Utopia, clarissimi disertissimique uiri Thomae Mori (Libel realment esplèndit, no menys profitós que enginyós, sobre el millor estat de la república i la nova illa Utopia, de l’il·lustríssim i molt eloqüent baró Thomas More[4]), més coneguda com a Utopia, és l’obra més famosa de Thomas More. El mateix títol és prou revelador: el millor estat de la república i la nova illa Utopia. L’obra és una narració de filosofia política que relata l’organització dels habitants de l’illa Utopia com una societat ideal. Ha passat a la història com un relat d’una societat fictícia, un ideal inalcançable, però hi ha molts motius per pensar que es tractava d’una illa real, descoberta en les primeres exploracions d’Amèrica (hi ha autors que la situen a l’illa de Trinitat[5]). Utopia és una illa on no existeix la propietat privada i on tots els seus habitants treballen pel bé comú i són considerats per igual, un ideal de justícia que amara tota la societat. Un indret on cada ciutadà busca la felicitat individual i de la seva família comportant-se seguint la virtut. Un indret on tots els càrrecs són electes i totes les ciutats de l’illa són administrades d’igual manera.

Joan Lluís Vives

Joan Lluís Vives (València, 1493 – Bruges, 1540), fou un dels deixebles d’Erasme i un dels màxims representants de l’humanisme cristià, en el que destaca en diversos àmbits com la literatura, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret i la psicologia. Com a teòric de l’educació es va oposar a l’escolàstica i fou un dels defensors més influents de l’aprenentatge humanístic. Fill d’una família de jueus conversos, els Abenfaçam i els Xaprud, hagué de fugir perseguit per la Inquisició. Després de la formació bàsica a l’Estudi General de València, el 1509 se’n va a París a seguir la seva formació. El 1514 es trasllada a Bruges, on forma part de la comunitat catalano-aragonesa, es casa amb Margarida Valldaura (filla de Bernat Valldaura i Clara Servent) i coneixerà a Erasme i Thomas More. El 1521 exerceix de professor a la Universitat de Lovaina on ensenya la Historia Natural de Plini i les Geòrgiques de Virgili. El 1523 es trasllada a Anglaterra on fa de professor a la Universitat d’Oxford i on Caterina d’Aragó el nomena preceptor de la princesa Maria. El 1524 té coneixement de la crema de tres familiars seus a València per la Inquisició. En aquests anys alternarà les seves estades entre Anglaterra i Països Baixos fins que el 1528 s’estableix als Països Baixos definitivament, on s’encarregarà de la formació de Mencía de Mendoza, moment en que escriu els comentaris de les Bucòliques de Virgili i De libris Aristolelicis censura.

Entre moltes altres obres escriu De Institutione Faminae Christianae (dedicada a la princesa Maria d’Anglaterra), De subvnetione pauperum (tractat sobre la injustícia social i manual del benestar i l’educació dels pobres i marginats), De tumultibus Europae (adreçat al papa Adrià VI), De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace (ambues adreçades a Enric VIII d’Anglaterra on demana la conciliació entre els pobles d’Europa), De Europae dissidiis et bello Turcico (on tracta de l’expansió otomana sobre Europa) i De anima et vida (de plantejaments psicològics i antropològics). També, per sobreviure, dedica diverses obres a magnats: De concordia et discordi in humano genere (a Carles I), De pacificatione (a l’inquisidor Alfonso Manrique), un devocionari (a Margarida d’Àustria), De disciplinis (a Joan III de Portugal), entre d’altres.

Entre alguns aspectes a destacar, Vives planteja l’Europa de les nacionalitats amb una identificació amb la cristiandat, es mostra esperançat per l’evolució de l’home cultivat guiat per la llum de Déu mitjançant la unió de la raó i la pietat, és un apassionat de la pau basat en la mateixa natura de l’home contraposant l’educació a la guerra i, en el vessant social, és partidari de rehabilitar els pobre mitjançant el treball i crear sistemes públics d’assistència domiciliària i de recollir els marginats en establiments apropiats.

La Biblioteca de Ferran Colom

Ferran Colom (?? – 1539), és conegut per ser el segon fill de Cristòfol Colom i la seva segona muller, Felipa de Coïmbra i Urgell, i per prendre part en els plets colombins en la disputa amb els monarques sobre l’herència americana. Però més enllà d’això, Ferran Colom va ser un dels grans humanistes de l’època que va fundar la Biblioteca Colombina o Ferrandina, la biblioteca privada més gran dels seu temps.

Com en el cas d’en Cristòfol Colom i els altres personatges de l’època, no se sap del cert la continuïtat de la seva biografia. Se sap que va viure a la Cort essent nomenat preceptor del príncep Joan d’Aragó, el fill primogènit dels Reis Catòlics que es va casar amb Margarida d’Àustria i que va morir prematurament (1497). Va acompanyar a Cristòfol Colom en el quart viatge al Nou Món (1502) i al seu germà Jaume Colom en el cinquè. Va escriure algunes obres que resten desaparegudes. El 1512 viatjà a Roma en missió diplomàtica. El 1519 va acompanyar el rei Carles I a Molins de Rei on el pare Bartomeu Casaus va pronunciar el seu famós discurs universal denunciant les injustícies contra els indis. Tot seguit va viatjar a Alemanya i als Països Baixos on conegué a Erasme.

Malgrat la seva enorme importància, es desconeix on estava situada la Biblioteca Colombina, tot i que va ser freqüentada per grans erudits, com el mateix Erasme. Ferran dedicà bona part dels seus ingressos a l’adquisició de llibres i a la col·lecció d’estampes, el qual arribà a la xifra de 15.344 volums, una xifra astronòmica per l’època. Com que era molt meticulós va elaborar un Registrum amb una fitxa per a cada llibre. En el seu testament, Ferran va demanar de manera explícita que la Biblioteca es mantingués després de la seva mort i que s’adquirissin nous volums. Tanmateix la Biblioteca Colombina va passar per les urpes de la Inquisició i traslladada a la catedral de Sevilla, on se’n conserven 1.194 volums. Entre les obres més destacades hi consten: el Llibre de les profecies de Cristòfol Colom, el Imago Mundi de Pierre d’Ailly, Els viatges de Marco Polo, Llibre de les Dones de Francesc Eiximenis, el Gènesi, el Consolat de Mar, la Bíblia rimada en català, entre molts d’altres.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Erasme i la construcció catalana d’Espanya. Pep Mayolas. Llíbres de l’Índex. Barcleona, 2014.

Brevíssima relació de la destrucció de la història. Jordi Bilbeny. Llibres del Set-ciències. Arenys de Mar, 1998.

Maquiavel. El príncep. Jordi Muners. Edicions 62. Barcleona, 1996.

Notes:

[1] Paolo Pellegrino, Institut Nova Història.

[2] Frederic Furió (1527-1592), erasmista que va estudiar a València, París i Lovaina, un dels primers defensors de la tolerància religiosa a Europa. El Concili de Trento li condemnar la tesi de traduir la Bíblia a les diverses llengües. Perseguit per la Inquisició, va ser protegit de Carles I i secretari de Felip II. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[3] Joan de Cardona (1511-1589), humanista valencià i bisbe de Vic a qui el duc de Sessa encarregà la traducció de les obres de Maquiavel. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[4] Traducció de Glòria Pedret Roca, professora de llatí i literatura hispànica.

[5] Ximo Gadea. La veritat al llibre Utopia de Thomas More i la nostra història

IV. La República de Florència, el Renaixement i l’estat modern

La República de Florència va ser un sistema de govern controvertit fruït dels conflictes de l’època, però alhora va ser una societat dinàmica que va permetre l’eclosió del Renaixement, una autèntica revolució artística i cultural que va assentar les bases de l’humanisme superant la visió teocèntrica. Eren temps de canvis, les estructures feudals s’anaven desconfigurant i naixia el nou estat modern de caràcter absolut.

La República de Florència

La República de Florència (1197-1532) va ser un dels estats italians que es van configurar en forma de República en els dominis de la ciutat de Florència (Toscana). Formalment, la República era vassall del Sacre Imperi Romano Germànic, però aquest vassallatge no va implicar el desmantellament de les institucions republicanes. Un dels fets cabdals de la República de Florència va ser l’ascens al poder d’una família de banquers, els Mèdici, fet que comportarà, d’una banda, l’afebliment del sistema de govern de la República i, de l’altra, el floriment de la cultura i de les arts i l’enbelliment de la ciutat, fruït del seu mecenatge i de la voluntat d’ostentació personal.

El sistema de govern de la República es basava en la Signoria, amb l’alterança de poder entre famílies enfrontades i circumscrit en el conflicte entre güelfs (Papat) i gibel·lins (Imperi). A la Signoria s’escollien 9 membres (priori) que eren elegits entre els gremis i les cofraries de la ciutat. El novè dels priori era nomenat gonfaloniere, l’abanderat, equivalent a la figura d’un conseller en cap.

El primer període de la República s’inicià amb la fi de la Marca Toscana i la creació de la Comuna de Florència (1197) com a ciutat-estat. El 1434, després d’enfrontar-se al règim oligàrquic de la família rival dels Albizzi, Cosme el Vell, de la família dels Mèdici, va ser nomenat gonfaloniere, moment en que, a la pràctica, la República es va convertir en una senyoria. El 1494, després de la mort de Llorenç el Magnífic, els Mèdici van ser expulsats de la mà del dominic Girolamo Savonarola que, amb el suport del poble, instaurà una república teocràtica. Al cap de quatre anys, havent perdut el favor popular, Savonarola va ser detingut, jutjat i mor a la foguera pel tribunal de la Inquisició. Així, el 1498 s’instaura un autèntic sistema republicà encapçalat per Piero Soderini. Aquest període va durar fins que el 1512, amb el suport de tropes catalano-aragoneses sota el comandament de Ramon Folc de Cardona, retornaren al poder els Mèdici. En un tercer període, després del setge de les tropes imperials, el 1527 es va tornar a instaurar un govern republicà amb l’expulsió d’Alexandre de Mèdici que va durar fins que el 1532 el papa Climent VII va nomenar Alexandre de Mèdici duc de Florència.

El Renaixement

El Renaixement és un moviment artístic i cultural que va significar la introducció del naturalisme més enllà de la visió teològica, el retorn de l’antiguitat clàssica, el conreu de la cultura i de les arts, i va assentar les bases de l’humanisme com a nova forma d’entendre la societat amb una tendència a distanciar la raó de la fè.

Un dels focus d’eclosió del Renaixement va ser a Florència, on hi hagué una llarga llista d’artistes que hi van residir en totes les disciplines de l’art, com l’arquitectura de Brunelleschi, l’escultura de Donatello, la pintura de Botticelli i els tres grans noms artístics del Renaixement: Michelangelo, Lleonard de Vinci i Raffaello.

En síntesi, deixen de pintar-se marededéus per dames, deixen d’escuplir-se sants per davids, deixen de construir-se catedrals per basíliques a la mida de l’home, deixen de crear-se monestirs per Estudis Generals com a font del coneixement i es deixa d’escriure en llatí per fer-ho en llengües vernacles.

L’humanisme de Pico della Mirandola

Giovanni Pico della Mirandola (Ferrara1463 – 1494) fou un destacat humanista i pensador italià. Amb una formació humanística excepcional, estudià diverses llengües (llatí, grec, àrab, hebreu i caldeu) per tal d’entendre l’Alcorà, la càbala, els oracles caldeus i els textos grecollatincs. El 1486 publicà a Roma les Conclusiones philisophicae, cabalisticae et theologicae, conegudes com les 900 tesis, un recull de proposicions de totes les tradicions culturals. En la seva introducció, titulada Discurs sobre la dignitat humana, estableix els tres ideals del Renaixement: el dret a la discrepancia, el respcte per la diversitat cultural i religiosa i el dret al creixement i enriquiment personal.

Aligierhi, Petrarca i Bocaccio

Però, sobretot, la revolució del pensament en el renaixement florentí es basa en tres noms propis: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Bocaccio. Tots tres, considerats els fundadors de la literatura italiana, tenen un trets comuns que marcaran els fonaments del renaixement: l’interès pels clàssics, escriuen en la llengua vernacle i plasmen una nova moral més enllà del teologisme. En certa manera, es fan hereus de la tradició trobadoresca de l’amor cortès i de certes reminiscències de la moral càtara de l’amor pur.

Dante Alighieri (Florencia, 1265 – 1321), escriptor i humanista, és l’autor de la Divina comèdia, considerada l’obra culminant de la literatura medieval europea. S’hi descriu el fatasiós viatge de Dant, acompanyat del guiatge del poeta Virgili, a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, la dona perfecta, fins arribar a la gràcia de Déu.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Pàdua, 1374), fou un important escriptor, poeta, historiador i humanista. Entre les seves obres en llatí destaca Africa, un poema heroic sobre la Segona Guerra Púnica seguint el mestratge de Titus Livi per exaltar la civilització de l’antiga Roma, i De viris illustribus, un recull de biografies de personatges romans il·lustres. Entre les seves obres en llengua vulgar destaca el Canzionere, un poema d’amor dedicat a la seva donzella, la Donna Laura.

Giovanni Bocaccio (Florencia, 1313 – 1375) va ser escriptor i humanista, autor del Decameró. Estudià els clàssics i va fer un recull de biografies de persontatges famosos, tant homes com dones. Entre altres obres, escrigué Genealogie deorum gentilum, un tractat de mitologia clàssica que va esdevenir una obra de referencia, i Corbaccio, una obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. El Decameró narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència del 1348 i, per entretenir-se, s’expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caràcter sovint humorístic i eròtic.

El príncep de Maquiavel

Niccolò di Bernardo dei Machiavelli (Florència, 1469 – 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític, escriptor, autor de El príncep i conegut per la cèlebre frase que mai va escriure però que sintetitza molt bé la seva concepció política: “la fi justifica els mitjans”.

La seva vida es pot resumir en quatre etapes. La primera, l’etapa de la joventut i de la seva formació humanista que va coincidir amb el període de grandesa de Florència sota el mandat de Llorenç el Magnífic. La segona, coincidint amb l’establiment de la República de Piero Soderini en el que accedeix al servei públic com a secretari de la magistratura Dieci di libertà e pace encarregada dels afers de la guerra i la política estrangera. En aquesta etapa, del 1498 al 1512, desenvolupà una activitat política intensa en la que va ser nomenat secretari de la Nove di miliza (milícia ciutadana), protagonitzà l’assalt a Pisa i participà en quatre legacions diplomàtiques: Lluís XII de França, l’emperador Maximilià I, Cèsar Borja a la Romanya i el papa Juli II. En la tercera etapa, a partir de 1512, coincidint amb el retorn dels Mèdici al poder, va ser destituït de tots els seus càrrecs i es veié obligat a refugiar-se al seu albergaccio, la casa pairal de San Casciano, que serà el moment de la seva plenitud literària i quan va escriure els seus llibres més importants. I l’etapa final, quan el 1520 Giulio de Mèdici (futur papa Climent VII) assumí el govern de Florència i encarregà a Maquiavel de redactar la història de Florència, fet que li va permetre reintegrar-se a la vida pública de la ciutat. Finalment, durant la guerra entre Francesc I i Carles V en terres italianes, va ser nomenat responsable de les fortificacions de Florència amb el que es va reintegrar als afers polítics. Amb l’entrada de les tropes imperials, el 1527, s’expulsa els Mèdici de la Signoria i Maquiavel fou destituït dels seus càrrecs. Al cap de poc, envellit i malalt, va morir.

La República per a Maquiavel és un mer instrument supeditat a l’objectiu final: l’estat nou del Renaixement. En l’època que viu refugiat al camp, escriu els Discursos de la primera dècada de Titus Livi on, prenent com a exemple la República romana, es declara partidari d’una república ben organitzada, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats, el del poble i el dels poderosos, que estan en constant conflicte. Quan Maquiavel escriu El príncep fa un pas més enllà i passa a considerar que república i monarquia són instruments que caldrà utilitzar segons les circumstàncies. Per a ell, l’individualisme de la monarquia està supeditat a uns interessos col·lectius i el comunitarisme de la república a uns interessos individuals. Tant hi fa, l’important és l’objectiu final: la consecució del nou estat.

El príncep és un llibre teòric i d’acció, de ciència política, que vol donar resposta pràctica a uns objectius immediats i urgents[1]. Tal com diu ell mateix, “essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d’elles”. Per a Maquiavel, el príncep nou ha de ser senyor d’ell mateix, dotat de virtut, tenir coratge, saber copsar la situació i actuar amb decisió, amb utilitat per a ell i per a l’estat. La utilitat pràctica el farà mirar vers els objectius, el benestar de la comunitat. Si els objectius són bons, qualsevol mitjà que hi condueixi també ho serà. Cèsar Borja va ser el personatge real que Maquiavel va considerar més a prop del seu model de príncep nou: reflexiu i alhora expeditiu, capaç d’arribar al crim quan les raons d’estat ho exigeixen.

L’estat nou ha de ser el propòsit del príncep nou i per aconseguir-ho cal un nou ordre polític fort que acontenti la burgesia i estimuli el comerç, les arts i els oficis. D’aquesta manera, Maquiavel pretenia un estat nacional italià fort i cohesionat en el que calia un estat absolut per destruir les estructures feudals, afavorir les classes productives i consolidar una nova societat. En aquest estat nou, la religió se subordinava als interessos de l’estat, alhora que es mostrava favorable a crear un exèrcit propi format per ciutadans, enlloc de mercenaris, com a instrument d’integració política de les classes populars i consolidar el poder polític.

En l’individualisme, Maquiavel es plany de la vulgaritat (“al món no hi ha més que vulgaritat”) i del pessimisme de la humanitat en general (“els homes sempre et sortiran dolents si una necessitat no els fa ser bons”). De la vulgaritat col·lectiva en salva uns pocs escollits, per fortuna o per llurs qualitats personals: els prínceps savis, que pensen en ells i en el seu estat.

La virtut és per a ell circumstancial, quan una virtut pugui perjudicar els objectius cal abandonar-la i actuar altrament. Al príncep li és útil aparentar que es virtuós, però quan calgui ha de canviar de capteniment i estar “disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna i… no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. La fortuna, contraposada a la virtut, és una força externa a l’individu que ho arrossega tot al seu pas. Maquiavel la incorpora a l’ordre natural de les coses, de manera que la fortuna pot ser dominada per la saviesa i controlada per la previsió.

I conclou: “Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat, perquè hi ha una separació tant gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació”. Maquiavel.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

“Maquiavel. El príncep”. Jordi Moners. Edicions 62. Barcelona, 1996.

 

[1] Jordi Moners. “Maquiavel. El príncep”. Edicions 62

III. El Principat de Catalunya, un sistema polític avançat

 

 

 

 

 

 

 

Si hem de buscar un sistema institucional i constitucional avançat a l’època medieval no cal que anem gaire lluny, el tenim a Catalunya. La característica principal del sistema polític català va ser el pactisme, un veritable equilibri de poder entre el rei i els estaments que va permetre desenvolupar un ordenament constitucional avançat. No podem parlar pròpiament de sistema democràtic en una societat d’antic règim, però en canvi podem afirmar que va ser un sistema institucional molt representatiu i un ordenament legislatiu molt garantista. Un dels sistemes polítics més avançat a l’època.

Comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya

Els comtats catalans es van configurar com a Gòtia o Marca hispànica dintre de l’Imperi Carolingi i era l’emperador el que nomenava els comtes. El primer comte de Barcelona nomenat va ser Berà (801). De tots, el comte més destacat va ser Guifré el Pelòs (870-897), entre d’altres, per dos motius: va ser el fundador de la dinastia del Casal de Barcelona i per que amb la seva nissaga es van unificar bona part dels comtats catalans: Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló. Un altre comte destacat va ser Borrell II que l’any 988 no va renovar el jurament de fidelitat a l’emperador franc, assolint així la independència de fet. Durant l’època feudal, el comte de Barcelona va ser preponderant entre els comtes catalans, motiu pel qual se l’anomenà príncep, seguint la tradició del primus inter pares (primer entre iguals), fet que donarà nom al Principat de Catalunya. És per aquest motiu que els catalans no tenen reis, sinó prínceps amb el títol de comte de Barcelona. Tot i així, a partir del casament l’any 1137 del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya, esdevindran també reis d’Aragó, obtenint així el títol de rei.

Els Usatges, les lleis d’un estat feudal

El dret català té els seus orígens en els Usatges, una recopilació del dret consuetdoninari (els costums), que eren herència del dret romà i una evolució de la Lex Visigothorum de l’any 654 (Liber Iudiciorum). La primera referència dels Usatges és al 1064, en temps del comte Ramon Berenguer I, com a concreció jurídica de l’Estat feudal, i que es complementarà el 1196 amb el Liber Feudorum Maior, en temps d’Alfons I el Cast, en que el comte de Barcelona recupera l’autoritat mitjançant un recull de convenis i juraments de drets feudals. Els Usatges de Barcelona, el Liber Feudorum Maior i la Gesta Comitum Barchinonensium són considerats els tres monuments de la identitat política de Catalunya[1].

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, les primeres lleis pacifistes

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, creades per limitar la violència feudal, són considerades com el primer ordenament legislatiu pacifista europeu. La primera assemblea va tenir lloc als prats de Toluges (Rosselló) el 1027 presidida per l’abat Oliba, en la que, sota pena d’excomunió, es va prohibir la violència feudal a la sagrera (un espai de 30 passes al voltant d’una església) i exercir la violència durant els cap de setmana (entre l’hora nona del dissabte i l’hora prima del dilluns) per poder assistir a missa. A la següent assemblea, el Concili de Vic de 1033, es va ampliar la treva de dijous fins a dilluns i es va estendre la protecció als mercaders que anessin a mercat. Tot seguit, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van convocar concilis de pau (Barcelona 1064 i Girona 1068) i van incorporar les disposicions de Pau i Treva als Usatges de Barcelona, limitant així el poder feudal. Més endavant, en l’assemblea de Fondarella de 1173, el comte-rei Alfons I el Cast va obligar als nobles feudals a ratificar la Pau i Treva, va crear les vegueries per administrar justícia i va conferir potestats jurisdiccionals als bisbes, tot plegat per establir la pau i fer justícica: “Tant les coses divines com les humanes en el seu judici sols pertanyen al príncep, la qual cosa és bona i recta”.

Les Corts Catalanes, el pacte entre el rei i els estaments

Les Corts Catalanes eren un òrgan legislatiu que estaven configurades per tres braços (noblesa, Església i burgesia) i es basaven en el sistema del pacte, un equilibri de poder entre el comte-rei i els tres estaments. Les Corts eren l’evolució de l’antiga cúria comtal de Barcelona, assemblea de grans nobles feudals i eclesiàstics, i de les assamblees de Pau i Treva de Déu, en les que a partir de 1192 hi participaven també representants de les ciutats. Així, les Corts catalanes, conjuntament amb les Corts de Lleó  de 1188 d’Alfons IX, són considerades de les primeres Corts d’Europa pel fet que, a part de nobles i eclesiàstics, també hi va participar l’estament popular. El 1214, el cardenal Pere de Benevent va convocar una assemblea en forma de Corts a Lleida, al castell de la Suda, en el que l’infant Jaume I, de 6 anys, va fer el seu jurament per ser reconegut com a comte-rei. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276) es convocaren Corts però sense caràcter legislatiu. Va ser durant el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Catalanes prengueren la forma institucional, uns anys abans que ho fes el Parlament d’Anglaterra (1295). Així, es convocaren les Corts de Barcelona de 1283 en el que s’acordà de celebrar Cort General annualment: “… si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans…”[2]. Tot i això, el període anual de convocatòria no s’arribà a complir del tot, així que més tard s’aprovà que la reunió de les Corts es realitzés triennalment. Les Corts tenien tres funcions principalment: el memorial de greuges (queixes o peticions al rei), elaborar constitucions o lleis i aprovació d’impostos i subsidis (donatius al rei). Durant els següents segles es van continuar convocant Corts Generals Catalanes amb més o menys dilacions. Les darreres en celebrar-se van ser les Corts de Barcelona de 1705 amb l’arxiduc Carles III d’Àustria.

Les Constitucions de Catalunya, un sistema jurídic garantista

Les Constitucions Catalanes eren les lleis proposades pel comte-rei que havien de ser aprovades per les Corts, basades en el sistema del pacte, un fet sense precedents a Europa. Es diferenciaven del Capítol de Cort i l’Acte de Cort que eren proposats pels braços. Les Constitucions s’anaven actualitzant en cadascuna de les convocatòries de Corts. La primera compilació de les Constitucions va ser prescrita per Ferran d’Antequera, a suggeriment de les Corts de Barcelona de 1413. A les Corts de Barcelona 1493, amb Ferran el Catòlic, es fa una nova recopilació. Posteriorment, es va divulgar en edició del 1495, junt amb els Usatges de Barcelona. Les Constitucions es van anar actualitzant a mesura que es celebraven Corts. A les Corts de Barcelona de 1480 amb Ferran II va ser aprovada la Constitució de l’Observança, que establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional. Fent un pas més enllà, un cas inèdit en la història del dret, a les Corts de Barcelona de 1701 amb Felip V es va crear el Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional de l’època, com a garantia de drets de tots els ciutadans. Al cap de poc, les Constitucions de Catalunya van ser derogades pel mateix Felip V, després de la Guerra de Successió, el 1714.

El Consell de Cent, un govern municipal amb representació de tots els estaments

En el sistema institucional català, els govern municipals van anar prenent cada cop més protagonisme, especialment a les ciutats. En el seu orígen, el govern local l’ostentava la figura del veguer o el batlle com a representant reial en el territori, el qual s’acompanyava d’una assemblea veïnal. Per concessió reial, durant el segle XII van aparèixer les primeres formes de govern municipal en algunes viles i ciutats, el més destacat dels quals fou el Consell de Cent de Barcelona. L’any 1249, el rei Jaume I va dotar d’estructura el govern municipal de Barcelona amb un consell de 4 paers de renovació anual. L’any 1258 els 4 paers van ser substituïts per 8 consellers, també de renovació annual, que tenien la missió de desingar un consell de 200 prohoms. I l’any 1265 el govern municipal va quedar definitivament estructurat: els consellers van passar de 8 a 4 i l’assemblea del consell de 200 a 100 membres. Així, el veguer o batlle va passar a exercir funcions de control i l’autoritat municipal va recaure en la figura del conseller en cap elegit pel consell dels 100. Poc temps més tard, el 1274, es va fixar que fossin 5 consellers que serien elegits cada any el dia de Sant Andreu per una comissió de 12 membres del Consell de Cent. I que al seu torn, aquests 5 consellers elegirien els 100 prohoms del Consell. Més endavant, l’any 1325, davant la dificultat de reunir els 100 membres, es va passar a un consell de 30, el Trentenari. A les Corts de Barcelona de 1455, davant les tensions entre les dues faccions, la Biga i la Busca, el rei Alfons el Magnànim va repartir de manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els dos estaments. Més tard, amb les reformes del rei Ferran II, els jurats del Consell de Cent van passar a ser 128, que el formaven 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). A la vegada, el consell reduït, el Trentenari, estava format per 32 membres, vuit de cada estament, en el que el poder executiu es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

La Diputació del General, el govern de Catalunya

Per fer complir les lleis de les Corts i recaptar-ne els impostos, l’any 1359 es va crear la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a òrgan permanent de les Corts. En la seva constitució es van designar 12 diputats (4 per cada braç estamental) i la presidia un diputat eclesiàstic, el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. Amb el temps, la Generalitat va anar assumint més responsabilitats polítiques i de defensa del territori. A les Corts de Barcelona de 1413, el rei Ferran I accepta donar més autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial i es regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. A les Corts de Barcelona de 1455, en uns moments de creixent tensió entre el rei i l’oligarquia catalana, s’introduí el sistema d’insaculació en el que els diputats eren triats a l’atzar d’entre tots els candidats, un sistema que en termes actuals resulta ser molt democràtic. El creixent protagonisme de la institució amb jurisdicció política, judicial i militar, va culminar durant la Guerra civil catalana (14621472) quan la Generalitat s’enfronta militarment contra el rei trastàmara Joan II. En acabar la guerra, la Generalitat es consolida com a institució i com a garant del sistema pactista català a partir dels acords pactats amb el rei a les Corts. La Generalitat seguirà exercint les seves funcions fins a la seva derogació l’any 1714.

La Corona d’Aragó, un referent confederal europeu

La forma d’estat en el que es va configurar Catalunya va ser genuïna, esdevenint, pràcticament, un referent d’una estructura confederal a l’epoca medieval i moderna. Amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó l’any 1137 es va constituir la Corona d’Aragó, format pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, en el que ambdós territoris compartien el mateix comte-rei però en que cadascun mantenia el seu estat, lleis, costums i institucions. S’establia així una estructura confederativa en que cada territori mantenia la seva sobirania i era considerat per igual. Amb les conquestes de Jaume I s’incorporarien els nous territoris del Regne de Mallorca (1229) i el Regne de València (1238) que s’integrarien en aquesta estructura de base confederal. En el cas de Mallorca, a més, com a regne independent i amb un sobirà propi que retia vassallatge de fidelitat al comte-rei d’Aragó, fins a la batalla de Llucmajor (1359) en que el Regne de Mallorca s’integraria en el Principat. En temps de Pere II el Gran, s’incorporaria el Regne de Sicília (1283), també amb el sistema de la infeudació. I més endavant s’incorporarien el Regne de Sardenya (1323) amb Jaume II el Just i el Regne de Nàpols (1442) amb Alfons el Magnànim. Per administrar els seus territoris, els comte-reis nomenaven la figura del lloctinent general o virrei que farien la seva funció en la seva absència. D’aquesta manera es configuraria una estructura confederal en que tots els territoris compartien el mateix sobirà, el comte-rei,  i alhora cadascun dels territoris mantenia la seva forma d’estat, institucions i lleis.

El Consolat de Mar, la compilació del dret marítim

Fruït de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó es va crear el Consolat de Mar un organisme que reglamentava el comerç marítim i que tenia la funció, a través de la figura del cònsol, de vetllar pels interessos comercials dels catalans als principals ports comercials de la Mediterrània. El rei Pere II el Gran va establir el primer Consolat de Mar a València l’any 1283, després s’estendrien per tota la Corona d’Aragó i els principals ports marítims de la Mediterrània on els catalans hi comerciaven. D’aquí en sorgí el Llibre del Consolat del Mar, un compendi d’usos i costums marítims que va esdevenir, pròpiament, el dret marítim de referència en el comerç internacional.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

[1] Anar↑Cingolani, Stefano Maria«Seguir les vestígies dels antecessors»

[2] (lib. 1.tit.15.const.1.pag.43)

II. La República romana

Roma va deixar una forta empremta en la nostra civilització, també en la noció de la República. Els romans van ser emminentment pràctics i es caracteritzaven per assimilar tot allò que es trobaven, començant per la filosofia grega i el sincretisme religiós. El seu llegat és abundant en tots els camps. En el primer en que van destacar va ser en l’organització militar. En el camp cultural en devem el calendari, la llengua i el conreu de les arts. En l’àmbit social l’estructura familiar i les activitats lúdiques. En l’esfera pública el dret romà, el concepte de ciutadania, una xarxa de ciutats i un sistema administratiu i institucional. En l’econòmic, el comerç mediterrani i l’organització de la terra. I en de les infraestructures una xarxa de vies de comunicació i obres públiques en forma de ponts, aquaductes i arcs de triomf per tot el territori.

Per tot això, la civilització romana ha esdevingut un referent a tenir en compte a l’hora d’estructurar la societat i les seves formes de govern, entre elles la República.

La República romana

La República romana va perdurar del 510 aC fins el 27 aC, moment en que Octavi va ser nomenat August. La República es caracteritzava per l’imperi de la llei, el sistema de govern del Consolat i la representació ciutadana a través del Senat.

La primera etapa (510 aC – 275 ac) de la República romana va començar amb la caiguda de l’últim rei Tarquini el Superb, moment en que es va crear el Senat permenent i es va instaurar la República amb un sistema de govern compartit entre dos cònsols que eren elegits anualment pel Senat en representació de la ciutadania. Els càrrecs de cònsols després es van dividir amb els de pretor (hisenda) i censor (cens). Aquest va ser el temps que la Repúbllica romana dominarà tota la península itàlica.

La segona etapa de la República va ser l’època de les guerres púniques amb Cartago i de l’expansió mediterrània amb les conquestes de Macedònia, Hispània i la Gàl·lia Cisalpina. Va ser el moment en el que s’estableixen les províncies i el sistema de repartiment de les terres conquerides. Però l’expansió també va afectar a l’equilibri social basat en una economia esclavista, en que va tenir lloc la Tercera Guerra Servil (73-74 aC) encapçalada per Espàrtac.

La tercera etapa de la República (147aC – 27aC) va ser l’època de la inestabilitat social entre patricis i plebeus i de les guerres civils que van desembocar en la fi del sistema de la República. Va ser l’època en que s’estableix el triumvirat, en el que Juli Cèsar atravessa el Rubicó en la guerra contra Pompeu (49 aC) i en la que el Senat otorga a Octavi el títol de Imperator Caesar Augustus (27 aC) posant fi a la República.

 Marc Tuli Ciceró

Ciceró (106-43 aC) va ser un excel·lent orador i un dels principals defensors de la República. És el republicà per excel·lència, bon coneixedor de la filosofia grega, mestre de l’oratòria i amb fama de bon advocat. En la seva llarga vida vinculada a la política ostentà diferents càrrecs: senador, pretor (66aC), cònsol (63 aC) i procònsol de la Cilícia (51aC).

Però és a l’esfera jurídica on Ciceró brilla amb major esplendor, basant les normes de comportament pràctic i concret en “el comú consentiment universal de la gent” amb la finalitat de que serveixin de presupòsit per a tota la legislació positiva.

En una Roma amb una corrupció generalitzada, Ciceró destaca pels seus discursos en la seva condició d’advocat. Un dels primers contra Gai Verres, propretor de Sicília, que fou acusat de corrupció, espoliació i suborn, i en el que Ciceró fins i tot s’atreveix a qüestionar la manca d’equanimitat del Senat.

El seu discurs més famós són les Catilinàries, en que Ciceró pronuncia el discurs davant el Senat en presència de Luci Sergi Catilinia, acusat de sublevació en contra de la República, en el que s’han fet cèlebres les seves paraules: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?

Ciceró també és destacat pels seus tractats, entre ells De re publica (54-51aC) sobre els grans ideals de la política teòrica dels governants de debò que procuren pel bé col·lectiu, el dirigent ideal. En el proposa que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l’oligarquia i la democràcia. I el De legibus libri (52aC) en el que tracta de la realització practica de l’Estat ideal i l’organitzaicó jurídica: el dret com una realització de la natura, les lleis sagrades i l’organització de l’administració pública.

També excel·lí en la filosofia, en el que va ser un dels màxims exponents de l’eclecticisme romà. Els trets més destacats són la fusió de la física aristotèl·lica i l’animisme estoic afirmant que existeix una raó universal que providencialment actua sobre els aconteixements. I en la teoria del coneixement, afí al probabilisme de l’Acadèmia nova, en el que manté que la versemblança és criteri de veritat.

Però els discursos que provocaran la causa de la seva mort seran les Filípiques, en defensa de la integritat de la República després de la mort de Juli Cèsar, que denunciaran la usurpació del poder per part de Marc Antoni. Després de ser declarat proscrit, Ciceró fou degollat i se li tallà la testa i les mans que van ser exposades a la tribuna de Roma.

El gorro frigi

A part de la República romana, de Roma també n’ha quedat un dels seus simbolismes republicans: el gorro frigi. Aquest barret, semblant a la barretina, originari de l’Àsia menor, està identificat amb el culte de Mitra i va ser el símbol dels lliberts que assoliren la seva llibertat. Així ha acabat esdevenint el símbol de la República.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

L’art de governar. De re publica. Marc Tul·li Ciceró. Pere Villalba Verneda. Prohom edicions. Barcelona, 2006.

Historia de la filosofia a partir de los textos. DDAA. Edelvives. Saragossa, 1993.

I. Grècia, el bressol de la República

Hom ha mostrat sempre una gran fascinació per a l’erudició clàssica i la Grècia antiga, que és el fonament de la virtut republicana i de les formes de govern que han marcat el devenir i la manera d’entendre la República.

Sòcrates

Sòcrates, el filòsof grec que mai va deixar res escrit, que afirmava que no sabia res i que fa ver del diàleg un exemple de recerca de la veritat i de virtut cívica. Acusat de negar els déus i corrompre la joventut, va assumir el suïcidi bevent la sícuta, moment que va pronunciar la seva última frase que passaria a la posteritat donant sentit a la humilitat del seu pensament: “Tritó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute”.

Per a Sòcrates, la filosofia era el mitjà per procurar la virtut cívica, al marge d’interessos personals i de la riquesa material, en el que el primer pas és prendre consciència d’un mateix. La seva gran aportació va ser la maièutica, basada en el diàleg com a mètode de recerca del coneixement, la veritat. És amb la contraposició d’idees, la paraula i la discussió que s’arriba al coneixement i als valors universals. Deixar-se convèncer és saviesa. Per a ell, la saviesa i el bé estan units, donant com a fruit la virtut i la felicitat. Així doncs, saviesa, virtut i felicitat són inseparables.

Plató

Després va venir Plató que, a diferència del seu mestre, va deixar una magna obra escrita. Entre ella, els deu volums del tractat de la República, que plasmava per primer cop les diferents formes de govern, entre elles la democràcia. És també l’autor del Mite de la Caverna, el món sensible i el món de les idees, que ens va ensenyar que hi ha altres formes de vida més enllà del que nosaltres coneixem.

Plató parlava que els conceptes universals tenen una existència real separada del món sensible i que és al món de les idees on resideixen els valors com la bellesa, la bondat, la justícia, la veritat…. que són la causa de totes les coses. Per sobre de totes hi ha la idea del bé, el bé suprem, que s’identifica amb la veritat i la bellesa. Les idees vénen a fonamentar l’objectivitat i la universalitat del coneixement. En altres paraules, ciència i art. Així doncs, el món sensibe és fruït del món de les idees que, mitjançant un principi ordenador, el demiurg, configura totes les realitats que sentim.

Seguint el camí traçat per Sòcrates, Plató també ens va aportar la dialèctica, el mètode racional per excel·lència, que consisteix en un joc de preguntes i respostes, el diàleg, seguit d’un procés d’anàl·lisi i síntesi. Un mètode per a la recerca del coneixement i el bé suprem. El bé suprem dóna com a conseqüència la felicitat, a la que s’hi arriba mitjançant la pràctica de la virtut. Per a ell, la bona vida és una mescla proporcionada de saviesa i plaer. En conclusió, amb la pràctica de la virtut, amb la barreja justa dels coneixements universals i els plaers terrenals, s’arriba a la felicitat i al bé suprem.

I finalment ens fa la seva aportació política de l’Estat ideal. Per Plató, l’Estat és com un gran organisme humà en que cadascuna de les parts té la seva funció. Així, la política correspon als filòsofs, la fortalesa als guerrers i el treball als artesans. En aquest ordenament, la justícia consisteix en que cadascú faci el que li correspon. La justícia és la virtut de la ciutat i la salvaguarda del bé comú, en el que el bé comú està per sobre de qualsevol bé particular. I en el que reconeix que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes.

En les formes de govern, la preferència de Plató és l’aristocràcia, el govern dels millors, o bé la monarquia, el més ben preparat. A partir d’aquí les altres són una degeneració de les primeres: la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i, la pitjor de totes, la tirania. Plató sabia molt bé del que parlava, ja que va viure a la primera democràcia coneguda.

Pèricles

La ciutat grega d’Atenes va ser la primera en instaurar un principi de democràcia al voltant de l’any 500 aC. La democràcia atenenca es va estendre al llarg de més de dos segles, tot i que de forma interrompuda, amb polítics com Soló, Clístenes, Efialtes, Pèricles i Euclides.

De tots ells, el més conegut és Pèricles, un dels més llargs períodes democràtics, que va impulsar l’escola, el teatre, el comerç i la filosofia. El diàleg era el fonament bàsic de la democràcia, simbolitzat en l’àgora grega, en el que es donava gran importància a l’oratòria com a mitjà per convèncer el poble de les seves idees. De fet, Pèricles va instaurar la demogògia (el que guia el poble) a través dels discursos però que amb els pas dels temps aquest mot ha passat a adquirir un significat pejoratiu degut a les males pràctiques.

Pèricles va fer un pas més enllà i també va fomentar l’educació, la cultura i la saviesa a través de la seva deesa, Atenea, a la qual li va construir el Partenó. Aquest és l’origen d’on provenen els ateneus republicans, de les trobades en el temple d’Atenea, en que la filosofia, l’oratòria i el teatre hi eren ben presents.

Aristòtil

Aristòtil és el tercer dels grans filòfofs grecs de referència que va viure en temps de Filip i Alexandre Magne. Ell és el primer que estructura totes les branques del saber i formula la lògica com a instrument per estructurar el saber científic, el famós sil·logisme aristotèlic de tesi, antítesi i síntesi.

Continuador de l’obra de Plató, Aristòtil creu que els valors universals no estan en un món a part del sensible, sinó que és la mateixa essència de l’indiviudu. Per a ell també, el bé suprem de l’home consisteix en la seva felicitat i en la seva activitat intel·lectual que és una vida conforme a la virtut. Alhora, estableix una distinció entre virtuts intel·lectuals i morals, les quals, aquestes últimes, d’adquireixen mitjançant l’exercici dels bons actes. Però com es pot saber quina és una bona virtut moral? És molt senzill, la virtut moral és el terme mig entre dos extrems, un per defecte i un per excès.

La teoria política d’Aristòtil s’engloba en vuit volums de la seva obra Política. Per a ell, tota comunitat es constitueix amb el propòsit del bé comú, en el que l’Estat és la forma superior d’associació. Així doncs, l’Estat procura per la bona vida de la seva ciutadania, una vida conforme a la virtut i en conseqüència a la raó i a la felicitat.

Aristòtil és també conegut per la seva definició de l’home com animal polític i que és un ésser social per naturalesa. És per això mateix que els homes tendeixen a l’associació política per naturalesa, en el que mitjançant l’Estat és capaç de garantir la seva autosuficiència. Aristòtil distingeix les formes de govern en justes, si procuren el bé comú, i en desviades, si només procuren l’interès particular. Per a ell, la forma més adequada és la politeia, en que el govern resta en mans de la classe mitja.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia: Historia de la Filosofía a partir de los textos. DDAA. Edelvives. 1993