VIII. Els Estats Units, la independència i la democràcia

Els Estat Units d’Amèrica són considerats la primera democràcia al món que es va constituir com un sistema polític de caire republicà amb separació de poders. Partidaris de les idees de la Il·lustració, la independència americana respecte de l’Imperi britànic va significar l’establiment de la primera democràcia moderna a través d’un sistema d’eleccions i la plasmació de les idees de la Il·lustració en una Constitució com a garantia drets i llibertats dels seus ciutadans, malgrat que les dones encara no tenien reconegut el seu dret a vot.

L’imperi colonial britànic

L’any 1707, durant el regnat de la reina Anna I, es va constituir el Regne Unit de la Gran Bretanya mitjançant la Acts of Union, un seguit de lleis aprovades que van significar la unió jurídica dels regnes d’Anglaterra i Escòcia dissolent els seus parlaments per crear-ne un de sol, el Parlament del Regne Unit, amb seu a Westminster. A la mort sense descendència de la reina Anna, l’1 d’agost de 1714, el tron de la Gran Bretanya i Irlanda va passar al seu cosí Jordi I de Hannover. Jordi I es va haver d’adaptar a una manera diferent de governar, mentre que a Hannover tenia poder absolut, al Regne Unit havia de demanar permís al Parlament per cada decisió. El 1717 va promoure la Triple Aliança per obligar Espanya a complir les disposicions del Tractat d’Utrecht (1713).

A la mort de Jordi I (1727), el va succeir el seu fill Jordi II, rei de la Gran Bretanya i Irlanda, duc de Brunsvic-Luneburg i príncep elector del Sacre Imperi Germànic. Durant els primers anys es va cuidar poc dels afers d’Estat, de manera que el govern va estar dirigit per sir Robert Walpole, que és considerat de facto el primer prime minister de la Gran Bretanya. El 1739 es va iniciar la Guerra de l’orella de Jenkins un conflicte entre la Gran Bretanya i Espanya pel control de les rutes comercials a l’àrea del Carib i que es va acabar convertint en part de la Guerra de Successió Austríaca (1740-1748). La derrota britànica en el conflicte, especialment en el setge de Cartagena d’Índies (1741), va mantenir la preponderància espanyola a l’oceà Atlàntic fins a finals del segle XVIII. Des d’aleshores, Jordi II deixà d’interessar-se per la política, al mateix temps que a Anglaterra s’iniciava la revolució industrial.

A la mort de Jordi II (1760), heretà el tron el seu nét, Jordi III, el qual va heretar també una veritable guerra mundial. La Guerra dels Set Anys (1756-1763) va ser un conflicte per determinar l’hegemonia europea i la supremacia colonial a Amèrica i a l’Índia que va enfrontar el Regne Unit de la Gran Bretanya, Prússia, Hannover i Portugal d’una banda, i l’Arxiducat d’Àustria, Saxònia, França, Rússia, Suècia i Espanya, de l’altra. La guerra va acabar amb el Tractat de París (1763) en el que França va cedir l’Índia i el Canadà a la Gran Bretanya i la Louisiana a Espanya, Espanya va cedir Les Florides a la Gran Bretanya i la Colonia del Sacramento a Portugal i Gran Bretanya va retornar Cuba i Filipines a Espanya i Guadalupe i Martinica a França. En definitiva, el Tractat de París va significar el naixement de l’imperi colonial britànic, el manteniment de l’espanyol i l’ensorrament del francès.

El Regne Unit es va consolidar com a potència colonial, tanmateix va quedar molt endeutat i sense poder finançar l’exèrcit necessari per mantenir el control de les seves colònies.

Les Tretze Colònies

L’imperi britànic es va anar expandint gradualment mitjançant l’establiment de colònies a la costa i als cursos fluvials, que després s’anaren estenent cap a l’oest a la recerca de noves terres per a l’agricultura. El domini colonial va prendre forma amb les Tretze Colònies britàniques de Nord Amèrica, així com les províncies marítimes del Canadà i petites illes del Carib com Jamaica i Barbados. Les colònies americanes produïen tabac, cotó i arròs al sud i material naval i pells al nord. Les colònies més lucratives eren les del Carib, on l’esclavatge es va convertir en la base de l’economia, les quals eren productores de sucre.

Durant els segles XVII i XVIII, les Tretze Colònies van anar desenvolupant una tradició d’autogovern, però poc a poc es van anar accentuant les divergències entre els colons americans i els interessos britànics. Degut a les necessitat de finançament i de control de l’Imperi, el Parlament britànic va aprovar la Stamp Act (1765), un impost directe al paper segellat, les Townshend Acts (1767), per refermar l’autoritat britànica a les colònies, i la Tea Act (1773) que beneficiava la importació de te per part de la Companyia Britànica de les Índies Orientals en prejudici del contraban dels colons que eludien el pagament d’aranzels. La llei del te va ser el detonant. Un dels fets més rellevants que va provocar va ser la revolta del Boston Tea Party (1773), en que un grup de milicians colons denominats Sons of Liberty, disfressats d’indis mohawk, van entrar al port de Boston i van llançar al mar un carregament de te provinent de l’Índia. Això va ser considerat un acte intolerable per part del Parlament britànic que, com a reacció, va aprovar les Intolerable Acts (1774) o lleis coercitives, en les que es va suprimir l’autogovern de Massachusetts i es va tancar el port de Boston.

Arran d’aquests fets, per canalitzar la protesta, els colons van convocar a Philadelphia el primer Congrés Continental (1774), una convenció de delegats de les Tretze Colònies que va decidir organitzar un boicot econòmic a la Gran Bretanya i demanar el rei una reparació econòmica. Després de conflictes armats entre les milícies de Massachusetts Bay i l’exèrcit britànic, es va convocar el segon Congrés Continental que es va organitzar com a govern federal i va nomenar a George Washington com a comandant en cap del nou exèrcit continental.

La declaració d’independència

Finalment, el 4 de juliol de 1776, reunits a Philadelphia, el segon Congrés Continental va signar la Declaració d’Independència dels Estats Units d’Amèrica, l’autor principal de la qual seria Thomas Jefferson.

La Declaració presenta una influència clara de les idees de la Il·lustració i està estructurada en tres apartats. Primer, una declaració de principis democràtics, on s’esmenta que tots els homes són iguals i dotats de drets inalienables, entre els quals el dret a la vida, a la llibertat i la recerca de la felicitat. Que per garantir aquests drets, s’institueixen els governs que obtenen els poders legítims del consentiment dels seus governats. I que, en efecte, en cas de sotmetre el poble en un despotisme absolut, aquest està en el dret i el deure de derrocar aquest govern i d’establir-ne un de nou per aconseguir la seva futura seguretat i felicitat. En segon lloc, un memorial de greuges al rei i al Parlament britànic en el que els retreu la forma de govern despòtica, l’establiment d’impostos sense consentiment, l’aquarterament de soldats contra la població, la no garantia de tenir un judici just, l’abolició de les lleis més valuoses i suprimir les cartes d’autogovern. I en tercer lloc, la declaració d’independència pròpiament dita: “Declarem que aquestes colònies unides són, i han de ser per dret, estats lliures i independents; que queden absoltes de tota lleialtat a la Corona britànica, i que tota vinculació política entre elles i l’Estat de la Gran Bretanya queda i ha de quedar totalment dissolt; i que, com a estats lliures i independents, tenen ple poder per declarar la guerra, concertar la pau, concertar aliances, establir el comerç i efectuar els actes i providències a què tenen dret els estats independents. I en suport d’aquesta declaració, amb absoluta confiança en la protecció de la Divina Providència, hi invertim les nostres vides, les nostres fortunes i el nostre sagrat honor”.

Des de l’agost de 1776 va tenir lloc la Guerra de la Independència americana entre l’exercit continental de George Washington i l’exèrcit britànic que va comportar nombroses batalles entre ambdós bàndols i que va comptar també amb la intervenció francesa primer, i espanyola després, al costat del bàndol americà. El 15 de novembre de 1777 el segon Congrés Constituent va aprovar, després de mesos de debat, els Articles de la Confederació, que van ser ratificats quatre anys després l’1 de març de 1781. Els Articles constituïen la confederació dels Estats Units d’Amèrica amb la capacitat de formar un govern unificat que era necessari per a fer front a la guerra que s’acabava d’encetar. Finalment, el Tractat de París (1783) va posar fi al conflicte en el que Gran Bretanya reconeixia la independència dels Estats Units, alhora que mantenia el Canadà, Espanya aconseguia Les Florides i a França se li cedia la Louisiana.

La Constitució americana

L’estiu de 1787 es va convocar la Convenció Constitucional a Philadelphia, en la que George Washington va ser escollit president, per elaborar la nova Constitució dels Estats Units, reemplaçant així els Articles de la Confederació. La seva redacció va finalitzar el 17 de setembre de 1787 que després va ser ratificada pels delegats que representaven els tretze estats. La Cambra de Representants es va reunir per primera vegada el 4 de març de 1789, data en que entrà en vigor la Constitució.

La Constitució americana és considerada la constitució encara vigent més antiga del món. La Constitució consta d’un preàmbul i set articles: El preàmbul diu: “Nosaltres, el poble dels Estats units, per tal de formar una Unió més perfecta, establir justícia, assegurar-ne la tranquil·litat interna, proveir una defensa comuna, promoure el benestar general i assegurar les benediccions de llibertat per a nosaltres i els nostres descendents, ordenem i establim aquesta Constitució per als Estats Units d’Amèrica”.

Els quatre primers articles descriuen la composició legislativa, el govern executiu, el sistema judicial i la relació amb els estats federats. L’article cinc descriu el procés necessari per esmenar la Constitució per mitjà del Congrés o una convenció nacional demanada pels estats. L’article sis estableix la llei i els tractats dels Estats Units com a llei suprema. I l’article set estableix els requisits per ratificar la Constitució.

La Constitució conté 27 esmenes. Les deu primeres van ser ratificades simultàniament entre 1789 i 1791 amb la intenció de limitar el govern federal. Aquestes deu esmenes són conegudes com la Bill of Rights, una declaració de drets que inclouen la llibertat d’expressió, de premsa, de reunió, de culte, de petició, a rebre un judici just, a posseir armes, entre d’altres.

Els pares fundadors de la independència americana

Partidaris de les idees de la Il·lustració, els pares fundadors dels Estats Units foren els líders polítics que participaren de la revolució americana, signaren la Declaració d’Independència o participaren de la redacció de la Constitució dels Estats Units. En destaquen: Benjamin Franklin, Thomas Paine, George Washington, John Adams, Thomas Jefferson, John Jay, James Madison i Alexander Hamilton.

Benjamin Franklin

Benjamin Franklin (1706-1790) és considerat un dels pares fundadors dels Estats Units que va participar en la redacció de la Declaració d’Independència i de la Constitució dels Estats Units. En el terreny científic destacà pels seus estudis sobre l’electricitat i en la invenció del parallamps.

Entre les seves obres trobem Lo camí de la fortuna: consells bréus y senzills pera esser rich, traduïda al català el 1868 per Gaietà Vidal i Valenciano.

Thomas Paine

Thomas Paine (1737-1809) va ser un intel·lectual, polític i revolucionari, d’origen anglès i emigrat a Amèrica, que va tenir una notable influència a la declaració d’independència americana. Va ser un defensor de la llibertat i dels drets de les persones. Després de la independència americana tornà a Europa, primer a Anglaterra, on va ser expulsat en publicar Els drets de l’home, i després a França, que en ple terror jacobí va ser empresonat per Robespierre per la seva oposició a les terribles mesures contràries als principis de la revolució. El 1802 tornà als Estats Units però, en una època de revifalla dels moviments religiosos, va caure en la misèria i en l’abandó.

Va escriure quatre obres principals: Common Sense, un pamflet propagandístic que va tenir molta influència en la revolució americana, Rights of man, en defensa de la Revolució Francesa; The Age of Reason, una crítica a totes les formes de cristianisme i de qualsevol religió revelada; i Agrarian Justice, on defensa la justícia social, incloent-hi les pensions de vellesa i el repartiment equitatiu dels recursos naturals.

George Washington

Geroge Washington (1732-1799) és el primer president dels Estats Units d’Amèrica (1789-1797), considerat un dels pares fundadors. Com a militar, dirigí les milícies de Virgínia a la Guerra Franco-Índia (1756-1763) i fou el comandant en cap de l’exèrcit continental durant la revolució americana. Fou nomenat delegat per Virgínia a la Convenció de Philadelphia (1787) i intervingué en l’aprovació de la Constitució americana.

Com a president, es dedicà a bastir les estructures polítiques del nou estat i a assegurar-ne la independència econòmica i financera. Exercí un paper moderador entre el Partit Federalista de John Adams i Alexander Hamilton i el Partit Demòcrata Republicà de Thomas Jefferson. Fou el creador de no presentar-se a més de dos mandats presidencials.

El sistema de partits polítics americans

La constitució dels Estats units d’Amèrica va donar formar a un sistema polític de caire republicà que, per primer cop a la història, s’elegia a través d’unes eleccions democràtiques. La presentació de candidatures i l’organització electoral va comportar la creació de partits polítics que representaven les diferents opcions ideològiques.

John Adams i el Partit Federalista

John Adams (1735-1826) va ser el segon president dels Estats Units (1796-1800) i un dels seus pares fundadors. Com a delegat de Massachusetts al Congrés Continental va participar en la redacció de la Declaració d’Independència. Per la seva trajectòria revolucionària, Adams va esdevenir vicepresident durant la presidència de George Washington amb qui, juntament amb Alexander Hamilton, van fundar el Partit Federalista. A les eleccions de 1796 Adams va aconseguir la presidència dels Estats Units.

En la seva obra Una defensa de les Constitucions de Govern dels Estats Units (1787) entén el republicanisme com un govern mixt d’equilibri de poders entre monarquia, aristocràcia i democràcia representats per una presidència, una cambra alta, una cambra baixa i una justícia independent. Segons Adams, “el poder ha de ser oposat al poder, i els interessos als interessos”.

Com a president, Adams va continuar l’Administració de George Washington i va seguir fent de la presidència l’exemple més gran dels valors republicans, posant l’accent en la virtut cívica.

El Partit Federalista es va anar afeblint per les divisions entre els partidaris de John Adams i els d’Alexander Hamilton. A les eleccions presidencials de 1800 el Partit Democràta Republicà de Thomas Jefferson en va sortir victoriós.

Thomas Jefferson i el Partit Demòcrata Republicà

Thomas Jefferson (1743-1826) va ser el tercer president dels Estats Units (1801-1809). Va ser el principal autor de la Declaració d’Independència dels Estats Units (1776) i un dels pares fundadors més influents. Promotor dels ideals del republicanisme, va anticipar la visió dels Estats Units com un imperi de la llibertat que promogués la democràcia en front de l’imperialisme.

Com a filòsof polític, era un home de la Il·lustració. Va idealitzar la figura del petit agricultor propietari independent com a exemple de virtuts republicanes, va afavorir els drets dels estats amb la limitació del govern federal i va donar suport a la separació de l’Església i l’Estat.

El Partit Demòcrata Republicà va ser un partit polític fundat l’any 1792 per Thomas Jefferson i James Madison. Durant la presidència de George Washington, Jefferson va ocupar el càrrec de Secretari d’Estat, en el que es va mostrar el seu desacord amb la política econòmica duta a terme pel Secretari del Tresor, Alexander Hamilton, motiu que va motivar la fundació del partit polític. Amb la victòria del Partit Federalista de George Washington en les eleccions presidencials de 1793, Jefferson hagué de renunciar al càrrec de Secretari d’Estat i exercir com a líder de l’oposició.

El Partit Demòcrata Republicà defensava els drets dels estats enfront el govern federal. Els federalistes els titllaven de demòcrates radicals partidaris de la Revolució Francesa mentre que ells mateixos s’identificaven com a republicans patriotes que havien lluitat contra la monarquia britànica.

Amb la victòria de Jefferson a les eleccions presidencials de 1801, es va inaugurar un període de domini del Partit Demòcrata Republicà amb quatre presidents: Thomas Jefferson (1801-1809), James Madison (1809-1817), James Monroe (1817-1825) i John Quincy Adams (1825-1829).

A partir d’aquest moment el Partit Demòcrata Republicà es dividí en dues branques. Andrew Jackson va fundar el Partit Demòcrata i Henry Clay va fundar el Whig Party dels Estats Units, que seria el precursor del Partit Republicà.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Viquipedia

VII. França, l’absolutisme i la Il·lustració

La França del segle XVIII es va erigir com l’emblema de l’absolutisme de la societat d’antic règim, i ho feia amb la pràctica del despotisme il·lustrat del tot per al poble però sense el poble. En aquest context, va aparèixer amb força el moviment de la Il·lustració i el Segle de les Llums que, amb els enciclopedistes al capdavant, van revolucionar el pensament de la raó i van sembrar el germen per a les revolucions que havien de venir.

La França absolutista

Lluís XIV de França (1638 – 1715) és considerat el màxim exponent de l’absolutisme, a qui se li atribueix la famosa frase de “L’État c’est moi” (L’Estat sóc jo). Va ser conegut també com a El Rei Sol per haver interpretat als quinze anys el Ballet de la Nuit, una dansa al·legòrica sobre Apol·lo, el déu del Sol i patró de les arts. Lluís XIV regnà a França durant setanta-dos anys en el que va enfortir el centralisme de l’Estat, va estendre el colonialisme francès i va incrementar el poder de França a través de quatre guerres: la Guerra de Devolució pel territori dels Països Baixos (1667-1668), la Guerra franco-holandesa (1672-1678), la Guerra dels Nou Anys contra la Gran Aliança (1688-1697) i la Guerra de Successió a la corona hispànica (1701-1715). Després de totes aquestes guerres l’equilibri a Europa va quedar restablert, però França va quedar gairebé a la bancarrota.

En una societat estamental, Lluís XIV va acumular el poder absolut limitant el poder del Papat a través del consentiment reial i debilitant a la noblesa mentre els entretenia al Palau de Versailles amb distraccions cortesanes. Per fer front a les despeses sumptuàries, el 1665 va nomenar interventor general a Jean-Baptiste Colbert, que va impulsar el mercantilisme i va reduir el deute amb l’establiment de nous impostos: les duanes, la gabelle (impost sobre la sal) i la taille (sobre les terres). Tanmateix, aquestes mesures no van portar prosperitat a la població, ja que les classes populars eren les que pagaven els impostos mentre la noblesa i el clergat n’estaven exempts. Amb les seves pretensions de crear un Estat uniforme, Lluís XIV va imposar l’obligatorietat de l’ús del francès i va promulgar l’Edicte de Fontainebleau (1685) en el que   excloïa els hugonots protestants i expulsava els jueus de França.

Lluís XIV va morir de gangrena als setanta-set anys i el va succeir el seu besnét, Lluís XV (1710-1774), amb tan sols cinc anys, que començà a regnar amb la regència del duc Felip d’Orleans fins a la seva majoria d’edat. Lluís XV, conegut com el Ben Amat, va afavorir l’esplendor cultural amb el sorgiment de la Il·lustració però va acabar sent un dels reis més impopulars de França. Durant el seu regnat, França va perdre importància política a l’exterior amb el debilitament de l’imperi colonial francès, principalment amb la pèrdua de la colònia americana de Nova França i la cessió de l’Índia a la Gran Bretanya (1763). Tanmateix, el problema més gran de l’Estat va ser el dèficit crònic de les seves finances i, en conseqüència, la progressiva oposició de l’aristocràcia que s’oposava a qualsevol temptativa de modificació del sistema fiscal, impedint així les reformes necessàries de l’Estat absolutista.

El despotisme il·lustrat

El despotisme il·lustrat és la forma de govern característica dels estats absolutistes de l’Europa del segle XVIII, conegut amb el lema de “tot per al poble però sense el poble”, que es va plasmar amb una sèrie de trets característics basats en els principis de la Il·lustració: un estat centralista, una racionalització de l’administració, una pretensió de modernització econòmica, una reforma de l’ensenyament orientat a les ciències útils i unes certes inquietuds culturals.

El segle XVII havia estat el de la consolidació de la monarquia absoluta de dret diví, en que el monarca acumulava tots els poders. El màxim exponent de l’absolutisme va ser Lluís XIV de França, però no va ser l’únic. Entre els monarques absoluts que van posar en marxa el despotisme il·lustrat hi figuren Lluís XV de França, Carles III d’Espanya, Josep II i Maria Teresa d’Àustria, Frederic II de Prússia i Caterina la Gran de Rússia.

La Il·lustració

La Il·lustració, coneguda també com el Segle de les Llums, va ser un corrent filosòfic, social i polític basat en la recerca de la raó que es va estendre en l’Europa del segle XVIII. Malgrat aparèixer en un context d’estat absolutista i en una societat estamental, el moviment de la Il·lustració va provocar l’eclosió del pensament de la raó, assentant nous paradigmes econòmics, polítics i socials, fet que va significar el germen de les revolucions socials i polítiques que havien de venir. Així, la Il·lustració es va estendre per tota la societat, especialment per la burgesia, que va veure en la Il·lustració una forma de subvertir el poder polític. Paralel·lament, la societat es va anar secularitzant progressivament i es va desenvolupar una cultura predominantment laica, amb llibertat de culte, i fins i tot atea, que va posar en entredit el paper de l’Església com a institució.

Els il·lustrats bevien de les fonts del pensament anterior, del Renaixement, de l’humanisme, de l’empirisme i de la filosofia racionalista de René Descartes, amb les quals es van esmerçar a demostrar que la raó humana era capaç d’arribar per si mateixa a la veritat. Així, el coneixement conduiria a l’ésser humà a la felicitat, mitjançant la tolerància i la igualtat davant la llei. Els il·lustrats, en conjunt, estaven convençuts de la seva capacitat de canviar el futur, tenien una enorme confiança en el progrés i van elaborar una doctrina universalista que va ser difosa, amb una clara voluntat de discussió, a través dels salons, els cafès, les barberies, els diaris i les societats secretes.

La francmaçoneria

La francmaçoneria va ser la forma d’organització de les societats secretes, una organització filantròpica, humanista i discreta que encarnava els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat de la Il·lustració. Tot i que els orígens recents es remuntaven a la maçoneria operativa dels constructors de catedrals de l’edat mitjana, al segle XVIII van proliferar arreu d’Europa i d’Amèrica lògies de maçoneria especulativa inspirades en les Constitucions d’Anderson (1723), el ritual de la francmaçoneria moderna. Les primeres lògies maçòniques que es van constituir van ser la Gran Lògia de Londres (1717), la Gran Lògia d’Irlanda (1725), la Gran Lògia de França (1726), la Gran Lògia Provincial de Pensylvania (1731), la Gran Lògia Provincial de Massachussetts (1733) i la Gran Lògia d’Escòcia (1736).

El perfil dels maçons solia ser el d’intel·lectuals o humanistes interessats per l’antiguitat clàssica, l’hermetisme, la filosofia i les ciències experimentals. D’aquesta manera, les lògies es van convertir en un espai de lliure pensament i especulació filosòfica que tenia com a finalitat el perfeccionament de l’ésser humà i de la humanitat.

L’Enciclopèdia

Entre el 1751 i 1772 es va publicar a França la Encyclopédie ou Dictionnaire raisonné des sciences, des arts et des métiers, par une societé de gens de lettres, més coneguda simplement com a Encyclopédie, de Denis Diderot i Jean le Rond d’Alembert. D’aquesta manera es pretenia recollir tot el pensament il·lustrat de l’època amb la pretensió d’educar a la societat, el mitjà per aconseguir una societat culta que pensi per si mateixa. Tanmateix, el projecte editorial va ser molt combatut per l’aristocràcia més conservadora i pels jesuïtes. Després de l’expulsió dels jesuïtes de França (1762), la monarquia va permetre que l’edició prosseguís, tot i que de manera vigilada. L’obra va ser un gran èxit editorial i va suscitar un entusiasme extraordinari entre la població.

L’Encyclopédie va ser una obra immensa que va constar de 28 volums que aglutinava tot el coneixement humà i que va comptar amb un miler de col·laboradors en totes les disciplines, que van ser coneguts com els enciclopedistes. D’entre els 160 redactors que hi van col·laborar hi destaquen: Jean-Jacques Rousseau (música i teoria política), François-Marie Arouet (història, literatura i filosofia), Jean-Marie Daubenton (història natural), Ètienne Bonnot de Condillac (filosofia), François Quesnay (granges i grans), Anne-Robert-Jacques Turgot (economia, etimologia, filosofia i física), Charles-Louis de Secondat (article “fout”), Paul-Henry Thiry (química, mineralogia, política i religió), Nicolas-Antoine Boulanger (dret), Louis de Jacourt (medicina) i Louis-Jacques Goussier (dibuix).

Montesquiu

Charles-Louis de Secondat (La Brèda,1689 – París, 1755), senyor de la Brèda i baró de Montesquiu (Gasconha), més conegut com a Montesquieu, fou un dels tres filòsofs destacats de la Il·lustració del Segle de les llums. Va estudiar Dret a París on va entrar en contacte amb intel·lectuals. Després de la mort del seu pare, el 1714 tornà a la Brèda on va ingressar al Parlament de Bordèu, i on va exercir de president. Posteriorment, cansat d’avorriment, es va vendre el càrrec.

El 1721 va publicar, a Amsterdam i de forma anònima, les Cartes perses, que va tenir un èxit fulminant en la societat francesa. És una novel·la epistol·lar, a mode de correspondència fictícia, entre dos perses, Usbek i Rica, i els seus amics de Pèrsia. D’aquesta manera, la societat occidental és descrita per dos estrangers que viatgen durant vuit anys per Europa i que s’estableixen a França. En el seu desenvolupament, Usbek es va transformant en un nostàlgic de Pèrsia mentre que Rica es va adaptant a les costums europees. Així, Montesquiu troba la manera de criticar els costums de la societat francesa de l’època. Una de les seves principals denúncies és la monarquia, que anomena “arma fatal”, degut a que concentra tots els poders en una sola persona. També critica la importància que atorga la dona francesa a l’aparença per sentir-se més jove i agradar a la societat, com també admira la llibertat de les dones franceses, una llibertat que es transforma en autoritat i poder de la dona sobre l’home.

El 1727 va ingressar a l’Acadèmia Francesa i el 1729 es va traslladar a Anglaterra, on va ser membre de la Royal Society. Els seus tres anys d’estada a Anglaterra van ser crucials per al seu desenvolupament del seu pensament.

El 1748 va publicar, a Ginebra i de forma anònima, L’esperit de les Lleis, un tractat de teoria política en que es basa en el mode polític anglès de separació de poders i monarquia constitucional, on els poders executiu, legislatiu i judicial no s’han de concentrar en les mateixes mans. Es tracta d’una teoria de contrapesos en que cada poder equilibra els altres. Segons Montesquiu, en la monarquia, els poders intermedis (noblesa, clergat, parlaments) actuen com a equilibradors que impedeixen els excessos del poder, siguin per part del monarca o per part del poble. Al seu torn, aquests poders intermedis s’equilibren entre si, talment com Newton va definir les lleis de l’univers. Alhora, en una mena d’estudi sociològic del comportament polític, Montesquiu defensa la teoria de la llei d’observació i ajust entre les variables, entre les causes culturals (tradicions, religió…) i les causes naturals (clima, geografia…), intentant donar una resposta sociològica a l’aparent diversitat dels fets socials, sota el supòsit que existeix un ordre o causalitat d’aquests fets susceptible d’una interpretació racional.

Quan es va publicar l’obra, Montesquiu va rebre crítiques i elogis. Els elogis li van venir dels enciclopedistes, com d’Alembert, tot i que també li van retreure un cert conservadorisme per ser partidari de l’aristocràcia i per plantejar un cert determinisme en la seva teoria dels climes. Les crítiques li van venir per part dels conservadors i els eclesiàstics. Per respondre a les crítiques dels jansenistes i dels jesuïtes, el 1750 va publicar la Defensa de l’Esperit de les Lleis. Tanmateix, el 1751 l’Església Catòlica va incloure L’Esperit de les Lleis a l’Índex Librorum Prohibitorum.

Voltaire

François Marie Arouet (1694-1778), més conegut com a Voltaire, fou escriptor i un altre dels més destacats filòsofs del Segle de les Llums. Símbol de la Il·lustració, cap de fila del partit filosòfic, amb ell s’inicia la figura de l’intel·lectual compromès al servei de la veritat, la justícia i la llibertat de pensament. És conegut per moltes frases cèlebres, entre elles una que no va deixar escrita però que se li ha atribuït: “no estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho”.

Educat pels jesuïtes i assidu a la societat llibertina, era un personatge irreverent, amant del luxe i dels excessos, que va fer de la ironia i el sentit de l’humor el seu estil de vida. El seu talent de poeta mundà va triomfar als salons i a les corts dels nobles a qui divertia amb versos plens de sàtira, crítica i pujats de to. Un dels seus primers èxits literaris va ser la tragèdia Èdip, basada en l’obra de Sòfocles sobre l’amor de Filoctetes per a Iocasta, que va tenir un gran èxit de públic. Més endavant escrigué el poema èpic Poème de la Ligue, dedicat a Enric IV de França, on hi plasma la crítica a la religió, i L’Henriade, un altre poema èpic sobre el setge de París en honor d’Enric IV i de la tolerància.

Voltaire va estudiar Dret i va viatjar exiliat per França, Anglaterra, Països Baixos i Suïssa, incloent algunes estades a la Bastilla. En l’exili anglès, va quedar impressionat de la llibertat política i de la tolerància religiosa, moment en que va escriure la història del rei Carles XII de Suècia i publicà Letters Concerning the English Nation, més coneguda per la versió francesa Cartes filosòfiques, en que tracta qüestions com la religió, les ciències, les arts, la política o la filosofia. Es va vincular també a la reialesa, entre la que destaca la cort de Frederic II de Prússia, de qui va esdevenir el seu camarlenc, moment en el que publicà El Segle de Lluís XIV. Finalment, el 1758 s’instal·là a Ferney, en territori francès prop de la frontera amb Ginebra, on comprà una finca i desenvolupà una producció agrícola i ramadera i de fabricació de rellotges i mitges de seda amb gairebé un miler de treballadors molt ben pagats.

Voltaire era deïsta i el seu ideal era el d’una monarquia moderada i liberal il·lustrada pels filòsofs. Ell mateix desconfiava de la democràcia, que veia com una propagació de l’estupidesa de les masses. Confiava més en un monarca il·luminat que produís el canvi per afavorir l’educació i el benestar de la societat. Tanmateix, el seu nom resta associat al seu combat pel progrés, la tolerància i contra la infàmia per la seva defensa de les víctimes de la intolerància religiosa i de l’arbitrarietat en afers que s’han fet cèlebres: Calas, Sirven, el cavaller de La Barre, el comte de Lally… Arran d’aquests afers va escriure el Tractat sobre la Tolerància, amb la finalitat de revisar els processos, en la que es pronuncia a favor de la llibertat religiosa i contra els fanatismes.

Voltaire creu en un sentiment universal i innat de la justícia que ha de reflectir-se en les lleis de totes les societats a través d’un pacte social per preservar l’interès de cadascú, un pacte que ha d’estar inspirat per l’instint i la raó de l’individu. La vida en comú no seria possible sense una convenció en que cadascú es fa responsable de la seva part. En aquest sentit, el propòsit de la moral ha de ser ensenyar-nos els principis de la política, com a convivència fructífera, i la tasca de l’ésser humà ha de ser tenir el seu destí a les mans millorant la seva condició, mitjançant la ciència i la tècnica, i embellint la seva vida gràcies a les arts. Amb aquesta intenció va escriure Candide ou l’optimisme, una novel·la filosòfica que tracta d’un home bo i ingenu que, passant per totes les desgràcies possibles, viatja a la terra mítica de El Dorado per trobar-hi riquesa i felicitat, de la qual retorna per casar-se amb la seva enamorada Cunegilda i dedicar-se al seu jardí. El missatge de l’obra és criticar l’optimisme metafísic de Leibniz per mostrar la crua realitat d’un món que no funciona, la qual va ser un escàndol pels sectors conservadors i religiosos del seu temps.

La seva obra més destacada va ser el Diccionari filosòfic portàtil o La Raó per l’alfabet, publicat a Ginebra el 1764, una compilació de les seves idees filosòfiques i de lluita contra la infàmia. El projecte es va gestar amb   la intenció que formés part de l’Encyclopedie, però el seu contingut deïsta el va obligar a publicar-lo com una obra a part i més manejable. Es tracta d’una obra de 118 articles que van de la paraula “abat” a “virtut” i que tracta amb to irònic els conceptes filosòfics.

En l’Assaig sobre els costums i l’esperit de les nacions, Voltaire planteja que el passat és inabastable i que la història no és res més que la selecció subjectiva per part dels historiadors dels fets més remarcables. A diferència de la tradició teocentrista, prefereix tractar sobre l’esperit i els costums de les nacions triant els fets que siguin decisius i debatent el que és raonable. Voltaire hi relativitza l’eurocentrisme i posa de manifest el fanatisme de l’Església.

Voltaire va morir posseïnt una immensa fortuna. Pocs mesos abans de morir, acompanyat del seu amic Benjamin Franlin, va ingressar a la lògia maçònica de les Nou Germanes.

Rousseau

Jean-Jacques Rousseau (Ginebra, 1712 – Ermenonville, 1778) va ser el tercer dels grans filòsofs del Segles de les llums. Tanmateix, les seves idees i el seu caràcter l’oposaren sovint als altres il·lustrats i ideals del moviment.

Rousseau va tenir una infantesa difícil. La seva família no tenia gaire fortuna i la seva mare va morir al seu part. De petit, el seu pare l’hagué d’abandonar, educant-lo, primer, un clergue rural i Madame de Warens, a Annency, després, que li proporcionà una educació acurada, l’inicà a la religió catòlica i l’aficionà a la música. Després d’una estada per malaltia a Montpeller, passant per Lió, el 1742 anà a París on conegué a Diderot, Alambert, Rameau i Marivaux i Madame d’Epinay. El 1749 escrigué articles sobre música a l’Encyclopédie i el 1750 l’Acadèmia de Dijon va premiar el seu Discurs sobre les ciències i les arts, en el que diu que les ciències i les arts s’originen en els vicis i són l’origen de la desigualtat entre els homes. Dos anys més tard triomfa de nou amb una òpera representada davant Lluís XV a Fontainebleau.

El 1755 va publicar el seu Discours sur l’origine de l’inégalite parmi les hommes, on defesà la llibertat de l’home enfront de les institucions socials. Llavors Rousseau decideix reformar la seva vida, es reconverteix al protestantisme, abandona París i accepta la invitació de Madame d’Épinay per instal·lar-se amb la seva dona Thérèse Levasseur en una petita casa de camp on adopta la característica forma de vestir armènia. Aquí escriu gran part de les seves obres: Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), gran novel·la precursora del moviment romàntic, Émile i El contracte social. Amb aquestes dues darreres obres esclata l’escàndol, trenca la relació amb els enciclopedistes i amb Madame d’Épinay i els seu llibres són inclosos en l’Índex de llibres prohibits i cremats a les places públiques.

Émile ou de l’Education (1762) és un tractat sobre educació que consisteix en formar a un ciutadà just enmig d’una societat corrompuda. Els quatre primers llibres descriuen l’educació ideal d’un jove fictici, Émile, a mesura que creix. El quart llibre es consagrat a l’amor i a la religió en el que La professió de fe del vicari savoià examina els orígens de la fe. I el cinquè llibre tracta de l’educació d’una noia fictícia, Sophie, criada i educada per ser la muller d’Émile, que van a viure a una casa de camp. La seva defensa de la religió natural va aixecar les ires de l’Església i del pensament il·lustrat per la seva desvaloració de la cultura, de la raó i de la societat en favor de l’home en l’estat natural.

Du contrat social ou Principes du droit politique (1762), més conegut com a El contracte social, és una obra de filosofia política en la que exposa que l’única forma de poder polític legítima és la sobirania popular. Estableix que una bona organització social rau sobre un pacte garantint la igualtat i la llibertat entre els ciutadans a través del pacte social, en que cadascun renuncia a la seva llibertat natural per guanyar una llibertat civil. El contracte social és la resposta a l’estat salvatge en el qual regna la llei del més fort, el qual és incompatible amb l’interès general. És al pacte social on rau la democràcia. Si la llibertat i la igualtat no són garantides i prevalen els interessos particulars, llavors és l’estat salvatge qui s’imposa.

Criticat i perseguit, Rousseau se’n va a viure a Anglaterra (1766-1767) amb el filòsof David Hume i tornà a París (1770) fins que el marquès de Girardin li oferí la seva hospitalitat a Ermenonville (1778). En aquesta darrera etapa publica un Diccionari de Música (1767), escriu Les Confessions (1770) una autobiografia que influirà en el moviment romàntic, i redactà el Project du constituction pour la Corse (1765) i Considérations sur le Gouvernement de Pologne (1771), sobre la forma d’estat i organització política que millor podria convindre a una illa com Còrsega i a un estat com Polònia. El 1776 publica Dialogue: Rousseau jutge de Jean Jacques, on intenta jutjar la seva vida davant els atacs dels seus enemics, i els dos darrers anys de la seva vida els dedica a la redacció de Reyeries d’un promeneur solitaire, obra inacabada i publicada el 1872 on l’autor transmet gran part de les seves millors reflexions.

Les obres i el pensament de Rousseau tingueren un impacte enorme en el pensament il·lustrat i una influència notable en la Revolució Francesa.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Viquipèdia

 

 

Ara etapa República

Eus aquí l’article que feia temps que volia escriure. Després de donar-li moltes voltes i de parlar-ne sovint amb amigues i amics, m’he decidit a posar per escrit el que a mi em sembla intuir quin és el punt en el que ens trobem i sapiguer cap a on anem.

Una nova etapa

Fa un cert temps ho explicava, amb molt d’encert, l’Andreu Barnils en el seu article Encontres a la tercera fase: etapa Estatut (2003-2010), etapa Referèndum (2010-2017) i etapa República (2017-?). Per a mi, aquesta és la qüestió de fons. La clau és entendre que hem entrat en una nova fase i que, per tant, hem de plantejar totes les iniciatives en aquest nou marc d’actuació. Una nova fase en la que ens cal dibuixar un mapa que ens orienti a on som, a on volem anar i els camins que hem de recòrrer, ja siguin els més planers o els més costeruts.

Mentrestant, ara ja tenim clar com arribar-hi: eixamplar la base social i aconseguir un mandat popular a les urnes amb més del 50% dels vots. Un mandat clar que ens serveixi per demanar el reconeixement a la comunitat internacional i que ens doti de la força necessària per saltar la paret del Règim del 78. L’eina ideal per fer-ho és el referèndum, però ara ja sabem que l’Estat està disposat a fer qualsevol cosa per a evitar-ho i que la comunitat internacional no mourà ni un dit fins que li demostrem que hem guanyat. En aquest escenari, haurem de ser més i més forts per fer efectiva la República, com ja ens va assenyalar el document de la Conferència Nacional d’Esquerra Republicana.

Què hem estat capaços de fer

L’1 d’octubre vam votar. I aquest fet, tenint en compte la persecució criminal de l’Estat, va significar una gran victòria. Però malgrat la victòria, el referèndum de l’1O no es va poder traduir en un resultat fiable i homologable que puguem presentar a la comunitat internacional. L’èxit real de l’1O no va ser el triomf dels vots favorables a la independència, sinó el simple fet de votar, de plantar cara a l’Estat i exercir el nostre dret a decidir. Va ser el triomf de la democràcia i de la dignitat, de les urnes sobre les porres, però encara no de la independència.

I després, què va passar el 27O? Per fer-ho entenedor, és més fàcil explicar-ho amb una metàfora esportiva. Va ser com un corredor de fons que després de córrer tota una marató va arribar exhaust a la meta. El fet rellevant no és que va arribar exhaust, sinó que va arribar a la meta, encara que fos amb la llengua fora. El 27O, amb la declaració d’independència al Parlament, es va fer el màxim que es podia fer en aquell moment. Seguint amb el símil esportiu, no ens quedava alè per a fer un pas més, però tanmateix vam arribar-hi i el registre va quedar fixat. I aquest és el punt en el que ens trobem: vam deixar el llistó ben amunt i, gràcies a això, ara aquest és el punt de partida de la nova etapa.

Mirar-nos les coses amb perspectiva

Entre les visions més fantàstiques i les opinions més pragmàtiques, jo aconselleria mirar-nos les coses amb perspectiva. Si som capaços d’enlairar-nos i mirar-nos el país amb visió general, ens adonarem del gran salt que hem fet i de tot el que hem aconseguit. El gran salt endavant ha estat assolir el canvi mental de que la independència és possible. I el gran èxit és la majoria social que hem aconseguit. Un canvi mental i una majoria social que no tenen marxa enrere i que ens han de servir de base per a fer el següent pas. El resultat és que hem arribat molt més lluny del que mai, els independentistes de tota la vida, havíem pogut imaginar. Així doncs, es tracta simplement de mirar les coses amb perspectiva, posar en valor tot el que hem aconseguit, consolidar el suport obtingut i preparar-nos pel següent embat.

I ara què hem de fer?

És ben senzill el què hem de fer, l’etapa República, executar la nova fase i fer el que tenim ben dibuixat en el mapa: 1) En l’àmbit judicial, la denúncia de la repressió i l’alliberament dels presos, 2) en el civil, la mobilització ciutadana organitzada i permanent, 3) en l’econòmic, fomentar el consum responsable i afeblir els oligopolis de l’Ibex, 4) en el polític, l’assoliment de majories republicanes en totes les institucions i fer polítiques socials, 5) en l’internacional, guanyar el relat i el reconeixement, 6) en el social, la complicitat dels moviments socials i l’obertura del procés constituent per dissenyar la República entre totes i tots. I finalment, quan tinguem tot això fet i siguem més i més forts, llavors 7) en l’àmbit institucional, declarar solemnement la independència des del Parlament i fer efectiva la República des del Govern.

La bona notícia de tot plegat és que, com sempre, el nostre millor aliat és el mateix Estat que, dia rere dia, va mostrant les vergonyes del règim decadent del 78 i poc a poc va obrint els ulls a més gent. I hem de tenir present que, com sempre al llarg de la història, algun dia succeirà algun fet que ho desencadenarà tot. Només cal que treballem i que quan arribi ens agafi preparats.

Així doncs, queda molta feina per fer, estem preparats per fer-la i sabem que ja hem transcorregut bona part del camí. Tanmateix, sí que ens cal estar més coordinats, millor organitzats i que cadascú sàpiga el que pot aportar i el que li toca fer, sense trepitjar-nos els uns als altres. Per això és tant important tenir el mapa a les mans.

 

Francesc Sànchez

 

Cornellà de Llobregat, 28 de setembre de 2018.

Em nego a viure en un 1984

Geroge Orwell ja ho va descriure lúcidament en la seva novel·la 1984, on un Estat omnipresent controlava les vides de totes les persones humanes esborrant del diccionari totes les paraules moralment i políticament incorrectes. I així es va acabar la llibertat, individual i col·lectiva.

Vivim en l’era de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral, tres xacres de la humanitat que, com una allau, s’emporten per davant tot el que troben al seu pas: el lliure pensament, el dret a la intimitat i la llibertat de que qualsevol faci el que li plagui, clar està, sense trepitjar les llibertats dels altres i amb consentiment en les relacions inter-personals.

La post-veritat és la nova forma de control social que actua impunement amb el control de les nostres dades personals. Una màquina perfecta capaç d’arruïnar la nostra vida personal amb tan sols un tuit en qüestió de segons. La post-veritat és moltes coses alhora. Una mentida repetida mil vegades que es dóna per certa. Un titular sensacionalista preparat pel que les orelles volen sentir. Una veritat treta de context que s’acaba convertint en un escàndol públic. O bé una filtració interessada, obtinguda il·legalment, amb la pretensió de destruir a l’adversari polític. I per aconseguir-ho, la post-veritat compta amb un magnífic imperi mediàtic controlat per una oligarquia que, a través de la mediocritat, té l’objectiu d’aniquilar el lliure pensament i limitar les llibertats individuals de les persones. Tot en profit dels interessos d’una oligarquia en el que la fi justifica els mitjans i en el que el periodisme és enterrat viu. 1984.

El puritanisme és aquella moral dedicada a dictaminar el que està bé o malament en la vida íntima de les persones i a condemnar indecentment les conductes dels altres. La nova Inquisició. Res a veure amb la República puritana de Cromwell on es va establir la llibertat de consciència i es va prohibir, per llei, la cacera de bruixes. En canvi avui, el puritanisme malentès s’ha estès de forma abassegadora per tota la societat, per les dretes i per les esquerres, pel republicanisme i pel catolicisme, pel masclisme i pel feminisme. Tothom sembla haver-se posat d’acord en dictaminar el que està bé i el que està malament sobre la vida íntima de les persones. De cara a la galeria, és clar.

La doble moral és l’arquetip de la hipocresia puritana. Mentre les persones es confessen puritanes per fora, es comporten com autèntiques persones humanes per dins. O en el pitjor dels casos, com vampirs, es converteixen en persones reprimides dedicades a condemnar les conductes dels altres. Al capdavall, l’important és aparentar, parlar políticament correcte i semblar un bon purità/na. Però quan cau la nit, en companyia de les amistats o en la intimitat de la lluna, tot es transforma. Així, el puritanisme de dia cedeix el pas a les converses grolleres i a l’alliberament sexual durant la nit. Tant se val, l’endemà l’imperi de la hipocresia tornarà a regnar per ocultar la veritat i la sinceritat tornarà a ser, una vegada més, la gran damnificada.

El fals debat és el que ho té tot empantanegat. L’exemple més clar és en el feminisme. El feminisme és el moviment alliberador que ens ha de dur a una societat justa i igualitària, a una República de dones i homes lliures. És indiscutible. La societat patriarcal s’ha d’esfondrar i els privilegis dels homes han de donar pas a una societat on les dones tinguin les mateixes oportunitats, amb igualtat efectiva, on les dones no siguin vistes com a objectes sexuals i siguin tingudes en compte pels seus mèrits, on els homes ens haguem d’arremangar i compartir les responsabilitats en les tasques de la criança, de la cura i de la llar, on tant homes com dones estiguin representats paritàriament en els òrgans de decisió, on les dones tinguin el dret a escollir sobre el seu propi cos i tinguin garantit el dret a ser mares. Tot això és indiscutible, el feminisme es beneficiós per a tota la societat, tant dones com homes. Però una cosa no comporta a l’altra. Tot això no dóna dret al puritanisme a vulnerar el dret a la intimitat i a coaccionar les conductes sexuals dels altres, tan dones com homes, sempre i quan es practiquin lliurement i amb consentiment, queda clar. I tot això sense adonar-se que el puritanisme a qui perjudica principalment és a les pròpies dones que viuen amb por el fet d’acabar sent estigmatizades per la mateixa societat.

El llenguatge és la gran trampa que ens té a tots lligats. Certament, som víctimes del llenguatge i de l’inconscient cultural que hem heretat. És cert que el nostre inconscient ens condueix a perpetuar hàbits i costums que hem de superar. És cert que el llenguatge condiciona les nostres conductes i els nostres pensaments. És cert que hem d’utilitzar el llenguatge com a eina de combat contra el masclisme, el racisme i l’homofòbia. Tot això és cert. Com també és cert que en la llengua parlada existeixen dos tipus de registres: el formal i l’informal. El llenguatge formal, el de l’esfera pública, és el que permet organitzar-nos millor com a societat i assentar els principis ètics que decidim consensuar col·lectivament. I el llenguatge informal, el de l’esfera privada, és el que ens permet expressar allò que realment som, persones humanes, amb les nostres virtuts i defectes, amb els nostres vicis i sentiments, que ens dóna la llibertat de comportar-nos de manera grollera i de pensar lliurement. Confondre una cosa amb l’altra és el més gran error que podem cometre en detriment de nosaltres mateixos, de la nostra intimitat i de la nostra llibertat.

Hi ha multitud d’exemples que podríem esboçar sobre fins a quin punt som víctimes de la post-veritat, el puritanisme i la doble moral. Per exemple, el vídeo d’aquella regidora masturbant-se en la intimitat que va sortir a la llum pública. Per exemple, aquella dona que decideix lliurement dedicar-se al treball sexual per que li encanta el sexe i és una bona forma de guanyar diners. Per exemple, aquella feminista que li demana al seu company que la pegui al llit per que li dóna plaer. Per exemple, aquell home que contracta serveis sexuals per satisfer les seves necessitats amb total consentiment i respecte. O per exemple, la conversa informal i privada entre dos càrrecs públics parlant grollerament que es filtra a la llum pública. I tants i tants exemples. Tots aquests exemples són condemnats i perseguits pel puritanisme i la doble moral quan surten a l’esfera pública. Alhora que totes i tots els practiquem, en major o menor mesura, sense excepcions, a l’esfera privada. I amb l’afegit que el circ de la post-veritat té sempre a punt els platós del sensacionalisme per fer escarni en públic i arruïnar les vides de les persones a l’instant. La doble moral és inadmissible.

I davant de tot aquest escenari grotesc tan sols ens queda la cultura, la ironia i el sarcasme, les nostres úniques illes de llibertat. La cultura que, a través de la creativitat, dóna ales a la lliure expressió de les idees, ho critica i ho repensa tot i, posant-nos davant del mirall, ens recorda que som una societat diversa que desitja viure intensament, que volem ser feliços i que també volem que ho siguin els altres. Curiosament, la mateixa cultura a qui la post-veritat, el puritanisme i la doble moral persegueix fervorosament o reclou en el refugi dels petits teatres.

Escolteu-me republicanes i republicans, queda molt clar qui és l’enemic de les llibertats i el lliure pensament. La República és la nostra única esperança per construir una societat lliure, igualitària i fraternal en la que totes i tots hem de ser corresponsables, sense excuses. Una República que, per sort, només pot tenir nom de dona.

Si us plau, si encara queda algú que se senti lliure, que alci la veu.

VI. Anglaterra, el parlamentarisme i la revolució científica

L’Anglaterra del segle XVII va ser un país en ebullició. D’una banda, el parlamentarisme es va obrir camí entre l’absolutisme donant a lloc a la monarquia parlamentària. De l’altra, la filosofia de l’empirisme va obrir la porta a una nova forma revolucionària de coneixement: el mètode científic. I entremig, la propagació del protestantisme i el puritanisme van abonar el terreny per a la llibertat de consciència i de pensament. Mentrestant, Europa estava subsumida en la Guerra dels Trenta Anys i, com les altres potències marítimes de l’època, Anglaterra es llançava a la descoberta de noves terres i iniciava el camí del mercantilisme econòmic.

L’Anglaterra dels Stewart

El 1603, amb la mort sense descendència d’Elisabet I d’Anglaterra (filla d’Enric VIII i Anna Bolena), va pujar al tron el rei Jaume VI d’Escòcia de la casa Stewart, esdevenint així rei d’Anglaterra, Irlanda i Escòcia amb el nom de Jaume I, fet que s’ha conegut amb el terme Union of the Crowns. Jaume I es considerat un monarca il·lustrat que va afavorir la prosperitat cultural. De fet, ell mateix escrigué diverses obres, entre les quals Daemonologie, una dissertació filosòfica sobre la pràctica de la màgia negra en una societat cristiana, i The True Law of Free Monarchies, un tractat de teoria política on exposa el dret diví dels reis com a legitimació política. El regnat de Jaume a Escòcia va ser reeixit, però no pas a Anglaterra, on les seves pretensions absolutistes van topar amb la House of Commons del Parlament anglès i on va haver de fer front al puritanisme, un moviment religiós protestant que pretenia dur la reforma cristiana més enllà del que l’Església anglicana havia establert en temps d’Elisabet I.

Durant el regnat de Carles I d’Anglaterra, el conflicte va desembocar en una guerra civil anglesa (1642-1649) de caire política, social i religiosa. Des del 1341 el Parlament anglès estava constituït per dues cambres: la House of Lords i la House of Commons. Fins aleshores el Parlament no era un òrgan polític permanent, era consultiu i estava sotmès a la voluntat reial que tenia el poder de convocar-lo i de dissoldre’l. La decisió de Carles I de clausurar el Parlament i de fixar una imposició fiscal al marge dels parlamentaris va fer esclatar el conflicte. El 1642 Carles I va proclamar la guerra al Parlament, fet que va comportar un seguit de batalles entre els dos bàndols, on va sobresortir una figura emergent entre els parlamentaris puritans, Oliver Cromwell, el qual se sentia guiat per la divina providència. Finalment, Carles I va ser capturat pels escocesos, condemnat per traïció i executat (1649).

La Commonwealth de Cromwell

Amb la fi de la monarquia es va constituir la Commonwealth (1649-1653), un règim republicà de caràcter purità amb un Consell d’Estat on Oliver Cromwell hi formava part. En primer terme, Cromwell i el seu New Model Army van envair Irlanda (1649) per eliminar l’aliança entre catòlics i reialistes, on van perpetrar atrocitats, massacres a la població i expropiació de terres als catòlics. Tot seguit, amb el desembarcament de Carles II a Escòcia, Cromwell es va dirigir a Escòcia per envair-la (1651), encara que, a diferència d’Irlanda, no va expropiar terres i es va mostrar condescendent amb l’Església presbiteriana escocesa.

La Commonwealth va unir els tres regnes en una sola política, va constituir el Rump Parliament, va posar en marxa una Església tolerant i va establir la llibertat de consciència. Tanmateix, les vacil·lacions del Parlament a l’hora de concretar una alternativa als impostos religiosos (els delmes) i a posar data a unes noves eleccions, va fer que s’acabés dissolent. Aquest fet va donar pas al Barebone’s Parliament, que només va durar tres mesos, format per un senedrí de sants de diferents sectes. En aquesta etapa s’efectuen diverses reformes legislatives: s’humanitzen les lleis, es fomenta l’alfabetització, es reconeix el matrimoni civil, s’aboleix la presó per deutes i es suprimeix la crema de bruixes. El Parlament tenia l’encàrrec de redactar una constitució en la que s’havia de triar un lloctinent i en el que el Parlament s’havia d’elegir cada tres anys. L’última cosa que va intentar el Parlament va ser l’abolició dels delmes, moment en que l’exèrcit de Cromwell va irrompre i el va dissoldre.

Tot seguit es va constituir el Protectorat (1652-1659) en el que es va crear un òrgan de govern, el Instrument of Government, i en el que Cromwell va ser nomenat Lord protector. El primer Parlament del Protectorat va començar a treballar en un programa moderat de reformes constitucionals fins que al cap de poc Cromwell va dissoldre’l. En aquesta etapa, es va assentar el criteri d’equitat en la justícia i, tot i que es va imposar un sistema de valors purità, es va assentar la llibertat de culte i de consciència que va permetre el reassentament dels jueus a Anglaterra. En política exterior, Cromwell va encetar la primera guerra anglo-holandesa (1652-1654) per l’hegemonia comercial i la guerra anglo-espanyola (1655-1660) pel control de les rutes marítimes, en la que es colonitzà l’illa de Jamaica que esdevindrà port dels contrabandistes anglesos. A la mort de Cromwell (1658), el va succeir el seu fill, Richard Cromwell, com a Lord protector, però al cap de cop es veié obligat a dimitir posant fi al Protectorat.

El 1660 el Parlament va reinstaurar a Carles II d’Anglaterra com a rei, que va ser ben rebut tant pels reialistes com pels parlamentaris. És el període conegut com a Restauració anglesa, en el que es va establir la monarquia parlamentària com a sistema polític en el que predominarien dos partits: el Tory i el Whig.

La Revolució Gloriosa

El 1685, amb la mort sense descendència de Carles II, va accedir al tron el seu germà, Jaume II d’Anglaterra i VII d’Escòcia, que era catòlic i absolutista. El partit Whig es va mostrar contrari al nou rei, rebuig al que també s’hi va afegir el partit Tory. El 1686 Jaume II es va atorgar el poder absolut i va començar a destituir els seus opositors. Jaume II havia tingut dos fills, el seu fill hereu al tron, Jaume Stewart, que era catòlic com ell, i la seva filla Maria, protestant i casada amb Guillem III d’Organge, stadhouder de la República de les Set Províncies Unides. En aquestes circumstàncies, el 1688 els parlamentaris van proposar a Guillem d’Orange accedir al tron d’Anglaterra a canvi de donar-li suport. Després del Glorieuze Overtocht (Gloriós Desembarcament), Guillem d’Orange va declarar la intenció de reconèixer el Parlament, fet amb el que va aconseguir adherir els parlamentaris i protestants a la seva causa i derrotar les tropes de Jaume II.

El 1689, els nous reis d’Anglaterra, Guillem III i Maria II, van emetre l’assentiment a la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa), una carta de drets aprovada pel Parlament que establia els principis constitucionals de la monarquia parlamentària i alguns drets civils bàsics. D’aquesta forma, d’una banda s’establien els límits de poder dels monarques que no podrien aprovar lleis, ni establir impostos, ni reclutar exèrcits, sense el consentiment del Parlament. I d’altra banda, s’establien els drets del Parlament, entre els quals la celebració d’eleccions lliures amb sufragi censatari, la llibertat d’expressió dels parlamentaris i la freqüència de convocatòria del Parlament. També es determinaven certs drets civils, com ara la prohibició del càstig cruel i arbitrari, el dret a un judici just amb garanties i el dret de posseir armes per defensa pròpia. D’aquesta manera, la monarquia parlamentària quedava definitivament establerta.

L’empirisme i la revolució científica

L’empirisme va ser un moviment filosòfic sorgit a l’Anglaterra del segle XVII que va servir de base per a la revolució científica. El mot empirisme prové del grec empíria o empeireia que significa experiència. D’aquesta manera, per l’empirisme el coneixement es basa en l’experiència de la percepció dels sentits mitjançant l’observació i que després la ment configura en forma d’idees. Tot allò que excedeixi el límits dels sentits no és cognoscible, incloent la metafísica i la idea de Déu. Així, la percepció actua com a garantia de veritat.

En conseqüència, l’empirisme es contraposa a les idees innates propugnades pel racionalisme que al segle XVII va encarnar la figura del filòsof francès René Descartes i la seva cèlebre sentència: cogito ergo sum.

L’empirisme va significar la superació del mètode aristotèlic, predominant en l’època, que pretenia arribar al coneixement general per després definir les essències de les coses. Pel contrari, l’empirisme es proposava arribar al coneixement particular per després definir un comportament general. Així es va permetre implantar el mètode científic, és a dir, l’adquisició del coneixement a través de l’observació, l’experimentació i l’elaboració d’una teoria.

La Royal Society

La Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge, més coneguda simplement com a Royal Society, va ser fundada el 1660 i és considerada com la més antiga de les societats científiques que existeixen actualment. El seu lema en llatí, “Nullius in Verba” (en paraules de ningú), fa referència a que el seu procediment es basa en l’experimentació i no en el principi d’autoritat.

La Royal Society es va iniciar a partir de grups de filòsofs i científics influenciats per la nova ciència promoguda per Francis Bacon. Entre ells, el Gresham College de Londres, fundat el 1597 per testament de Sir Thomas Gresham, fundador del Royal Exchange, que va deixar les seves propietats en herència a la ciutat de Londres i a la Worshipful Company of Mercers. Des del seu inici, el Gresham College va esdevenir la seu de la Royal Society fins que al 1710 es va construir la seva pròpia seu.

El 1660 un comitè de dotze científics va anunciar la formació d’un Col·legi per a la Promoció de l’Aprenentatge de la Física Matemàtica Experimental que es reuniria setmanalment. Al cap de poc, el 1662, el rei Carles II va signar un decret de creació de la Royal Society of London amb William Brouncker com a primer president. I un any després, el 1663, Carles II va signar un segon decret assenyalant el mateix rei com a fundador de la Royal Society of London for the Improvement of Natural Knowledge. Aquest favor reial inicial va continuar i des de llavors tots els reis d’Anglaterra ha estat patrons de la Societat.

Francis Bacon i el mètode científic

Francis Bacon (Londres, 1561 – 1626) va ser un filòsof, estadista i francmaçó que és considerat com l’iniciador del moviment filosòfic de l’empirisme i el mètode científic.

Francis es va educar en un ambient privilegiat. Era fill de Nicholas Bacon i Anne Cooke. El seu pare Nicholas havia estat casat anteriorment amb Jane Ferneley (amb qui va ser cunyat de Thomas Gresham), va ser parlamentari (1545) i va ser nomenat Lord Keeper of the Great Seal of England. La seva mare Anne, filla d’Anthony Cooke (humanista), era puritana, parlava cinc idiomes, va ser traductora d’obres religioses i era considerada una de les dones més il·lustrades de l’època. En aquest ambient, Francis va ingressar al cos diplomàtic amb el que va tenir l’oportunitat de viatjar a França i posteriorment va tornar a Anglaterra on va anar obtenint diferents càrrecs polítics: parlamentari de la House of Commons (1592), lletrat reial (1607), procurador general (1613), fiscal general (1615), conseller privat (1616), ministre de justícia (1617), lord canceller (1618), baró de Verulam (1618) i vescomte dels Sants Albans Morts (1621), títols nobiliaris que es van extingir abans de la seva mort.

De jove va estudiar el Trinity College de Cambridge on va aplicar-se en les diverses ciències que hi ensenyaven. Va arribar a la conclusió que els mètodes utilitzats per la filosofia aristotèlica eren erronis i es va proposar reorganitzar el mètode científic apostant per un tipus de ciència pràctica i dirigint el coneixement vers allò que era observable, la naturalesa real tal com la coneixem. Així doncs, la filosofia de Bacon va incidir en la idea que el coneixement és fruit de l’experiència i que la veritat no es deriva de l’autoritat. Per a ell, un científic ha de ser, per damunt de tot, escèptic i no acceptar explicacions que no es puguin demostrar mitjançant l’experiència sensible.

Entre les seves obres destaca Novum Organum (1620) que tracta de trobar la causa de tot fenomen per inducció. Aquest raonament va influir decisivament en la formació del mètode científic, com un procés d’observació, d’elaboració d’hipòtesis i d’experimentació precisa. Per a dur-lo a terme, s’havien d’abandonar tots els prejudicis i actituds preconcebudes de la realitat, que ell va classificar en quatre ídols: de la tribu (errors deguts a les inclinacions naturals), de la caverna (a l’educació rebuda o al caràcter individual), del fòrum (les limitacions del llenguatge) i del teatre (acceptar la filosofia anterior). El seu mètode inductiu pretén arribar al coneixement dels fets generals a partir dels particulars a través de quatre taules: la presència (anàlisi del fenomen), l’absència, la seva graduació i l’exclusió (la separació de les qualitats essencials de les accidentals).

Bacon també va escriure obres literàries. New Atlantis (1626) és una novel·la utòpica en la que descriu la terra mítica de Bensalem, a la que ell viatja. Narra la descripció que fa un dels seus homes savis del seu mètode per a realitzar invencions. A Bensalem, el matrimoni i la família són la base de la societat i el coneixement és considerat com el més preuat dels seus tresors. Els millors i més brillants dels ciutadans pertanyen a un centre d’ensenyament anomenat Salomon’s House, on es duen a terme experiments científics segons el mètode inductiu amb l’objectiu de comprendre la natura i poder aplicar el coneixement obtingut per a la millora de la societat.

Thomas Hobbes i el contracte social

Thomas Hobbes (1588- 1679) va ser un filòsof empirista anglès que va escriure sobre diverses disciplines: història, geometria, teologia, ètica i filosofia política. Influït per la situació de conflicte del país, va subratllar la visió negativa de les interaccions socials: l’ésser humà en estat natural s’inclina a la guerra de tothom contra tothom (bellum omnium contra omnes), entenent per “estat natural” la situació en la qual l’ésser humà vivia segons la seva natura sense cap mena de limitació per part de l’estat, quan aquest encara no existia.

És conegut per la seva obra Leviatan (1651), en la que va popularitzar la frase Homo homini lupus est (l’home és un llop per a l’home), fent referència als horrors dels quals és capaç d’arribar la humanitat amb si mateixa. L’obra consta de quatre parts: l’home, la comunitat, el cristianisme i el regne de la foscor. Com que l’estat és creat per éssers humans, es proposa descriure la naturalesa humana. Remarca que tots els humans són mentalment i físicament iguals i, per això, propensos a lluitar els uns contra els altres. Arriba a la conclusió que la condició natural de la humanitat és un estat de guerra perpètua i mancada de moral. Una moral que consisteix en lleis de la natura que dedueix usant un model de raonament derivat de la geometria. En el llibre, planteja que la situació de guerra de tothom contra tothom és insostenible, i per això els humans decideixen signar un contracte social mitjançant el qual renuncien a la seva llibertat i la cedeixen a un sobirà, el leviathan, que els ha de garantir la pau i l’estabilitat. Explícitament, rebutja la idea de la separació de poders, s’oposa a la tesi que el poder del rei sigui d’origen diví i considera que un règim parlamentari no és convenient. Subordina el poder religiós al civil i defensa una separació completa entre l’Estat i l’Església, que vol buidar de qualsevol poder temporal.

John Locke i el liberalisme

John Locke (1632-1704) va ser un filòsof empirista anglès que va tractar sobre el coneixement i les formes de govern. De jove va estudiar llatí, grec i filosofia d’Arstitòtil a l’escola de Westminster i, més tard, medicina a la Universitat d’Oxford, on s’interessà per la lectura del filòsof racionalista René Descartes. Va ser secretari del Board of the Trade i va formar part del cos diplomàtic, la qual cosa li va permetre viatjar a França (Montpeller i París) i contactar amb els cartesians. El 1683, per evitar represàlies polítiques, es refugià a Holanda. Després de la Revolució Gloriosa (1688) tornà a Anglaterra, on va influir de manera determinant en la Bill of Rights (Declaració de Drets anglesa) a través de la seva obra Two Treatises of Government (1689) on exposava la idea dels drets naturals inherents a tots els individus.

Locke es considerat un dels pares del liberalisme. En un principi accepta la visió del contracte social proposada per Thomas Hobbes, però amb matisos. Per a ell, els éssers humans tenen drets als quals no poden renunciar, sent aquesta la base fonamental del sistema liberal: el poder no és absolut, sinó que ha de respectar els drets humans que els homes posseeixen de forma innata. I pel que fa a la propietat, considera que l’home té el dret a ser propietari de la seva vida i dels béns que són fruït del seu treball, ja que són necessaris per a la seva subsistència i de la seva família. Però hi posa limitacions, ja que el dret de propietat implica un deure de caritat, cedint els béns inútils a la pròpia subsistència per preservar el gènere humà.

Entre les seves obres destaquen l’Assaig sobre la llei de la natura (1664) i els Tractats sobre el Govern Civil (1662-1704) on esboça les seves idees polítiques. Respecte la llei natural, considera que en estat natural els homes són lliures i iguals, en que la igualtat social és conseqüència d’aquesta llibertat. No obstant, tots els homes estan obligats a fer un bon ús de la seva llibertat i tenen el deure de respectar la vida, la llibertat i els béns dels altres. Per a l’organització política, considera que cal evitar la concentració de poders, pel que planteja una jerarquitització del poder en que el legislatiu és el poder suprem, que pertany a la societat mateix, i al que el poder executiu s’hi ha de sotmetre, ja que ha d’executar les seves decisions. Davant de l’abús de poder, considera que hi ha el dret de resistència, en que la desobediència és legítima.

En l’aspecte religiós, Locke creu en un Déu creador proper a la concepció calvinista del Gran rellotger i tracta la religió com un assumpte privat i individual que només afecta a la relació del l’home amb Déu, alliberant-se de la disciplina de les institucions eclesiàstiques. En la seva obra Carta sobre la tolerància (1689) planteja la llibertat religiosa en que tothom és lliure d’escollir la manera de viure que considera que li assegurarà la salvació de l’ànima. Amb aquesta visió, el poder temporal ha de ser regit per l’Estat que consisteix a mantenir per llei l’ordre públic assegurant el bé públic i la pau civil.

Sobre la teoria del coneixement, la seva obra més destacada és l’Assaig sobre l’enteniment humà (1690) en que planteja que el coneixement es basa per damunt de tot en l’experiència dels sentits, que exemplifica amb la metàfora de la tabula rasa. Contradiu així les idees innates i la tesi de Descartes. En l’obra analitza com es formen les nostres idees i quina relació tenen les nostres idees amb les coses. Per a ell, l’origen de totes les idees és l’experiència que la ment percep per si mateixa, de manera externa (sensació) o interna (reflexió), i que ens informem del món mitjançant idees simples que combinant-les produeixen idees complexes.

Isaac Newton, el científic per excel·lència

Isaac Newton (1643-1727) va ser un físic, matemàtic i filòsof anglès. És considerat el científic per excel·lència i màxim exponent de la revolució científica.

És l’autor de Philosophiae Naturalis Principia Mathematica (1687), en que descriu la llei de la gravitació universal i les tres lleis del moviment, la inèrcia, que és la base de la mecànica. Ell va ser el primer que demostrà que les lleis naturals governen els moviments de la Terra i dels objectes celestes. També va crear un model matemàtic per a les lleis de Kepler del moviment dels planetes a partir de la llei de la gravitació universal, demostrant que les òrbites no eren solament el·líptiques sinó que també podien ser hiperbòliques i parabòliques. També va destacar en altres camps. En l’òptica, va construir el primer telescopi reflector i va desenvolupar una teoria sobre el color basada en l’observació que un prisma descompon un raig de llum blanca en els colors de l’espectre visible (colors de l’Arc de Sant Martí). També va descobrir que la llum està composta per partícules i va estudiar la velocitat del so. En matemàtiques, comparteix el mèrit de Leibniz del càlcul infinitesimal, va demostrar el teorema del binomi generalitzat, va desenvolupar el mètode de Newton per aproximar els zeros d’una funció i va contribuir a l’estudi de les sèries de potències enteres.

Però la ciència no va ser la seva única faceta. Newton va ser elegit diputat al Parlament (1689), va ser director de la Casa de la Moneda (1696), va ser elegit president de la Royal Society (1703), càrrec que va ostentar fins a la seva mort, i va ser nomenat cavaller per la reina Anna com a recompensa als serveis prestats (1705).

Paradoxalment, Newton era profundament religiós i va escriure més sobre religió que sobre ciència. Fill d’una família de puritans, era arrianista, creia en un Déu únic i considerava la Trinitat com un frau de l’Església catòlica. El 1669, quan va ocupar la Càtedra Lucasiana de matemàtiques, va aconseguir el favor de Carles II de deslliurar-se de fer l’ordenació de capellà anglicà, com requeria el seu càrrec. Les seves obres teològiques més destacades són: An Historical Account of Two Notable Corruptions of Scripture (1754), Chronology of Ancient Kingdoms Amended (1728) i Observations upon the Prophecies of Daniel. Paral·lelament, va relacionar els seus estudis teològics amb els alquímics, en el que va dedicar molts esforços a l’estudi de l’alquímia, una pràctica que era il·legal en l’època. Com a alquimista, va signar els seus treballs com a Jeova Sanctus Unus (Jehovà únic sant), la qual cosa s’interpreta com un lema anti-trinitari. En aquesta matèria va escriure vàries obres, entre les que destaquen Index Chemicus , interessant per la seva sistematització, i Praxis, un conjunt de notes de Le Triomphe hermétique ou la Pierre philosophale victorieuse (1699), atribuït a Limojon de Saint Dider, que és un dels últims tractats importants sobre alquímia a Occident i l’únic llibre que Newton va traduir. La seva visió de l’existència es pot exemplificar amb aquestes paraules: “La gravetat explica els moviments dels planetes, però no pot explicar qui va posar-los en marxa. Déu governa totes les coses i sap tot el que és o es pot fer”.

Finalment, estant al llit de mort, va rebutjar prendre l’eucaristia, i va ser enterrat a l’abadia de Westminster enmig dels grans personatges d’Anglaterra.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Viquipedia

 

 

V. Els Països Baixos, l’humanisme i la reforma

 

 

 

 

 

 

 

Els Països Baixos van ser, durant el segle XVI, un dels principals focus de propagació de l’humanisme i el protestantisme. Això va passar en un moment que es configurava un gran imperi universal amb una dinastia que dominava els territoris d’Àustria, els Països Baixos, Aragó, Castella i les noves terres del Nou Món. En aquest context, l’humanisme i el protestantisme van ser contrarestats amb la Inquisició i la Contrareforma.

Les Disset Províncies dels Països Baixos

Els Països Baixos estaven configurats per un conjunt de comtats a cavall de dos imperis: França i el Sacre Imperi Romànic. Entre els seus territoris, Flandes es va convertir en una de les regions més dinàmiques, especialment a les ciutats comercials d’Anvers, Bruges, Gant i Ieper. A partir de 1384, amb el casament de Margarida III de Flandes i Felip l’Ardit II de Borgonya, Flandes i els altres comtats dels Països Baixos passaran a formar part del Ducat de Borgonya. El 1477, amb la mort de Carles el Temerari, la duquessa Maria de Borgonya va promulgar a Gant el Groot Privilege (el Gran Privilegi), pel qual va concedir govern propi als comtats de Flandes, Hainaut, Holanda i al ducat de Brabant, els primers estats provincials constituents dels Països Baixos. El mateix any, Maria de Borgonya es va casar amb l’arxiduc d’Àustria i futur emperador Maximilià I d’Habsburg. Més endavant, amb el Tractat de Senlis (1493), Maximilià I i Carles VIII de França es van intercanviar els territoris del Franc Comtat i Artois (pels Habsburg) i la Borgonya i la Picardia (per França). Així, la gran part dels Països Baixos passarien a formar part del domini dels Habsburg i el Sacre Imperi Romànic.

El 1497, en un intent d’unir els seus interessos amb la monarquia hispànica, Maximilià I i Maria de Borgonya van casar la seva filla Margarida d’Àustria amb Joan d’Aragó, el fill hereu dels Reis Catòlics, el qual va morir al cap de poc. Paral·lelament, el 1496 van casar el seu fill hereu Felip el Bell amb la tercera filla dels Reis Catòlics, Joana d’Aragó, dita la Boja, els quals es van instal·lar a la cort de Flandes i van tenir descendència, entre els quals el seu fill primogènit, Carles d’Habsburg. El 1498, amb la mort sobtada de la segona filla dels Reis Catòlics, Isabel d’Aragó, i el seu fill primogènit, Miquel de Pau, Joana d’Aragó va esdevenir hereva d’Aragó i Castella, motiu pel qual el 1503 va tornar a la península on la van retenir. El 1507, amb la mort de Felip el Bell, Maximilià I va nomenar a Margarida d’Àustria regent/governadora de les Disset Províncies dels Països Baixos i tutora de Carles d’Habsburg, el qual esdevindrà sobirà d’Aragó i Castella (1516), Àustria i Països Baixos (1519) i emperador del Sacre Imperi Romànic (1520).

El 1549, Carles I va establir les Disset Províncies del Països Baixos com una entitat territorial pròpia i indivisible. El 1568, ja amb Felip II com a nou rei, va començar la Guerra dels 80 anys, en que les Disset Províncies van declarar la guerra al monarca per aconseguir la independència política i la llibertat religiosa. El cisma religiós entre les disset províncies va portar a la Unió d’Arràs (1579), on les províncies catòliques del sud reconeixien la sobirania del monarca, i la Unió d’Utrecht (1580), on les províncies calvinistes del nord constituïren la República de les Set Províncies Unides.

Renaixement, humanisme i reforma

El Renaixement es va estendre per Europa. A Flandes hi va tenir una presència notable, fruït del dinamisme comercial de les seves ciutats i coincidint amb l’establiment de la cort dels Habsburg. En particular, va destacar la pintura flamenca de l’Escola d’Anvers, cèlebre pel seu naturalisme, i pintors extraordinaris com Joachim Patinir, Quentin Matsys, Anthonis Mor, Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch.

Però la principal aportació de Flandes en el Renaixement va ser, per sobre de tot, la del pensament humanista. L’humanisme va ser un moviment de revolució cultural i del pensament que, a partir de la recuperació i l’estudi dels clàssics grecollatins, va introduir una nova visió de la societat situant l’home com a centre de totes les coses i màxima realització de la natura, superant així la visió teocèntrica que havia imperat durant tota l’edat medieval. L’humanisme era cristià, però es fonamentava en l’observació i el sentit crític com a base de coneixement, fet que permetia una relació més personal i directa amb la religió. I aquest va ser, precisament, el principal objectiu humanista: la proliferació del coneixement a través dels llibres, les biblioteques i els estudis generals.

Per a que tot això passés calia una innovació tecnològica: la impremta. Tot i que ja s’havia inventat a l’orient amb anterioritat, la impremta es va introduir a Europa per l’inventor alemany Johannes Gutenberg a Magúncia cap el 1450. Aquest sistema d’impressió es va propagar ràpidament arreu d’Europa i es considera un factor clau en l’evolució de la cultura universal.

Però encara hi havia un tercer factor que havia de revolucionar el pensament i la societat: la reforma protestant. Martí Luter (Eisleben, 1483 – 1546) va ser un frare catòlic de l’Orde de Sant Agustí i teòleg que el 1517 va penjar les famoses 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg criticant les indulgències de l’Església per a la salvació de l’ànima i que van significar l’inici de la reforma cristiana cercant les arrels en l’Evangeli. Aviat el moviment de la reforma protestant es dividí en diferents branques doctrinals, com el calvinisme de Jean Cauvin, el presbiteranisme de John Knox, l’anabaptisme i l’anglicanisme quan el papa Climent VII es va negar a anul·lar el matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó.

La reforma protestant es va estendre ràpidament per Europa posant en entredit el poder de l’Església catòlica. Als Països Baixos, el calvinisme es va fer fort a les províncies del nord mentre que el catolicisme es va mantenir dominant a les províncies del sud.

Inquisició, censura i contrareforma

Però, com tot en la vida, tota acció té la seva reacció. Així, la revolució del pensament humanista va tenir com a contraposició el Tribunal de la Inquisició, la reforma protestant va ser combatuda per la Contrareforma i la invenció de la impremta va ser contrarestada per una arma molt més subtil: la censura.

En els seus orígens, la Inquisició va ser una institució judicial a mercè de l’Església catòlica encomanada de perseguir els delictes de fe. L’any 1184 el papa Luci III va establir una primera inquisició per perseguir el catarisme que s’havia estès per Occitània. El 1252, amb la butlla Ad extirpanda, el papa Innocenci IV va autoritzar la tortura com a pràctica per a que el processat confessés. I el 1478, amb la butlla Exigit sincerae devotionis affectus, el papa Sixte IV va concedir als Reis Catòlics l’establiment de la Inquisició a les corones d’Aragó i Castella, que va ser impulsada pel primer inquisidor general Tomás de Torquemada. La Inquisició, que havia nascut per perseguir les altres confessions religioses que actuaven fora de la fe catòlica (càtars, jueus, moriscos i pagans), es va acabar convertint en un instrument de control polític i social de l’Estat que es va dedicar a perseguir a tots els qui actuaven i pensaven diferent, entre ells els humanistes.

La censura va ser va ser un d’aquests instruments, a través del control de les impremtes, que condicionaven la publicació de les obres escrites pels autors, tant pel seu contingut com per la llengua amb la que eren escrites. El primer cas conegut és el de la persecució de la Bíblia Valenciana (1478) de la qual s’ordenà cremar-ne tots els exemplars. El 1502 els Reis Catòlics van promulgar una pragmàtica en la que s’obligava a qualsevol editor i impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre, és a dir, una censura prèvia a l’edició. En aquest context inquisitorial, alguns autors foren perseguits, altres s’hagueren d’exiliar i els que hi restaren s’hagueren d’amotllar a les exigències de la Inquisició. De fet, la censura va acabar esdevenint una autèntica política d’estat. Entre d’altres lleis, el 1558 Felip II emetè una pragmàtica en la que prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, sota pena de mort i pèrdua de tots els béns, tenir llibres prohibits per la Inquisició. I el 1559 la censura arribà al seu zènit amb la primera publicació del Index Librorum Prohibitorum, una llista de llibres prohibits pel seu contingut considerat herètic o immoral. En aquestes circumstàncies, avui trobem una gran multitud d’obres anònimes, traduïdes o manipulades i en el que de la majoria d’autors se’n desconeix la seva biografia, tal i com s’ha encarregat de treure a la llum l’Institut Nova Història.

A la persecució d’humanistes, heretgies i altres confessions religioses, s’hi va sumar la reforma protestant, que l’Església catòlica va contrarestar amb la Contrareforma. El Concili de Trento (1545-1563) va ser el concili ecumènic que va celebrar l’Església catòlica per afrontar la reforma. El Concili es va dilatar en el temps i va incumbir a tres papes: Pau III, Juli III i Pius IV. Lluny de reformar-se, el Concili va significar el reafirmament de la doctrina catòlica en qüestions com la imposició de la Bíblia llatina, la interpretació clerical de les Escriptures i la reafirmació dels sagraments, de les obres de fe, del culte a les imatges, la transubstanciació del cos i la sang de Crist… Així doncs, la conseqüència de la Contrareforma va ser l’accentuació de la intolerància en vers la reforma protestant i el tret de sortida de les guerres de religió, en la que Felip II va ser el més fervent partidari de la fe catòlica, com va quedar pal·lès en la Guerra dels 80 anys als Països Baixos.

Erasme de Rotterdam

Desiderius Erasmus Roterodamus (?? – Basilea, 1536), més conegut com a Erasme de Rotterdam, és considerat com el príncep fundador de l’humanisme i autor d’importants obres en llatí. Com amb la majoria dels grans personatges de l’època, no se sap gairebé res del cert de la seva biografia, tot i que sabem que l’erasmisme va tenir una notable influència a la península Ibèrica malgrat que segons el relat oficial mai va trepitjar-la. Com assenyalen alguns autors, Erasme és un personatge misteriós que sembla haver-se inventat a si mateix. La gran contribució d’Erasme va ser la difusió del coneixement clàssic, l’advocació a la llibertat de pensament i la crítica a la rigidesa de l’Església catòlica.

Erasme es va establir als Països Baixos i se’l relaciona amb la ciutat de Rotterdam, tot i que no s’ha pogut documentar res sobre la seva estada. Més tard va viatjar a Anglaterra (1499 – 1500) on va conèixer el rei Enric VIII i on faria amistats que li durarien tota la vida: Thomas More, John Colet i Thomas Linacre. Després va viatjar a Itàlia (1506 –1509) on sembla que va dedicar la major part del temps treballant en una impremta. Finalment es va traslladar a Basilea (Suïssa). Al llarg de la seva vida va mantenir una intensa correspondència epistolar amb molts dels personatges il·lustres de l’època.

El 1500 va editar a París la primera versió de Collectanea Adagiorum, que seguiria completant al llarg de la seva vida, on va recollir més de 4.000 refranys grecollatins que acompanyava de reflexions de caràcter polític i moral. El 1503 Erasme publica el primer dels seus llibres més importants, l’Enchiridion Militiis Christiania (Manual del soldat cristià), on explica quins són els principals aspectes de la vida cristiana en que la clau de volta és la sinceritat. Per a ell, el mal s’oculta en el formalisme de les institucions que es neguen a canviar, però mai en el cristianisme. El 1516 va publicar a Basilea la seva versió de la Bíblia en llatí, l’obra amb la que en Martí Luter es va basar per al seu estudi científic, que seria traduïda a totes les llengües europees. Immediatament després, Erasme escriu la sorprenent obra en llatí Paràfrasi del Nou Testament que, amb llenguatge senzill i popular, dóna a conèixer els continguts dels Evangelis. Erasme i Martí Luter van tenir una bona relació d’amistat, de la qual se’n conserven un llarg intercanvi de cartes. Però malgrat que Erasme va ser el precursor de la reforma cristiana, va defugir prendre partit ni pel protestantisme ni pel catolicisme.

A part de la seva versió de la Bíblia, la seva obra principal va ser Morias Enkomion (Elogi de la follia), escrita en una estada amb el seu amic Thomas More i publicada el 1509. L’obra tracta sobre la Follia, una deesa filla del deu Plutó, que va acompanyada dels vicis que cerquen la complaença, el carpe diem. Elogia a la infància com a edat despreocupada i plena de plaers que amb el temps s’espatlla i envelleix, en el que la dona té la funció de donar plaers i apartar l’home del camí de la intel·ligència. La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels humans, en la que els filòsofs es presenten com antídot, usant la raó. El món es presenta ple de desgràcies i totes la professions són ridícules. Per contra els ximples i els animals són feliços, en que la follia és el màxim de la felicitat. Es burla del patriotisme i critica la superstició de l’Església, que s’aprofita del poble, i dels excessos comesos pels cristians. Davant d’aquest panorama insta a beure i a viure. Tot plegat, una obra satírica i sarcàstica en la que resulta difícil destriar la realitat de l’aparença. En un intent d’interpretació, alguns autors[1] assenyalen la possibilitat d’equiparar la Follia amb Joana d’Aragó.

Finalment, totes les obres d’Erasme van ser censurades i incloses en l’índex d’obres prohibides pel Concili de Trento.

Els humanistes

Amb el suport de Carles I, l’erasmisme tingué un gran seguiment a tota Europa, en especial a Flandes, Anglaterra i a les corones d’Aragó i Castella, fins que va tenir efecte la Contrareforma. Els més destacats erasmistes són Thomas More, Guillaume Budé i Joan Lluís Vives. Però al costat d’ells apareixen una gran quantitats d’autors humanistes a la península Ibèrica que publicaven obres, freqüentaven els estudis generals i es movien prop de la Cort, dels quals, sovint, es desconeixen les seves biografies o bé ens han arribat fragmentades o adulterades: Joan Boscà, Galceran de Cardona (Garcilaso de la Vega), Diego Hurtado de Mendoza, Juan de Valdés, Pedro Mexía, Joan de Vergara, Francesc Joan Mas, Frederic Furió[2], Joan de Cardona[3], Francesc d’Aldana, Honorat Joan, Diego Gracián de Alderete, Ginés de Sepúlveda, Joan Cristòfol Estella i Galí, Hernando de Acuña, Antic Roca, Juan López de Hoyos o el mateix Miquel Servent.

Thomas More

Thomas More (Londres, 1478 – 1535) fou un humanista, teòleg, escriptor i amic íntim d’Erasme. Com a home d’estat, va ser jurista, diplomàtic i canceller d’Enric VIII, i com a home de negocis va tenir molta relació amb Flandes. Entre les seves obres, va escriure Life of Pico della Mirandola i Historica Ricardi Tertii, llibre que inspirarà a William Shakespeare. També va escriure diversos tractats com Responsio ad Lutherum (Resposta a Luter), A Dialogue Concerning Heresies (Diàleg sobre heretgies), The Confutation of Tyndale’s Answer (Refutació a la resposta de Tyndale) o The Answer to a Poison Book (Resposta a un llibre emmetzinat). Finalment, per la seva oposició al divorci d’Enric VIII i Caterina d’Aragó i a la separació de l’Església anglicana, va ser empresonat a la Torre de Londres i decapitat. Tot just abans de morir, dalt del cadafal, va pronunciar les seves cèlebres paraules: “Fixeu-vos que la barba ha crescut a la presó, és a dir, ella no ha estat desobedient al rei, per tant no cal tallar-la. Permeti’m que l’aparti”. Finalment, ja conclosa la seva ironia, es va dirigir als presents: “I die being the King’s good servant, but God’s first” (Moro sent un bon servent del Rei, però Déu és primer).

Libellus uere aureus, nec minus salutaris quam festiuus, de optimo rei publicae statu deque noua insula Utopia, clarissimi disertissimique uiri Thomae Mori (Libel realment esplèndit, no menys profitós que enginyós, sobre el millor estat de la república i la nova illa Utopia, de l’il·lustríssim i molt eloqüent baró Thomas More[4]), més coneguda com a Utopia, és l’obra més famosa de Thomas More. El mateix títol és prou revelador: el millor estat de la república i la nova illa Utopia. L’obra és una narració de filosofia política que relata l’organització dels habitants de l’illa Utopia com una societat ideal. Ha passat a la història com un relat d’una societat fictícia, un ideal inalcançable, però hi ha molts motius per pensar que es tractava d’una illa real, descoberta en les primeres exploracions d’Amèrica (hi ha autors que la situen a l’illa de Trinitat[5]). Utopia és una illa on no existeix la propietat privada i on tots els seus habitants treballen pel bé comú i són considerats per igual, un ideal de justícia que amara tota la societat. Un indret on cada ciutadà busca la felicitat individual i de la seva família comportant-se seguint la virtut. Un indret on tots els càrrecs són electes i totes les ciutats de l’illa són administrades d’igual manera.

Joan Lluís Vives

Joan Lluís Vives (València, 1493 – Bruges, 1540), fou un dels deixebles d’Erasme i un dels màxims representants de l’humanisme cristià, en el que destaca en diversos àmbits com la literatura, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret i la psicologia. Com a teòric de l’educació es va oposar a l’escolàstica i fou un dels defensors més influents de l’aprenentatge humanístic. Fill d’una família de jueus conversos, els Abenfaçam i els Xaprud, hagué de fugir perseguit per la Inquisició. Després de la formació bàsica a l’Estudi General de València, el 1509 se’n va a París a seguir la seva formació. El 1514 es trasllada a Bruges, on forma part de la comunitat catalano-aragonesa, es casa amb Margarida Valldaura (filla de Bernat Valldaura i Clara Servent) i coneixerà a Erasme i Thomas More. El 1521 exerceix de professor a la Universitat de Lovaina on ensenya la Historia Natural de Plini i les Geòrgiques de Virgili. El 1523 es trasllada a Anglaterra on fa de professor a la Universitat d’Oxford i on Caterina d’Aragó el nomena preceptor de la princesa Maria. El 1524 té coneixement de la crema de tres familiars seus a València per la Inquisició. En aquests anys alternarà les seves estades entre Anglaterra i Països Baixos fins que el 1528 s’estableix als Països Baixos definitivament, on s’encarregarà de la formació de Mencía de Mendoza, moment en que escriu els comentaris de les Bucòliques de Virgili i De libris Aristolelicis censura.

Entre moltes altres obres escriu De Institutione Faminae Christianae (dedicada a la princesa Maria d’Anglaterra), De subvnetione pauperum (tractat sobre la injustícia social i manual del benestar i l’educació dels pobres i marginats), De tumultibus Europae (adreçat al papa Adrià VI), De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace (ambues adreçades a Enric VIII d’Anglaterra on demana la conciliació entre els pobles d’Europa), De Europae dissidiis et bello Turcico (on tracta de l’expansió otomana sobre Europa) i De anima et vida (de plantejaments psicològics i antropològics). També, per sobreviure, dedica diverses obres a magnats: De concordia et discordi in humano genere (a Carles I), De pacificatione (a l’inquisidor Alfonso Manrique), un devocionari (a Margarida d’Àustria), De disciplinis (a Joan III de Portugal), entre d’altres.

Entre alguns aspectes a destacar, Vives planteja l’Europa de les nacionalitats amb una identificació amb la cristiandat, es mostra esperançat per l’evolució de l’home cultivat guiat per la llum de Déu mitjançant la unió de la raó i la pietat, és un apassionat de la pau basat en la mateixa natura de l’home contraposant l’educació a la guerra i, en el vessant social, és partidari de rehabilitar els pobre mitjançant el treball i crear sistemes públics d’assistència domiciliària i de recollir els marginats en establiments apropiats.

La Biblioteca de Ferran Colom

Ferran Colom (?? – 1539), és conegut per ser el segon fill de Cristòfol Colom i la seva segona muller, Felipa de Coïmbra i Urgell, i per prendre part en els plets colombins en la disputa amb els monarques sobre l’herència americana. Però més enllà d’això, Ferran Colom va ser un dels grans humanistes de l’època que va fundar la Biblioteca Colombina o Ferrandina, la biblioteca privada més gran dels seu temps.

Com en el cas d’en Cristòfol Colom i els altres personatges de l’època, no se sap del cert la continuïtat de la seva biografia. Se sap que va viure a la Cort essent nomenat preceptor del príncep Joan d’Aragó, el fill primogènit dels Reis Catòlics que es va casar amb Margarida d’Àustria i que va morir prematurament (1497). Va acompanyar a Cristòfol Colom en el quart viatge al Nou Món (1502) i al seu germà Jaume Colom en el cinquè. Va escriure algunes obres que resten desaparegudes. El 1512 viatjà a Roma en missió diplomàtica. El 1519 va acompanyar el rei Carles I a Molins de Rei on el pare Bartomeu Casaus va pronunciar el seu famós discurs universal denunciant les injustícies contra els indis. Tot seguit va viatjar a Alemanya i als Països Baixos on conegué a Erasme.

Malgrat la seva enorme importància, es desconeix on estava situada la Biblioteca Colombina, tot i que va ser freqüentada per grans erudits, com el mateix Erasme. Ferran dedicà bona part dels seus ingressos a l’adquisició de llibres i a la col·lecció d’estampes, el qual arribà a la xifra de 15.344 volums, una xifra astronòmica per l’època. Com que era molt meticulós va elaborar un Registrum amb una fitxa per a cada llibre. En el seu testament, Ferran va demanar de manera explícita que la Biblioteca es mantingués després de la seva mort i que s’adquirissin nous volums. Tanmateix la Biblioteca Colombina va passar per les urpes de la Inquisició i traslladada a la catedral de Sevilla, on se’n conserven 1.194 volums. Entre les obres més destacades hi consten: el Llibre de les profecies de Cristòfol Colom, el Imago Mundi de Pierre d’Ailly, Els viatges de Marco Polo, Llibre de les Dones de Francesc Eiximenis, el Gènesi, el Consolat de Mar, la Bíblia rimada en català, entre molts d’altres.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

Erasme i la construcció catalana d’Espanya. Pep Mayolas. Llíbres de l’Índex. Barcleona, 2014.

Brevíssima relació de la destrucció de la història. Jordi Bilbeny. Llibres del Set-ciències. Arenys de Mar, 1998.

Maquiavel. El príncep. Jordi Muners. Edicions 62. Barcleona, 1996.

Notes:

[1] Paolo Pellegrino, Institut Nova Història.

[2] Frederic Furió (1527-1592), erasmista que va estudiar a València, París i Lovaina, un dels primers defensors de la tolerància religiosa a Europa. El Concili de Trento li condemnar la tesi de traduir la Bíblia a les diverses llengües. Perseguit per la Inquisició, va ser protegit de Carles I i secretari de Felip II. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[3] Joan de Cardona (1511-1589), humanista valencià i bisbe de Vic a qui el duc de Sessa encarregà la traducció de les obres de Maquiavel. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[4] Traducció de Glòria Pedret Roca, professora de llatí i literatura hispànica.

[5] Ximo Gadea. La veritat al llibre Utopia de Thomas More i la nostra història

IV. La República de Florència, el Renaixement i l’estat modern

La República de Florència va ser un sistema de govern controvertit fruït dels conflictes de l’època, però alhora va ser una societat dinàmica que va permetre l’eclosió del Renaixement, una autèntica revolució artística i cultural que va assentar les bases de l’humanisme superant la visió teocèntrica. Eren temps de canvis, les estructures feudals s’anaven desconfigurant i naixia el nou estat modern de caràcter absolut.

La República de Florència

La República de Florència (1197-1532) va ser un dels estats italians que es van configurar en forma de República en els dominis de la ciutat de Florència (Toscana). Formalment, la República era vassall del Sacre Imperi Romano Germànic, però aquest vassallatge no va implicar el desmantellament de les institucions republicanes. Un dels fets cabdals de la República de Florència va ser l’ascens al poder d’una família de banquers, els Mèdici, fet que comportarà, d’una banda, l’afebliment del sistema de govern de la República i, de l’altra, el floriment de la cultura i de les arts i l’enbelliment de la ciutat, fruït del seu mecenatge i de la voluntat d’ostentació personal.

El sistema de govern de la República es basava en la Signoria, amb l’alterança de poder entre famílies enfrontades i circumscrit en el conflicte entre güelfs (Papat) i gibel·lins (Imperi). A la Signoria s’escollien 9 membres (priori) que eren elegits entre els gremis i les cofraries de la ciutat. El novè dels priori era nomenat gonfaloniere, l’abanderat, equivalent a la figura d’un conseller en cap.

El primer període de la República s’inicià amb la fi de la Marca Toscana i la creació de la Comuna de Florència (1197) com a ciutat-estat. El 1434, després d’enfrontar-se al règim oligàrquic de la família rival dels Albizzi, Cosme el Vell, de la família dels Mèdici, va ser nomenat gonfaloniere, moment en que, a la pràctica, la República es va convertir en una senyoria. El 1494, després de la mort de Llorenç el Magnífic, els Mèdici van ser expulsats de la mà del dominic Girolamo Savonarola que, amb el suport del poble, instaurà una república teocràtica. Al cap de quatre anys, havent perdut el favor popular, Savonarola va ser detingut, jutjat i mor a la foguera pel tribunal de la Inquisició. Així, el 1498 s’instaura un autèntic sistema republicà encapçalat per Piero Soderini. Aquest període va durar fins que el 1512, amb el suport de tropes catalano-aragoneses sota el comandament de Ramon Folc de Cardona, retornaren al poder els Mèdici. En un tercer període, després del setge de les tropes imperials, el 1527 es va tornar a instaurar un govern republicà amb l’expulsió d’Alexandre de Mèdici que va durar fins que el 1532 el papa Climent VII va nomenar Alexandre de Mèdici duc de Florència.

El Renaixement

El Renaixement és un moviment artístic i cultural que va significar la introducció del naturalisme més enllà de la visió teològica, el retorn de l’antiguitat clàssica, el conreu de la cultura i de les arts, i va assentar les bases de l’humanisme com a nova forma d’entendre la societat amb una tendència a distanciar la raó de la fè.

Un dels focus d’eclosió del Renaixement va ser a Florència, on hi hagué una llarga llista d’artistes que hi van residir en totes les disciplines de l’art, com l’arquitectura de Brunelleschi, l’escultura de Donatello, la pintura de Botticelli i els tres grans noms artístics del Renaixement: Michelangelo, Lleonard de Vinci i Raffaello.

En síntesi, deixen de pintar-se marededéus per dames, deixen d’escuplir-se sants per davids, deixen de construir-se catedrals per basíliques a la mida de l’home, deixen de crear-se monestirs per Estudis Generals com a font del coneixement i es deixa d’escriure en llatí per fer-ho en llengües vernacles.

L’humanisme de Pico della Mirandola

Giovanni Pico della Mirandola (Ferrara1463 – 1494) fou un destacat humanista i pensador italià. Amb una formació humanística excepcional, estudià diverses llengües (llatí, grec, àrab, hebreu i caldeu) per tal d’entendre l’Alcorà, la càbala, els oracles caldeus i els textos grecollatincs. El 1486 publicà a Roma les Conclusiones philisophicae, cabalisticae et theologicae, conegudes com les 900 tesis, un recull de proposicions de totes les tradicions culturals. En la seva introducció, titulada Discurs sobre la dignitat humana, estableix els tres ideals del Renaixement: el dret a la discrepancia, el respcte per la diversitat cultural i religiosa i el dret al creixement i enriquiment personal.

Aligierhi, Petrarca i Bocaccio

Però, sobretot, la revolució del pensament en el renaixement florentí es basa en tres noms propis: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Bocaccio. Tots tres, considerats els fundadors de la literatura italiana, tenen un trets comuns que marcaran els fonaments del renaixement: l’interès pels clàssics, escriuen en la llengua vernacle i plasmen una nova moral més enllà del teologisme. En certa manera, es fan hereus de la tradició trobadoresca de l’amor cortès i de certes reminiscències de la moral càtara de l’amor pur.

Dante Alighieri (Florencia, 1265 – 1321), escriptor i humanista, és l’autor de la Divina comèdia, considerada l’obra culminant de la literatura medieval europea. S’hi descriu el fatasiós viatge de Dant, acompanyat del guiatge del poeta Virgili, a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, la dona perfecta, fins arribar a la gràcia de Déu.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Pàdua, 1374), fou un important escriptor, poeta, historiador i humanista. Entre les seves obres en llatí destaca Africa, un poema heroic sobre la Segona Guerra Púnica seguint el mestratge de Titus Livi per exaltar la civilització de l’antiga Roma, i De viris illustribus, un recull de biografies de personatges romans il·lustres. Entre les seves obres en llengua vulgar destaca el Canzionere, un poema d’amor dedicat a la seva donzella, la Donna Laura.

Giovanni Bocaccio (Florencia, 1313 – 1375) va ser escriptor i humanista, autor del Decameró. Estudià els clàssics i va fer un recull de biografies de persontatges famosos, tant homes com dones. Entre altres obres, escrigué Genealogie deorum gentilum, un tractat de mitologia clàssica que va esdevenir una obra de referencia, i Corbaccio, una obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. El Decameró narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència del 1348 i, per entretenir-se, s’expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caràcter sovint humorístic i eròtic.

El príncep de Maquiavel

Niccolò di Bernardo dei Machiavelli (Florència, 1469 – 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític, escriptor, autor de El príncep i conegut per la cèlebre frase que mai va escriure però que sintetitza molt bé la seva concepció política: “la fi justifica els mitjans”.

La seva vida es pot resumir en quatre etapes. La primera, l’etapa de la joventut i de la seva formació humanista que va coincidir amb el període de grandesa de Florència sota el mandat de Llorenç el Magnífic. La segona, coincidint amb l’establiment de la República de Piero Soderini en el que accedeix al servei públic com a secretari de la magistratura Dieci di libertà e pace encarregada dels afers de la guerra i la política estrangera. En aquesta etapa, del 1498 al 1512, desenvolupà una activitat política intensa en la que va ser nomenat secretari de la Nove di miliza (milícia ciutadana), protagonitzà l’assalt a Pisa i participà en quatre legacions diplomàtiques: Lluís XII de França, l’emperador Maximilià I, Cèsar Borja a la Romanya i el papa Juli II. En la tercera etapa, a partir de 1512, coincidint amb el retorn dels Mèdici al poder, va ser destituït de tots els seus càrrecs i es veié obligat a refugiar-se al seu albergaccio, la casa pairal de San Casciano, que serà el moment de la seva plenitud literària i quan va escriure els seus llibres més importants. I l’etapa final, quan el 1520 Giulio de Mèdici (futur papa Climent VII) assumí el govern de Florència i encarregà a Maquiavel de redactar la història de Florència, fet que li va permetre reintegrar-se a la vida pública de la ciutat. Finalment, durant la guerra entre Francesc I i Carles V en terres italianes, va ser nomenat responsable de les fortificacions de Florència amb el que es va reintegrar als afers polítics. Amb l’entrada de les tropes imperials, el 1527, s’expulsa els Mèdici de la Signoria i Maquiavel fou destituït dels seus càrrecs. Al cap de poc, envellit i malalt, va morir.

La República per a Maquiavel és un mer instrument supeditat a l’objectiu final: l’estat nou del Renaixement. En l’època que viu refugiat al camp, escriu els Discursos de la primera dècada de Titus Livi on, prenent com a exemple la República romana, es declara partidari d’una república ben organitzada, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats, el del poble i el dels poderosos, que estan en constant conflicte. Quan Maquiavel escriu El príncep fa un pas més enllà i passa a considerar que república i monarquia són instruments que caldrà utilitzar segons les circumstàncies. Per a ell, l’individualisme de la monarquia està supeditat a uns interessos col·lectius i el comunitarisme de la república a uns interessos individuals. Tant hi fa, l’important és l’objectiu final: la consecució del nou estat.

El príncep és un llibre teòric i d’acció, de ciència política, que vol donar resposta pràctica a uns objectius immediats i urgents[1]. Tal com diu ell mateix, “essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d’elles”. Per a Maquiavel, el príncep nou ha de ser senyor d’ell mateix, dotat de virtut, tenir coratge, saber copsar la situació i actuar amb decisió, amb utilitat per a ell i per a l’estat. La utilitat pràctica el farà mirar vers els objectius, el benestar de la comunitat. Si els objectius són bons, qualsevol mitjà que hi condueixi també ho serà. Cèsar Borja va ser el personatge real que Maquiavel va considerar més a prop del seu model de príncep nou: reflexiu i alhora expeditiu, capaç d’arribar al crim quan les raons d’estat ho exigeixen.

L’estat nou ha de ser el propòsit del príncep nou i per aconseguir-ho cal un nou ordre polític fort que acontenti la burgesia i estimuli el comerç, les arts i els oficis. D’aquesta manera, Maquiavel pretenia un estat nacional italià fort i cohesionat en el que calia un estat absolut per destruir les estructures feudals, afavorir les classes productives i consolidar una nova societat. En aquest estat nou, la religió se subordinava als interessos de l’estat, alhora que es mostrava favorable a crear un exèrcit propi format per ciutadans, enlloc de mercenaris, com a instrument d’integració política de les classes populars i consolidar el poder polític.

En l’individualisme, Maquiavel es plany de la vulgaritat (“al món no hi ha més que vulgaritat”) i del pessimisme de la humanitat en general (“els homes sempre et sortiran dolents si una necessitat no els fa ser bons”). De la vulgaritat col·lectiva en salva uns pocs escollits, per fortuna o per llurs qualitats personals: els prínceps savis, que pensen en ells i en el seu estat.

La virtut és per a ell circumstancial, quan una virtut pugui perjudicar els objectius cal abandonar-la i actuar altrament. Al príncep li és útil aparentar que es virtuós, però quan calgui ha de canviar de capteniment i estar “disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna i… no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. La fortuna, contraposada a la virtut, és una força externa a l’individu que ho arrossega tot al seu pas. Maquiavel la incorpora a l’ordre natural de les coses, de manera que la fortuna pot ser dominada per la saviesa i controlada per la previsió.

I conclou: “Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat, perquè hi ha una separació tant gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació”. Maquiavel.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

“Maquiavel. El príncep”. Jordi Moners. Edicions 62. Barcelona, 1996.

 

[1] Jordi Moners. “Maquiavel. El príncep”. Edicions 62

III. El Principat de Catalunya, un sistema polític avançat

 

 

 

 

 

 

 

Si hem de buscar un sistema institucional i constitucional avançat a l’època medieval no cal que anem gaire lluny, el tenim a Catalunya. La característica principal del sistema polític català va ser el pactisme, un veritable equilibri de poder entre el rei i els estaments que va permetre desenvolupar un ordenament constitucional avançat. No podem parlar pròpiament de sistema democràtic en una societat d’antic règim, però en canvi podem afirmar que va ser un sistema institucional molt representatiu i un ordenament legislatiu molt garantista. Un dels sistemes polítics més avançat a l’època.

Comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya

Els comtats catalans es van configurar com a Gòtia o Marca hispànica dintre de l’Imperi Carolingi i era l’emperador el que nomenava els comtes. El primer comte de Barcelona nomenat va ser Berà (801). De tots, el comte més destacat va ser Guifré el Pelòs (870-897), entre d’altres, per dos motius: va ser el fundador de la dinastia del Casal de Barcelona i per que amb la seva nissaga es van unificar bona part dels comtats catalans: Urgell, Cerdanya, Barcelona, Girona, Osona, Empúries i Rosselló. Un altre comte destacat va ser Borrell II que l’any 988 no va renovar el jurament de fidelitat a l’emperador franc, assolint així la independència de fet. Durant l’època feudal, el comte de Barcelona va ser preponderant entre els comtes catalans, motiu pel qual se l’anomenà príncep, seguint la tradició del primus inter pares (primer entre iguals), fet que donarà nom al Principat de Catalunya. És per aquest motiu que els catalans no tenen reis, sinó prínceps amb el títol de comte de Barcelona. Tot i així, a partir del casament l’any 1137 del comte Ramon Berenguer IV amb Peronella d’Aragó, els comtes de Barcelona, prínceps de Catalunya, esdevindran també reis d’Aragó, obtenint així el títol de rei.

Els Usatges, les lleis d’un estat feudal

El dret català té els seus orígens en els Usatges, una recopilació del dret consuetdoninari (els costums), que eren herència del dret romà i una evolució de la Lex Visigothorum de l’any 654 (Liber Iudiciorum). La primera referència dels Usatges és al 1064, en temps del comte Ramon Berenguer I, com a concreció jurídica de l’Estat feudal, i que es complementarà el 1196 amb el Liber Feudorum Maior, en temps d’Alfons I el Cast, en que el comte de Barcelona recupera l’autoritat mitjançant un recull de convenis i juraments de drets feudals. Els Usatges de Barcelona, el Liber Feudorum Maior i la Gesta Comitum Barchinonensium són considerats els tres monuments de la identitat política de Catalunya[1].

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, les primeres lleis pacifistes

Les Assemblees de Pau i Treva de Déu, creades per limitar la violència feudal, són considerades com el primer ordenament legislatiu pacifista europeu. La primera assemblea va tenir lloc als prats de Toluges (Rosselló) el 1027 presidida per l’abat Oliba, en la que, sota pena d’excomunió, es va prohibir la violència feudal a la sagrera (un espai de 30 passes al voltant d’una església) i exercir la violència durant els cap de setmana (entre l’hora nona del dissabte i l’hora prima del dilluns) per poder assistir a missa. A la següent assemblea, el Concili de Vic de 1033, es va ampliar la treva de dijous fins a dilluns i es va estendre la protecció als mercaders que anessin a mercat. Tot seguit, els comtes de Barcelona Ramon Berenguer I i Almodis van convocar concilis de pau (Barcelona 1064 i Girona 1068) i van incorporar les disposicions de Pau i Treva als Usatges de Barcelona, limitant així el poder feudal. Més endavant, en l’assemblea de Fondarella de 1173, el comte-rei Alfons I el Cast va obligar als nobles feudals a ratificar la Pau i Treva, va crear les vegueries per administrar justícia i va conferir potestats jurisdiccionals als bisbes, tot plegat per establir la pau i fer justícica: “Tant les coses divines com les humanes en el seu judici sols pertanyen al príncep, la qual cosa és bona i recta”.

Les Corts Catalanes, el pacte entre el rei i els estaments

Les Corts Catalanes eren un òrgan legislatiu que estaven configurades per tres braços (noblesa, Església i burgesia) i es basaven en el sistema del pacte, un equilibri de poder entre el comte-rei i els tres estaments. Les Corts eren l’evolució de l’antiga cúria comtal de Barcelona, assemblea de grans nobles feudals i eclesiàstics, i de les assamblees de Pau i Treva de Déu, en les que a partir de 1192 hi participaven també representants de les ciutats. Així, les Corts catalanes, conjuntament amb les Corts de Lleó  de 1188 d’Alfons IX, són considerades de les primeres Corts d’Europa pel fet que, a part de nobles i eclesiàstics, també hi va participar l’estament popular. El 1214, el cardenal Pere de Benevent va convocar una assemblea en forma de Corts a Lleida, al castell de la Suda, en el que l’infant Jaume I, de 6 anys, va fer el seu jurament per ser reconegut com a comte-rei. Durant el regnat de Jaume I (1218-1276) es convocaren Corts però sense caràcter legislatiu. Va ser durant el regnat de Pere II el Gran (1276-1285) que les Corts Catalanes prengueren la forma institucional, uns anys abans que ho fes el Parlament d’Anglaterra (1295). Així, es convocaren les Corts de Barcelona de 1283 en el que s’acordà de celebrar Cort General annualment: “… si nós i els successors nostres volem fer alguna constitució o estatut a Catalunya, els sotmetrem a l’aprovació i consentiment dels Prelats, dels Barons, dels Cavallers i dels Ciutadans…”[2]. Tot i això, el període anual de convocatòria no s’arribà a complir del tot, així que més tard s’aprovà que la reunió de les Corts es realitzés triennalment. Les Corts tenien tres funcions principalment: el memorial de greuges (queixes o peticions al rei), elaborar constitucions o lleis i aprovació d’impostos i subsidis (donatius al rei). Durant els següents segles es van continuar convocant Corts Generals Catalanes amb més o menys dilacions. Les darreres en celebrar-se van ser les Corts de Barcelona de 1705 amb l’arxiduc Carles III d’Àustria.

Les Constitucions de Catalunya, un sistema jurídic garantista

Les Constitucions Catalanes eren les lleis proposades pel comte-rei que havien de ser aprovades per les Corts, basades en el sistema del pacte, un fet sense precedents a Europa. Es diferenciaven del Capítol de Cort i l’Acte de Cort que eren proposats pels braços. Les Constitucions s’anaven actualitzant en cadascuna de les convocatòries de Corts. La primera compilació de les Constitucions va ser prescrita per Ferran d’Antequera, a suggeriment de les Corts de Barcelona de 1413. A les Corts de Barcelona 1493, amb Ferran el Catòlic, es fa una nova recopilació. Posteriorment, es va divulgar en edició del 1495, junt amb els Usatges de Barcelona. Les Constitucions es van anar actualitzant a mesura que es celebraven Corts. A les Corts de Barcelona de 1480 amb Ferran II va ser aprovada la Constitució de l’Observança, que establia el principi de submissió del poder reial a les lleis de Catalunya i definia la Diputació del General i la Reial Audiència com a organismes encarregats de vetllar per l’ordre constitucional. Fent un pas més enllà, un cas inèdit en la història del dret, a les Corts de Barcelona de 1701 amb Felip V es va crear el Tribunal de Contrafaccions, una mena de Tribunal Constitucional de l’època, com a garantia de drets de tots els ciutadans. Al cap de poc, les Constitucions de Catalunya van ser derogades pel mateix Felip V, després de la Guerra de Successió, el 1714.

El Consell de Cent, un govern municipal amb representació de tots els estaments

En el sistema institucional català, els govern municipals van anar prenent cada cop més protagonisme, especialment a les ciutats. En el seu orígen, el govern local l’ostentava la figura del veguer o el batlle com a representant reial en el territori, el qual s’acompanyava d’una assemblea veïnal. Per concessió reial, durant el segle XII van aparèixer les primeres formes de govern municipal en algunes viles i ciutats, el més destacat dels quals fou el Consell de Cent de Barcelona. L’any 1249, el rei Jaume I va dotar d’estructura el govern municipal de Barcelona amb un consell de 4 paers de renovació anual. L’any 1258 els 4 paers van ser substituïts per 8 consellers, també de renovació annual, que tenien la missió de desingar un consell de 200 prohoms. I l’any 1265 el govern municipal va quedar definitivament estructurat: els consellers van passar de 8 a 4 i l’assemblea del consell de 200 a 100 membres. Així, el veguer o batlle va passar a exercir funcions de control i l’autoritat municipal va recaure en la figura del conseller en cap elegit pel consell dels 100. Poc temps més tard, el 1274, es va fixar que fossin 5 consellers que serien elegits cada any el dia de Sant Andreu per una comissió de 12 membres del Consell de Cent. I que al seu torn, aquests 5 consellers elegirien els 100 prohoms del Consell. Més endavant, l’any 1325, davant la dificultat de reunir els 100 membres, es va passar a un consell de 30, el Trentenari. A les Corts de Barcelona de 1455, davant les tensions entre les dues faccions, la Biga i la Busca, el rei Alfons el Magnànim va repartir de manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els dos estaments. Més tard, amb les reformes del rei Ferran II, els jurats del Consell de Cent van passar a ser 128, que el formaven 32 membres per cada estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). A la vegada, el consell reduït, el Trentenari, estava format per 32 membres, vuit de cada estament, en el que el poder executiu es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

La Diputació del General, el govern de Catalunya

Per fer complir les lleis de les Corts i recaptar-ne els impostos, l’any 1359 es va crear la Diputació del General del Principat de Catalunya, com a òrgan permanent de les Corts. En la seva constitució es van designar 12 diputats (4 per cada braç estamental) i la presidia un diputat eclesiàstic, el primer fou Berenguer de Cruïlles, bisbe de Girona. Amb el temps, la Generalitat va anar assumint més responsabilitats polítiques i de defensa del territori. A les Corts de Barcelona de 1413, el rei Ferran I accepta donar més autonomia a la Generalitat en el nomenament dels seus diputats sense intervenció reial i es regula la durada dels mandats, el procés electoral i les substitucions dels diputats. A les Corts de Barcelona de 1455, en uns moments de creixent tensió entre el rei i l’oligarquia catalana, s’introduí el sistema d’insaculació en el que els diputats eren triats a l’atzar d’entre tots els candidats, un sistema que en termes actuals resulta ser molt democràtic. El creixent protagonisme de la institució amb jurisdicció política, judicial i militar, va culminar durant la Guerra civil catalana (14621472) quan la Generalitat s’enfronta militarment contra el rei trastàmara Joan II. En acabar la guerra, la Generalitat es consolida com a institució i com a garant del sistema pactista català a partir dels acords pactats amb el rei a les Corts. La Generalitat seguirà exercint les seves funcions fins a la seva derogació l’any 1714.

La Corona d’Aragó, un referent confederal europeu

La forma d’estat en el que es va configurar Catalunya va ser genuïna, esdevenint, pràcticament, un referent d’una estructura confederal a l’epoca medieval i moderna. Amb el casament de Ramon Berenguer IV i Peronella d’Aragó l’any 1137 es va constituir la Corona d’Aragó, format pel Regne d’Aragó i el Principat de Catalunya, en el que ambdós territoris compartien el mateix comte-rei però en que cadascun mantenia el seu estat, lleis, costums i institucions. S’establia així una estructura confederativa en que cada territori mantenia la seva sobirania i era considerat per igual. Amb les conquestes de Jaume I s’incorporarien els nous territoris del Regne de Mallorca (1229) i el Regne de València (1238) que s’integrarien en aquesta estructura de base confederal. En el cas de Mallorca, a més, com a regne independent i amb un sobirà propi que retia vassallatge de fidelitat al comte-rei d’Aragó, fins a la batalla de Llucmajor (1359) en que el Regne de Mallorca s’integraria en el Principat. En temps de Pere II el Gran, s’incorporaria el Regne de Sicília (1283), també amb el sistema de la infeudació. I més endavant s’incorporarien el Regne de Sardenya (1323) amb Jaume II el Just i el Regne de Nàpols (1442) amb Alfons el Magnànim. Per administrar els seus territoris, els comte-reis nomenaven la figura del lloctinent general o virrei que farien la seva funció en la seva absència. D’aquesta manera es configuraria una estructura confederal en que tots els territoris compartien el mateix sobirà, el comte-rei,  i alhora cadascun dels territoris mantenia la seva forma d’estat, institucions i lleis.

El Consolat de Mar, la compilació del dret marítim

Fruït de l’expansió mediterrània de la Corona d’Aragó es va crear el Consolat de Mar un organisme que reglamentava el comerç marítim i que tenia la funció, a través de la figura del cònsol, de vetllar pels interessos comercials dels catalans als principals ports comercials de la Mediterrània. El rei Pere II el Gran va establir el primer Consolat de Mar a València l’any 1283, després s’estendrien per tota la Corona d’Aragó i els principals ports marítims de la Mediterrània on els catalans hi comerciaven. D’aquí en sorgí el Llibre del Consolat del Mar, un compendi d’usos i costums marítims que va esdevenir, pròpiament, el dret marítim de referència en el comerç internacional.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

[1] Anar↑Cingolani, Stefano Maria«Seguir les vestígies dels antecessors»

[2] (lib. 1.tit.15.const.1.pag.43)

II. La República romana

Roma va deixar una forta empremta en la nostra civilització, també en la noció de la República. Els romans van ser emminentment pràctics i es caracteritzaven per assimilar tot allò que es trobaven, començant per la filosofia grega i el sincretisme religiós. El seu llegat és abundant en tots els camps. En el primer en que van destacar va ser en l’organització militar. En el camp cultural en devem el calendari, la llengua i el conreu de les arts. En l’àmbit social l’estructura familiar i les activitats lúdiques. En l’esfera pública el dret romà, el concepte de ciutadania, una xarxa de ciutats i un sistema administratiu i institucional. En l’econòmic, el comerç mediterrani i l’organització de la terra. I en de les infraestructures una xarxa de vies de comunicació i obres públiques en forma de ponts, aquaductes i arcs de triomf per tot el territori.

Per tot això, la civilització romana ha esdevingut un referent a tenir en compte a l’hora d’estructurar la societat i les seves formes de govern, entre elles la República.

La República romana

La República romana va perdurar del 510 aC fins el 27 aC, moment en que Octavi va ser nomenat August. La República es caracteritzava per l’imperi de la llei, el sistema de govern del Consolat i la representació ciutadana a través del Senat.

La primera etapa (510 aC – 275 ac) de la República romana va començar amb la caiguda de l’últim rei Tarquini el Superb, moment en que es va crear el Senat permenent i es va instaurar la República amb un sistema de govern compartit entre dos cònsols que eren elegits anualment pel Senat en representació de la ciutadania. Els càrrecs de cònsols després es van dividir amb els de pretor (hisenda) i censor (cens). Aquest va ser el temps que la Repúbllica romana dominarà tota la península itàlica.

La segona etapa de la República va ser l’època de les guerres púniques amb Cartago i de l’expansió mediterrània amb les conquestes de Macedònia, Hispània i la Gàl·lia Cisalpina. Va ser el moment en el que s’estableixen les províncies i el sistema de repartiment de les terres conquerides. Però l’expansió també va afectar a l’equilibri social basat en una economia esclavista, en que va tenir lloc la Tercera Guerra Servil (73-74 aC) encapçalada per Espàrtac.

La tercera etapa de la República (147aC – 27aC) va ser l’època de la inestabilitat social entre patricis i plebeus i de les guerres civils que van desembocar en la fi del sistema de la República. Va ser l’època en que s’estableix el triumvirat, en el que Juli Cèsar atravessa el Rubicó en la guerra contra Pompeu (49 aC) i en la que el Senat otorga a Octavi el títol de Imperator Caesar Augustus (27 aC) posant fi a la República.

 Marc Tuli Ciceró

Ciceró (106-43 aC) va ser un excel·lent orador i un dels principals defensors de la República. És el republicà per excel·lència, bon coneixedor de la filosofia grega, mestre de l’oratòria i amb fama de bon advocat. En la seva llarga vida vinculada a la política ostentà diferents càrrecs: senador, pretor (66aC), cònsol (63 aC) i procònsol de la Cilícia (51aC).

Però és a l’esfera jurídica on Ciceró brilla amb major esplendor, basant les normes de comportament pràctic i concret en “el comú consentiment universal de la gent” amb la finalitat de que serveixin de presupòsit per a tota la legislació positiva.

En una Roma amb una corrupció generalitzada, Ciceró destaca pels seus discursos en la seva condició d’advocat. Un dels primers contra Gai Verres, propretor de Sicília, que fou acusat de corrupció, espoliació i suborn, i en el que Ciceró fins i tot s’atreveix a qüestionar la manca d’equanimitat del Senat.

El seu discurs més famós són les Catilinàries, en que Ciceró pronuncia el discurs davant el Senat en presència de Luci Sergi Catilinia, acusat de sublevació en contra de la República, en el que s’han fet cèlebres les seves paraules: Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?

Ciceró també és destacat pels seus tractats, entre ells De re publica (54-51aC) sobre els grans ideals de la política teòrica dels governants de debò que procuren pel bé col·lectiu, el dirigent ideal. En el proposa que proposa com a millor sistema polític el resultat de la fusió de la monarquia, l’oligarquia i la democràcia. I el De legibus libri (52aC) en el que tracta de la realització practica de l’Estat ideal i l’organitzaicó jurídica: el dret com una realització de la natura, les lleis sagrades i l’organització de l’administració pública.

També excel·lí en la filosofia, en el que va ser un dels màxims exponents de l’eclecticisme romà. Els trets més destacats són la fusió de la física aristotèl·lica i l’animisme estoic afirmant que existeix una raó universal que providencialment actua sobre els aconteixements. I en la teoria del coneixement, afí al probabilisme de l’Acadèmia nova, en el que manté que la versemblança és criteri de veritat.

Però els discursos que provocaran la causa de la seva mort seran les Filípiques, en defensa de la integritat de la República després de la mort de Juli Cèsar, que denunciaran la usurpació del poder per part de Marc Antoni. Després de ser declarat proscrit, Ciceró fou degollat i se li tallà la testa i les mans que van ser exposades a la tribuna de Roma.

El gorro frigi

A part de la República romana, de Roma també n’ha quedat un dels seus simbolismes republicans: el gorro frigi. Aquest barret, semblant a la barretina, originari de l’Àsia menor, està identificat amb el culte de Mitra i va ser el símbol dels lliberts que assoliren la seva llibertat. Així ha acabat esdevenint el símbol de la República.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

L’art de governar. De re publica. Marc Tul·li Ciceró. Pere Villalba Verneda. Prohom edicions. Barcelona, 2006.

Historia de la filosofia a partir de los textos. DDAA. Edelvives. Saragossa, 1993.

I. Grècia, el bressol de la República

Hom ha mostrat sempre una gran fascinació per a l’erudició clàssica i la Grècia antiga, que és el fonament de la virtut republicana i de les formes de govern que han marcat el devenir i la manera d’entendre la República.

Sòcrates

Sòcrates, el filòsof grec que mai va deixar res escrit, que afirmava que no sabia res i que fa ver del diàleg un exemple de recerca de la veritat i de virtut cívica. Acusat de negar els déus i corrompre la joventut, va assumir el suïcidi bevent la sícuta, moment que va pronunciar la seva última frase que passaria a la posteritat donant sentit a la humilitat del seu pensament: “Tritó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute”.

Per a Sòcrates, la filosofia era el mitjà per procurar la virtut cívica, al marge d’interessos personals i de la riquesa material, en el que el primer pas és prendre consciència d’un mateix. La seva gran aportació va ser la maièutica, basada en el diàleg com a mètode de recerca del coneixement, la veritat. És amb la contraposició d’idees, la paraula i la discussió que s’arriba al coneixement i als valors universals. Deixar-se convèncer és saviesa. Per a ell, la saviesa i el bé estan units, donant com a fruit la virtut i la felicitat. Així doncs, saviesa, virtut i felicitat són inseparables.

Plató

Després va venir Plató que, a diferència del seu mestre, va deixar una magna obra escrita. Entre ella, els deu volums del tractat de la República, que plasmava per primer cop les diferents formes de govern, entre elles la democràcia. És també l’autor del Mite de la Caverna, el món sensible i el món de les idees, que ens va ensenyar que hi ha altres formes de vida més enllà del que nosaltres coneixem.

Plató parlava que els conceptes universals tenen una existència real separada del món sensible i que és al món de les idees on resideixen els valors com la bellesa, la bondat, la justícia, la veritat…. que són la causa de totes les coses. Per sobre de totes hi ha la idea del bé, el bé suprem, que s’identifica amb la veritat i la bellesa. Les idees vénen a fonamentar l’objectivitat i la universalitat del coneixement. En altres paraules, ciència i art. Així doncs, el món sensibe és fruït del món de les idees que, mitjançant un principi ordenador, el demiurg, configura totes les realitats que sentim.

Seguint el camí traçat per Sòcrates, Plató també ens va aportar la dialèctica, el mètode racional per excel·lència, que consisteix en un joc de preguntes i respostes, el diàleg, seguit d’un procés d’anàl·lisi i síntesi. Un mètode per a la recerca del coneixement i el bé suprem. El bé suprem dóna com a conseqüència la felicitat, a la que s’hi arriba mitjançant la pràctica de la virtut. Per a ell, la bona vida és una mescla proporcionada de saviesa i plaer. En conclusió, amb la pràctica de la virtut, amb la barreja justa dels coneixements universals i els plaers terrenals, s’arriba a la felicitat i al bé suprem.

I finalment ens fa la seva aportació política de l’Estat ideal. Per Plató, l’Estat és com un gran organisme humà en que cadascuna de les parts té la seva funció. Així, la política correspon als filòsofs, la fortalesa als guerrers i el treball als artesans. En aquest ordenament, la justícia consisteix en que cadascú faci el que li correspon. La justícia és la virtut de la ciutat i la salvaguarda del bé comú, en el que el bé comú està per sobre de qualsevol bé particular. I en el que reconeix que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes.

En les formes de govern, la preferència de Plató és l’aristocràcia, el govern dels millors, o bé la monarquia, el més ben preparat. A partir d’aquí les altres són una degeneració de les primeres: la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i, la pitjor de totes, la tirania. Plató sabia molt bé del que parlava, ja que va viure a la primera democràcia coneguda.

Pèricles

La ciutat grega d’Atenes va ser la primera en instaurar un principi de democràcia al voltant de l’any 500 aC. La democràcia atenenca es va estendre al llarg de més de dos segles, tot i que de forma interrompuda, amb polítics com Soló, Clístenes, Efialtes, Pèricles i Euclides.

De tots ells, el més conegut és Pèricles, un dels més llargs períodes democràtics, que va impulsar l’escola, el teatre, el comerç i la filosofia. El diàleg era el fonament bàsic de la democràcia, simbolitzat en l’àgora grega, en el que es donava gran importància a l’oratòria com a mitjà per convèncer el poble de les seves idees. De fet, Pèricles va instaurar la demogògia (el que guia el poble) a través dels discursos però que amb els pas dels temps aquest mot ha passat a adquirir un significat pejoratiu degut a les males pràctiques.

Pèricles va fer un pas més enllà i també va fomentar l’educació, la cultura i la saviesa a través de la seva deesa, Atenea, a la qual li va construir el Partenó. Aquest és l’origen d’on provenen els ateneus republicans, de les trobades en el temple d’Atenea, en que la filosofia, l’oratòria i el teatre hi eren ben presents.

Aristòtil

Aristòtil és el tercer dels grans filòfofs grecs de referència que va viure en temps de Filip i Alexandre Magne. Ell és el primer que estructura totes les branques del saber i formula la lògica com a instrument per estructurar el saber científic, el famós sil·logisme aristotèlic de tesi, antítesi i síntesi.

Continuador de l’obra de Plató, Aristòtil creu que els valors universals no estan en un món a part del sensible, sinó que és la mateixa essència de l’indiviudu. Per a ell també, el bé suprem de l’home consisteix en la seva felicitat i en la seva activitat intel·lectual que és una vida conforme a la virtut. Alhora, estableix una distinció entre virtuts intel·lectuals i morals, les quals, aquestes últimes, d’adquireixen mitjançant l’exercici dels bons actes. Però com es pot saber quina és una bona virtut moral? És molt senzill, la virtut moral és el terme mig entre dos extrems, un per defecte i un per excès.

La teoria política d’Aristòtil s’engloba en vuit volums de la seva obra Política. Per a ell, tota comunitat es constitueix amb el propòsit del bé comú, en el que l’Estat és la forma superior d’associació. Així doncs, l’Estat procura per la bona vida de la seva ciutadania, una vida conforme a la virtut i en conseqüència a la raó i a la felicitat.

Aristòtil és també conegut per la seva definició de l’home com animal polític i que és un ésser social per naturalesa. És per això mateix que els homes tendeixen a l’associació política per naturalesa, en el que mitjançant l’Estat és capaç de garantir la seva autosuficiència. Aristòtil distingeix les formes de govern en justes, si procuren el bé comú, i en desviades, si només procuren l’interès particular. Per a ell, la forma més adequada és la politeia, en que el govern resta en mans de la classe mitja.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia: Historia de la Filosofía a partir de los textos. DDAA. Edelvives. 1993