A peu de camí ral

Els Països Baixos van ser, durant el segle XVI, un dels principals focus de propagació de l’humanisme i el protestantisme. Això va passar en un moment que es configurava un gran imperi universal amb una dinastia que dominava els territoris d’Àustria, els Països Baixos, Aragó, Castella i les noves terres del Nou Món. En aquest context, l’humanisme i el protestantisme van ser contrarestats amb la Inquisició i la Contrareforma.

Les Disset Províncies dels Països Baixos

Els Països Baixos estaven configurats per un conjunt de comtats a cavall de dos imperis: França i el Sacre Imperi Romànic. Entre els seus territoris, Flandes es va convertir en una de les regions més dinàmiques, especialment a les ciutats comercials d’Anvers, Bruges, Gant i Ieper. A partir de 1384, amb el casament de Margarida III de Flandes i Felip l’Ardit II de Borgonya, Flandes i els altres comtats dels Països Baixos passaran a formar part del Ducat de Borgonya. El 1477, amb la mort de Carles el Temerari, la duquessa Maria de Borgonya va promulgar a Gant el Groot Privilege (el Gran Privilegi), pel qual va concedir govern propi als comtats de Flandes, Hainaut, Holanda i al ducat de Brabant, els primers estats provincials constituents dels Països Baixos. El mateix any, Maria de Borgonya es va casar amb l’arxiduc d’Àustria i futur emperador Maximilià I d’Habsburg. Més endavant, amb el Tractat de Senlis (1493), Maximilià I i Carles VIII de França es van intercanviar els territoris del Franc Comtat i Artois (pels Habsburg) i la Borgonya i la Picardia (per França). Així, la gran part dels Països Baixos passarien a formar part del domini dels Habsburg i el Sacre Imperi Romànic.

El 1497, en un intent d’unir els seus interessos amb la monarquia hispànica, Maximilià I i Maria de Borgonya van casar la seva filla Margarida d’Àustria amb Joan d’Aragó, el fill hereu dels Reis Catòlics, el qual va morir al cap de poc. Paral·lelament, el 1496 van casar el seu fill hereu Felip el Bell amb la tercera filla dels Reis Catòlics, Joana d’Aragó, dita la Boja, els quals es van instal·lar a la cort de Flandes i van tenir descendència, entre els quals el seu fill primogènit, Carles d’Habsburg. El 1498, amb la mort sobtada de la segona filla dels Reis Catòlics, Isabel d’Aragó, i el seu fill primogènit, Miquel de Pau, Joana d’Aragó va esdevenir hereva d’Aragó i Castella, motiu pel qual el 1503 va tornar a la península on la van retenir. El 1507, amb la mort de Felip el Bell, Maximilià I va nomenar a Margarida d’Àustria regent/governadora de les Disset Províncies dels Països Baixos i tutora de Carles d’Habsburg, el qual esdevindrà sobirà d’Aragó i Castella (1516), Àustria i Països Baixos (1519) i emperador del Sacre Imperi Romànic (1520).

El 1549, Carles I va establir les Disset Províncies del Països Baixos com una entitat territorial pròpia i indivisible. El 1568, ja amb Felip II com a nou rei, va començar la Guerra dels 80 anys, en que les Disset Províncies van declarar la guerra al monarca per aconseguir la independència política i la llibertat religiosa. El cisma religiós entre les disset províncies va portar a la Unió d’Arràs (1579), on les províncies catòliques del sud reconeixien la sobirania del monarca, i la Unió d’Utrecht (1580), on les províncies calvinistes del nord constituïren la República de les Set Províncies Unides.

Renaixement, humanisme i reforma

El Renaixement es va estendre per Europa. A Flandes hi va tenir una presència notable, fruït del dinamisme comercial de les seves ciutats i coincidint amb l’establiment de la cort dels Habsburg. En particular, va destacar la pintura flamenca de l’Escola d’Anvers, cèlebre pel seu naturalisme, i pintors extraordinaris com Joachim Patinir, Quentin Matsys, Anthonis Mor, Pieter Brueghel i Hieronymus Bosch.

Però la principal aportació de Flandes en el Renaixement va ser, per sobre de tot, la del pensament humanista. L’humanisme va ser un moviment de revolució cultural i del pensament que, a partir de la recuperació i l’estudi dels clàssics grecollatins, va introduir una nova visió de la societat situant l’home com a centre de totes les coses i màxima realització de la natura, superant així la visió teocèntrica que havia imperat durant tota l’edat medieval. L’humanisme era cristià, però es fonamentava en l’observació i el sentit crític com a base de coneixement, fet que permetia una relació més personal i directa amb la religió. I aquest va ser, precisament, el principal objectiu humanista: la proliferació del coneixement a través dels llibres, les biblioteques i els estudis generals.

Per a que tot això passés calia una innovació tecnològica: la impremta. Tot i que ja s’havia inventat a l’orient amb anterioritat, la impremta es va introduir a Europa per l’inventor alemany Johannes Gutenberg a Magúncia cap el 1450. Aquest sistema d’impressió es va propagar ràpidament arreu d’Europa i es considera un factor clau en l’evolució de la cultura universal.

Però encara hi havia un tercer factor que havia de revolucionar el pensament i la societat: la reforma protestant. Martí Luter (Eisleben, 1483 – 1546) va ser un frare catòlic de l’Orde de Sant Agustí i teòleg que el 1517 va penjar les famoses 95 tesis a la porta de l’església de Wittenberg criticant les indulgències de l’Església per a la salvació de l’ànima i que van significar l’inici de la reforma cristiana cercant les arrels en l’Evangeli. Aviat el moviment de la reforma protestant es dividí en diferents branques doctrinals, com el calvinisme de Jean Cauvin, el presbiteranisme de John Knox, l’anabaptisme i l’anglicanisme quan el papa Climent VII es va negar a anul·lar el matrimoni d’Enric VIII amb Caterina d’Aragó.

La reforma protestant es va estendre ràpidament per Europa posant en entredit el poder de l’Església catòlica. Als Països Baixos, el calvinisme es va fer fort a les províncies del nord mentre que el catolicisme es va mantenir dominant a les províncies del sud.

Inquisició, censura i contrareforma

Però, com tot en la vida, tota acció té la seva reacció. Així, la revolució del pensament humanista va tenir com a contraposició el Tribunal de la Inquisició, la reforma protestant va ser combatuda per la Contrareforma i la invenció de la impremta va ser contrarestada per una arma molt més subtil: la censura.

En els seus orígens, la Inquisició va ser una institució judicial a mercè de l’Església catòlica encomanada de perseguir els delictes de fe. L’any 1184 el papa Luci III va establir una primera inquisició per perseguir el catarisme que s’havia estès per Occitània. El 1252, amb la butlla Ad extirpanda, el papa Innocenci IV va autoritzar la tortura com a pràctica per a que el processat confessés. I el 1478, amb la butlla Exigit sincerae devotionis affectus, el papa Sixte IV va concedir als Reis Catòlics l’establiment de la Inquisició a les corones d’Aragó i Castella, que va ser impulsada pel primer inquisidor general Tomás de Torquemada. La Inquisició, que havia nascut per perseguir les altres confessions religioses que actuaven fora de la fe catòlica (càtars, jueus, moriscos i pagans), es va acabar convertint en un instrument de control polític i social de l’Estat que es va dedicar a perseguir a tots els qui actuaven i pensaven diferent, entre ells els humanistes.

La censura va ser va ser un d’aquests instruments, a través del control de les impremtes, que condicionaven la publicació de les obres escrites pels autors, tant pel seu contingut com per la llengua amb la que eren escrites. El primer cas conegut és el de la persecució de la Bíblia Valenciana (1478) de la qual s’ordenà cremar-ne tots els exemplars. El 1502 els Reis Catòlics van promulgar una pragmàtica en la que s’obligava a qualsevol editor i impressor a sol·licitar una llicència prèvia abans de publicar qualsevol llibre, és a dir, una censura prèvia a l’edició. En aquest context inquisitorial, alguns autors foren perseguits, altres s’hagueren d’exiliar i els que hi restaren s’hagueren d’amotllar a les exigències de la Inquisició. De fet, la censura va acabar esdevenint una autèntica política d’estat. Entre d’altres lleis, el 1558 Felip II emetè una pragmàtica en la que prohibia a qualsevol llibreter i mercader de llibres, sota pena de mort i pèrdua de tots els béns, tenir llibres prohibits per la Inquisició. I el 1559 la censura arribà al seu zènit amb la primera publicació del Index Librorum Prohibitorum, una llista de llibres prohibits pel seu contingut considerat herètic o immoral. En aquestes circumstàncies, avui trobem una gran multitud d’obres anònimes, traduïdes o manipulades i en el que de la majoria d’autors se’n desconeix la seva biografia, tal i com s’ha encarregat de treure a la llum l’Institut Nova Història.

A la persecució d’humanistes, heretgies i altres confessions religioses, s’hi va sumar la reforma protestant, que l’Església catòlica va contrarestar amb la Contrareforma. El Concili de Trento (1545-1563) va ser el concili ecumènic que va celebrar l’Església catòlica per afrontar la reforma. El Concili es va dilatar en el temps i va incumbir a tres papes: Pau III, Juli III i Pius IV. Lluny de reformar-se, el Concili va significar el reafirmament de la doctrina catòlica en qüestions com la imposició de la Bíblia llatina, la interpretació clerical de les Escriptures i la reafirmació dels sagraments, de les obres de fe, del culte a les imatges, la transubstanciació del cos i la sang de Crist… Així doncs, la conseqüència de la Contrareforma va ser l’accentuació de la intolerància en vers la reforma protestant i el tret de sortida de les guerres de religió, en la que Felip II va ser el més fervent partidari de la fe catòlica, com va quedar pal·lès en la Guerra dels 80 anys als Països Baixos.

Erasme de Rotterdam

Desiderius Erasmus Roterodamus (?? – Basilea, 1536), més conegut com a Erasme de Rotterdam, és considerat com el príncep fundador de l’humanisme i autor d’importants obres en llatí. Com amb la majoria dels grans personatges de l’època, no se sap gairebé res del cert de la seva biografia, tot i que sabem que l’erasmisme va tenir una notable influència a la península Ibèrica malgrat que segons el relat oficial mai va trepitjar-la. Com assenyalen alguns autors, Erasme és un personatge misteriós que sembla haver-se inventat a si mateix. La gran contribució d’Erasme va ser la difusió del coneixement clàssic, l’advocació a la llibertat de pensament i la crítica a la rigidesa de l’Església catòlica.

Erasme es va establir als Països Baixos i se’l relaciona amb la ciutat de Rotterdam, tot i que no s’ha pogut documentar res sobre la seva estada. Més tard va viatjar a Anglaterra (1499 – 1500) on va conèixer el rei Enric VIII i on faria amistats que li durarien tota la vida: Thomas More, John Colet i Thomas Linacre. Després va viatjar a Itàlia (1506 –1509) on sembla que va dedicar la major part del temps treballant en una impremta. Finalment es va traslladar a Basilea (Suïssa). Al llarg de la seva vida va mantenir una intensa correspondència epistolar amb molts dels personatges il·lustres de l’època.

El 1500 va editar a París la primera versió de Collectanea Adagiorum, que seguiria completant al llarg de la seva vida, on va recollir més de 4.000 refranys grecollatins que acompanyava de reflexions de caràcter polític i moral. El 1503 Erasme publica el primer dels seus llibres més importants, l’Enchiridion Militiis Christiania (Manual del soldat cristià), on explica quins són els principals aspectes de la vida cristiana en que la clau de volta és la sinceritat. Per a ell, el mal s’oculta en el formalisme de les institucions que es neguen a canviar, però mai en el cristianisme. El 1516 va publicar a Basilea la seva versió de la Bíblia en llatí, l’obra amb la que en Martí Luter es va basar per al seu estudi científic, que seria traduïda a totes les llengües europees. Immediatament després, Erasme escriu la sorprenent obra en llatí Paràfrasi del Nou Testament que, amb llenguatge senzill i popular, dóna a conèixer els continguts dels Evangelis. Erasme i Martí Luter van tenir una bona relació d’amistat, de la qual se’n conserven un llarg intercanvi de cartes. Però malgrat que Erasme va ser el precursor de la reforma cristiana, va defugir prendre partit ni pel protestantisme ni pel catolicisme.

A part de la seva versió de la Bíblia, la seva obra principal va ser Morias Enkomion (Elogi de la follia), escrita en una estada amb el seu amic Thomas More i publicada el 1509. L’obra tracta sobre la Follia, una deesa filla del deu Plutó, que va acompanyada dels vicis que cerquen la complaença, el carpe diem. Elogia a la infància com a edat despreocupada i plena de plaers que amb el temps s’espatlla i envelleix, en el que la dona té la funció de donar plaers i apartar l’home del camí de la intel·ligència. La Follia es declara responsable de causar la guerra, que regeix el destí dels humans, en la que els filòsofs es presenten com antídot, usant la raó. El món es presenta ple de desgràcies i totes la professions són ridícules. Per contra els ximples i els animals són feliços, en que la follia és el màxim de la felicitat. Es burla del patriotisme i critica la superstició de l’Església, que s’aprofita del poble, i dels excessos comesos pels cristians. Davant d’aquest panorama insta a beure i a viure. Tot plegat, una obra satírica i sarcàstica en la que resulta difícil destriar la realitat de l’aparença. En un intent d’interpretació, alguns autors[1] assenyalen la possibilitat d’equiparar la Follia amb Joana d’Aragó.

Finalment, totes les obres d’Erasme van ser censurades i incloses en l’índex d’obres prohibides pel Concili de Trento.

Els humanistes

Amb el suport de Carles I, l’erasmisme tingué un gran seguiment a tota Europa, en especial a Flandes, Anglaterra i a les corones d’Aragó i Castella, fins que va tenir efecte la Contrareforma. Els més destacats erasmistes són Thomas More, Guillaume Budé i Joan Lluís Vives. Però al costat d’ells apareixen una gran quantitats d’autors humanistes a la península Ibèrica que publicaven obres, freqüentaven els estudis generals i es movien prop de la Cort, dels quals, sovint, es desconeixen les seves biografies o bé ens han arribat fragmentades o adulterades: Joan Boscà, Galceran de Cardona (Garcilaso de la Vega), Diego Hurtado de Mendoza, Juan de Valdés, Pedro Mexía, Joan de Vergara, Francesc Joan Mas, Frederic Furió[2], Joan de Cardona[3], Francesc d’Aldana, Honorat Joan, Diego Gracián de Alderete, Ginés de Sepúlveda, Joan Cristòfol Estella i Galí, Hernando de Acuña, Antic Roca, Juan López de Hoyos o el mateix Miquel Servent.

Thomas More

Thomas More (Londres, 1478 – 1535) fou un humanista, teòleg, escriptor i amic íntim d’Erasme. Com a home d’estat, va ser jurista, diplomàtic i canceller d’Enric VIII, i com a home de negocis va tenir molta relació amb Flandes. Entre les seves obres, va escriure Life of Pico della Mirandola i Historica Ricardi Tertii, llibre que inspirarà a William Shakespeare. També va escriure diversos tractats com Responsio ad Lutherum (Resposta a Luter), A Dialogue Concerning Heresies (Diàleg sobre heretgies), The Confutation of Tyndale’s Answer (Refutació a la resposta de Tyndale) o The Answer to a Poison Book (Resposta a un llibre emmetzinat). Finalment, per la seva oposició al divorci d’Enric VIII i Caterina d’Aragó i a la separació de l’Església anglicana, va ser empresonat a la Torre de Londres i decapitat. Tot just abans de morir, dalt del cadafal, va pronunciar les seves cèlebres paraules: “Fixeu-vos que la barba ha crescut a la presó, és a dir, ella no ha estat desobedient al rei, per tant no cal tallar-la. Permeti’m que l’aparti”. Finalment, ja conclosa la seva ironia, es va dirigir als presents: “I die being the King’s good servant, but God’s first” (Moro sent un bon servent del Rei, però Déu és primer).

Libellus uere aureus, nec minus salutaris quam festiuus, de optimo rei publicae statu deque noua insula Utopia, clarissimi disertissimique uiri Thomae Mori (Libel realment esplèndit, no menys profitós que enginyós, sobre el millor estat de la república i la nova illa Utopia, de l’il·lustríssim i molt eloqüent baró Thomas More[4]), més coneguda com a Utopia, és l’obra més famosa de Thomas More. El mateix títol és prou revelador: el millor estat de la república i la nova illa Utopia. L’obra és una narració de filosofia política que relata l’organització dels habitants de l’illa Utopia com una societat ideal. Ha passat a la història com un relat d’una societat fictícia, un ideal inalcançable, però hi ha molts motius per pensar que es tractava d’una illa real, descoberta en les primeres exploracions d’Amèrica (hi ha autors que la situen a l’illa de Trinitat[5]). Utopia és una illa on no existeix la propietat privada i on tots els seus habitants treballen pel bé comú i són considerats per igual, un ideal de justícia que amara tota la societat. Un indret on cada ciutadà busca la felicitat individual i de la seva família comportant-se seguint la virtut. Un indret on tots els càrrecs són electes i totes les ciutats de l’illa són administrades d’igual manera.

Joan Lluís Vives

Joan Lluís Vives (València, 1493 – Bruges, 1540), fou un dels deixebles d’Erasme i un dels màxims representants de l’humanisme cristià, en el que destaca en diversos àmbits com la literatura, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la teologia, el dret i la psicologia. Com a teòric de l’educació es va oposar a l’escolàstica i fou un dels defensors més influents de l’aprenentatge humanístic. Fill d’una família de jueus conversos, els Abenfaçam i els Xaprud, hagué de fugir perseguit per la Inquisició. Després de la formació bàsica a l’Estudi General de València, el 1509 se’n va a París a seguir la seva formació. El 1514 es trasllada a Bruges, on forma part de la comunitat catalano-aragonesa, es casa amb Margarida Valldaura (filla de Bernat Valldaura i Clara Servent) i coneixerà a Erasme i Thomas More. El 1521 exerceix de professor a la Universitat de Lovaina on ensenya la Historia Natural de Plini i les Geòrgiques de Virgili. El 1523 es trasllada a Anglaterra on fa de professor a la Universitat d’Oxford i on Caterina d’Aragó el nomena preceptor de la princesa Maria. El 1524 té coneixement de la crema de tres familiars seus a València per la Inquisició. En aquests anys alternarà les seves estades entre Anglaterra i Països Baixos fins que el 1528 s’estableix als Països Baixos definitivament, on s’encarregarà de la formació de Mencía de Mendoza, moment en que escriu els comentaris de les Bucòliques de Virgili i De libris Aristolelicis censura.

Entre moltes altres obres escriu De Institutione Faminae Christianae (dedicada a la princesa Maria d’Anglaterra), De subvnetione pauperum (tractat sobre la injustícia social i manual del benestar i l’educació dels pobres i marginats), De tumultibus Europae (adreçat al papa Adrià VI), De rege Galliae capto i De regni administratione, bello et pace (ambues adreçades a Enric VIII d’Anglaterra on demana la conciliació entre els pobles d’Europa), De Europae dissidiis et bello Turcico (on tracta de l’expansió otomana sobre Europa) i De anima et vida (de plantejaments psicològics i antropològics). També, per sobreviure, dedica diverses obres a magnats: De concordia et discordi in humano genere (a Carles I), De pacificatione (a l’inquisidor Alfonso Manrique), un devocionari (a Margarida d’Àustria), De disciplinis (a Joan III de Portugal), entre d’altres.

Entre alguns aspectes a destacar, Vives planteja l’Europa de les nacionalitats amb una identificació amb la cristiandat, es mostra esperançat per l’evolució de l’home cultivat guiat per la llum de Déu mitjançant la unió de la raó i la pietat, és un apassionat de la pau basat en la mateixa natura de l’home contraposant l’educació a la guerra i, en el vessant social, és partidari de rehabilitar els pobre mitjançant el treball i crear sistemes públics d’assistència domiciliària i de recollir els marginats en establiments apropiats.

La Biblioteca de Ferran Colom

Ferran Colom (?? – 1539), és conegut per ser el segon fill de Cristòfol Colom i la seva segona muller, Felipa de Coïmbra i Urgell, i per prendre part en els plets colombins en la disputa amb els monarques sobre l’herència americana. Però més enllà d’això, Ferran Colom va ser un dels grans humanistes de l’època que va fundar la Biblioteca Colombina o Ferrandina, la biblioteca privada més gran dels seu temps.

Com en el cas d’en Cristòfol Colom i els altres personatges de l’època, no se sap del cert la continuïtat de la seva biografia. Se sap que va viure a la Cort essent nomenat preceptor del príncep Joan d’Aragó, el fill primogènit dels Reis Catòlics que es va casar amb Margarida d’Àustria i que va morir prematurament (1497). Va acompanyar a Cristòfol Colom en el quart viatge al Nou Món (1502) i al seu germà Jaume Colom en el cinquè. Va escriure algunes obres que resten desaparegudes. El 1512 viatjà a Roma en missió diplomàtica. El 1519 va acompanyar el rei Carles I a Molins de Rei on el pare Bartomeu Casaus va pronunciar el seu famós discurs universal denunciant les injustícies contra els indis. Tot seguit va viatjar a Alemanya i als Països Baixos on conegué a Erasme.

Malgrat la seva enorme importància, es desconeix on estava situada la Biblioteca Colombina, tot i que va ser freqüentada per grans erudits, com el mateix Erasme. Ferran dedicà bona part dels seus ingressos a l’adquisició de llibres i a la col·lecció d’estampes, el qual arribà a la xifra de 15.344 volums, una xifra astronòmica per l’època. Com que era molt meticulós va elaborar un Registrum amb una fitxa per a cada llibre. En el seu testament, Ferran va demanar de manera explícita que la Biblioteca es mantingués després de la seva mort i que s’adquirissin nous volums. Tanmateix la Biblioteca Colombina va passar per les urpes de la Inquisició i traslladada a la catedral de Sevilla, on se’n conserven 1.194 volums. Entre les obres més destacades hi consten: el Llibre de les profecies de Cristòfol Colom, el Imago Mundi de Pierre d’Ailly, Els viatges de Marco Polo, Llibre de les Dones de Francesc Eiximenis, el Gènesi, el Consolat de Mar, la Bíblia rimada en català, entre molts d’altres.

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

Bibliografia:

Erasme i la construcció catalana d’Espanya. Pep Mayolas. Llíbres de l’Índex. Barcleona, 2014.

Brevíssima relació de la destrucció de la història. Jordi Bilbeny. Llibres del Set-ciències. Arenys de Mar, 1998.

Maquiavel. El príncep. Jordi Muners. Edicions 62. Barcleona, 1996.

Notes:

[1] Paolo Pellegrino, Institut Nova Història.

[2] Frederic Furió (1527-1592), erasmista que va estudiar a València, París i Lovaina, un dels primers defensors de la tolerància religiosa a Europa. El Concili de Trento li condemnar la tesi de traduir la Bíblia a les diverses llengües. Perseguit per la Inquisició, va ser protegit de Carles I i secretari de Felip II. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[3] Joan de Cardona (1511-1589), humanista valencià i bisbe de Vic a qui el duc de Sessa encarregà la traducció de les obres de Maquiavel. (Jordi Muner a “El príncep de Maquiavel”, Edicions 62, Barcelona 1996).

[4] Traducció de Glòria Pedret Roca, professora de llatí i literatura hispànica.

[5] Ximo Gadea. La veritat al llibre Utopia de Thomas More i la nostra història