A peu de camí ral

Hom ha mostrat sempre una gran fascinació per a l’erudició clàssica i la Grècia antiga, que és el fonament de la virtut republicana i de les formes de govern que han marcat el devenir i la manera d’entendre la República.

Sòcrates

Sòcrates, el filòsof grec que mai va deixar res escrit, que afirmava que no sabia res i que fa ver del diàleg un exemple de recerca de la veritat i de virtut cívica. Acusat de negar els déus i corrompre la joventut, va assumir el suïcidi bevent la sícuta, moment que va pronunciar la seva última frase que passaria a la posteritat donant sentit a la humilitat del seu pensament: “Tritó, devem un gall a Asclepi, no t’oblidis de pagar el deute”.

Per a Sòcrates, la filosofia era el mitjà per procurar la virtut cívica, al marge d’interessos personals i de la riquesa material, en el que el primer pas és prendre consciència d’un mateix. La seva gran aportació va ser la maièutica, basada en el diàleg com a mètode de recerca del coneixement, la veritat. És amb la contraposició d’idees, la paraula i la discussió que s’arriba al coneixement i als valors universals. Deixar-se convèncer és saviesa. Per a ell, la saviesa i el bé estan units, donant com a fruit la virtut i la felicitat. Així doncs, saviesa, virtut i felicitat són inseparables.

Plató

Després va venir Plató que, a diferència del seu mestre, va deixar una magna obra escrita. Entre ella, els deu volums del tractat de la República, que plasmava per primer cop les diferents formes de govern, entre elles la democràcia. És també l’autor del Mite de la Caverna, el món sensible i el món de les idees, que ens va ensenyar que hi ha altres formes de vida més enllà del que nosaltres coneixem.

Plató parlava que els conceptes universals tenen una existència real separada del món sensible i que és al món de les idees on resideixen els valors com la bellesa, la bondat, la justícia, la veritat…. que són la causa de totes les coses. Per sobre de totes hi ha la idea del bé, el bé suprem, que s’identifica amb la veritat i la bellesa. Les idees vénen a fonamentar l’objectivitat i la universalitat del coneixement. En altres paraules, ciència i art. Així doncs, el món sensibe és fruït del món de les idees que, mitjançant un principi ordenador, el demiurg, configura totes les realitats que sentim.

Seguint el camí traçat per Sòcrates, Plató també ens va aportar la dialèctica, el mètode racional per excel·lència, que consisteix en un joc de preguntes i respostes, el diàleg, seguit d’un procés d’anàl·lisi i síntesi. Un mètode per a la recerca del coneixement i el bé suprem. El bé suprem dóna com a conseqüència la felicitat, a la que s’hi arriba mitjançant la pràctica de la virtut. Per a ell, la bona vida és una mescla proporcionada de saviesa i plaer. En conclusió, amb la pràctica de la virtut, amb la barreja justa dels coneixements universals i els plaers terrenals, s’arriba a la felicitat i al bé suprem.

I finalment ens fa la seva aportació política de l’Estat ideal. Per Plató, l’Estat és com un gran organisme humà en que cadascuna de les parts té la seva funció. Així, la política correspon als filòsofs, la fortalesa als guerrers i el treball als artesans. En aquest ordenament, la justícia consisteix en que cadascú faci el que li correspon. La justícia és la virtut de la ciutat i la salvaguarda del bé comú, en el que el bé comú està per sobre de qualsevol bé particular. I en el que reconeix que les dones tenen les mateixes capacitats que els homes.

En les formes de govern, la preferència de Plató és l’aristocràcia, el govern dels millors, o bé la monarquia, el més ben preparat. A partir d’aquí les altres són una degeneració de les primeres: la timocràcia, l’oligarquia, la democràcia i, la pitjor de totes, la tirania. Plató sabia molt bé del que parlava, ja que va viure a la primera democràcia coneguda.

Pèricles

La ciutat grega d’Atenes va ser la primera en instaurar un principi de democràcia al voltant de l’any 500 aC. La democràcia atenenca es va estendre al llarg de més de dos segles, tot i que de forma interrompuda, amb polítics com Soló, Clístenes, Efialtes, Pèricles i Euclides.

De tots ells, el més conegut és Pèricles, un dels més llargs períodes democràtics, que va impulsar l’escola, el teatre, el comerç i la filosofia. El diàleg era el fonament bàsic de la democràcia, simbolitzat en l’àgora grega, en el que es donava gran importància a l’oratòria com a mitjà per convèncer el poble de les seves idees. De fet, Pèricles va instaurar la demogògia (el que guia el poble) a través dels discursos però que amb els pas dels temps aquest mot ha passat a adquirir un significat pejoratiu degut a les males pràctiques.

Pèricles va fer un pas més enllà i també va fomentar l’educació, la cultura i la saviesa a través de la seva deesa, Atenea, a la qual li va construir el Partenó. Aquest és l’origen d’on provenen els ateneus republicans, de les trobades en el temple d’Atenea, en que la filosofia, l’oratòria i el teatre hi eren ben presents.

Aristòtil

Aristòtil és el tercer dels grans filòfofs grecs de referència que va viure en temps de Filip i Alexandre Magne. Ell és el primer que estructura totes les branques del saber i formula la lògica com a instrument per estructurar el saber científic, el famós sil·logisme aristotèlic de tesi, antítesi i síntesi.

Continuador de l’obra de Plató, Aristòtil creu que els valors universals no estan en un món a part del sensible, sinó que és la mateixa essència de l’indiviudu. Per a ell també, el bé suprem de l’home consisteix en la seva felicitat i en la seva activitat intel·lectual que és una vida conforme a la virtut. Alhora, estableix una distinció entre virtuts intel·lectuals i morals, les quals, aquestes últimes, d’adquireixen mitjançant l’exercici dels bons actes. Però com es pot saber quina és una bona virtut moral? És molt senzill, la virtut moral és el terme mig entre dos extrems, un per defecte i un per excès.

La teoria política d’Aristòtil s’engloba en vuit volums de la seva obra Política. Per a ell, tota comunitat es constitueix amb el propòsit del bé comú, en el que l’Estat és la forma superior d’associació. Així doncs, l’Estat procura per la bona vida de la seva ciutadania, una vida conforme a la virtut i en conseqüència a la raó i a la felicitat.

Aristòtil és també conegut per la seva definició de l’home com animal polític i que és un ésser social per naturalesa. És per això mateix que els homes tendeixen a l’associació política per naturalesa, en el que mitjançant l’Estat és capaç de garantir la seva autosuficiència. Aristòtil distingeix les formes de govern en justes, si procuren el bé comú, i en desviades, si només procuren l’interès particular. Per a ell, la forma més adequada és la politeia, en que el govern resta en mans de la classe mitja.

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

Bibliografia: Historia de la Filosofía a partir de los textos. DDAA. Edelvives. 1993