A peu de camí ral

La República de Florència va ser un sistema de govern controvertit fruït dels conflictes de l’època, però alhora va ser una societat dinàmica que va permetre l’eclosió del Renaixement, una autèntica revolució artística i cultural que va assentar les bases de l’humanisme superant la visió teocèntrica. Eren temps de canvis, les estructures feudals s’anaven desconfigurant i naixia el nou estat modern de caràcter absolut.

La República de Florència

La República de Florència (1197-1532) va ser un dels estats italians que es van configurar en forma de República en els dominis de la ciutat de Florència (Toscana). Formalment, la República era vassall del Sacre Imperi Romano Germànic, però aquest vassallatge no va implicar el desmantellament de les institucions republicanes. Un dels fets cabdals de la República de Florència va ser l’ascens al poder d’una família de banquers, els Mèdici, fet que comportarà, d’una banda, l’afebliment del sistema de govern de la República i, de l’altra, el floriment de la cultura i de les arts i l’enbelliment de la ciutat, fruït del seu mecenatge i de la voluntat d’ostentació personal.

El sistema de govern de la República es basava en la Signoria, amb l’alterança de poder entre famílies enfrontades i circumscrit en el conflicte entre güelfs (Papat) i gibel·lins (Imperi). A la Signoria s’escollien 9 membres (priori) que eren elegits entre els gremis i les cofraries de la ciutat. El novè dels priori era nomenat gonfaloniere, l’abanderat, equivalent a la figura d’un conseller en cap.

El primer període de la República s’inicià amb la fi de la Marca Toscana i la creació de la Comuna de Florència (1197) com a ciutat-estat. El 1434, després d’enfrontar-se al règim oligàrquic de la família rival dels Albizzi, Cosme el Vell, de la família dels Mèdici, va ser nomenat gonfaloniere, moment en que, a la pràctica, la República es va convertir en una senyoria. El 1494, després de la mort de Llorenç el Magnífic, els Mèdici van ser expulsats de la mà del dominic Girolamo Savonarola que, amb el suport del poble, instaurà una república teocràtica. Al cap de quatre anys, havent perdut el favor popular, Savonarola va ser detingut, jutjat i mor a la foguera pel tribunal de la Inquisició. Així, el 1498 s’instaura un autèntic sistema republicà encapçalat per Piero Soderini. Aquest període va durar fins que el 1512, amb el suport de tropes catalano-aragoneses sota el comandament de Ramon Folc de Cardona, retornaren al poder els Mèdici. En un tercer període, després del setge de les tropes imperials, el 1527 es va tornar a instaurar un govern republicà amb l’expulsió d’Alexandre de Mèdici que va durar fins que el 1532 el papa Climent VII va nomenar Alexandre de Mèdici duc de Florència.

El Renaixement

El Renaixement és un moviment artístic i cultural que va significar la introducció del naturalisme més enllà de la visió teològica, el retorn de l’antiguitat clàssica, el conreu de la cultura i de les arts, i va assentar les bases de l’humanisme com a nova forma d’entendre la societat amb una tendència a distanciar la raó de la fè.

Un dels focus d’eclosió del Renaixement va ser a Florència, on hi hagué una llarga llista d’artistes que hi van residir en totes les disciplines de l’art, com l’arquitectura de Brunelleschi, l’escultura de Donatello, la pintura de Botticelli i els tres grans noms artístics del Renaixement: Michelangelo, Lleonard de Vinci i Raffaello.

En síntesi, deixen de pintar-se marededéus per dames, deixen d’escuplir-se sants per davids, deixen de construir-se catedrals per basíliques a la mida de l’home, deixen de crear-se monestirs per Estudis Generals com a font del coneixement i es deixa d’escriure en llatí per fer-ho en llengües vernacles.

L’humanisme de Pico della Mirandola

Giovanni Pico della Mirandola (Ferrara, 1463 – 1494) fou un destacat humanista i pensador italià. Amb una formació humanística excepcional, estudià diverses llengües (llatí, grec, àrab, hebreu i caldeu) per tal d’entendre l’Alcorà, la càbala, els oracles caldeus i els textos grecollatincs. El 1486 publicà a Roma les Conclusiones philisophicae, cabalisticae et theologicae, conegudes com les 900 tesis, un recull de proposicions de totes les tradicions culturals. En la seva introducció, titulada Discurs sobre la dignitat humana, estableix els tres ideals del Renaixement: el dret a la discrepancia, el respcte per la diversitat cultural i religiosa i el dret al creixement i enriquiment personal.

Aligierhi, Petrarca i Bocaccio

Però, sobretot, la revolució del pensament en el renaixement florentí es basa en tres noms propis: Dante Alighieri, Francesco Petrarca i Giovanni Bocaccio. Tots tres, considerats els fundadors de la literatura italiana, tenen un trets comuns que marcaran els fonaments del renaixement: l’interès pels clàssics, escriuen en la llengua vernacle i plasmen una nova moral més enllà del teologisme. En certa manera, es fan hereus de la tradició trobadoresca de l’amor cortès i de certes reminiscències de la moral càtara de l’amor pur.

Dante Alighieri (Florencia, 1265 – 1321), escriptor i humanista, és l’autor de la Divina comèdia, considerada l’obra culminant de la literatura medieval europea. S’hi descriu el fatasiós viatge de Dant, acompanyat del guiatge del poeta Virgili, a través dels diversos cercles de l’Infern, el Purgatori i el Paradís a la recerca de la seva estimada Beatriu, la dona perfecta, fins arribar a la gràcia de Déu.

Francesco Petrarca (Arezzo, 1304 – Pàdua, 1374), fou un important escriptor, poeta, historiador i humanista. Entre les seves obres en llatí destaca Africa, un poema heroic sobre la Segona Guerra Púnica seguint el mestratge de Titus Livi per exaltar la civilització de l’antiga Roma, i De viris illustribus, un recull de biografies de personatges romans il·lustres. Entre les seves obres en llengua vulgar destaca el Canzionere, un poema d’amor dedicat a la seva donzella, la Donna Laura.

Giovanni Bocaccio (Florencia, 1313 – 1375) va ser escriptor i humanista, autor del Decameró. Estudià els clàssics i va fer un recull de biografies de persontatges famosos, tant homes com dones. Entre altres obres, escrigué Genealogie deorum gentilum, un tractat de mitologia clàssica que va esdevenir una obra de referencia, i Corbaccio, una obra misògina que duu per subtítol Labirinto di amore. El Decameró narra com un grup de deu joves (set noies i tres nois) es refugien en un turó durant la pesta de Florència del 1348 i, per entretenir-se, s’expliquen, en el transcurs de deu dies, cent històries de caràcter sovint humorístic i eròtic.

El príncep de Maquiavel

Niccolò di Bernardo dei Machiavelli (Florència, 1469 – 1527) va ser un diplomàtic, funcionari públic, filòsof polític, escriptor, autor de El príncep i conegut per la cèlebre frase que mai va escriure però que sintetitza molt bé la seva concepció política: “la fi justifica els mitjans”.

La seva vida es pot resumir en quatre etapes. La primera, l’etapa de la joventut i de la seva formació humanista que va coincidir amb el període de grandesa de Florència sota el mandat de Llorenç el Magnífic. La segona, coincidint amb l’establiment de la República de Piero Soderini en el que accedeix al servei públic com a secretari de la magistratura Dieci di libertà e pace encarregada dels afers de la guerra i la política estrangera. En aquesta etapa, del 1498 al 1512, desenvolupà una activitat política intensa en la que va ser nomenat secretari de la Nove di miliza (milícia ciutadana), protagonitzà l’assalt a Pisa i participà en quatre legacions diplomàtiques: Lluís XII de França, l’emperador Maximilià I, Cèsar Borja a la Romanya i el papa Juli II. En la tercera etapa, a partir de 1512, coincidint amb el retorn dels Mèdici al poder, va ser destituït de tots els seus càrrecs i es veié obligat a refugiar-se al seu albergaccio, la casa pairal de San Casciano, que serà el moment de la seva plenitud literària i quan va escriure els seus llibres més importants. I l’etapa final, quan el 1520 Giulio de Mèdici (futur papa Climent VII) assumí el govern de Florència i encarregà a Maquiavel de redactar la història de Florència, fet que li va permetre reintegrar-se a la vida pública de la ciutat. Finalment, durant la guerra entre Francesc I i Carles V en terres italianes, va ser nomenat responsable de les fortificacions de Florència amb el que es va reintegrar als afers polítics. Amb l’entrada de les tropes imperials, el 1527, s’expulsa els Mèdici de la Signoria i Maquiavel fou destituït dels seus càrrecs. Al cap de poc, envellit i malalt, va morir.

La República per a Maquiavel és un mer instrument supeditat a l’objectiu final: l’estat nou del Renaixement. En l’època que viu refugiat al camp, escriu els Discursos de la primera dècada de Titus Livi on, prenent com a exemple la República romana, es declara partidari d’una república ben organitzada, partint del supòsit que tota comunitat té dos esperits contraposats, el del poble i el dels poderosos, que estan en constant conflicte. Quan Maquiavel escriu El príncep fa un pas més enllà i passa a considerar que república i monarquia són instruments que caldrà utilitzar segons les circumstàncies. Per a ell, l’individualisme de la monarquia està supeditat a uns interessos col·lectius i el comunitarisme de la república a uns interessos individuals. Tant hi fa, l’important és l’objectiu final: la consecució del nou estat.

El príncep és un llibre teòric i d’acció, de ciència política, que vol donar resposta pràctica a uns objectius immediats i urgents[1]. Tal com diu ell mateix, “essent la meva intenció d’escriure alguna cosa útil a qui hi pari atenció, m’ha semblat més convenient cercar la veritat efectiva de les coses que no pas la idea imaginària d’elles”. Per a Maquiavel, el príncep nou ha de ser senyor d’ell mateix, dotat de virtut, tenir coratge, saber copsar la situació i actuar amb decisió, amb utilitat per a ell i per a l’estat. La utilitat pràctica el farà mirar vers els objectius, el benestar de la comunitat. Si els objectius són bons, qualsevol mitjà que hi condueixi també ho serà. Cèsar Borja va ser el personatge real que Maquiavel va considerar més a prop del seu model de príncep nou: reflexiu i alhora expeditiu, capaç d’arribar al crim quan les raons d’estat ho exigeixen.

L’estat nou ha de ser el propòsit del príncep nou i per aconseguir-ho cal un nou ordre polític fort que acontenti la burgesia i estimuli el comerç, les arts i els oficis. D’aquesta manera, Maquiavel pretenia un estat nacional italià fort i cohesionat en el que calia un estat absolut per destruir les estructures feudals, afavorir les classes productives i consolidar una nova societat. En aquest estat nou, la religió se subordinava als interessos de l’estat, alhora que es mostrava favorable a crear un exèrcit propi format per ciutadans, enlloc de mercenaris, com a instrument d’integració política de les classes populars i consolidar el poder polític.

En l’individualisme, Maquiavel es plany de la vulgaritat (“al món no hi ha més que vulgaritat”) i del pessimisme de la humanitat en general (“els homes sempre et sortiran dolents si una necessitat no els fa ser bons”). De la vulgaritat col·lectiva en salva uns pocs escollits, per fortuna o per llurs qualitats personals: els prínceps savis, que pensen en ells i en el seu estat.

La virtut és per a ell circumstancial, quan una virtut pugui perjudicar els objectius cal abandonar-la i actuar altrament. Al príncep li és útil aparentar que es virtuós, però quan calgui ha de canviar de capteniment i estar “disposat a moure’s segons el que li manin els vents i les variacions de la fortuna i… no abandonar el bé, si pot, però saber entrar en el mal, si cal”. La fortuna, contraposada a la virtut, és una força externa a l’individu que ho arrossega tot al seu pas. Maquiavel la incorpora a l’ordre natural de les coses, de manera que la fortuna pot ser dominada per la saviesa i controlada per la previsió.

I conclou: “Molts n’hi ha que han imaginat repúbliques i principats que ningú no ha vist mai, ni ningú sap que hagin existit de veritat, perquè hi ha una separació tant gran de com es viu a com s’hauria de viure, que aquell que deixa allò que es fa per allò que s’hauria de fer, aprèn més aviat a forjar-se la seva ruïna que la seva salvació”. Maquiavel.

 

Francesc Sànchez i Garcia

Historiador

 

Bibliografia:

“Maquiavel. El príncep”. Jordi Moners. Edicions 62. Barcelona, 1996.

 

[1] Jordi Moners. “Maquiavel. El príncep”. Edicions 62