Antoni Miró i el seu mestre
Ahir a la Universitat
d’Alacant, al MUA, Antoni Miró va inaugurar una mostra antològica de la seua
obra. L’exposició està comissariada pel també bon amic Carles Cortés.
Es tracta d’una formidable obra tant per nodrida com per bella. El museu de
la UA brilla ara amb més força tenint al seu front les precioses escultures del Toni les quals, només entrar, fan augurar un espai replet d’art, sensibilitat i denúncia
social.
Curiosament aquesta exposició coincideix en el temps en la que inaugurarem
el proper divendres 17 de desembre a les 20:30h. al CCOM. Un homenatge al
pintor alcoià Vicent Moya, l’únic mestre que l’Antoni reconeix haver tingut.
Serà de segur un emotiu acte, que el mateix Toni ja fa intuir amb els mots
que li dedica:
MOYA EN EL RECORD
En Vicent Moya fou una persona sensible, un artista dotat
i atret per la bellesa, un realista contundent, havia après l’ofici de l’única
manera possible: treballant, estudiant als mestres, gaudint dels misteris de la
plàstica, observant la gran pintura i aplicant la fascinació que sentia a cada
obra. Home de cultura, senzill, generós, singular, d’una espècie en vies
d’extinció, va dedicar-se de jove professionalment a la pintura i conreà un
realisme fecund, amb gust pel paisatge i la figura d’ampla temàtica i acabat
escrupolós, un realisme que entrava per l’ull però no gens vulgar (com altres,
a les antípodes de l’avantguarda). En l’art de Moya hi ha poesia, hi ha
bruixeria, màgia, encant, solidesa assaonada, magisteri i tendresa.
El vaig conèixer el 1958 i
li vaig dir que volia ser pintor, que volia aprendre. Jo tenia catorze anys i
Moya deu més; va vindre unes voltes a ma casa, poc desprès anava jo al seu estudi
i pintava al seu costat. Anys difícils per a tots, temps de postguerra i sofriment,
tenia poca estona lliure i l’aprofitava amb avidesa, va ser d’una gran ajuda
per a mi, que era jove i indocumentat. Amb Vicent vaig fer un avenç
considerable, només volia pintar, ser pintor.
Desprès d’uns anys d’experimentació
i de recerca, el que Vicent no despreciava, vaig anar trobant el meu camí però
sense perdre mai l’origen, sense oblidar mai que vaig tindre un mestre
excepcional, el meu amic Vicent Moya.
Gràcies per sempre.
Antoni Miró, 30-9-2010
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!