Però la crisi ja no és una tempesta tropical, és un huraca que s’ho emporta tot. S’emporta les il·lusions col·lectives d’una generació, s’emporta horitzons, reptes, somnis de moltes famílies. I ho desemmascara tot. Mentre Catalunya ‘anava bé’ això de l’encaix o del dèficit fiscal era o bé una realitat acceptada o bé un punt innocu o bés no es notava massa. Però és clar, quan la caixa està buida i l’únic que no es retalla és, precisament, el dèficit fiscal, doncs la cosa grinyola. La societat finalment n’ha pres força consciència i l’onada que està naixent és tan grossa perquè la injustícia queda al descobert. I quan els ciutadans esperen que el govern actuï i faci passes endavant, el que fa és ajupir-se i endeutar-nos encara més perquè pagarem interessos per una petita part dels ingressos que ens roben cada any.
I res importa, ja retallarem altre cop, deuen pensar els honorables. Però és que resulta que ja en duem tres d’onades de retallades. Hem tancat plantes d’hospitals, augmentant les llistes d’espera, hem minvat la qualitat de l’ensenyament i de la cultura – els dos valors més importants que necessitem-, hem rebaixat sous no només als que tenen feina per sempre, sinó als interins, als professors i als mileuristes, hem posat euros per recepta per no gravar les estades turístiques i destapar que alguns dels hotelers no declaren una bona part dels seus ingressos… i anar seguint… sí, però fins quan? Fins on podrem aguantar?
Sembla una gran estafa, i ho és. Les banderes han d’unir sense necessitat d’aixecar-les massa. El nou patriotisme han de ser uns valors, una cultura, una visió del món compartida en un territori i dins un món que cada cop és més uniforme. Però en el cas del ‘govern dels millors’ la bandera és l’embolcall de les retallades, del rescat que ens humilia i erigeix els grans ponts que li reclamen algunes elits barcelonines amb l’estat. I mentrestant, en l’enèssim malabarisme, el partit del govern va la manifestació independentista de la dia Onze, ens parla d’estat pròpi per a Catalunya i ens diu que o pacte fiscal o independència. I en tenim tantes ganes, i és tan necessària, que hi donem confiança cega, o bòrnia. Però no la volen. No lluiten per arribar-hi. Remen en una altra direcció. Aleshores que ningú s’estranyi que Artur Mas no sigui a la manifestació unitària del dia Onze. Veient el que fa, a ell tampoc l’esperàvem.
Despertem, cridem, però actuem, si us plau!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!