miozz mirades

Una passió de son irrefrenable m’ha submergit en una d’aquelles migdiades que només es fan per vacances. I m’ha segrestat la tarda. Ja ho diuen, si fas més de 20′ de capcinada, llavors sí o sí cal fer les dues hores del cicle de son sencer, el cos t’ho reclama. Tocades les vuit del vespre pedalo veloç per no fer tard al Nines Russes (RCB). La llum de la posta, avui, no me la puc perdre, demà al matí és l’equinocci i aquesta és, doncs, la darrera posta d’estiu. (segueix)

Morera és un bon lloc des d’on observar-la, camp obert cap a l’oest.
Però faig tard, la llum s’escola a cada pedalada, i em quedo sense foto
en un tres i no res. “Lúltima llum que ningú no comenta, perquè se sap que no és de cap partit”
els versos d’en Raimon mel’s trobo als llavis, uns acords que
m’acompanyem quan ja vaig bicicleta en mà, és la darrera pujada i ja no
puc més. Arribo als estudis de Badalona Comunicació al punt just d’entrar en antena.

Avui, sens falta, he de penjar totes les
postes que guardo acumulades als meus esborranys. Ha estat un petit
frau, això del calaix de les postes d’estiu, la idea era bona, però sense
regularitat ha perdut la gràcia. Amb tot, avui faig espai almenys per a
les encetades. Val més tard que mai.

Equinocci no és un mot tan suau com
solstici. Però té el mateix encant. Equinoccis, solsticis, tecnicismes
feixucs quan formen part del temari
de socials o referents poètics quan marquen el pols del món. Dies únics a l’any, moments especials. Moments
planetaris repetits en el cicle de l’any un cop rere l’altre, des del
principi del temps. No és estrany que hagin marcat les principals celebracions universals amb vestigis culturals de tota mena: són dies frontissa que marquen l’anar i venir dels dies i les nits.

Nines Russes
és d’aquells programes atents als cicles. I als dies especials. Als cicles del pols associatiu, obert a la
pluralitat, altaveu de la vida participativa de tots els racons
d’aquesta Badalona diversa. Un programa on mai fa mandra arribar-s’hi,
al contrari! Avui hem parlat del Somescola.cat, i de la campanya de captació de socis ara més que mai som Òmnium. Sempre és un plaer, avui amb la Carlota,
abans amb la Cristina. Un programa de referència, admirable.

Sortint ja fosquejava. Comença la tardor
astronòmica, deixem l’estiu enrere. A nivell associatiu a Badalona
l’estiu s’ha deixat enrere fa molts dies. La vitalitat de les xarxes
deixa molt lluny les vacances. El cicle actiu  fa temps que està en
marxa. Aquesta tardor no sembla pas que a la ciutat s’hagi d’entrar en
un període d’inici d’hivernació. Sinó tot el contrari. Aquesta tardor
s’activen encara més totes les xarxes. Un cicle vital per a la ciutat, i
que no pari!

:

:

;

;

:

Deixem Montigalà i enfilem la Conreria per deixar la Tia Adela – que ha aprofitat el nostre puja i baixa de l’Hospital de Reus – al terme de Sant Fost, on viu enmig d’aquest bosc urbanitzat en què s’ha convertit bona part de la muntanya. De seguida he vist que la posta avui, molt més enllà del que m’ha ofert Montigalà, esdevindria espectacular des de la vessant obaga on mai saps ben bé si ets a Badalona o ja trepitges el Vallès, a Sant Fost.
Amb la vista neta fins al massís de Montserrat i el de La Mola, la posta ha pintat una imatge de postal, digna de publicitar, i de la que la fotografia us n’ofereix un petit tast, encara que no aconsegueix reproduir-la en tota la seva  esplendorositat. (segueix)

No sé si només m’ho sembla a mi, però crec que actualment la ciutat viu ben bé d’esquena a La Conreria. Abans s’hi anava molt, caminant. Era una excursió obligada. A les seves fonts, de les Monges, dels Castanyers, de La Teula, als restaurats de costellada, a fer la Cornisa…o a visitar amics a les cases que tenien llogades, o comprades. Era típic de molts badalonins estiuejar a La Conreria, si no ho feien a Canyet. No era el nostre cas, a cases no hi anàvem gaire. Però sí als seus camins, boscos i fonts.

Observant la bellesa de la posta de sol des d’aquest mirador impecable m’ha vingut al cap quan vam ser a Granada i ens vam afanyar per veure el sol pndre’s darrera ll’Alhambra.

Amb Montserrat al mig d’aquest festival de llums i ombres (de debò que la fotografia ho minimitza, la vista era màgica) veure la posta podria ser un excel·lent pretext per recuperar camins per caminar – sovint es fa difícil saber per on passar a peu, entre les corves – i miradors d’accés públic. La muntanya està tan urbanitzada que es fa difícil orientar-se per arribar als indrets naturals adequats. Avui la posta m’ha fet venir moltes ganes de recuperar aquest Patrimoni Natural que tenim tan aprop i tan oblidat!