El pèndol de petites oscil·lacions

En l’apunt de la bellesa us parlava de la font amagada entre les pedres, camí del cim de Massanella, fluïda i serena, com immortal. En tot cas l’aigua per a mi és la imatge viva de la immortalitat. Us vaig dir que en parlaria. Aquest és el poema de l’aigua que ens connecta a la vida i a totes les absències.

    ABSÈNCIES

Tot sol i adormissat,

entre les rutes ermes,

lliscava el teu record,

com si no hi fos.

De sobta una deu d’aigua

et fa present.

T’ hi has d’acostar

i sentir-la,

perquè és quasi invisible,

tan neta és.

És allí fa segles,

entre les pedres,

inaccessible a l’ull viatger

que no hi fa esment,

serena, transparent

i vertadera.

Aleshores ,

tot acaba confluent,

i et sé immarcescible,

malgrat ser absent.

Tot el què som, tot el què imaginem, tot el què estimem,  tot allò què hem viscut, no és el passat és el què som i es fa present en una xarxa de vasos comunicants i comunicats dins nostre i en relació a cada nou instant viscut, a cada nova relació present. Entre el jo i el nosaltres, la tossuda permanència de l’avui. Tot el que som , tot el que tenim s’acaba i comença de bell nou.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!