La pesca és un bé comú, no es pot privatitzar! (cal estar vigilants a la proposta de la Comissió Europea)
Un dels punts crucials de l’actual de la reforma de la Política Pesquera Comuna és determinar qui ha de poder pescar, i de quina manera. El concepte clau aquí respon a les sigles ITQ (Individual Transferable Quotas). La Comissió Europea sembla apostar per aquesta fórmula (tot i que no a escala europea, sinó a nivell dels Estats membres) amb l’esperança que aquests sistema comportarà per ell mateix una reducció del tamany de la flota. Pel que sembla, en podrien excloure de manera específica les anomenades flotes de petita escala (menys de 12 metres) i que usin arts passives (i per tant no contemplaria, l’excepció, als arrossegadors). La Comissària Europea, la Sra. Damanaki, va ser ahir al Parlament Europeu i ens va demanar als membres de la Comissió de Pesca què en pensàvem.
La meva opinió, en tant que Verd, és que el repte de fons és tenir clar quin és el model d’indústria i de mercat de pesca que volem tenir a la UE d’aquí a 10 anys, i sobretot si les mesures proposades per la Comissió de moment ens poden conduir a aquest objectiu.
Més concretament, la definició de com haurem de preveure la indústria a deu anys vista passa per introduir una sèrie de criteris socials i ambientals que permetin determinar a qui s’han de concedir els drets a pescar. En altres paraules: aquells pescadors que pesquin d’una ‘millor manera’ tan socialment com ambiental (compte que això no vol dir de manera més eficient en termes d’explotació marina, de fet de vegades és fins i tot contradictori), haurien de tenir accés prioritari.
Però, què vol dir ‘pescar millor’ en termes socials i ambientals? Doncs allò que els Verds vàrem aconseguirincorporar, via esmena, a l’Informe sobre el Llibre Verd de la Reforma de la Política Pesquera Comuna i que deia el següent:
39. Creu que l’accés als estocs de pesca no s’haurien de basar exclusivament en base a les captures històriques, sinó que s’han de tenir progressivament en compte criteris socials i ambientals per tal de determinar qui ha de tenir dret a pescar, i que entre els criteris es consideri també la selectivitat de les arts pesqueres i el volum de descarts, distorsió dels hàbitats marins, contribució a l’economia local, baix consum energètic i de combustible i emissions de CO2, qualitat del producte final, volum d’ocupació que proporciona, i compliment de les normes de la PPC. A més a més, la prioritat hauria de ser que el peix pescat sigui per a consum humà. Està convençut que l’ús d’aquests criteris podria impulsar una dinàmica que podria portar-nos a millores en les pràctiques pesqueres, i a crear una indústria pesquera socialment, econòmicament i ambientalment més sostenible.
La pregunta aquí és: les propostes de la Comissió en relació a ITQ ens ajuden a aconseguir aquest fi? Penso que no automàticament. Introduir un sistema basat en el mercat (tal i com suposa la privatització de drets de pesca vinculada als ITQ), ens duria a una situació on el principal criteri per tal de tenir accés per a pescar sigui quants diners tens. És a dir: si tens diners per comprar els drets de pesca d’altres, pots pescar, independentment de cap altre consideració ecològica i social.
És per això que ens oposem a la proposta de la Comissió d’establir un sistema europeu d’ITQs. Si un Estat membre, o una determinada regió pesquera, vol usar els ITQ en algunes situacions concretes, tal i com han fet recentment els danesos en relació al bacallà, o els holandesos, depèn d’ells decidir-ho, i fer front a les conseqüències d’aquesta fórmula.
Però no és competència de la UE imposar un sistema basat exclusivament en el mercat, establint un règim de privatització de la pesca.
LA PESCA ÉS UN BÉ COMÚ, AL CAP I A LA FI, I PRIVATITZAR-LA ÉS UN GREU ERROR.
En quant a les anomenades flotes locals o costeres, de petita escala, s’haurien de definir localment, donat que allò que entenem per ‘petita escala’ no és el mateix en un lloc o en un altre. Ens cal una definició múltiple, diversificada, que tingui en compte les diferències locals. Anar a l’opció fàcil que suposa definir flota de petita escala com aquella que té menys de 12 metres i pesca per sota de les 12 milles és insuficient, insisteixo, ja que cal tenir clarament en compte elements com la sostenibilitat de l’activitat, el consum energètic i l’emissió de gasos, el tipus d’art que s’usa, el respecte de les normes que practica, etc…
Em temo, però, que la Comissió està essent una mica mandrosa en aquest aspecte, i no afronta el debat amb la profunditat que requereix.
En seguiré parlant.
Foto: flota artesana gallega. Font: Simon Balvís.