Anselmo Lorenzo és el tercer personatge a qui l’editorial Virus de Barcelona ha dedicat un dels seus volums de la col·lecció Acracia. Primer van ser Teresa Claramunt i Lola Iturbe, de qui tampoc teníem textos propis fins aleshores. Amb aquest volum de més de tres-centes pàgines antologades per Paco Madrid podem apropar-nos a un dels
A Contrastant.net hi podeu trobar nombrosos articles del col·lectiu de periodistes crítics ja desaparegut del mateix nom, alhora que els articles de Ramon Brnils i alguns de Noam Chomsky sobre el paper dels mitjans. Aquest és un dels darrers. El vam publicar al número cent del “Catalunya”.Se m’han destarotat els marges però el podeu obrir
Alla dellà de l’espai,he vist somriure una estrella,perduda en lo front del cel,com espiga en temps de sega,com el pregon de la frau,una efímera lluerna. Gràcies al Manolo, aquest poema de Jacint Verdaguer, musicat per Roger Mas a “Les cançons tel·lúriques”, fa setmanes que no m’abandona:http://www.youtube.com/watch?v=KbBvORETqgQLa versió del Comelade i el Casasses me l’ha passada
Fosctorno de cara a casaquan és ben fosc.I travesso foscor i silencique es fon entre abraçadesque duren tan fosc com poc durala foscor del nou dia…,fins que no surti el sol.
L’amic blocaire Emigdi Subirats proposa homenajar avui el poeta ebrenc Gerard Vergés penjant un poema seu als nostres blocs. I així ho faig: Black Panthers A Angela Davis i als que vindran Somia el blanc bastard, tota la nit,les fosques sines d’una adolescent;de dia, enlaira atletes, com el ventràpids i forts, de músculs de grafit.
Ara passa un tramvia pel carrer de la Pau. M’agrada, per la nit, escoltar els tramvies (els tramvies, de nit, deuen passar tots plens de grans peixos i dones ofegades i inflades). Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom: ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret, un nom
Torres Jordi era un poeta i dramaturg menor i un periodista distingit en el seu temps (primer director de “La Vanguardia” i creador de “La Opinión” d Tarragona), alhora que un dels personatges destacats del poble on es troba l’institut on treballo. Aquest matí hem anat d’excursió a recitar un dels seus poemes a un bosquet proper a
Joan Fuster escriu que: Tenim el vocabulari viciat pel classicisme. Parlem de “gasos nobles”, i d’un gos “sense amo” en diem un gos”abandonat”, i no un gos “lliure”.
Gratacels a primera línia de mar.Des de la més alta terrassatot un any de feina es relaxadavant la Mediterrània turística:el teu blau marí, ratlla, blau cel.L’alta casa de pisos és un soldatque escopeteja l’ombra voraçper sorra, mar i cel.Ferit, s’apaga el paisatge. (http://bouesia2.blogspot.com/)
Anem a fer un exèrcit d’escèptics, com a única arma la no-veritat. Per fer front a la veritat absoluta la farem mentida i el mentider serà qüestionat. Anem a fer un exèrcit d’escèptics, com a única arma la no-veritat. Per fer front a la veritat absoluta la farem mentida i el mentider serà qüestionat. No
25 Posar-me cec de besades perquè els teus llavis són més dolços que cent quilos de sugus i les teves morrejades col·loquen més que mil litres de coca-cola. 42 Negu Gorriak em capolava les orelles amb versos tallants com destrals; "si fossis aquí, no necessitaria disfresses", i jo feia cinc eterns dies que era un
Mentre repasso les pàgines de "El Punt, m’aturo a les necrològiques, cosa que no acostumo a fer, i em trobo amb la notícia de la mort de Jordi Pope. Ha mort com a conseqüència de la llarga malaltia degenerativa que patia i ens ha deixat una curta, dispersa i intensa obra poètica. Edicions 62 va recollir
M’acabo de llegir una novel·la, "El noi del pijama de ratlles" de John Boyne, publicada a Empúries en la traducció catalana de Jordi Cussà. Feia mesos que no llegia una novel·la i aquest volum me’l van regalar al nou institut on faig classes, en això de l’amic invisible i he de dir que m’ha agradat.
"Tot allò que pot dir-se es pot dir amb claredat; sobre allò que no es pot parlar, cal callar".És ben curiós que a vegades passem pel costat d’algú de qui només en sabem el nom i tot i que lògicament hauríem d’haver-hi coincidit, mai no ens hem dit res i ni tan sols ens hem
En la darrera assemblea general del Casal Sageta de Foc es van viure, tal com vaig escriure fa uns dies, intensos moments poètics. Sobretot, mentre l’Aleix exposava la seva proposta d’Assemblea de Veus. No va ser aprovada però és igual, el considero el testament polític d’un espai que hauria pogut ser. I els morts no