I ara va i plega l’endèmero aquest. Plega, és a dir abdica (que fins i tot tenen una paraula per dir quan ells pleguen de la feina, tot i que de feina, feina tampoc no massa…) i posa son fill al lloc que Franco li havia donat a ell quaranta anys després de guanyar com
(Aquest és el meu article que reprodueix el suplement de la DIrecta que aquests dies i sobretot demà per la tarda, a la manifestació de Salou, es repartirà gratuïtament sobre aquesta “inversió imprescindible per al Camp, i per a tota Catalunya” que deia l’alcalde de Valls que és el negoci mafiós del BCNWorld) Les condicions
(L’1 de gener d’aquest 2014 vaig escriure l’article que podeu llegir aquí. Avui, veient aquest poder cec que l’únic que vol és defensar els qui manen fent desaparèixer qualsevol alternativa que els posi en dubte, el recupero amb una imatge de Joan Tutú prou explícita. Per Can Vies i per tot el que passa tot
Em va bé que ell es digui com jo en part -no Font- per marcar-ne les diferències. I aquestes són tantes que jo també el fotria fora, no perquè siguem diferents sinó, precisament, perquè ell nega la diferència i prohibeix la dissidència Qui s’estima la ciutat i la gent que hi viu no fa que
Més enllà que la majoria de gent d’aquest tros de món (els Països Catalans) que ho podíem fer ahir no vam anar a votar… Més enllà que el neofeixisme racista i xenòfob s’ha consolidat com a força a tenir en compte a molts llocs i fa por, tot i que a l’Estat espanyol continua dins
Què és la democràcia sinó opinar lliurement, contrastar opinions, respectar les contràries i decidir entre totes les persones les coses que ens afecten com a col·lectivitat? Què és la democràcia sinó el govern de totes i tots? Què és? Doncs res de tot això, segons la Junta Electoral Central, una colla de buròcrates que decideixen
Dimarts 8 d’abril. Cap notícia. Cap novetat. Cap sorpresa. Tot i aixì, per fer bullir l’olla alguns desvagats han perdut l’estona escoltant com el Congrés Espanyol debatia sobre si Catalunya podia convocar consultes o no. És a dir, si legalitzava la possibilitat del referèndum d’autodeterminació del 9 de novembre o no. Més enllà encara, sobre
No acostumo a escriure sobre la gent que conec i menys si aquesta gent és amb qui treballo. Avui, però, parlaré de tres dones que conec des de fa tres anys i que es mereixen tot el meu respecte i suport. Perquè m’ha tocat treballar amb elles i alhora intentar que creixin com a persones
(Fotografia de Xarxa Penedès) Avui, 26 de març del 2014, als Països Catalans, que jo sàpiga i en circumstàncies molt diferents, s’han guardat dos minuts de silenci i d’ells en vull parlar, no perquè el silenci com a tal m’interessi especialment sinó perquè amb dos minuts sols, sense soroll, avui hem sentit tantes paraules que
Tot i que Antígona i Sòfocles us puguin semblar noms llunyans en l’espai i en el temps, no ho són tant. De fet el personatge literari i l’autor grec que en va escriure la tragèdia són tan contemporanis com ho poden ser els barbuts aquests que es barallaven a l’AIT fa cent anys, tot i
Avui fem el curs de filosofia i pensament crític a l’Ateneu Llibertari Alomà de Tarragona perquè hi estem fent obres; el farem a les set al local del Centre Cívic de la Part Alta de Tarragona. Demà, 15 de març, a Torredembarra hi ha organitzades les Jornades d’inauguració del C.S.O. Les Naus, situat a la
Un article amb dos titulars? Sí, per triar. Que no ens falti la llibertat -de tria- sobretot. A més, els dos titulars contenen part de veritat i part de mentida, com la major part dels articles que s’han publicat aquests dies sobre aquest “català universal”. Un joc? Digueu-li com vulgueu. Que cadascú triï què és
D’esquena a la majoria de la comunitat educativa, la majoria parlamentària del tripartit (menys ICV-EUiA) més Convergència i Unió van aprovar, el 2009, la LEC. El PP hi va votar en contra perquè s’hi incloïa la defensa de la immersió lingüística, el mateix motius pel qual ERC hi votà a favor, o almenys en aquell
(Un article meu recuperat de quan feia 25 anys de l’assassinat) Em rebenten els aniversaris dels fets revolucionaris, commemoracions, cinquanta anys de no-sé-què i tres-cents d’una altra cosa. I em rebenten no com a aniversaris en si mateix sinó com el que amaguen darrere seu, és a dir l’emmirallament en el passat, la glorificació d’aquest
“Nadie unilateralmente puede privar al conjunto del pueblo español de su derecho a decidir sobre su futuro. Nadie.” “Como todos ustedes saben, ese referendun no se puede celebrar, no es legal.” Són unes poques frases que anuncien el que tothom sabia. I el que tothom sabia és que,si no es desobeeix la llei, de referèndum