Viatge ornitològic pel Brasil, octubre-novembre 2019
INSTRUCCIONS
Clicant en els enllaços següents en color caqui, es pot accedir directament a llegir cadascun dels dies del viatge. Els marcats en negreta són els dies activats.
| Dia -1 | Dia 0 | Dia 1 | Dia 2 | Dia 3 | Dia 4 | Dia 5 | Dia 6 | Dia 7 | Dia 8 | Dia 9 | Dia 10 | Dia 11 | Dia 12 | Dia 13 | Dia 14 | Dia 15 | Dia 16 | Dia 17 | Dia 18 | Dia 19 | Dia 20 | Dia 21 | Dia 22 | Dia 23 | Dia 24 | Dia 25 | Dia 26 | Dia 27 | Dia 28 | Dia 29 | Dia 30 | Dia 31 | Dia 32 | Dia 33 | Dia 34 | Dia 35 | Dia 36 | Dia 37 | Dia 38 | Dia 39 | Dia 40 | Dia 41 | Dia 42 |
* Al final del text, si cliqueu a sobre de la frase Torna a l’inici →, tornareu al començament del blog.
* Qualsevol paraula o frase destacada en color caqui que aparegui en el text és un enllaç i si cliqueu a sobre, podeu obtenir més informació al respecte. Per exemple: Llista d’ocells vistos.
Escrit per l’ Eugeni Capella
Dia -1
13 d’octubrd de 2019, Barcelona-Sant Boi de Llobregat
Overbooking
A mitja tarda havia de marxar a Sao Paulo fent nit a Lima, on arribava una hora abans que el Miquel Bonet i en Salvador Solé, organitzadors del viatge a què m’he acoblat a l’últim moment. No obstant això, per problemes d’overbooking em vaig passar la nit a Sant Boi del Llobregat i LATAM em compensa amb 680 $.
Qualsevol que hagi sofert un overbooking sap que al final tot es complica i aquí no podia ser menys. A l’hotel no hi ha habitacions individuals per tothom i alguns tornen a l’aeroport. Jo acabo compartint habitació amb un argentí, de nom Emilio, que treballa a l’hivern a Andorra i a l’estiu a Barcelona de cambrer.
Dia 0
14 d’octubre de 2019, Barcelona-Piracicaba
Pels pèls!
En Miquel i el Salvador agafen el vol a les 6.25 h, via Roma, i arriben a Sao Paulo a 1/4 de sis de la tarda.
Jo surto a 2/4 d’1 amb la sentència ja pública i l’aeroport custodiat per les forces d’ocupació. No es pot entrar sense targeta d’embarcament.
A 3/4 de set aterra el meu vol directe a Sao Paulo des de Barcelona. Una hora i mitja més tard que ells, però com que no facturo maleta els hi suposa només una espera de 24 minuts.
Comprem provisions i “sopem”, al cotxe mentre fem camí, nyoquis sense cuinar i salsitxes crues – no tornaré a dir que menjo de tot! – fins que arribem a Piracicaba.
Ens hi allotgem a Antonio’s Palace Hotel, on una nit a una habitació triple ens costa 260 reals.
Dia 1
15 d’octubre de 2019, Bairro de Tanquá
Una jornada molt ben aprofitada
Després d’esmorzar, anem a Bairro de Tanquá, on passem el matí visitant la zona humida amb una llanxa conduïda per l’Ivañildo, que es coneix els moixons de la zona.
- Foto de Miquel Bonet. Martinet menut llistat / stripe-backed bittern (Ixobrychus involucris)
En poc més de tres hores, veiem algunes espècies molt buscades, com l’amagadís martinet menut llistat / stripe-backed bittern (Ixobrychus involucris), i d’altres, espectaculars, com el jabirú americà / jabiru (Jabiru mycteria) i el tirà esplèndid / streamer-tailed tyrant (Gubernetes yetapa).
No aprofitem la calor del migdia per dinar a l’ombra de l’embarcador del Bairro de Tanquá o en algun restaurant improvisat on probablement servirien menjar, sinó que conduïm uns 15 km fins a una pista situada a prop de la Fazenda Bacury, on poca cosa es mou i acabem força rostits. Només un seriema crestat / red-legged seriema (Cariama cristata) ens treu el regust de fracàs per haver volgut esprémer tant el dia.
Un dia que no acabarà fins que entrem les observacions i revisem les fotos al Premier Hotel de Rio Claro. Un allotjament on una habitació triple costa 200 reals una nit i ens hi estarem dues. Jo ni sopo, ja que la son pot més que la gana i el menú de supermercat no em sembla gaire motivador.
Dia 2
16 d’octubre de 2019, Floresta Estadual E. N. A. i Lagoa de Caboclinho
Un restaurant que promou l’aprofitament alimentari
Al matí, visitem la Floresta Estadual E. N. A., una illa de mata atlàntica molt agradable sigui per passejar, observar ocells o córrer. Trobem algunes de les especialitats de la zona, però pocs ocells poden competir amb l’espectacularitat del tucà toco / toco toucan (Ramphastos toco) o el colibrí cuaforcat / swallow-tailed hummingbird (Eupetomena macroura).
Aquí sí que seria un bon lloc per dinar, però ahir va ser un dia massa dur i decidim tornar a la ciutat per acabar a un restaurant on tardem una mica a entendre el funcionament. Finalment, resulta que és un bufet lliure on et poses el menjar que vulguis. Això sí, si et poses menys d’un kg, pagues 19 reals i si passes d’un quilo, costa a 46 reals el kg. A més, hi ha una taxa contra el malbaratament alimentari prou interessant: si et deixes menjar al plat, et cobren 8 reals extres.
A la tarda, anem a Lagoa de Caboclinho, on a part de distreure’ns amb una família de mussols de lloriguera / burrowing Owl (Athene cunicularia) i una altra de capibares (Hydrochoerus hydrochaeris), el rosegador més gros del món, no trobem res del que buscàvem.
Dia 3
17 d’octubre de 2019, Mata do Soldadinho i Campos da Unesp
Un ocell inesperat
A l’estat de Sao Paulo, ja no queden territoris on fer fora als indis, sigui matant-los o cremant-los les terres. Ara, la frontera de la colonització “afro-europea” està a l’Amazònia. Aquí ja fa anys que desaparegué la terra salvatge i els trossos de bosc que queden són com illetes en un mar de terres de cultiu.
Així és la Mata do Soldadinho, un bosquet que incomprensiblement ha resistit al monocultiu de canya de sucre. Hi ha dues maneres de pardalejar aquí: des de la pista que rodeja la Mata o entrant uns metres a dins del bosquet.
Veiem un ocell que no lliga amb res i que finalment identifiquem com a xipiu cendrós / cinereous warbling–finch (Microspingus cinereus). Està a 100 quilòmetres a l’oest del seu límit de distribució. Per sort, en tenim una foto decent.
A poc a poc, anem traient part de les especialitats, com el toquí de bec carbassa / saffron–billed Sparrow (Arremon flavirostris).
Després de repetir al bufet d’ahir, anem als Campos da Unesp. Les tardes, com de costum, són bastant improductives.
A 3/4 de 6, marxem a Itirapina i a les set arribem a la Pousada Tutubarao on ens costa 100 Reals la nit sense esmorzar.
Dia 4
18 d’octubre de 2019
Els ocells també fan vaga
A les cinc de la matinada, deixem l’allotjament, que no és gaire recomanable, i arribem a un peatge de l’autopista a prop d’Itirapina, on volem deixar el cotxe. Després de diverses converses amb la gent del peatge ens donen permís per deixar el cotxe. Llavors, caminem els més de dos quilòmetres per un camí de sorra fins a la línia de tren, a partir de la qual trobem una extensió de cerrado, un tipus de vegetació més oberta que el bosc i que recorda una mica l’estructura de la màquia litoral. Moure’s per aquí és difícil i, tot i que plou una mica, els ocells no s’acaben d’activar. Així que trobem la meitat dels que en pensàvem trobar segons la previsió més optimista. Així i tot, trobem alguna de les especialitats com pearly-bellied seedeater (Sporophila pileata), alimentant-se confiadament.
Després de dinar, un altre cop de bufet lliure (78,4 Reals), anem a Porto Ferreira State Park. Abans, però, deixem les maletes a Hotel Le Baron (184 Reals la nit). Llits rodons, miralls sobre el llit… I és impossible veure a ningú ni per pagar. Vaja, un lloc per anar amb l’amant! Quan arribem a Porto Ferreira State Park ja tanquen i ens avisen que demà obren al migdia. Finalment, aconseguim un permís especial i ens deixen quedar fins al vespre. A més, ens diuen que obriran especialment per nosaltres a 2/4 de 6 del matí. Tot i que només anem a fer una primera prospecció, trobem el gaig de casc / plush-crested jay (Cyanocorax chrysops), que ens havia fallat la primera tarda a prop de Fazenda Bacury.
A més, el Miquel bimba un bonic martinet xiulaire / whistling heron (Syrigma sibilatrix).
Dia 5
19 d’octulbre de 2019, Porto Ferreira State Park i Serra da Canastra
Ens enreden amb l’allotjament!
A les cinc del matí, hem sortit del nostre estrany allotjament i hem tornat a Porto Ferreira State Park, una illa de bosc de cerrado de 611 hectàrees dins d’un mar interminable de cultius on les espècies amb menys densitat estan condemnades a desaparèixer. Fins a les set ha continuat la pluja que ha començat a mitjanit i quan ha parat hem seguit el camí Poçao do rio Mogi, ja que semblava el millor lloc per trobar el manaquí de ventre pàl·lid / pale-bellied Tyrant-Manakin (Neopelma pallescens). A més, he bimbat l’endèmic cabdill d’ulleres / eye-ringed tody-tyrant (Hemitriccus orbitatus). El camí és ample i ombrívol i tots acabem contents amb el que trobem.
Al migdia, sortim cap a Serra da Canastra. Dinem pel camí i triem una drecera equivocada. Llavors, la carretera es converteix en més de 60 quilòmetres de pista que fan servir quads i motos d’enduro i on el nostre cotxe pateix, sigui patinant per les parts sorrenques o per pendents, al límit de la seva capacitat. Tot i això, arribem a Rancho ecológico da Canastra.
De fet, no arribem a Serra da Canastra, ja que parem a una casa propera on la mestressa ens convida a passar i una de les seves dues filles contacta amb Fabrizio, responsable de Rancho ecológico da Canastra, qui ens diu que està ple i hem d’anar a un altre lloc. I això que hem pagat l’allotjament i ens han confirmat l’hora d’arribada a través de Booking!
Llavors, la mestressa ens diu uns cinquanta cops que ens tranquil·litzem i unes quantes vegades menys, que som amics. A més, ens pregunta si estem casats. Després de la nostra confirmació, ens demana si venim amb les parelles. Li diem que no i ens suggereix que ens quedem a dormir a casa seva i que l’endemà ja arreglarem on dormim. Rebutgem la proposta. Nosaltres volem saber com ens poden cancel·lar l’allotjament i buscar-nos un altre lloc. Finalment, ens mostra el web de l’hotel Sao Roque de Minas. Hi anem i allà no en saben res. Llavors, marxem a una posada on tampoc en saben res. Finalment, un dels treballadors ens acompanya a un lloc al suburbi del poble on Fabrizio ens ofereix un apartament d’una habitació. Acceptem: estem cansats i necessitem seguir treballant.
Dia 6
20 d’octubre de 2019, Serra da Canastra
Ocells que s’amaguen darrere una cascada
Avui hem pujat a l’altiplà de la Serra da Canastra. Als llocs que hem visitat fins ara no hi van ni tours ni normalment viatgers estrangers. En canvi, aquí algun tour ornitològic ja hi va com extensió del SE del Brasil i també hi arriba algun estranger, tot i que no gaires perquè aquí ningú entén ni parla anglès. El lloc és bonic, tot i que les pistes són interminables.
El parc obre a les vuit del matí. Així que ens hem entretingut a la carretera bimbant l’endèmica aratinga de front daurat / golden-capped parakeet (Aratinga auricapillus) o afegint el bonic barbacoll d’orelles blanques (Nystalus chacuru) o el tirà emplomallat (Knipolegus lophotes).
Tot i que només hem arribat fins al “Curral de pedras“, on hi ha un petit aflorament rocós, hem anat traient moixonets típics de prats muntanyencs no pasturats per les vaques, omnipresents a la resta de país.
Passat l’inici del riu Sant Francisco ens hem aturat a un bosquetó alimentat per un barranquet on hem sentit el tapacul de Brasília (Scytalopus novacapitalis), tot i que veure’l ha estat prou difícil. Després de mitja hora, l’hem vist saltar per una branca un segon i, tenint en compte que és un tapacul, ens hem donat per satisfets.
La tarda ha estat una mica fracàs. Després de dinar, hem anat cap a la cascada d’Anta buscant el bec de serra sud-americà (Mergus octosetaceus) a totes les entrades amb vistes al riu.
Aquest ocell és endèmic del Brasil i es donava per pràcticament extingit. No obstant que Canastra és el millor lloc per trobar-lo, durant l’any 2019 només veiem 5 registres a ebird.
Per fer-ho curt, evidentment no hem trobat el bec de serra i quan a 1/4 de 5 hem arribat a una de les principals atraccions del parc, la cascada d’Anta, no ens han deixat passar perquè tanquen a les quatre.
Després de diferents contactes, ha vingut a veure’ns en Tonino, que ens ha dit que d’octubre a desembre els bec de serra estan mudant i només se’ls pot veure a un lloc on demà ens portarà a les cinc del matí.
Dia 7
21 d’octubre de 2019, Serra da Canastra
Els becs de serra es resisteixen
A les cinc de la matinada, sortim amb en Tonino cap a dalt de la Serra da Canastra. Marxem amb les maletes fetes perquè l’apartament està llogat per aquesta nit i hem d’anar al Rancho Ecológico, que ens diuen que està millor, tot i que no ens confirmen disponibilitat. Primer vam dir que no ens movíem, però després vam acceptar els fets consumats.
A 2/4 de 6 del matí, passem pel centre de visitants i anem directes a dalt de la cascada de d’Anta, on viu una família de becs de serra sud-americans (Mergus octosetaceus) molt confiats, tot i que en Tonino fa quatre dies que no els veu. Tardem una hora, ja que de camí fem diverses parades obligades, ja sigui per l’espectacular tirà cua de gall / cock-tailed tyrant (Alectrurus tricolor), el nyandú comú / greater rhea (Rhea americana) o fins i tot cèrvids.
El riu per sobre la cascada és molt bonic i l’espera no ens avorreix, ja que hi ha una munió d’ocells per fotografiar i elaenies per identificar. Al cap d’unes hores, veient que els becs de serra no apareixen, tornem a la part més alta amb l’esperança que a l’hora de dinar facin acte de presència. Després de dinar, ens esperem fins que enfosqueix, quan ens adonem que ja no els veurem.
A les nou de la nit, arribem a l’apartament i tenim la sorpresa agradable que, a causa de les pluges, s’ha cancel·lat la reserva. Tot i que Rancho Ecològico ha confirmat que ens esperen, preferim quedar-nos per dormir més.
Dia 8
22 d’octubre de 2019, Serra da Canastra i Cipo
Després de mirar ocells tot el dia, un banyet a la piscina
A primera hora fem un últim intent per veure el bec de serra sud-americà (Mergus octosetaceus), resseguint el riu San Francisco i revisant totes les parts visibles, assumint gradualment la derrota. No obstant això, la resta d’ocells, com el sit pardalenc de canyar / grassland sparrow (Ammodramus humeralis) o la guira / guira cucko (Guira guira) ens ajuden a dissimular el fracàs.
Llavors, deixem la Serra da Canastra i amb set hores, parada per dinar inclosa, som a Cipo. Encara hi ha una mica de llum per visitar el parc nacional, on trobem una parella inesperada de menjagrà borroner / copper seedeater (Sporophila bouvreuil).
Dormim a la Pousada Cipó (155 Reals una nit la triple) que comparteix instal·lacions amb la molt més luxosa Pousada Village da Serra. Destacaria la piscina, que no desaprofitem, i el fet que, tot i que ens aixequem a les cinc del matí, ens preparen un esmorzar abundant.
Dia 9
23 d’octubre de 2019, Cipo
L’ombra de l’enganyapastors és allargada
Passem el matí a les parts altes de Cipo, buscant l’endèmic cisteller fosc / cipo canastero (Asthenes luizae), tot i que, sabent que en Fran Trabalón el va fallar, sospitem que serà difícil trobar-lo. Després de tot un matí trescant entre afloraments rocosos, no en trobem ni rastre. No obstant això, bimbem dues especialitats de la zona: el sical groc / stripe–tailed yellow–finch (Sicalis citrina) i el colibrí jacint / hyacinth visorbearer (Augastes scutatus).
A la tarda, esperem la posta de sol al Parc Nacional amb l’esperança de veure l’enganyapastors rogenc / rufous nightjar (Antrostomus rufus). El sentim, però la visió es limita a una ombra volant o a un ocell saltant del terra.
Dia 10
24 d’octubre de 2019, Lapinha da Serra
El moixó més bonic del Brasil
De bon matí ens desplacem a Lapinha da Serra, un ambient semblant a Cipo, però amb algunes diferències.
Lapinha da Serra és un poblet encaixonat entre muntanyes i un llac, des d’on iniciem a peu la ruta cap al pic de Lapinha. El dia no comença gaire bé, ja que en lloc d’entrar per la ruta del pic i les cascades, on et cobren 15 Reals, entrem per la primera porta, que va a una cascada propera i a un toll d’on baixa una font i et cobren un Real.
Evidentment, a quarts de sis del matí, no hi ha ningú enlloc i nosaltres no ens imaginem que hi ha dues entrades separades per 400 metres. Per això, entrem per la primera i, després de passar la primera cascada i donar unes quantes voltes, ens veiem envoltats per filats. En aquest moment, ens adonem que no té gaire sentit que per pujar al pic calgui saltar el filat més infranquejable que hem saltat al Brasil.
De tornada a l’entrada, entenem el motiu: es vol evitar que els que volen pujar al pic paguin un Real en lloc de 15.
Nosaltres hauríem pagat els 15 Reals, només que de matinada l’única opció que veiem per poder continuar la ruta és saltar el filat espinós. Una operació que deixa el Salvador ferit, amb la mà rajant de sang i els llavis amb un aspecte una mica gore, ja que intenta curar-se les ferides amb la saliva.
El dia segueix empitjorant amb més pluja i més vent, però de sobte sentim un cant que ens resulta familiar i descobrim un cisteller fosc / cipo canastero (Asthenes luizae) saltant en un penya-segat.
El dia segueix rúfol i com més pugem més plou i més vent fa, així que abandonem la recerca del tapacul roquer / rock tapaculo (Scytalopus petrophilus).
De tornada, veiem 4 cistellers més i un altre que sentim i una parella de tiranulet de dors gris / gray-backed tachuri (Polystictus superciliaris), que supera la visió que en vam fer a Canastra.
La idea era a la tarda fer una altra ruta, encara més llarga cap a la cachoeira de Bicame, però tenim temps per caminar escassament un quilòmetre. Això sí, per la pista trobem un frigil blau / blue finch (Porphyrospiza caerulescens) que, segons en Tonino, és el moixó més bonic del Brasil.
Dia 11
25 d’octubre de 2019, Serra de Cipó i estat d’Espírito Santo
El no de Cupido
BFoto de Miquel Bonet. Turpial del Brasil / campo Troupial (Icterus jamacaii)Després de matinar com cada dia i prospectar tres punts de la serra de Cipó sense cap èxit destacable, ens desplacem, durant més de dotze hores, sense ni parar per dinar, fins a l’estat d’Espírito Santo.
En concret, arribem a la Fazenda Cupido, on se suposa que hi ha un Camping Florestal. Des de la barrera d’entrada, però, fan una trucada i no ens deixen entrar.
Així doncs, seguim una vintena de quilòmetres per allotjar-nos en un hotel a Soretama (130 reals una nit la triple).
Dia 12
26 d’octubre de 2019, Sooretama i Vale
Sense paraules!
Decidim anar a Sooretama, ja que no podem anar a Cupido i sabem que a Vale s’ha de reservar guia amb antelació.
Quan hi arribem i quan tot just travessem la primera porta, ens trobem un treballador que surt de la reserva que ens informa que no es pot entrar sense permís i que ni dissabte ni diumenges obren les oficines. Així que decidim pardalejar els dos quilòmetres de pista que tenim dins el bosc fins a la segona porta.
El conjunt està prou bé, exceptuant si pensem que aquesta reserva i la de Vale són les dues úniques taques de mata atlàntica a l’estat d’Espírito Santo.
Després anem a la propera Vale Reserve, que, com el seu nom indica, és propietat de la companyia Vale, on dues simpàtiques treballadores ens acorden un guia per demà a les cinc del matí. També ens informen que el Hoco de Blumenbach / Red-billed Curassow (Crax blumenbachii) sol sortir a les cinc del bosc per passejar pels prats. Ens sembla estrany que sigui tan fàcil de veure aquest endemisme en perill d’extinció crític.
No obstant això, a 1/4 de 6 un mascle impressionant de Hoco de Blumenbach surt del bosc i el ressegueix fent una ronda d’uns 200 metres fins que es torna a amagar. Ens deixa sense paraules!
Dia 13
27 d’octubre de 2019, Vale
El mussol de la cella groga
A les cinc del matí, l’Edson da Costa, el nostre guia local, està a la porta de la reserva de Vale tal com hem quedat. Per entrar fora de la zona d’esbarjo, es necessita permís i guia, suposo perquè no et perdis. Juntament amb Soretama sumen 463 km². De fet, nosaltres només en fem una petita part, on no és possible veure cap de les tres parelles d’àguiles harpies amb nius actius.
El matí és prou entretingut i ens distraiem amb moixons com el manaquí cap-roig / red–headed manakin (Ceratopipra rubrocapilla), tot i que no són cap especialitat de Vale.
A la nit, la cosa es posa més interessant i mentre busquem el nostre mussol veiem el número més grans d’enganyapastors que mai hagi vist. Potser només són uns 40 enganyapastors pauraque / common pauraque
(Nyctidromus albicollis), però com que no surten de la pista, no parem de trobar-nos-els. Si no fem 200 albiraments, no en fem cap. Fins i tot, de vegades en un mateix moment en veiem 5.
Enganyapastors pauraque /
common pauraque
(Nyctidromus albicollis)
L’estrella de la nit, però, és el gamarús cellagroc / tawny–browed owl (Pulsatrix koeniswaldiana), del qual trobem una parella molt activa que es deixa fotografiar.
Dia 14
28 d’octubre de 2019, Vale i Augusto Rushi Marine Station
La casa de les claus amagades
A les cinc de la matinada, tornem aooquedar a Vale amb Edson da Costa i traiem unes quantes espècies més.
D’allà marxem a un lloc infecte. No per res especial, sinó perquè està en un suburbi que toca a un rierol on hi ha uns quants porquets amb la seva típica olor. El Miquel i en Salvador volen treure la txatxalaca oriental / east brazilian chachalaca (Ortalis araucuan) que és endèmica del Brasil i també es pot veure en altres llocs més al nord on no anirem en aquest viatge. Un marrec ens pregunta si hem vingut des de Barcelona per veure aquesta mena de gallina que cada dia es passeja per la seva teulada.
(Ortalis araucuan).
Al migdia, marxem cap a Augusto Rushi Marine Station (25 Reals per persona i nit), una reserva que recorda aquest científic i on hi ha diversos abeuradors de colibrís, que fan passar un migdia agradable a qualsevol persona, especialment si pot veure, entre altres, l’endèmic colibrí ermità pigmeu / minute hermit (Phaethornis idaliae) que a Vale no hem identificat positivament.
També veiem altres ocells, com el tàngara melera cama-roja / red–legged honeycreeper (Cyanerpes cyaneus).
Això sí, els abeuradors tenen molts pretendents i una família d’almenys deu white-headed marmoset (Callithrix geoffroyi), una espècie de primat que viu al Brasil, se les empesca per beure l’aigua ensucrada.
D’aquí marxem cap a Santa Teresa, on, suposadament, hem de dormir en un xalet de muntanya de nom Chalés Santa Teresa. L’allotjament promet, ja que rebem un correu indicant-nos que trobarem les claus amagades, tot i que no diu on. Per postres, seguint les coordenades que ens han donat, arribem a un lloc on no hi ha res. De poc ens serveix tenir la direcció exacta, Circuito Caravaggio 01, ja que es tracta d’una carretera sense números.
Llavors, retornem a un bar on ni mirant les fotos del lloc ens saben dir on és. Així que truquem al seu telèfon, però, com que no contesten, retornem. Per fi, després d’entrar 20 metres en una pista, veiem un indicador d’un pam que ens indica la direcció. Un cop arribat als suposats xalets no hi trobem ningú. Això sí, un xalet té el llum de la porta obert, la qual cosa sembla un bon senyal. Per qualsevol persona que hagi vist unes quantes pel·lícules li seria fàcil trobar la clau.
Una altra cosa és desxifrar la clau del Wifi. Això ja requereix un nivell superior al nostre. Bé, això o llegir-se el paper que hi ha dins el marc situat damunt la tauleta de l’entrada en el lloc on hauria d’haver-hi una fotografia…
Dia 15
29 d’octubre de 2019, Mata da Penha, Museo Mello, Pousada Vita Verde
La bona gent
De bon matí baixem a Santa Teresa i passem les primeres hores a la Mata da Penha. Santa Teresa ja té un nivell superior a la resta del Brasil rural que hem visitat i la Mata da Penha és un bosc clapejat per cases d’una certa categoria, sense excessos però sense la decrepitud d’altres llocs. Aquí l’especialitat és el manaquí de Wied / Wied’s tyrant–manakin (Neopelma aurifrons). No surt a la guia, però portem una impressió a color de la il·lustració del HBW. En trobem dos i potser quatre, però dos segurs que són individus diferents, ja que un porta una paparra.
Després de fer diferents passejades agradables per aquesta pista, baixem al poble. Fem una parada breu al Museo Mello, que mereixeria mig dia de visita, tant pels abeuradors de colibrís com pel museu en si mateix.
No tenim temps, però, i marxem cap a la Pousada Vita Verde, un lloc molt agradable ple de menjadores i abeuradors, on, entre moltes espècies noves, trobem el molt desitjat colibrí coquet magnífic / frilled coquette (Lophornis magnificus). Només podeu pensar que el nom és exagerat, si no l’heu mirat atentament.
També veiem el bonic colibrí ametista / amethyst woodstar (Calliphlox amethystina).
L’amo de la finca va començar a posar abeuradors fa 36 anys per afició, quan la finca era una segona residència. Coneix tots els colibrís i ens adverteix que el colibrí cua-roig / brazilian ruby (Clytolaema rubricauda) és un migrant que l’any passat va arribar el 25 d’octubre per estar-s’hi 21 dies. Així que avui, 29 d’octubre, nosaltres podem ser els primers a trobar-lo. No tenim sort, però.
D’aquí hem tardat dues hores i mitja fins a la Mata dos Caetés, on, després de donar unes voltes per les pistes i decidir en quin lloc no ens quedaríem tancats per les portes que malgrat tenir cadenat ara estaven obertes, decidim acampar a un trencall que gira cap a una caseta, situada a 200 metres d’una porta tancada. Sembla una segona residència on no hi viu ningú. De sobte, però, sentint uns gossos i veiem que ve un senyor.
Abans de fer el viatge, havíem llegit de gent que tractava amb agressivitat i mals modals als ornitòlegs que s’endinsaven a la serra. Nosaltres, en canvi, hem tingut sort i hem rebut la cara amable del món rural brasiler.
En un primer moment, ens ha semblat que ens convidaven a acampar a casa seva. Una proposta que ens suposaria disposar de més seguretat. Els hem intentat oferir diners, però ho han rebutjat de totes totes. Finalment, ens han ofert dormir a dins de casa seva. Jo fins i tot m’he atrevit a dutxar-me!
Ens han explicat que ronda un felí molt gran que va matar un cavall. Potser per això ens han convidat a dormir dins de la casa, protegida per una porta tancada amb cadenes i barrots.
Dia 16
30 d’octubre de 2019, Mata dos Caetés
El mirall de la vellesa
A les cinc del matí, l’hora habitual de posar-nos en marxa, hem anat a Mata dos Caetés. Això sí, abans de marxar hem deixat unes quantes llaunes de menjar com a senyal d’agraïment.
Avui la porta estava tancada i hem fet els més de tres quilòmetres caminant. De moixons n’hi havia per tot arreu, però els arbres devien fer més de 40 metres i les cervicals han patit bastant amb els ocells de capçada.
Hem afegit 19 espècies al viatge, entre les quals, per exemple, el grimpatroncs escatós / scaled woodcreeper (Lepidocolaptes squamatus), però cap de les cinc espècies exclusives d’aquest lloc.
La visió més interessant l’hem tingut al migdia quan sortíem de la pista. Un ancià coixejant i amb els pantalons esparracats ha vingut cap a nosaltres. En un primer moment hem pensat que potser no podíem estar allà i ens venia a fer fora. Ens hem equivocat: ens ha demanat on eren les oficines de la Mata dos Caetés.
L’home és un americà jubilat que ha arribat fins on eren amb bicicleta des d’un poble situat a 10 km. Ens ha aconsellat que anem a viure a Sud-amèrica, ja que a la seva finca particular al Perú, on viu des de fa sis anys, ha comptat 342 espècies, una xifra impossible al seu país. També és impossible viure als Estats Units, segons ell, amb la seva pensió de 1.000 $ mensuals, ja que se’n necessiten 3.000 $. Així que fa sis anys que viu al Perú i fa viatges als països veïns, com ara al Brasil, en autobús durant 90 dies, el temps que li permet el visat.
Quan veiem aquests personatges, que tenen un punt d’admiració i tendresa, ens espantem una mica de com podem acabar. Per sort, esperem que les nostres parelles i família no ens deixin seguir aquest camí.
D’allà hem fet els 430 kilòmetres amb quasi set hores fins a Carmo. Pensàvem acampar al punt GPS del Rio de Janeiro Antbird, però un front fred ens ha rebut amb pluges i ràpidament ens hem adaptat a la Pousada Sossego.
Quan ens connectem, el Miquel rep un missatge sarcàstic de la seva parelleta dient-li que no hi ha pressa perquè torni doncs s’ha comprat un robot per netejar la casa.
Dia 17
31 d’octubre de 2019, Carmo i Caledonia Peak
La incomoditat de muntar la tenda amb pluja
Al matí hem pardalejat a tres llocs propers a Carmo, on hem trobat l’endèmic i on hem localitzat jacamar tridàctil / three-toed jacamar (Jacamaralcyon tridactyla) i altres ocells més inesperats com el barbacoll ratllat gros / crescent-chested puffbird (Malacoptila striata). Ni rastre del formigueret de muntanya / serra antwren (Formicivora serrana).
Després d’esmorzar a la recomanable Pousada Sossego hem marxat cap a Caledonia Peak (Serra dos Orgaos), amb unes quantes hores encara per pardalejar.
Un cop dalt, per no repetir la pujada fins als 2.000 metres, el pla era acampar. Un pla que no hem canviat tot i ploure des de les cinc de la tarda. Hi ha una situació més desagradable que desmuntar la tenda amb pluja: muntar-la amb pluja.
Això sí, a canvi tenim unes vistes úniques de la ciutat de Nova Friburgo i d’un reguitzell de muntanyes al capvespre.
Dia 18
1 de novembre de 2019, Caledonia Peak i Regua
Despertar amb el cant dels ocells
Dormir a la muntanya té una recompensa que fa oblidar la incomoditat: sentir els ocellets cantant quan encara és de nit, mentre et comences a despertar.
Sortosament no plou i al mateix lloc on hem acampat hem passat dues hores prospectant els voltants o la llunyania amb el telescopi. Fins i tot, hem vist l’esmunyedís tapacul plumbi / mouse-colored tapaculo (Scytalopus speluncae) i la rara cotinga d’ales grises / gray-winged cotinga (Tijuca condita), descrita l’any 1980. També hem vist una parella de batarans dorsi-rogencs / rufous-backed antvireo (Dysithamnus xanthopterus) i, en una de les parades mentre baixàvem, el Miquel ha desxifrat el cant de la cotinga d’ales daurades / black-and-gold cotinga (Tijuca atra) en un xiulet fi, metàl·lic i omnipresent que en un primer moment hem adjudicat, erròniament, a un insecte.
A més, al costat d’una font una parella de plegafulles de rierol / sharp-tailed streamcreeper (Lochmias nematura) defensaven activament el seu territori. Normalment és un ocell difícil de veure, però aquí tenien un niu excavat a la paret que els feia ser atrevits.
D’allà hem anat cap a Regua, una reserva que preserva mata atlàntica entre 50 metres i 1.500 metres. Teníem previst acampar dos dies, però ens han dit que no tenien habilitat un càmping i ens han deixat un apartament per científics (90 Reals per persona i nit amb PC).
Després de sopar hem anat a fer nocturnes i hem trobat una parella de gamarusos foscos / black-banded owl (Ciccaba huhula).
Dia 19
2 de novembre de 2019, Regua
Un ocell dinosaúric
A les dues del matí m’he aixecat a tancar el ventilador i m’he adonat que el Miquel no estava al llit. Com que és molt més calorós que jo, he pensat que havia anat a dormir amb el Salvador, que tenia el ventilador amb més potència. La realitat ha estat una altra: havia perdut els registres d’observacions de dos dies i s’havia quedat fins quarts de tres per posar-se al dia. Ha dormit poc més de dues hores i, com que avui havíem de fer nocturnes i posteriorment 4 hores de carretera, hem decidit fer una migdiada obligatòria per no perdre la salut o morir a la carretera.
Al matí hem fet primer una ruta circular que ens ha permès veure unes quantes aquàtiques, inclosa una família de capibares, els rosegadors més grossos del món.
Durant l’esmorzar ens hem adonat que per agafar la ruta verda havíem de fer 7 km amb cotxe per pujar en alçada. L’estrella era l’avorrit, tot i que endèmic i localitzat, formigueret unicolor / unicolored antwren (Myrmotherula unicolor). No ha estat fàcil i, de fet, ens ha portat tot el matí.
Quan després de dinar el Miquel i el Salvador anaven feliços a dormir, una parella d’argentins m’ha dit que anaven a fotografiar un nictibi cuallarg / long-tailed potoo (Nyctibius aethereus). I hem hagut de postergar dues hores la desitjada migdiada per aquest ocell dinosaúric. A prop hem trobat un niu del no menys espectacular jacamar cua-roig / rufous-tailed jacamar (Galbula ruficauda).
A la nit hem tornat al mateix lloc d’ahir, per tornar a sentir almenys 10 becadells gegants / giant snipe (Gallinago undulata). N’hem vist 4 volant per sobre nostre, però, podent-los confondre amb el becadell sud-americà / south american snipe (Gallinago paraguaiae) i no havent-ne vist cap de parat, ens hem hagut d’acontentar en apuntar-los com a només sentits.
Després de tres hores i mitja de cotxe, hem arribat al recomanable PN Hostel / Dom Quixote Campsite (200 reals la nit l’apartament), on en el simpàtic Júlio ens ha acollit.
Dia 20
3 de novembre de 2019, Itatiaia
Hotels amb menjadores
Hem guanyat un dia, ja que hem escurçat una nit a Regua.
Com que hem arribat quasi a mitjanit a Itatiaia, pensava que ens prendríem un dia de descans i ens aixecaríem tard. No ha estat així: la intenció era sortir com sempre a les cinc del matí. Per sort, Itatiaia NP no obre fins a les cinc. Així que en Julio es presta a preparar-nos el “café de la mañana” a les 7 del matí.
Primer hem anat a l’Hotel Donati, però de seguida hem vist que les menjadores de l’Hotel Ype serien millors. Allà sembla que tenen una parella de guan camanegre / dusky-legged guan (Penelope obscura) residents. També és un bon lloc per trobar el colibrí cua-roig / brazilian ruby (Clytolaema rubricauda).
Després de fer una pista cap a un xalet abandonat, sortint de la turística cascada de Maromba, hem tornat a dinar a l’Hotel Ype (60 Reals per persona).
A la tarda hem prospectat el camí que farem demà.
I a la nit hem anat a “Snipe Valley Farm”, on hem tingut pitjor sort amb els becadells gegants que els dos dies anteriors, ja que ni l’hem sentit.
Dia 21
4 de novembre de 2019, Itatiaia
En Julio i les dones
Avui sí que hem esmorzat a les cinc del matí amb en Julio, que ratlla la seixantena i fa quatre mesos que s’ha separat. Sembla que s’hagi tret una llosa del damunt i té l’esperit d’un noi de 18 anys. Si anéssim a la platja, segur que s’apuntava amb nosaltres.
La nostra destinació, però, tornava a ser Itatiaia NP, on hem passat el matí a la Trilha dos Tres Picos, entretinguts amb diversos ocellets com el batarà pigallat / spot-breasted antvireo (Dysithamnus stictothorax).
Al migdia hem anat a recollir les maletes i en Julio ens ha demanat si el podíem acompanyar en cotxe a una rotonda. Abans, però, ha vingut a dinar amb nosaltres a un dels típics bufets brasilers. Segons ell ara és la millor època per anar a les platges: estan plenes de “mulheres”. Feliç en si mateix, quan anomena la paraula “dones” s’il·lusiona encara més.
Després de deixar en Julio hem anat a una altra part del parc nacional, anomenada Agulhas Negras Road, on hem anat a dormir a l’Abrigo Reuboças, un refugi situat a 2.395 metres.
El motiu de quedar-nos a dormir aquí dalt era que no sabíem quant tardaríem a trobar el cuaespinós d’Itatiaia / Itatiaia spinetail (Asthenes moreirae). Per sort, ha estat prou fàcil de trobar-lo i la resta d’espècies que ens queden estan per sota dels 2.200 metres.
Així que ens prenem una nit de relaxació, allotjats a un xalet per nosaltres sols enmig de la muntanya.
Dia 22
5 de novembre de 2019, Itatiaia i Pereque
Ocells ben vistos
De bon matí hem començat a baixar. A l’entrada del parc ens van dir que havíem de tornar la clau abans de les 9 del matí, hora una mica absurda si es pretén pujar el pic. El que no tenien previst és que a les sis ja estaríem allà per fer-los aixecar.
De baixada no hem vist l’hotel que buscàvem, però almenys hem pogut identificar positivament per fi l’elènia olivàcia / olivaceous elaenia (Elaenia mesoleuca), un ocell amb el qual hem estat dubtant uns quants dies.
Havent dinat ens hem arribat a Pereque (Angra dos Reis), on no hem trobat cap dels objectius principals. Per fi, però, hem vist bé l’espiner gola-rogenc / orange-eyed thornbird (Phacellodomus erythrophthalmus) i també hem afegit ocells menys restringits com la bosquerola reial de ribera / riverbank warbler (Myiothlypis rivularis).
La idea era acampar, però la xafogor ens ha fet retirar cap al poble per allotjar-nos a la Pousada Entre Paraísos. Un lloc agradable, però amagat, sense cap indicació ni tan sols quan ets davant la porta.
6 de novembre de 2019, Pereque i Folha Seca
L’home dels colibrís que ens encoratja en la lluita per la llibertat
Havent fracassat ahir al lloc tradicional, avui hem triat un lloc diferent, on aviat hem sentit cantar i després hem vist l’endèmic i súper-restringit formigueret capnegre / black-hooded antwren (Formicivora erythronotos). Tot i que el dia era plujós, també hem tingut èxit amb el també endèmic cabdill cuaforcat / fork-tailed pygmy-tyrant (Hemitriccus furcatus).
La pluja ens ha anat acompanyant tot el dia, i a la tarda, després de deixar l’equipatge a Chales Sol da Ribeira (Praia do Lazaro, Ubatuba), hem anat a Folha Seca, una casa particular on centenars de colibrís van a alimentar-se. L’estrella ha estat el colibrí coquet de bigotis / festive coquette (Lophornis chalybeus), però n’hi havia una gran varietat com el colibrí safir carablau / white-chinned sapphire (Hylocharis cyanus).
L’home no ens ha volgut cobrar la tradicional entrada en aquests llocs. He insistit que necessita diners per comprar sucre, però que ara en té 200 kg, ja que als tours cobra en espècies. Per acabar la conversa, ens ha dit que reservem totes les nostres forces per lluitar contra Espanya quan tornem, que ho necessitarem.
Una parella de gamarussos es fan carantoines en públic
De bon matí hem tornat a Folha Seca, però aquest cop hem seguit a peu per la pista a la recerca d’ocells més amagadissos, com el tapacul emplomallat meridional / slaty bristlefront (Merulaxis ater), que ja havíem sentit a Itataia, però que avui s’ha deixat veure molt bé.
De tornada, ens hem trobat un simpàtic guia, de nom Ricardo Barbosa, de la companyia Pica-Pau Tours, que portava a una parella de sudafricans. La conversa ha anat així:
-“¡Ah, los catalanes! ¿Habéis encontrado el tawny-throated leaftosser?”.
– ¿Nos conoce?, li hem preguntat amb sorpresa.
– ¡Todo el mundo les conoce!
Evidentment, estava fent broma. L’havien informat de la nostra presència a les menjadores, on després hem fet bones fotos de bastants ocells, com la tàngara de galtes vermelles / red-necked tanager (Tangara cyanocephala) o el colibrí ermità bec-serrat / saw-billed hermit (Ramphodon naevius), mentre esperàvem, sense èxit, la tàngara olivàcia / olive-green tanager (Orthogonys chloricterus).
A la tarda ens hem desplaçat muntanya endins fins a Posada Oikoss, on ens hem retrobat amb el Ricardo Barbosa. Fa dos anys va aparèixer a Oikoss l’enigmàtic mussol canyella / buff-fronted owl (Aegolius harrisii). No l’hem trobat.
Tot i això, ha estat una de les millors nits de mussols que recordo, ja que hem gaudit del tendre espectacle d’una parella de gamarussos cafè / mottled owl (Ciccaba virgata) fent-se carantoines.
Dia 25
8 de novembre de 2019, Oikoss i Campos do Jordao
Quan el guia és una benedicció
Hem passat el matí per la Reserva Guainumbi amb el grup de Pica-Pau i en Josiel de la pousada Oikoss, sota l’omnipresent cant del campaner de coll nu / bare-throated bellbird (Procnias nudicollis).
JFoto de Miquel Bonet. Campaner de coll nu / bare-throated bellbird (Procnias nudicollis)Per començar, hem anat a un petit toll, on hem vist un parell de rasclets culblancs / red-and-whitecrake (Laterallus leucopyrrhus). Millor impossible!
Després, hem anat treient diferents ocellets que ens faltaven, com el batarà pintat / large-tailed antshrike (Mackenziaena leachii) o el toquí de mig collar / half-collared sparrow (Arremon semitorquatus), que ja donàvem per perdut.
Oikoss ens ha agradat molt, tant per la temperatura agradable, com per la sensació d’estar enmig de la natura, en contraposició amb altres llocs que sembla que els pobres ocellets estiguin aïllats del món en una taca de bosc envoltada de camps de conreu o pastures. En Josiel, és clar, també ens ha fet l’estada molt profitosa.
A les onze, però, ha començat a ploure i la pardalejada s’ha acabat. Així que després de dinar, hem marxat cap a Campos do Jordao.
Abans de marxar, però, hem rebut un missatge de Thiago Carneiro, que ens havia de fer de guia l’endemà, informant-nos que havia plogut tot el dia i que demà hauria de fer l’excursió cancel·lada avui, així que no podia estar amb nosaltres.
Normalment no fem servir guies, però quan tens l’última oportunitat de veure un endèmic que has perdut en llocs suposadament molt millors, la desesperació fa que contractar un guia sembli una benedicció. Així que per demà hem quedat amb el Douglas.
Dia 26
9 de novembre de 2019, Campos do Jordao
La Suïssa brasilera
La majoria de països tenen la seva Suïssa particular i Campos do Jordao és la Suïssa brasilera. Tot i que només es recorda una nevada l’any 1950, les teulades tenen el pendent de les cases del país alpí i, a cada cantonada, venen xocolata. De fet, el tren turístic va parant al davant de les diferents xocolateries. Una xocolata que sovint ve de Suïssa.
Nosaltres, però, no volem xocolata, sinó trobar les especialitats dels boscos d’araucàries del voltant i alguns endèmics, com el tiranulet orellut de Serra do Mar / Serra do Mar tyrannulet (Phylloscartes difficilis), que com el seu nom científic indica no és fàcil de trobar, i aquí és l’últim lloc on el podíem veure.
Així doncs, a les sis de la matinada, quedem amb el Douglas Santos, un jove de 27 anys experimentat en els ocells de la seva zona. La seva experiència ha estat crucial per trobar aquesta i altres especialitats, com el piprites de casquet / black-capped piprites (Piprites pileata).
A part dels ocells i els boscos d’araucàries, cal destacar el bomboletario, un lloc obligat pels amants de les papallones.
Dia 27
10 de novembre de 2019, Campos do Jordao
L’últim bitó
De bon matí hem arribat als Arrozais de Tremembé. Llàstima que en ser diumenge una porta està tancada. No obstant això, hem trobat en altres llocs el nostre principal objectiu: el bitó sud-americà / pinnated bittern (Botaurus pinnatus). L’últim bitó que em quedava per veure i el més fàcil de tots. Com la resta s’intenta mimetitzar mantenint-se alçat immòbil. Això és una bona estratègia per passar inadvertit dins un canyar, però quan això comporta treure el cap per l’arrossar, aquesta estratègia facilita la seva localització. N’hem trobat quatre.
Al migdia hem marxat cap a Salesópolis, on hem visitat l’Estrada Usina i un aiguamoll on hem trobat el formigueret d’aiguamoll de Sao Paulo / Sao Paulo marsh antwren (Stymphalornis paludicola) descrit fa 6 anys, l’any 2013!
Dia 28
11 de novembre de 2019, Mogi das Cruzes i Restinga de Bertioga i manglars de Cubatao
Un brasiler que ha après català amb la sèrie Merlí
Al matí hem fet una repassada pel mateix bosc d’ahir per ràpidament marxar cap a Mogi das Cruzes, on teníem la possibilitat de veure alguna de les cinc espècies de menjagrà que encara ens falten.
No n’hem trobat cap, però en canvi hem vist un mascle de menjagrà de pit blanc / white-bellied seedeater (Sporophila leucoptera).
Després de parar en un lloc de costa prop de Restinga de Bertioga, hem anat a unes depuradores on, entre altres ànecs, sembla que sigui lloc habitual per la malvasia emmascarada / masked duck (Nomonyx dominicus). Un hàbitat estrany per aquesta espècie que acostuma a trobar-se en llacunes amb molta vegetació flotant, on és difícil de localitzar. Aquí, però, una femella sembla contenta en aigües descobertes.
D’aquí hem marxat per visitar una zona de manglars, hàbitat de l’ibis escarlata / scarlet ibis (Eudocimus ruber). Sens dubte, és un dels ocells més bonics del món, especialment quan veus el seu vermell esclatant enmig del verd fosc dels manglars.
Visitar els manglars de Cubatao ha estat més difícil del que ens pensàvem. Al lloc on pensàvem que sortien els bots no hi havia res. Un quilòmetre més enllà, la policia ens ha informat que segurament ningú ens hi portaria perquè la gent marginal que viu als manglars assalten les barques. A l’últim fotògraf suec que va venir li van robar tot.
Així i tot, ens han indicat on podríem anar a preguntar. Ja ens imaginàvem que això seria com anar a mirar ocells a Somàlia, tement perquè els pirates no ens assaltessin. Quin tipus de gent devia viure dins els manglars? Sens dubte seria molt marginal.
Això no obstant, potser desconfiant que hi poguéssim arribar o per evitar que ens assaltessin pel camí, un cotxe de la policia ens hi ha acompanyat. Allà, en Daniel Ravanelli, l’amo de la “Náutica da ilha”, ens ha confirmat que fa tres anys el van assaltar. Ara, però, sembla que l’ambient està més tranquil.
Ens ha suggerit sortir demà al matí, però per aprofitar la tarda hem volgut intentar-ho avui, tot i que la marea no era la millor. Com que no ha trobat cap conductor ha decidit portar-nos ell. Pel camí, sota una desena de ponts i vorejant milers de cases decrèpites que es mengen els manglars, ens ha comentat que quan va estar a Barcelona no va sentir parlar a ningú en català. En canvi, ara n’ha après una mica mirant Merlí en versió original a Netflix.
Com els últims dies, ha anat plovent, però els ibis finalment han aparegut. Primer, un grup de set i després més d’un centenar, que han triat ja on fer la nova colònia. Un ocell espectacular, sobrevivint entre els marginals que es mengen casa seva, i el port de Santos, el més gran de Sud-amèrica, que fa el mateix.
A partir d’aquí hem hagut de canviar l’itinerari original, ja que a Intervales no hi havia guies quan teníem previst anar-hi. Així que hem capgirat el sentit de la resta del viatge i hem acabat dormint en un hotel a Itanhaém.
Dia 29
12 de novembre de 2019, Estrada do Corvo
Un bon lloc per als ocells
Cada dia matinem, però avui ha estat una mica més, i a 2/4 de 4 ens hem aixecat per arribar a l’Estrada do Corvo a bona hora. L’hora no sé si era bona, però plovia.
De fet, ha plogut tot el matí. Malgrat la pluja, tothom sap que Corvo és un bon lloc per ocells. Tot i això, ens ha sorprès la quantitat de noves espècies que hem trobat, tot i el mal temps, com el grimpatroncs fistonat / scalloped woodcreeper (Lepidocolaptes falcinellus) o el plegafulles de celles pàl·lides / pale-browed treehunter (Cichlocolaptes leucophrus).
A la tarda, tocava un altre dia de sortida en barca a la Baia de Paranaguá. Per fer-ho curt: després de donar moltes voltes, arribar a un acord i dinar, ens hem trobat que el patró no ha aparegut.
Així que l’empresa ens ha dit que no hi hauria bot, hem aprofitat per arribar abans a Itapoá i dormir alguna hora més. Això sí, ens hem perdut un lloro.
Dia 30
13 de novembre de 2019, Volta Velha Reserve
Bona sort amb els ocells nocturns
Al matí hem anat a Volta Velha Reserve, un bosc de restinga, una vegetació que creix sobre sol sorrenc prop de la platja i que no té l’alçada dels altres boscos. Això si, té les seves especialitats com el tiranulet orellut de Krone / restinga tyrannulet (Phylloscartes kronei).
Una pista ombrívola travessa la reserva. Un dels ocells potser més difícils i localitzats és el cabdill de Kaempfer / Kaempfer’s tody-tyrant (Hemitriccus kaempferi). Hem sentit dues síl·labes del seu cant. Suficient per posar-nos alerta i veure un moixó sortint volant. Insuficient per apuntar-nos-el com a vist. Això sí, hem vist al seu cosí germà: cabdill d’ulleres / eye-ringed tody-tyrant (Hemitriccus orbitatus).
Després de dinar hem sortit a altres punts per trobar altres ocells com el formigueret d’aiguamoll / parana antwren (Stymphalornis acutirostris).
També hem buscat un altre punt on s’havia vist el cabdill de Kaempfer. No hem tingut sort. En canvi, hem vist un bonic mascle de formiguera escatosa / squamate antbird (Myrmoderus squamosus).
A última hora hem anat a un altre punt, on hem vist arribar volant des d’un bosc a 200 metres un txatxalaca pigallat / speckled chachalaca (Ortalis guttata) que s’ha posat en un arbre a 20 metres de nosaltres. Llavors, ens hi hem posat a sota i tot i que el sentíem a prop no l’hem vist.
Abans de fer-se de nit, hem tornat a Volta Velha Reserve per observar aus nocturnes i hem estat de sort. De seguida hem vist sis enganyapastors cuacurt / short-tailed nighthawk (Lurocalis semitorquatus) volant i cantant per damunt nostre. A més, quan ja era completament fosc, un enganyapastors de bosc / little nightjar (Setopagis parvula) s’ha apropat, amb el seu vol flotant i papallonejant, a un metre de nosaltres.
Dia 31
14 de novembre de 2019, Volta Velha Reserve i bosc de Piraí
Quan els ocells es deixen veure
Al matí hem tornat a Volta Velha Reserve a buscar el cabdill de Kaempfer. No hem tingut sort amb aquesta espècie, però l’endèmic tinamú camagroc / mallol-legged tinamou (Crypturellus noctivagus) s’ha parat davant de nosaltres un minut!!!
A més, també hi hem trobat el plegafulles de casquet / black-capped foliage-gleaner (Philydor atricapillus), una de les quatre espècies principals que buscàvem. I també s’ha deixat veure el més comú plegafulles d’ulls blancs / white-eyed foliage-gleaner (Automolus leucophthalmus).
Quan hem revistat les 16 observacions durant l’últim any del cabdill de Kaempfer, hem vist que la meitat quedaven a dues hores d’on estàvem, al bosc de Piraí, a prop de la nostra ruta. Així que hem marxat cap allà i, primer entre els arrossars i després al bosc, hem fet una bona llista. No ha estat, però, fins que quasi no quedava llum quan hem trobat el nostre cabdill de Kaempfer, amagadís i discret. Així i tot, l’hi hem pogut fer alguna foto.
Feliços i contents hem anat a dormir a Joinsville.
Dia 32
15 de novembre de 2019, bosc de Piraí i Estrada do Rio do Julio
Un festeig en públic
Al matí hem anat a prop d’on hem dormit, a un lloc on Adrian Rupp, un guia local de la zona, ens ha dit que podem trobar el cabdill de Kaempfer, però no l’hem trobat. En canvi, hem millorat molt la visió del txatxalaca pigallat, fent un bon guirigall en un matí emboirat. Més discreta i llampant, una tàngara del Brasil / brazilian tanager (Ramphocelus bresilius) també ens ha desitjat un bon dia.
Hem tornat cap al bosc de Piraí on no hem retrobat el cabdill de Kaempfer, augmentant així el valor de l’observació d’ahir.
D’allà hem anat cap a Estrada do Rio do Julio, el lloc més al sud del viatge. La vall del Rio Julio sembla un lloc idíl·lic, envoltat d’un bosc clapejat de cases de camp, algunes arreglades, altres més simples i la majoria amb hortènsies.
Tot sembla perfecte aquí, incloent-hi l’església “britànica” envoltada d’una immensa clapa d’hortènsies.
Tot i que la intenció era acampar hem arribat fins a l’Hotel Vales das Horténcias, on no tenien allotjament ni era possible menjar, si no hi estaves allotjat. Era pont i tot estava ple.
En aquesta zona, el pardaleig es fa per la carretera. Així que és aconsellable evitar els caps de setmana i encara més, els ponts.
Fora del bosc, una parella d‘ibis alablanc / buff-necked Ibis (Theristicus caudatus) es feien carantoines, mentre un possible juvenil s’ho mirava i un rascló saracura / slaty-breasted wood-Rail (Aramides saracura) passejava indiferent al festeig.
La vall està plena de bambú, on viuen molts dels ocells que busquem. Tot i això, només hem estat capaços de trobar la formiguera de Bertoni / Bertoni’s antbird (Drymophila rubricollis).
A la nit, la temperatura era de 15 graus, ideal per acampar. A 2/4 d’una de la matinada m’he despertat amb el cant del xot de Santa Catarina/ long-tufted Screech-owl (Megascops sanctaecatarinae).
Des de la tenda he cridat als companys, que dormien a una altra tenda just al costat, que finalment m’han respost d’una manera en què he dubtat si estaven somiant o si ja m’havien sentit. Donat que el Salvador sordeja, he intuït que devia ser el Miquel.
Veient que era una espècie endèmica he tornat a advertir-los i llavors sí, el Miquel m’ha respost que ja m’havia sentit. He suposat que preferien buscar-lo a Intervales.
Llavors, com que ens havien comentat que per la zona s’han vist rastres de puma, he decidit quedar-me dins la tenda mentre el xot seguia cantant.
Dia 33
16 de novembre de 2019, Estrada do Rio do Julio
Quan un dissabte de pont és un mal dia per buscar ocells
Avui hem estat tot el dia pardalejant a Estrada do Rio do Julio, excepte quan hem sortit a dinar a la carretera principal.
El lloc és molt bo i hi ha molts ocells. De fet, abans d’iniciar el viatge era el segon millor lloc per fer uns quants bimbos. Tot i això, entre la feina que ja hem fet i el que costa trobar nous ocells, només he fet un bimbo: el cuaespinós olivaci / olive spinetail (Cranioleuca obsoleta).
Només n’he fet un perquè el xipiu de Cabanis / gray-throated warbling–finch (Microspingus cabanisi) se m’ha escapat quan estàvem separats.
Sens dubte, un dissabte de pont és el pitjor dia per pardalejar en aquest lloc.
Dia 34
17 de novembre de 2019, Estrada do Rio do Julio i Curitiba
Una posada molt discreta
Diumenge al matí la gent no matina. Així que el nombre de cotxes ha baixat molt.
Tot i això, avui no hem bimbat cap ocell, excepte jo que he vist el xipiu de Cabanis / gray-throated warbling–finch (Microspingus cabanisi), que se’m va escapar ahir.
Això sí, hem millorat la visió d’algunes espècies com el cotinga encapuxat / hooded Berryeater (Carpornis cucullata), que canta per tot arreu però que és molt difícil de veure.
Després de dinar hem sortit cap a Curitiba, però ens hem trobat amb l’operació retorn del pont i la carretera ha quedat col·lapsada. Una situació que al Miquel, taxista de professió, li fastigueja una mica. Així que m’he posat jo de conductor i ell ha aprofitat per anar esborrant fotos al seient de darrere.
Encara hem tingut temps per acostar-nos fins a un aiguamoll amb una cita de tapacul d’aiguamoll / marsh tapaculo (Scytalopus iraiensis). Sentir-lo l’hem sentit, però veure’l ha estat missió impossible.
A l’hora de dinar, hem buscat allotjament a Curitiba i en lloc d’optar per anar al centre, hem triat la Pousada Parque Barigui, situada als afores i prop del parc on anirem demà.
Quan hi hem arribat hem vist que de pousada només tenia el nom, ja que cap veí sabia on era i cap cartell ho indicava. Es tractava d’una simple casa particular que, per sort, tenia el número del carrer ben col·locat.
Tot i això, ha estat una bona elecció. És una casa molt gran i tres habitacions estaven tancades. Suposem que les deuen obrir quan reserva més gent. Això sí, no ens hem aclarit amb l’aigua calenta.
La sorpresa ha estat quan, a quarts d’11 de la nit, qui ens havia obert la porta en arribar ens ha trucat i ens ha dit que portaven llençols perquè venia més gent.
I així ha estat. A les 11 h ha arribat una parella i el seu fill, que han marxat al pis de dalt fent bastant de soroll, però insuficient per despertar en Salvador.
Dia 35
18 de novembre de 2019, Parc Barigui i Parque Estadual Turistico do Alto Ribeira (PETAR) de São Paulo
Per sort, de vegades, hi ha pla A, B i C
A Río Júlio ens va fallar l’espiner dels bambús / canebrake groundcreeper (Clibanornis dendrocolaptoides), pel qual teníem un pla B i un pla C.
El pla B era el Parc Barigui, a cinc quilòmetres de la Pousada Parque Barigui, que ni és pousada ni està al costat del parc. No hem tardat ni cinc minuts dins del parc que l’espiner dels bambús ha cantat i l’hem pogut veure un moment cantant a diversos llocs. Encara era de matinada i la llum era pobre.
Llavors, hem esperat una millor oportunitat en aquest parc,que bé val una visita matinal.
En aquesta ocasió no hem estat de sort i no hem tingut cap més oportunitat de veure aquest ocell, ni de sentir-lo.
Així que hem marxat cap Apiaí, on hem dinat abans de baixar cap al Parque Estadual Turistico do Alto Ribeira (PETAR) de São Paulo.
Primer, hem visitat les oficines del parc i voltants i després hem anat a deixar l’equipatge a Ouro Grosso Chales, on un picot negre robust / robust woodpecker (Campephilus robustus) ens ha distret una mica.
Hem acabat el dia a la muntanya, esperant veure algun ocell nocturn. Finalment, tot i que ha costat, hem pogut observar l’endèmic xot variable / black-capped screech-owl (Megascops atricapilla).
Dia 36
19 de novembre de 2019, Parque Estadual Turistico do Alto Ribeira (PETAR) de São Paulo
Un dia perfecte
De bon matí hem quedat amb en Maicon Souza, que ens ha ajudat a trobar molts dels ocells que buscàvem per la zona de PETAR i d’altres, com el cabdill reial / royal flycatcher (Onychorhynchus coronatus), que no esperàvem.
Per fi hem pogut veure el remenafulles críptic / cryptic antthrush (Chamaeza meruloides), que fins ara només havíem sentit, ja que, com el seu nom indica, no resulta fàcil de trobar.
També hem vist la tàngara carabruna / rufous-headed tanager (Hemithraupis ruficapilla), que té uns colors molt vius.
A més, un bonic mussolet pigmeu / least pygmy-owl (Glaucidium minutissimum), molestat per diversos moixonets mentre cantava, ha estat una de les moltes troballes del dia.
A la nit hem tornat al lloc on ahir vam trobar el xot variable i, mentre esperàvem la foscor, un trio bec-esmolats / sharpbill (Oxyruncus cristatus) ha fet acte de presència.
Finalment, també hem trobat el nostre esperat enganyapastors ocel·lat / ocellated poorwill (Nyctiphrynus ocellatus) cantant en una branqueta. Ha estat la cirereta del pastís d’un dia perfecte.
Dia 37
20 de novembre de 2019, Parque Estadual Turistico do Alto Ribeira (PETAR) de São Paulo i Intervales
Una família d’ocells molt confiats
Al matí plovisquejava. Així i tot, hem pogut afegir alguna espècie més al nostre viatge abans de marxar cap a Intervales, un dels llocs d’obligada visita, si es fa un viatge complet al sud-est de Brasil.
La intenció era acampar, però la suposada zona d’acampada no existeix. Per sort, ens hem pogut allotjar a la pousada Pica-Pau dins del parc.
Hem fet una visita general i hem trobat un parell de menjagrans piliats/ lined seedeater (Sporophila lineola).
L’estrella del dia, però, ha estat una família de tocros fumats / spot-winged wood-quail (Odontophorus capueira).
Fins ara, aquesta espècie només l’havíem sentit cantar de lluny. Avui, en canvi, una família se’ns han passejat pel davant, gratant sota les fulles a veure què trobaven per menjar, ignorant la nostra presència. Jo m’he assegut i he estat mitja hora observant-los amunt i avall. Fins i tot, han passat a un metre d’on era!
Dia 38
21 de novembre de 2019, Intervales
Un indret ideal per trobar ocells
A 2/4 de 6, hem sortit amb Gerson a visitar zones d’Intervales que no es poden visitar sense guia.
Durant tot el viatge, quan preguntàvem per alguna espècie sovint rebien la mateixa resposta: Intervales. Semblava que a Intervales haguéssim de trobar de tot i, encara que és difícil, no ens ha decebut.
Gràcies a Gerson i a les possibilitats del parc hem afegit 19 espècies al viatge. Una xifra que, a hores d’ara, ens ha semblat espectacular.
Se’m fa difícil destacar algun dels bimbos d’avui. Tot i això, mencionaré el tapacul pitblanc / white-breasted tapaculo (Eleoscytalopus indigoticus), ja que l’hem sentit durant tot el viatge i no l’hem pogut veure fins avui, o l’endèmic xot de Santa Catarina / long-tufted screech-owl (Megascops sanctaecatarinae), ja que si no l’haguéssim vist, hauria maleït no haver-me aixecat a Rio Júlio.
També mencionaré el batarà de casquet rogenc / rufous-capped antshrike (Thamnophilus ruficapillus) que també ens havia fallat fins avui.
Llistes d’ocells vistos:
El restaurant és el centre de reunió de tothom que està pel parc, però a tot estirar érem 5 turistes no brasilers. Com molts altres llocs, té menjadores per ocells. En aquest cas, però, estan poc sol·licitades, excepte per la tàngara capverda / green-headed tanager (Tangara seledon), que hi sembla resident habitual.
Dia 39
22 de novembre de 2019, Intervales i Pilar do Sul
L’alegria de triplicar les expectatives
Avui teníem un dia difícil per treure gaires noves espècies, ja que estem a les acaballes del viatge i ahir ens va anar molt bé. Així i tot, hem afegit 12 noves espècies i els bimbos a Intervales han triplicat les expectatives. Fins ara, si un lloc ens anava molt bé, igualàvem les expectatives. En molt pocs casos les superàvem i en altres ocasions ens quedàvem a la meitat. En cap lloc vam duplicar les expectatives, així que triplicar-les ens ha semblat excepcional.
Entre les espècies afegides avui, destacaria el petitó tirà becplaner de bigotis / white-throated spadebill (Platyrinchus mystaceus). Tot i això, sens dubte, trobar a les cinc de la tarda un cucut paó / pavonine cuckoo (Dromococcyx pavoninus) cantant dins del bosc ha estat la troballa més excitant del dia. De retruc, aquesta troballa ens ha fet avançar una hora la sortida del parc, ja que difícilment hauríem pogut trobar cap ocell nou.
A més, avui els ocells han compartit protagonisme amb altres animals. Si ahir va ser un tapir, avui ha estat una serp de més de dos metres, agressiva, tot i que no verinosa, segons Gerson.
Llistes d’ocells vistos:
A les set hem parat a Pilar do Sul a sopar, treure diners i buscar allotjament, però tot estava ple. Així que hem provat sort a la carretera en direcció a Pilar do Sul, l’últim poble abans de trencar cap a la Trilha de los Tucanos. Estàvem disposats a acceptar qualsevol opció, fins i tot llocs de dubtosa reputació. Tot i això, ha estat impossible trobar allotjament, així que hem arribat a la plaça principal de Pilar do Sul per veure si estàvem de sort i existien més allotjaments que els que surten a Internet. Sense pretensions, per fi hem trobat un allotjament, suficient per dormir i per poder connectar-nos al Wifi.
Llavors, hem rebut un correu informant-nos que la Trilha de los Tucanos estava tancada fins al març del 2020 i que la connexió de vol Roma-Barcelona del dia 25 havia estat cancel·lada. Pel que sembla, a la primavera i a l’estiu pocs ocells van a les menjadores i per això aquest lloc, mencionat com espectacular, tanca durant aquesta època de l’any.
Dia 40
23 de novembre de 2019, Pousada Mochileiros a Guaraú
Dia de repesca
Gràcies a la cancel·lació de la visita a les menjadores dels Tucanos ens hem pogut relaxar i arribar tres hores més aviat a la Pousada Mochileiros a Guaraú, un lloc que en Miquel ha repescat a l’últim moment. Després de dinar, hem anat amb Fabio Barataa la recerca del papagai cua-roig / red-tailed parrot (Amazona brasiliensis), que té aquí la seva població més al nord. Hem hagut d’anar a aquest indret per recuperar aquest endèmic que no vam poder veure quan ho teníem previst a causa de la cancel·lació del bot a la Baia de Paranaguá la setmana anterior. En una zona d’uns tres quilòmetres quadrats de restinga, s’ajoquen uns 500 lloros, afectats greument per l’espoli dels nius pel tràfic internacional, ja que als brasilers no els interessen els lloros que no parlen.
A més a més del lloro, avui ha estat un dia de repesca per ocells perduts com el cargolet becllarg / long-billed wren (Cantorchilus longirostris) o altres que fins ara només havíem sentit com el mussolet ferruginós / ferruginous pygmy-owl (Glaucidium brasilianum).
Dia 41
24 de novembre de 2019, Serra da Cantareira (Núcleo Engordador)
Salut i República!
En Fabio Barata va construir el seu petit alberg per tal de poder oferir l’esmorzar a les cinc del matí als clients que ell guiava. Després d’esmorzar amb ell i fer-la petar, hem marxat cap a la Serra da Cantareira (Núcleo Engordador), un parc situat a prop de l’aeroport on hem passat el matí.
Qui pensi que Brasil és tot platja i noies en biquini està molt equivocat: a mig matí estava encara núvol i a 18 graus, amb un fred com el d’un dia no solejat de febrer. Si ara estem a l’equivalent de finals de maig de l’hemisferi nord, no m’imagino el fred que ha de fer al juliol. Evidentment no com a Moscú, però fins i tot ara s’agraeix un jersei.
L’ocell més destacat ha estat la xanca bigarrada / variegated antpitta (Grallaria varia), que hem trobat immòbil al mig del camí.
Després de dinar hem anat per agafar l’avió. Jo volo amb Latam directe a Barcelona i ells amb Alitalia, sense encara saber que passarà quan arribin a Roma.
-“Salut i república!”, són les primeres paraules que he sentit quan he pujat a l’avió. Desconcertat que m’hagin identificat tan de pressa, he mirat l’home que em saludava amb el polze amunt.
-“Gràcies!”, he contestat. Llavors, he continuat amb els moviments limitats per la meva motxilla, tot mirant si portava alguna samarreta que fes referència al meu origen. De seguida he aclarit el dubte: porto un llacet al barret i es tracta d’un vol directe a Catalunya, així que algun català més deu haver-hi a l’avió.
Dia 42
25 de novembre de 2019, Brasil-Catalunya
Un viatge exitós
A Catalunya tot segueix igual, començant pels trens, que avui s’han hagut de desviar per Vilafranca per anar cap al sud. Al migdia ja era a casa. Ells, en canvi, han arribat a l’aeroport del Prat al vespre, a causa de la cancel·lació d’un vol des de Roma.
Entre tots hem vist o sentit 582 espècies de les 677 possibles (85%) i jo he fet 173 bimbos dels 218 possibles (79%): un viatge força exitós!
