Dos mons paral·lels

Potser des de fa un temps, conviuen en Catalunya dos mons paral·lels: un de sobiranista i un altre, d’autonomista. I la majoria de la ciutadania se situa en un món o en un altre. Alguna força política, però, vol estar amb un peu en una república i l’altre peu en una monarquia. És possible? Poden aquests dos mons deixar de ser paral·lels i confluir? Ho aconseguiran els pactes postelectorals? Un referèndum acordat sobre la independència, on tothom accepti el resultat que surti de les urnes, sembla la solució política més fàcil i més democràtica perquè aquests dos mons deixin de ser paral·lels i conflueixin en un mateix projecte de país. En canvi, sembla impossible a hores d’ara.

De fet, s’ha arribat fins a la dramàtica situació actual per què una representació política majoritària al Congrés i al govern espanyol, i minoritària al Parlament i al govern català, ha rebutjat el dret a decidir sobre el futur polític de Catalunya. Tot i que segurament, si haguessin acceptat un referèndum sobre la independència fa set anys, l’haurien guanyat, com va passar a Escòcia. Queda en evidència, doncs, que es neguen a conèixer la realitat. Tot i que un debat, obert i lliure com hauria de ser al segle XXI, sobre si Catalunya ha de continuar dependent de l’Estat espanyol o no, podria ser molt enriquidor per a tothom. És curiós com les forces polítiques independentistes han acceptat aquest repte, com va quedar demostrat en el referèndum de l’1 d’octubre, i acceptarien el resultat d’un referèndum acordat, encara que fos contrari a la independència, amb total normalitat democràtica. Mentre que els partits polítics constitucionalistes, s’oposen al diàleg i a una solució política i s’escuden darrere de l’article 155 de la Constitució i de la repressió que comporta.

Són dos mons paral·lels: un, com el Procés, es basa en la pau, la democràcia, el progrés, la transversalitat, la inclusió, la modernitat, la llibertat, la creativitat, en avançar i en construir en un futur un estat nou en forma de república, a condició que la majoria de persones que viuen a Catalunya així ho vulgui. És l’essència del catalanisme, els valors que li són propis i en els quals es reconeix, que ha evolucionat en bona part cap a l’independentisme, a conseqüència de la discriminació i el maltractament continuat que pateix Catalunya, i per tant totes les persones que viuen en aquest territori, en molts i diversos àmbits: econòmic, social, d’infraestructures, legislatiu, ambiental, cultural, etc.

L’altre món llueix, sota la falsa aparença d’estimar Catalunya, els valors propis del nacionalisme espanyol: rigidesa, autoritarisme, immobilisme, conservadorisme, set de conquesta, ús de la força, menyspreu de la llengua i de la cultura catalana, odi (“¡A por ellos!”), etc.

En l’actualitat, quantes persones habiten cadascun d’aquests dos mons paral·lels? Qui se sent ciutadà i qui, súbdit? David amb un llaç groc vencerà el drac de Goliat? Tornaran la llibertat i els somriures? Ho diran les urnes el 21 de desembre. Unes urnes, que a diferència del que va passar l’1 d’octubre, els independentistes, en una mostra més de clara actitud democràtica, accepten, tot i que han estat imposades pels constitucionalistes de manera il·legítima.

Potser el resultat electoral, parafrasejant Pau Casals – que, per casualitat, va néixer el mateix dia, el 29 de desembre, que Carles Puigdemont- demostri, un cop més, que es pot vèncer la por i que són moltes les persones que volen que Catalunya torni a ser Catalunya.

Diana Vizán Aguado

Desembre 2017

Article publicat:

El 15 de desembre de 2017 al Diari de Tarragona: https://www.diaridetarragona.com/opinion/Dos-mons-parallels-20171215-0013.html

El 18 de desembre de 2017 al Periódico de Catalunya: http://www.elperiodico.com/es/entre-todos/participacion/els-dos-mons-parallels-catalunya-154160

El 20 de desembre de 2017 al Reus Digital:
http://reusdigital.cat/noticies/opinio/dos-mons-parallels

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *