Enigmàtica sinècdoque Procure siempre acertalla el honrado y principal; pero si la acierta mal, sostenella y no enmendalla. Els quatre versos haurien d’estar gravats sobre els carreus granítics d’El Escorial i en el frontispici del Valle de los Caídos: constitueixen la suprema font de pensament d’on beu el nacionalcatolicisme imperator. No s’explica, sinó, l’orgia espanyolista
“Oigo patria tu aflicción” 2 Oigo patria tu aflicción a toda vela y viento en popa arrastrando por Europa tu soberbia y tu rencor. No dudaste en dar prisión alevosa y prepotente al que odias solamente por ser de singular nación. Etcètera. Benvolguda Espanya democràtica (això de benvolguda sols és un recurs de
Algoritmes? No cal No sé si es podran aplicar els algoritmes als diversos pobles que habiten la Terra. Però només em consta que el maniqueisme no sol ser un bon exemple d’anàlisi si volem aproximar-nos a la veritat. Per eixa raó no podem classificar-los entre bons i dolents: fallaríem en la diagnosi. I perquè a
Elogi del radical Com es pot suposar, aquestes ratlles no es refereixen a l’àrea de les equacions matemàtiques, sinó al subjecte polític forjat en la democràcia. També he d’advertir que el concepte —carregat d’abundants connotacions negatives— no entra en els supòsits instal·lats als extrems de l’espectre ni del dogma fanàtic, sinó que apel·la a les
De philosophiae quaestionibus Potser l’actual president del Govern del Regne d’Espanya és el producte sintètic d’un nacionalisme infiltrat al llarg dels darrers segles a través d’adoctrinaments ideològics sostinguts. O siga, és plausible pensar que el senyor Rajoy sap condensar en una sola frase tot un sistema de pensament a imitar per tota la ciutadania que
Catalunya encadenada Zeus s’enfadà amb Prometeu quan aquest lliurà el foc a la humanitat. I Rajoy/Júpiter lliga curt els catalans díscols aplicant-los, arbitràriament, un article de la Constitució. Aquest conjunt de lleis fa com les roques del Caucas sobre les quals l’heroi patia un turment que renaixia cada dia. De paral·lelismes sobre l’àguila devoradora i
I què? He vist i sentit el senyor Francisco Camps defensar-se de les preguntes que li formulaven els representants d’altres partits de l’arc parlamentari. No ho ha fet malament. La seua intervenció provocava sensacions convincents, inclús brillants. Quasi crec que l’ex President de la Generalitat no s’ha beneficiat de la xarxa teixida a l’entorn de
Qui adoctrina en l’odi? No sóc gens partidari de fer servir paraules grosses ni lletges en l’espai oral ni en el literari, però els estats d’excepció o el realisme tràgic les justifica. Hobsbawn va dir allò que les nacions són artefactes inventats amb finalitats polítiques. En el cas d’Espanya, l’artefacte no sols és un invent:
La màquina secreta —Bon dia amic, el trobe més amoïnat que de costum: com si no haguera dormit bé. —Calle, calle, que m’han dit que el govern de Madrid té una màquina que investiga dins del cap de les persones. Una màquina que sap tot el que hem pensat, el que pensem i el que
Dilema estilístic Disposat a escriure les quatre ratlles habituals –bastant espontànies i fulgurants–, se’m presenta un dilema. No sé quina línia he de seguir, si optar per la trinxera combativa dialèctica o pel cànon políticament correcte. En conseqüència, intentaré simultaniejar les dues possibilitats, tot i saber que la hipotètica força del text pot perdre en
“Como aves carroñeras” Això va i era un cuplet que triomfava en els primers lustres del segle XX. “Como aves conocidas por carroñeras, en Madrid aparece la calavera…” (més o menys). I la inspiració poètica s’excita i pugna per saltar a la lletra impresa. En efecte, els voltors planen sobre un cos inert mentre les
Diàleg o repressió? La gestació d’un article pot ser originada per diversos motius o estats d’ànim. És a dir, per notícies d’actualitat, per experiències o per reflexions sobre qualsevol tema que l’autor crega d’interés per a l’hipotètic lector. Després, una vegada triat l’assumpte i estructurada l’anàlisi, procedeix a l’especulació que cadascú pot desenvolupar. Però què
No pregunteu Els destinataris d’aquest document tenen un denominador comú: haver abandonat la llengua dels pares o dels pares dels pares com a instrument de comunicació en els territoris que li són propis. És a dir, aquells que foren o són adoctrinats en els postulats del nacional catolicisme pancastellanista; als qui de manera grandiloqüent es
“Consolatio” En algun lloc he escrit que un nacionalisme és temible quan es creu investit de superioritat: eixa condició discutible fa que menyspree els nacionalismes que subjuga. Perquè no sols disposa de l’aparat bèl·lic i repressiu de l’estat, sinó dels altres mecanismes de domini incruent –doctrinals o propagandístics– que aplica sobre la població. L’1 d’octubre
Oh, Castella!! Quants personatges cèlebres han compost càntics elogiosos en honor teu. Quantes exegesis apassionades orlen amb la lira sonora de la inspiració la teua trajectòria única. Quantes veus has convocat en un orfeó adulador que glorifica el teu ésser indescriptible. Però no has tingut la sort de saber contemplar-te a tu mateixa sense intermediaris