GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Prescindeixo de la història i dels diversos graus de legitimitat de què l’Estat espanyol hagi pogut gaudir entre els catalans segons el moment i el format.

Des d’ahir, 4 de novembre de 2014, les darreres restes de legitimitat que encara pogués tenir aquest Estat s’han esvaït perquè ataca sense miraments el dret bàsic a la llibertat d’expressió i no vol que opinem. I aquesta mordassa ens la posen el poder executiu, el poder judicial i el poder legislatiu, si és que es pot considerar que són separats.

Pel que fa al Govern espanyol, l’actitud és clara. I en el Consell d’Estat, ni els “comprensius” com Herrero de Miñón no han piulat. En el cas del poder judicial i especialment del Tribunal Constitucional, no hi ha escletxes: ni un vot particular, ni una vacil·lació, ni un matís. En el Congrés i el Senat espanyols -a part, és clar, dels partits de les minories nacionals- hi ha el desert antidemocràtic que formen PP, PSOE i UPyD. L’actitud diferent d’Izquierda Unida (i el mateix es pot dir de l’encara extraparlamentari Podemos) és retòrica: a la pràctica no mouen un dit.

Per tant, és tot l’Estat i no solament el Govern espanyol -no solament el PP com a algú li agrada de repetir- que tenim en contra. Ja no és legítim.

A Catalunya -que aquí vol dir el territori administrat per la Generalitat de Catalunya-, la majoria de partits, de diversa tendència; les entitats aplegades en el Pacte Nacional pel Dret a Decidir (sindicats, patronals, cooperatives, federacions esportives, col·legis professionals, associacions de pares i mares i moltíssims més), i la majoria de ciutadans defensen el dret a opinar i a expressar-se. És que no podria ser d’altra manera.

Els ciutadans, concretament, s’han manifestat massivament tres cops (els tres darrers onzes de setembre), s’han agrupat en entitats potents i actives, han assistit a milers d’actes i trobades de tota mena, han participat en mil iniciatives a les xarxes socials, han penjat banderes i domassos i, finalment, han fet repicar cassoles. I, sobretot, han votat dos cops (a les eleccions al Parlament de Catalunya i al Parlament europeu). Tot a favor del dret que pretenen negar-nos.

Les forces del règim diuen amb tot el cinisme que defensaran la democràcia (Ciudadanos) o bé que, si el 9 de Novembre queda en mans dels voluntaris i el Govern se’n desentén, ja els semblarà acceptable (PP, deu ser que ja veuen que no ho aturaran pas). El PSC ha dit exactament això mateix. Diu exactament el mateix que el PP. Adéu, PSC, ja arribes al final: ics, i grega, Iceta.

L’Estat, doncs, contra el poble català. El poble català a votar i a vèncer! Visca la Revolució democràtica catalana!

Hi ha dues coses que, al meu parer, poden impedir la independència del Principat. La primera, no adonar-nos que no som prou forts. Ara mateix, la moral de victòria ho és tot menys generalitzada, i tampoc no és tan clar que tinguem una majoria consolidada de vots favorables.

La moral de victòria: em trobo gent jove que, encara!, em demana si els seus fills la veuran, la independència (volent dir que ells, no); em trobo coneguts que desconfien, i desconfiaran, de les actuacions del president Mas i de CDC, etc. No tothom em diu que estem “a un pam de la independència”.

La majoria consolidada: Súmate està molt bé, però no representa pas la majoria de la població castellanoparlant de tants pobles de la vora de Barcelona ni de determinats barris de la capital (una independentista del cinturó barceloní va dir a en Barnils l’altre dia que, fora de l’ANC, el seu ambient era hostil a la independència); d’escenes emotives protagonitzades per vellets lluitadors en tenim unes quantes, però menys que de vellets que no veuen gaire clar el futur de les pensions; de gent que al final es farà enrere perquè tindrà vertigen i no saltarà, perquè està massa acomodada mentalment a la situació actual, per por de perdre les petites certeses…, de gent així, deia, n’hi ha (l’esquema es repeteix arreu: semblava que guanyava tal candidatura però al final s’ha imposat l’altra, el vot ocult del PP, el Quebec, Escòcia, on la campanya pel sí era tan i tan bona…). Això, sense comptar que, en unes hipotètiques plebiscitàries, Podemos potser podria esgarrapar vots de les CUP, vots que aquestes ja tenien o que haurien pogut arribar a tenir.

La segona, la pressió exterior. La premsa estrangera, i possiblement algun govern estranger també, renyen en Rajoy, però no pas perquè siguin partidaris de la independència, sinó perquè no entenen com és que l’Estat espanyol ho fa tan malament i de manera tan barroera. L’empenyen a treballar bé i a comportar-se correctament precisament perquè s’eviti la independència! Potser arribaran a imposar-nos una tercera via que no agradarà al poder espanyol ni ens satisfarà a nosaltres, però que matarà la il·lusió durant anys. Llegiu la premsa estrangera amb atenció.

Ei!, que no ho dic pas per desanimar, sinó per estar més alerta i encertar-la encara més. D’altra banda, sempre podrem comptar amb la ineptitud dels nostres adversaris, que sembla infinita i que ho pot fer precipitar tot.

La perspectiva històrica sempre va bé. Fets: el 1914, fa un segle, Escòcia estava feliçment integrada en l’Imperi britànic, un dels estats més poderosos de la terra, si no el que més, i Rovira i Virgili podia dir que el moviment escocès era “incomplet o rudimentari”. Però els imperis es ponen i, al llarg del segle XX, seguint aquest declivi però en sentit contrari, l’independentisme escocès anava guanyant posicions. Fins que arribem a l’any 1979.

El 1979, per si algú no se’n recorda, el poble escocès va dir que no en referèndum a la “devolution”; és a dir, a l’establiment d’una autonomia sense poders fiscals. Mala campanya del sí, arguments destructius del no… El que vulgueu, però Escòcia va dir que no (o, més precisament, massa poca gent va dir que sí: no es va arribar al 40% del cens electoral requerit).

Però les mentalitats evolucionen, i el mateix poble escocès que divuit anys abans havia dit que no va dir que sí el 1997 a una autonomia més gran que la proposada el 1979, i ho va dir amb més força percentual. Hi havia dues preguntes: la primera era si hom volia un parlament escocès i la segona, si hom volia que aquest parlament tingués poders fiscals. El sí va guanyar en ambdós casos (més clarament en el primer) i en tots dos casos va arrasar a Glasgow (la segona circumscripció més partidària del sí en la primera pregunta i la primera en la segona; no és d’ara la força del fet nacional en aquesta ciutat, doncs).

Enguany, a cent anys del 1914 i trenta-cinc del 1979, la independència s’ha proposat sense embuts al poble escocès. I un 45% l’ha volguda. Bé, caldrà esperar una mica més. Perspectiva…