A la comarca de la Llitera amb 19.000 habitants s’hi està cosntruint, per part d’un grup empresarial italià del sector carni, concretament a Binèfar, un macroescorxador que donarà feina a uns 2.000 treballadors, bàsicament mà d’obra no qualificada procedent de països extracomunitàris. A banda que no hem de perdre de vista que el grup promotor
A la Franja de Ponent hi ha una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops els que l’ostenten, però, no l’autoperceben—, de la qual la mateixa llengua és la mostra més evident, fins al punt que el concepte Franja en depèn, ja que en negar la llengua també se’n nega l’existència. Si s’hi parla català, no és
Un cop visionat l’interessant vídeo en benasquès “La marca de l’alma” (veure “nota”) no podem més que sorprendre’ns de certes afirmacions que hi fa José Antonio Saura , filòlleg i benasquesoparlant, en referencia a conceptuar el benasquès de “microllengua” i desvincular-lo de les parles catalanes veïnes. Evidentement, el benasquès va evolucionar “in situ” des del
El proppassat 5 de desembre ha aparegut al lloc web CTXT un article -“Conflicto que tú te pintaste” -, signat per l’escriptor Gonzalo Torné, on s’afirma sense cap base sòlida que la política d’immersió lingüística a Catalunya ha estat un gran èxit i que no hi ha cap mena de conflicte, i on
Amb motiu del vintè aniversari de la independència d’Eslovènia, forçada pel trencament per part dels serbis de les regles de joc, és del tot oportú recordar com els països petits -tal com han demostrat els professors Alesina i Spolaore- poden ser molt més viables econòmicament que no pas els grans estats tradicionals, que cada cop
Sincerament, crec que certes coses – a banda del seu dubtós interès- haurien de quedar reservades per a la intimitat., i no ho dic per uns suposats, i a hores d’ ara ja periclitats, “principis morals”, sinó simplement per un elemental sentit del pudor i de l’estètica. No m’ imagino pas en Josep Pla
· Des de posicions com a mínim irreflexives s’ arriba a comparar processos immigratoris en els grans estats consolidats , i amb tots els mitjans al seu abast, amb els mateixos processos quan incideixen sobre les anomenades nacions sense Estat. Només des de posicions esbiaixades i interessades es poden posar en peu d’igualtat ambdós processos.
Què més volem per constatar que tenim un gran problema, de base demogràfica? Es diu aviat [sic]: disminució constatada de 300.000 parlants de català en 10 anys [al Principat]! Això indica que, llevat lloables excepcions, el gruix de la immigració no fa seu el català -més enllà de saber dir “bon dia”-, que molts joves
Si concedim que -segons es desprèn de les darreres estadístiques- al voltant del 40% de la població del Principat és procedent, ells o els seus descendents, de fora de l’Estat, de la resta, el 60%, també hauríem de tenir en compte que la meitat va venir els 50, 60 i 70, essencialment de l’Estat
Ara a RTVE fan un programa idèntic a “El foraster”, s’ anomena “El Paisano”, i se suposa que el protagonista -d’ Albacete i criat a la població valenciana castellanoparlant d’ Aiora- “irá a todas las regiones de España”, parlant en castellà -en el primer programa va anar a la població de Burgui, a la vall navarresa
Ja fa un temps vaig escriure: “Normalment el sufix “às” té com a funció més habitual la de formar augmentatius, tot i que també serveix per indicar un augment en la intensitat de les qualitats intrínseques del mot al qual és adjuntat. Precisament, per aquesta darrera funció em decanto quan faig servir el terme
Les comarques de la Franja presenten una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops, però, no autopercebuda pels mateixos habitants—, de la qual la mateixa llengua n’és la mostra més evident, fins al punt que el concepte de “Franja” en depèn, ja que si en negues la llengua també en negues la seua mateixa existència. Si
Aquest article fou publicat originàriament el juny del 2010 a la revista Temps de Franja, en ocasió dels lamentables fets produïts a la localitat matarranyenca de la Codonyera, tot just ara farà vuit anys, el 20 de març…. Esperem que serveixi de reflexió, perquè, malauradament, les coses no han canviat tot el que caldria….
Marc Leprêtre (Etterbeek, Brussel·les, 1964), fill de matrimoni mixt való-català, és sociolingüista i llicenciat en filologia catalana; traductor del francès, neerlandès i l’anglès; va esciure, juntament amb Jordi Banyeres, “Lituània. Dels inicis a la tercera independència”. És autor de força articles sobre conflicte lingüístic a Bèlgica, planificació lingüística, i multilingüisme i nacionalisme a l’
Cal convenir que de vegades no resulta fàcil per tothom mantenir-se ferm en l´ús de la llengua i no claudicar. I això és una realitat que no podem ignorar , ens agradi o no,; no és veritat que “depèn de tu”, perquè hi ha molts condicionants. Per això seria molt positiu l’establiment d’ una