“Jo sóc una persona que…”
És algú amb molta personalitat, però no té una personalitat pròpia.
És algú amb molta personalitat, però no té una personalitat pròpia.
Hi ha “gent gran” que no ho és, sinó que són persones que han estat molts cops joves.
No són tauletes, ni telèfons mòbils, són miralls. Com ho són els diaris de paper, tot i que aquests tenen taques de mercuri en el vidre.
El contrari d’una pujada de sou és una retallada. El contrari d’un increment és un excrement.
En la faula de la llebre i la tortuga la que guanya al final és la llebre, si sap tenir paciència i anar més a poc a poc.
La veritat s’acaba imposant, potser sí, però només quan adopta les mateixes estratègies que utilitza la mentida.
Al contrari del que se sol dir, les coses són el que semblen. Només cal comprar-se unes ulleres de sol.
La prova, alhora, de l’existència de l’ànima i el teletransport de la matèria és que hi ha persones que viatgen però només desplacen el cos.
Potser al temps de Machado significava una altra cosa, però ara qui diu que les coses s’han de fer bé és que no té cap intenció de fer-les.
No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat la protagonitzen persones que copien comportaments de ficció, i els augmenten.
Si voleu saber com treballa una persona, quina dedicació té a la seva feina, observeu com, quan, què i amb qui menja, i si pica entre hores.
El problema amb les persones malignes és que és més creïble la nena de l’exorcista que no el propi exorcista.