あなたは披露宴ドレスあなたはズボンが持ち運びにくいが夕方のようなシルクのように布だけでなく、あなたの上にあることを確認して着用しようとしている場合インチ快適に着用する必要があります。カラードレス 格安とバッグとあなたが言ったように偉大なジュエリーでこれをチーム。私は虹の結婚式を抱えています。それは常にウェディングドレス格安異なる色で持っている私の夢でした。私が今まで投げては、着色されたと黒のトップスで女の子を持つことであるドレスと男の子に一致するようにラップします。
Casal Despertaferro!
Lluitant des de 1991 per les llibertats nacionals i socials del nostre país des d'una òptica de ciutat.
Cap esperança, tot plegat se’n va a la merda. Això és el resum general dels darrers tres anys del vòmit depressiu que són les notícies i les noves, que el meu cervellet va computant dia rere dia, mentre faig el tallat a les 7:20 del matí o mentre parlo amb els recursos humans que conformen el meu entorn social i familiar. Que fem? Tenim tants fronts i cap d’ells sembla tenir ni un mínim de llum per a tenir una mica de il·lusió.(Exceptuant els motivats que es passen el dia intentant canviar les coses amb una sabata i una espardenya.)
Europa, els EUA, els espanyols dels collons, els milers i milers de malparits que es van ficar en política els darrers trenta anys per a robar, el capitalisme, el masclisme, els Països Catalans ofegats, el retorn laboral al segle XIX, etc. Es per plegar, agafar les maletes i els quartos que em queden i marxar a la Guayana a intentar sobreviure menjant cocos i petxines. Però no ho podré fer.
El “No way, no future”, que els punks i skins usaven als 70 i 80, podria ser el nou lema nacional dels catalans, si voleu el catalanitzem, però en definitiva això és el que tenim. Pregunteu als grecs, que en 3 anys han augmentat en un 40% els suïcidis, i això que a Grècia hi fa bo, i el paisatge és preciós, igualet que la Guayana, el meu objectiu de fugida, però allí encara es suïciden més que els grecs, els guayanesos són els tercers en suïcidis a nivell mundial darrera dels lituans i els sud-coreans. Així que descarto la Guayana i em quedo aquí. (continua)
És evident que el meu to és sovint demagog, i sense grans reflexions metafísiques, però és que no tinc temps ni ganes de fer-ho. Ja en tinc prou de grans articles i reflexions apocalíptiques, no ens podem preocupar de tot i de tothom, i mentre ens tenen atemorits i preocupats per tot amb la seva allau desinformativa, ens van fotent el pal pel cul; així ens podran fer servir com a escombreta del water els que ens roben-manen.
Avui una recurs laboral que conec, s’ha passat el matí plorant veient que tot i treballar com una mula, no podrà arribar a pagar les factures. Si treballant no podem viure, doncs no cal fer-ho, potser és més pràctic recuperar el que ens han robat, però per això necessitarem alguna cosa més que bona voluntat.
On és el nostre límit mental com a societat per a perdre la paciència?
Article d’opinió de Joan Guiu Forès
Militant del Casal Despertaferro!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!