Perquè crec que la llengua catalana és la llengua pròpia de Catalunya, perquè és en ella on tinc la meva única pàtria, perquè és el signe comú que ens uneix com un poble singular , perquè crec que és el patrimoni preuat mil·lenari que explica i expressa la nostra identitat col·lectiva … per aquestes i altres raons us atreviu a titllar-me de xenòfoba.
Em dieu xenòfoba, ruralista i m’acuseu del pecat de la insolidaritat perquè vull que si un dia Catalunya és un Estat independent la llengua catalana continuï essent la llengua pròpia. Perquè vull explicar al món que fa mil anys la població que ocupava el territori que avui és Catalunya s’adonà que parlava una llengua diferent a la dels altres pobles, que ja no era un llatí corrupte sinó un idioma que s’adeia amb la fesomia dels mateixos parlants, que explicava la seva manera d’ésser, les relacions socials, els seus afectes i la manera d’entendre el món. Perquè fou un miracle i un miracle ha seguit essent que sobrevisqués incòlume als atacs rebuts i a la història mateixa del poder castellà. I avui em dieu xenòfoba i insolidària perquè vull que la llengua catalana sigui la de tots els catalans.
Afirmeu arreu que Catalunya és bilingüe, que els catalans som bilingües, quan Catalunya té una sola llengua i cada català la seva, i que la de tots és la catalana i no l’espanyola , com preteneu. No ignoreu, encara que ho fingiu, que el bilingüisme pretès, amb els anys, pocs, molt pocs, convertiria el català en una llengua residual, en un dialecte del castellà i en les restes arqueològiques d’un poble desaparegut. Algú ho ha dit, i és cert, el bilingüisme és una ideologia, una ideologia centralista, colonial, emanada del poder del’Estat espanyol i malauradament, i amb una ingenuïtat política alarmant, hi ha partits independentistes que adopten el bilingüisme com una estratègia de captació de vots, una manera populista i paternalista de segregació social que impossibilita el sentiment col·lectiu de pertinença a un mateix poble.
Xenofòbia?, com us hi atreviu?. Mai no us obligaria a estimar la llengua catalana, però sí a respectar-la; mai no us obligaria a abandonar la vostra però sí a conèixer la de tots que no pot ésser altra que la territorial, la pròpia de Catalunya, la que no coneix de colors ni d’accents diferents.
A la Catalunya independent es parlaran moltes llengües però la seva, la que la projectarà al món, ha d’ésser la catalana, com a França ho fa la francesa o a Espanya l’espanyola: no us enganyeu, no ens volgueu enganyar, un missatge en espanyol és un missatge espanyol, un en català és català, un missatge català-espanyol és només espanyol. I un recordatori primordial: per a guanyar la independència, tot no s’hi val.
No és xenofòbia, és coherència, és compromís amb la llengua, la nostra història moral.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És prou clar que ser independentista no implica estar a favor de Catalunya. Hi ha molts que només volen la independència per consolidar una Catalunya descatalanitzada i administrar la seva espanyolitat naturalitzada en territori català.
Els mateixos que han menyspreat el català, defensant el dret a ignorar-lo en nom d’unes tradicions importades i imposades, són els primers en renegar de tot vestigi d’identitat catalana. La identitat i la llengua dels vinguts de fora són defensades com un dret, les catalanes són estigmatitzades pels mateixos amb adjectius com tribal, essencialista, etnicista i tota la resta d’expressions mesquines i immorals. Amb aquest panorama de traïdors a Catalunya, no resulta estrany que els catalanòfobs s’atreveixin a titllar de xenòfobs els catalans que simplement demanen la restitució d’allò que se’ls hi va negar per la força. El tenir la seva llengua nacional i oficial, com qualsevol altre país normal, sense que se’ns segueixi imposant una que no és la pròpia. I això sense negar el dret de tothom a emprar la que se senti més seva, sense prohibir-la ni perseguir-la, com sí que s’ha fet amb el català. Que algú vulgui equiparar la persecució i judicialització del català durant segles amb el fet de no oficialitzar el castellà és d’un cinisme i una manca de vergonya atroç.
Personalment no veig cap diferència entre aquests miserables i els règims espanyols que ens han portat fins a aquí. Uns ens han massacrat la llengua i la nació per activa, els altres defensen aquests efectes obtinguts amb injustícies i brutalitat, també per activa.
NO HI HA MÉS REMEI QUE APROFUNDIR I DIVULGAR EL TEU PENSAMENT, QUE CAL QUE VAGI ARRELANT, COM UN DEURE UNIVERSAL QUE TÉ TOTHOM QUE VIU ALS PAÏSOS CATALANS, SOM SÚBDITS DELS DECRETS DE NOVA PLANTA, DEL NACIONALISME IMPERIALISTA ESPANYOL. VAN CREMAR ELS NOSTRES DRETS I CONSTITUCIONS EN ÈPOCA DEL PRIMER BORBÓ PÚBLICAMENT A UNA PLAÇA DE LA CAPITAL DE LA METRÒPOLI, MADRID
Les estadístiques diuen que som els catalanoparlants els independentistes, sigui quin sigui l’origen familiar. Els que habitualment parlem en català som els que farem possible que tinguem un estat propi. Són una minoria els que hi ajuden i que habitualment parlen en castellà: no poden pretenir que la seva llengua gaudeixi del mateix estatus, sabent com saben que la pròpia de Catalunya és el català. Sabem que hem d’eixamplar la base de l’independentisme, però no ho hem de fer a costa de la nostra lengua, sinó fent-los veure que hi haurà respecte cap a la seva llengua i esgrimint molts altres arguments de pes (fonamentalment econòmics) pels quals ho hem d’aconseguir entre tots.
Del tot d’acord amb l’article.
Un detall. El títol de l’article, tal com sempre hem parlat el poble, crec que hauria de ser: “¿Xenofòbia? ¿Com us hi atreviu?”
Voler ser normals és ser xenòfob? Voler la continuïtat històrica de la teva llengua és ser xenòfob? Dir que la teva llengua és en perill és xenòfob? No voler abandonar la llengua que ens han singularitzat és ser xenòfob? Dir que hi ha una llengua que s’ha imposat per la força de l’Estat és ser xenòfob? Dir que el castellà és, alhora, llengua de demonació i d’immigració és ser xenòfob? Dir que el bilingüisme suposadament simètric és la mort del català és ser xenòfob? Voler que el català sigui la primera llengua de Catalunya (i tant de bo de la resta dels Països Catalans) és ser xenòfob?… I dir-ho des del més escrupolós respecte a la diversistat lingüística de totes les llengües -repeteixo, totes- és també ser un xenòfob?… Què deuen ser els espanyols, els francesos, els anglesos, els alemanys, els italians…? Però ja es veu que és un discurs que no es vol sentir ni des d’una part de l’independentisme, especialment uns dirigents d’ERC, que des d’Eduard Voltas (el primer a donar arguments a favor que la diferència lingüística entre Espanya i Catalunya era que Espanya tenia una llengua, mentre que Catalunya en tenia dues) fins a l’operació Rufian, passant per Junqueres i ara per les sortides de to del Tardà…
Molt bé Carme-Laura, cal dir les coses pel seu nom…
Voldria recomanar la web https://www.constituteproject.org/
Si mirem les Constitucions existents al món i els apartats que fan referència a la llengua, veiem que aquelles que tracten aquest tema ho fan en els apartats:
-Igualtat de les persones sense fes cas de la llengua (es refereix tant a l’àmbit públic com al privat).
-Llengües oficials o nacionals (utilitzades en les interaccions amb l’Estat. Sovint són les llengües territorials, encara que en alguns casos inclouen la llengua dels precedents poders colonials).
-Protecció de d’utilització de la llengua.
-Dret ha ser jutjat en un idioma que entengui un acusat en un judici.
Amb sembla important que tinguem en compte aquestes distincions i potser d’altres, segons sigui el més apropiat en el nostre context. Potser es podria parlar del tema amb més propietat, sense barrejar tant els conceptes i discussions des d’un punt de vista ideològic, lingüístic, etc. i amb diferents interessos. Si ho anem clarificant, segurament ens podem entendre ja que
cada país que té alguna referència per algun o alguns d’aquests apartats, ho considera d’acord a les seves pròpies circumstàncies i situacions de les llengües considerades.
Penso que el castellà no hauria de ser oficial o cooficial, perquè en el context de Directives internacionals o de la Unió Europea, ens podríem trobar, per exemple, que una multinacional considerés innecessari incloure instruccions d’un producte en català pel territori català, donat que ja hi fossin en castellà. No ens podríem queixar perquè ja hi hauria un dels idiomes obligats. En canvi el castellà no necessita aquesta protecció. La oficialitat tampoc podria ser utilitzada per anar en contra de l’ensenyament en català tal com se’l ataca contínuament. I segurament, amb la cooficialitat, les demandes contra la immersió lingüística es farien llavors a nivell europeu.
En canvi estic totalment d’acord amb la igualtat de les persones i, possiblement, es podrien ampliar els suports per la traducció en alguns casos particulars més i no sols en el cas de judicis. Però com casos excepcionals, sense convertir-los en la norma general, tal com vaig veure fa uns anys a Australia amb una normativa molt estricta respecte al coneixement de l’anglès per donar permisos de treball, però tenien consideració i serveis de traducció, en determinades circumstancies, per les persones que havent aprés l’anglès l’oblidaven per malalties o edat o bé no l’havien pogut aprendre perquè eren emigrants acollits amb règims especials.
Diu. “malauradament, i amb una ingenuïtat política alarmant, hi ha partits independentistes que adopten el bilingüisme com una estratègia de captació de vots, una manera populista i paternalista de segregació social que impossibilita el sentiment col·lectiu de pertinença a un mateix poble.”
CDC, sense anar més lluny.
”… sense anar més lluny” ? Per què? També ERC ho va dir i repetir (Junqueras, Tardà…) publicament o oficial
(no sóc partidista, tot s’ha de dir)
Teo
Albert (2 d’abril 1915)
acabes escriuvint ‘CDC, sense anar més lluny.’ Per què? TOT es pot dir i està públic i oficial que també els més vistosos d’ERC (Tardà, Junqueras…) ho han dit i repetit… no? (Bilingüísme) per les mateixes raons electorals (que no veuen que en poden, també, perdre -electors- més que guanyar-ne)
Jo em pensava que estava parlant d’ERC.
cuando mas del 50% de los catalanes tenemos el castellano por lengua materna, esto la convierte en lengua tan propia de Cataluña como la catalana. Y muchos son los catalanes q han contribuido al desarrollo cultural y literario de la lengua castellana. No somos catalanes de segunda, trabajamos, vivimos y pagamos impuestos como los q tenéis por lengua propia el catalán, y amamos nuestra lengua y su cultura como también amamos la catalana. No excluimos, salvo q pretendáis desde el nacionalismo imponer el menosprecio a una de nuestras lenguas, porque en ese casa no volveré a hablar ni amar una lengua q se impone. Las lenguas no son de los territorios, son de las personas, y xenófoba o no, vives en el matrix de una realidad virtual q no es Cataluña, sino tu sueño idéntitario.
La engua propia de Cataluña es el catalán. Y esa será la oficial.Punto. Te lo dice un castellanohablante. Muchos castellanohablantes no queremos que el castellano sea lengua oficial, y no lo será, hazte a la idea.
Bb,
Demostra amb aquest paràgraf fins a quin punt l’arrogància és mala companyia. El company ha dit el que ha dit, ens podrà agradar o no, però ho ha fet amb arguments. Què és això de “y punto”, “hazte a la idea”… aquest és el seu sentit democràtic? El castellà serà oficial o no si així ho decideix el poble de Catalunya. Extrapolar la seva opinió personal com a veritat inexpugnable és d’un estil fatxenda que fa feredat.
A) el que argumenta que com que el castellà el parla tant o més gent que el català, es fa protaveu de tots els castellanoparlants, però la realitat és que la majoria de castellanoparlants no volen que el català desaparegui de Catalunya.
B) No correspon a la població decidir les eines per conservar o no el català. No és experta i s’equivocaria. La població només ha de decidir si volen que el català desaparegui en favor del francès, anglès o castellà o si volen que es conservi. Llavors son els experts, per exemple sociolingüístes, qui dissenyaran les mesures adequades perquè es compleixi el desig del poble. Per exemple si decideixen que el català s’ha de mantenir, ells probablement diran que amb un bilingüisme no es compliria el desig i dissenyarien mesures diferents.
Bé, Ignasi, és complicat saber si fer el català oficial de forma exclusiva es pot considerar com a “eina” per salvar l’idioma. I potser en aquest manifest és el que trobo a faltar, no només respecte a les formes, sinó què tampoc fa un anàlisi gaire acurat de la situació i de quin camí hem de triar, amb dades.
Podem discutir la versió oficial que ens mostren sobre la situació de la llengua a data d’avuí, d’acord, però trobo el manifest, un cop llegit, bastant carregat de proclames buides de contingut (algunes d’aquestes proclames fins i tot més que discutibles) i al final, això converteix el manifest “per se” en una eina que pot utilitzar molt bé qui ens vol fer mal.
Els alemanys, anglesos, pakistanesos… que viuen i treballen a Catalunya també paguen impostos, igual que tu si vas a viure i a treballar a Alemanya. I? Ni són ciutadans de segona ni, pel fet de pagar impostos teniu dret a imposar la vostra llengua allí on decidiu anar a treballar. Informa’t una mica. Les persones parlen llengües, i això ningú ho discuteix. Però les nacions també en tenen, i la llengua de la nació catalana des de fa mil anys és el català. És el castellà el que ha estat imposat a Catalunya. Fer del català la llengua oficial no és cap imposició. És una restitució i, a més, del tot justa. Si dius que ets català hauries de ser el primer a defensar la llengua autòctona del país. O potser el problema és que no reconeixes Catalunya com el teu veritable país.
100% de acuerdo
M’ha fet gràcia el comentari de l’Albert. Sí, CDC, però també i sobretot ERC, i C’s i el PP! Però què hi té a veure això amb les veritats que denu cia la Carme-Laura en el seu post? Que potser es pensa el comentarista que dient això farà mal a les opinions de la Carme-Laura? Què aporta d’interessant el seu comentari? Que no és veritat que hi ha partits que ho fan? El que no és veritat, i és tendenciós, és citar-ne només un. O els cites tots o no en cites cap, com ha fet la Carme-Laura i que cadascú s’hi posi les sigles que vulgui que ben bé prou que tothom sap quines són.
“CDC, sense anar més lluny” no exclou ningú i cadascú escriu com li sembla des del respecte. El motiu de resaltar CDC no cal explicar-lo sent el blog de la Carme-Laura Gil.
Jo en aquest debat em sento molt confús.
Un cop llegit el manifest que va iniciar el debat, la meva percepció és que aquest manifest és fet per un equip de metges que encerten clarament la malaltia però s’equivoquen de forma flagrant en el tractament.
Des del meu punt de vista, la claven quan descriuenles amenaces que avui sobrevolen la nostra llengua. Comparteixo que Catalunya com a país tan sols té una lléngua pròpia, però dubto que la solució en sigui el debat sobre la cooficialitat. L’única solució és l’estat propi i un estat propi que demostri que sap protegir la seva llengua sense menystenir als que no la parlen habitualment, en parlin una amb molts milers de milions de parlants o bé en una que la parlin pocs milers.
Però el que realment em preocupa del debat no és en termes d’etiquetes grandiloqüents com per exemple l’ús del concepte xenòfob per als seus promotors. El que em preocupa extremadament del debat és que estic convençut que avui qui més s’alegra de que s’hagi obert són els enemics de la independència i de la nostra lléngua.
Jo tan sols etiquetaria als seus promotors d’inoportuns. La resta d’etiquetes, a més de desafortunades, deriven en part d’aquesta inoportunitat.
La llengua pròpia de Catalunya és el català. Per tant ha de ser l’única llengua oficial. Qui digui que el castellà també és una llengua de Catalunya o dels catalans menteix. Qualsevol immigrant -parli l’idioma que parli- que es vulgui integrar a Catalunya el primer que fa és aprendre el català. Qualsevol immigrant integrat a Catalunya sap, enten i respecta que el català és la llengua de Catalunya i troba normal que sigui l’única llengua oficial en una Catalunya independent. Com a qualsevol país normal.
argument fals
No te llamaría xenófoba aun, pero con una actitud que tiende a estigmatizar la la otra lengua que se habla en una nación, a la espera de eliminar la historia de una parte importante de su población, (la obrera, la siempre oprimida), seguro te volverás. Ya hoy debes rendir examen de lengua para determinadas cosas y aun no somos independientes.
Y de verdad, hace 1000 años atrás, ninguna lengua actual se acercaba a lo que son ahora. En el medio evo se reconoce una lengua romance de donde deviene el catalán. Si ese desacierto en tu discurso no te indica los desaciertos futuros, es que como todos necesitarás darte contra el muro. Ver con tus ojos las consecuencias de “obligar” y tendras tu revolución catalana contra catalanes por que independiente actuarás y legislaras como una madridista pero para ti y tu “clase”. En definitiva, aquí solo se habla de ser catalán y hablar catalan, no se habla de igualdad, fraternidad y conciencia social.
M’ha plagut molt llegir-te.
Fa temps que tinc la qüestió de la oficialitat de la llengua en standby esperant que sorgeixi algun matís que em convenci. Crec que ja l’he trobat.
La nostra llengua el català hauria de ser la llengua de l’administració del futur estat, cosa que no vol dir que fos llengua oficial com tampoc ho seria es castellà. Cap d’oficial, així ningú se sentirà relegat.
Em sembla que la solució salomònica estaria en aquest punt. Cap llengua oficial, solució emprada ja en altres països.
PTF
La classe dominant castellana ha estat de sempre totalment extractiva i per tant sempre ha prevalgut la imposició de la seva voluntat e interessos en els territoris dominats, a qualsevol altre qüestió que pogués esser motiu de una limitació del seu poder absolut sobre els dominats i això es avui encara ben viu. Va esser pel repudi al espoli sofert per part dels reis borbons espanyols , que en les Constitucions dels països ,que a primers del XIX es van independitzar d’Espanya , com Bolívia, Colòmbia, Equador, El Salvador , Paraguai, Perú , Veneçuela (que ara son en total uns 160 milions de ciutadans) es diu en elles que la llengua oficial es “el castellano”. Atenció no diuen “el español”. En les Constitucions de Argentina, Xile, Mèxic i Uruguai que ara sumen en total uns 180 milions de ciutadans, no es menciona quina es la llengua oficial. Està clar que els constitucionalistes d’aquests països, que ara sumen mes de 340 milions de ciutadans, no volien que en la seva Constitució hi hagués cap signe de submissió ni que fos lingüística a Espanya que els havia dominat i espoliat. Només en la de petits països que sumen entre tots 60 milions de ciutadans com Cuba, Guatemala, Hondures, Nicaragua, Costa Rica, República Dominicana i Puerto Rico s’indica que la llengua oficial es “el español”. El fet que s’hagi anomenat a la llengua castellana com a llengua espanyola mostra com un fet merament lingüístic es pot convertir en domini polític, que ha fet que els espanyols castellanoparlants estiguin convençuts que la seva llengua, les seves costums i la seva cultura son les úniques que es poden considerar genuïnament espanyoles i que son per tant superiors a les altres llengües i cultures de Espanya. Això es una arma de dos fils que se’ls hi girat en contra seva, dons ens donen als altres pobles que formem, ara per ara, part de Espanya, una raó contundent per sortir-ne, dons si la llengua que parlem des de fa mes de mil anys no es considerada espanyola, vol dir que nosaltres no som espanyols. I si no som espanyols que coi i hi fem dins d’Espanya?
Doncs m’hi atrevire altre cop. És xenofobia.
esta señora de pueblo me quiere imponer lo que tengo que hacer para ser catalan JAjajajaja vayase con su historia milenaria inventada a tomar viento.
independencia per barcelona, lleida ens roba
El present debat sobre l’oficialitat del català en una (la) futura República Catalana és un exemple i una demostració més que ignorar o ajornar el debat entorn les raons i qüestions fonamentals per les quals volem crear un nou Estat independent és una estratègia que no ha funcionat, ni funciona, com estem comprovant amb aquells que anteposen la revolució social a la revolució catalana. En la qüestió de la llengua, el punt fonamental a tenir en compte, i que no s’aprecia prou bé, o simplement s’ignora, és que la revolució catalana (és a dir, la independència de “las províncias” respecte de la “metrópoli” cam va ser la dels EEUU respecte d’Anglaterra) mai no s’hagués plantejat si no fos pel fet “nuclear” de l’existència, pervivència i capacitat d’integració que ha caracteritzat la comunitat catalanoparlant. Existència, pervivència i capacitat d’integració que són l’objectiu permanent d’atacs barroers des dels poders de l’Estat, des del decret de Nova Planta a la llei Wert. Però són els atacs més subtils provinents des del propi territori català, als quals cal donar (i donar-nos) una resposta adequada. I el Manifest del Grup Koyné n’és una, per bé que cal aprofundir més en el tema sense desqualificacions gratuïtes: simplista, maniqueu, conspiratiu, xenòfob, etc.
La necessària oficialitat del català en el territori on és llengua pròpia no suposa cap reconeixement d’una superioritat de la llengua catalana. Ben al contrari, com els catalanoparlants som plenament conscients que com només amb el català no podem anar pel món, la futura constitució catalana haurà de procurar la competència lingüística en altres llengües. Per començar, les dels Estats veïns (castellà i francès) i, per descomptat, també l’anglès. Els catalans del segle XXI hauran de ser, per tant plurilingües, i no “falsament” bilingües. I el castellà, ben lluny de ser menystingut i foragitat com demagògicament s’argumenta, podrà ser llavors considerat, com es mereix, una llengua de cultura, i no com una llengua d’imposició i dominació. Perquè no altra consideració ens pot merèixer als catalans una llengua que es proclama i vol ser “oficial” sense altres fonaments que “el derecho de conquista”, que amb tan d’èxit van aplicar a Hispanoamèrica, o el d’una immigració colonitzadora.
molt d’acord amb l’Aurèlia
Juguem amb foc amb la cooficialitat de llengües a Catalunya. Ja sé que dóna rèdits electorals però no és el camí.
A Catalunya oficial el català, tanmateix respecte a totes les llengües perquè són cultura.
L’ús és una cosa i la oficialitat una altra. Respectar el dret individual a parlar la llengua que vulgui em sembla adient, però oficialitat una sola.
Garantir el dret a parlar i estudiar llengües és correcta del tot, i el castellà ho ha de ser, tanmateix oficial una sola, el català.
No hem arribat fins aquí per fer-nos trampes en solitari. O potser acabarem amb escoles, classes, castellanoparlants per decisió d’un pare. Més o menys com passa ara.
Garantir l’ús i l’estudi d’una llengua no és el mateix que la oficialitat o no ho hauria de ser.
Per posar un exemple només, al Principat d’Andorra avui es parla més castellà que no pas català, malauradament, i l’única llengua oficial és el català i no passa res. L’ús i la oficialitat són dues coses diferents i que podem conviure amb respecte sense cap problema.
molt d’acord amb el Ramon Tàpies