Les preguntes de difícil resposta, els dubtes formen part de la reflexió sobre l’estreta relació entre nacionalisme, nació i Estat.Volem un Estat propi, quants i quins?, com arribar-hi?, hi ha models possibles d’Estat diferents del conegut ?.
La paraula "Estat" s’imposà pel prestigi i difusió de l’obra de Maquiavelo "El Príncep" (1513), que comença així : "Tots els estats, totes les dominacions que han exercit i exerceixen imperi sobre els homes, foren i són repúbliques o principats". És el punt de partida del nom i la reflexió que perdura fins ara.
Hi ha hagut diverses aproximacions teòriques sobre la naturalesa de l’Estat, primordials les de Marx i Weber i revisions actualitzades importants com la de Giddens. Ha estat considerat un instrument de la societat burgesa; l’exercici monopolitzador del poder a través de les institucions educatives, religioses, culturals; el monopoli de la violència legal… Timothy Mitchell als anys 90 fa una aportació molt interessant : l’Estat és un efecte estructural, no pas una estructura real, és un poder originat per pràctiques que sostenen el mite de la coherència i la unitat, és un sistema polític estructurant.
L’Estat, sistema polític, necessita de la nació per a superar possibles col·lisions amb la societat, es transforma en Estat-nació per a fer o per a semblar que el poder s’usa en nom de la societat, del poble que és un de sol. Les "nacions-estat" a Europa són una raresa (Irlanda, Suècia …), gairebé tots els Estats són "estats nacionals" que inventen una nació i creen nacionalisme a través de l’escola i la cultura primordialment. L’ Estat nacional o nació-Estat de la nostra modernitat és (en una definició ben encertada de Giddens) un "contenidor de poder" amb fronteres dins d’un conjunt d’altres Estats, es formula amb una sèrie d’institucions de govern que exerceix el monopoli administratiu, jurídic sobre el territori i el control de la violència a l’interior i sobre les fronteres.
I la nació?, és una col·lectivitat que existeix dins d’un territori limitat, administrada políticament com una unitat i dirigida per l’Estat. Estat i nació no són la mateixa cosa però tenen un estret lligam.
I el nacionalisme? L’Estat l’associa i l’alimenta. Però el nacionalisme existeix sense Estat , és una força mobilitzadora que busca la independència política, requereix forjar una consciència nacional, la idea d’una cultura nacional , d’un passat i d’un futur col·lectiu .
Si el nacionalisme és una eina de legitimació de l’Estat, l’Estat -amb la forma que sia- és indispensable per a la construcció o perdurabilitat de la nació.
Ben cert. És nacionalista la nació catalana, ho és la societat catalana?, pot el nacionalisme ser una força mobilitzadora ? , són possibles-admissibles les fronteres clàssiques ?. Podria ésser capaç el nacionalisme català d’inventar un nou model d’"Estat", acordant amb el segle XXI ?
La reflexió seguirà durant la campanya "Vull un Estat propi per a la meva nació".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carme la qüestió és més rònega: Podrem sobreviure sense un estat propi, sigui aquest el que sigui?
Capaç d’inventar un nou nacionalisme? Sota aquesta premisa ens volen vendre actituds regionalistes. No crec que calgui pretrendre ser millors, sols seguir el camí que tots han seguit per viure en pla d’igualtat amb la resta de pobles.
M’alegro que cada cop més la sobirania s’assumeixi amb normalitat com una opció necessària. Sense dramatismes ni dogmatismes. Simplement com quelcom que ens interessa i val la pena.
Però arribarà el temps de les tensions (i serioses). Espero que no siguem com aquells que a la que se n’adonen que potser no pot participar el Barça a la lliga espanyola, o que algun príncep borbó no podrà passejar-se per la capital en una boda reial…diguin…ai no, per perdre tot això no val la pena ser lliure 🙂
No sé que t’empatolles, aqui no hi ha més possibilitats que ser espanyols o catalans i la brega cada volta serà més dura.
No és que conegui molts models d’estat. Però el què puc veure em mostra que molts dels estats actuals són violents, fan violència als ciutadans, anorrean persones amb burdes consignes i anuncis de desastres, persegueixen pensadors, periodistes, poetes, etc., ataquen. Encara que ens ho aconsegueixin vendre amb floridures.
Vull dir que des de la defensa i pràctica del nacionalisme (o pot ser millor dir-ne sobiranisme perquè no ens confonguem amb el autonomisme o la sobirania de plàstic) cal plantejar-ho com una necessitat. El sobiranisme necessita inventar un nou model d’estat.
Alhora crec que no ens ha de costar gaire posar-nos-hi. La feina més grossa és contestar fantasmades que fins ara aconseguien vendre el sobiranisme com si del diable, o d’altres bestieses, es tractés. I em sembla que aquesta està una mica enllestida.