Un dia d’aquesta setmana he vist a la televisió una imatge per a mi insòlita : una cigonya reposant en el petit troç verd de gespa de la vorera d’un carrer urbà de la Castella. La cigonya observava o tan sols mirava (o no res de tot això) amb posat indiferent el passar dels cotxes. Rares vegades he vist cigonyes al natural i quan així ha estat les he vistes coll-llargues en el niu dalt d’un campanari.
La cigonya blanca de remeres negres prenia un repòs en el seu viatge migratori cap al sud o potser en mesurava la distància. El Sud ja no és lluny, el viatge s’ha escurçat. En aquesta part del món de clima canviat,de desertització peninsular i de societat consumista, la cigonya del Nord no emigra ja a l’Àfrica, per la tardor arriba a Castella i segueix camí fins a l’Extremadura i Andalusia ; Càceres, Badajoz i Càdis són la destinació on fixa any rere any la seva residència fins a tornar, temps després, al lloc de naixença, al niu primer que l’espera allà al Nord.
Ha deixat de menjar insectes, fruits, llavors o petits crustracis d’hàbitats humids. Ara es mou a distàncies diferents i ha canviat de règim nutricional, tot allò que li cal per a alimentar-se ho troba amb facilitat entre els residus de l’opulenta societat, als abocadors d’escombraries comunals.
Tot és canviant. L’acció de l’home ha modificat les lleis naturals de les aus migratòries, la cigonya europea no migra ja, com ho feia des de feia milers i milers d’anys, cap a l’Àfrica. Són ara els homes de l’Àfrica, els homes del Sud, que emigren a Europa en un dur viatge . Les lleis del Nord no els poden aturar, les migracions d’aquells homes i dones seguiran mentre duguin a la pell i a la mirada el color indefinible de la pobresa i de l’esperança.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Va de colors i d’ales i d’esperances. La teva reflexió em porta a una altra i a una altra més , com les ones d’un mac a un estany. És el que té aquest espai dels blocs, com pedres petites de l’una a l’altra banda de la riba ens suggerim confidències i idees.. Sempre ens quedarà la poesia i el 0,7 i la ràbia i l’amor. Potser algun dia canviarem el curs del riu i no pas per robar-hi l’aigua sinó per amarar noves esperances. En front del que tu dius, com a ganyota esperpèntica, s’instal·len la parafernalia i les maniobres de distracció als aeroports, per empipar al personal i fer-nos creure que tenim perills imminents i insondables. Gràcies per la reflexió i les ales d’esperança.