Durant anys, molts, molts anys, ella somniava que caminava per una ciutat sense tocar els peus al terra, de vegades flotava i s’enlairava o només avançava arran dels carrers. Això succeïa cada nit, llavors ella no sabia que desperta caminava com tothom ho feia obligada per la força de la gravetat, li semblava del tot natural que una poma caigués de l’arbre de dalt abaix, tampoc mai no havia vist astronautes passejant per l’espai ni havia plorat quan en Clooney s’hi perdia per sempre.
De gran comprengué que era terrícola desperta i universícola quan dormia, que sofria una mena d’esquizofrènia espacial sense explicació possible.
Després d’escoltar el futur que el ministre espanyol Margallo ha predit per a Catalunya quan sigui independent, “vagar per l’espai pels segles dels segles”, ella ha entès finalment el que li succeïa : obligada a ser espanyola, s’escapava en somnis de ser-ho flotant per l’espai, alliberada.
Les paraules d’en Margallo són críptiques, inintel·ligibles per als espanyols i intel·ligibles per a gent iniciada com ella que des que aprengué a somniar ho va fer en una Catalunya independent. El que digué el Sr. Margallo fou, i així sia, que els catalans seran lliures i universals pels segles dels segles.