Coc Ràpid

Sant Jaume és el sant patró del poble i el seu dia el dia gran de la Festa Major.

Un cop per festes anà al poble amb el Santet, hi anaren els dos germans sols. La mama els deixà al tren, a l’estació de Sants. Del viatge recorda els bancs correguts de fusta del vagó, les persianes de les finestres, la negror dels túnels que trencaven intermitentment la visió del mar costaner i les volves de carbonissa que despedia la locomotora.
 

El tiet els esperava amb la tartana a l’estació dels Masos, l’euga caminava de pressa, alegre, obedient a la mà dresta i la veu imperiosa; el Santet segué davant, al costat del tiet que li deixa sostenir les regnes. La nena seia a un dels bancs de l’interior.

Pel carrer major i la plaça, sortint de l’església, el sant era passejat, no era en Jaume pelegrí sinó el cavaller armat que brandava l’espasa contra el moro ajupit sota les potes del blanc cavall. La imageneria era engarlandada amb pàmpols i raïms brillants i sucosos, verds de la primera collita. La jota foguejada feia molts d’anys que no es ballava en honor del sant, aquell dia llunyà que les faldilles de la millor balladora cremaren i ella morí entre flames la jota fou bandejada per sempre.

El que la nena mai no ha oblidat d’aquella anada al poble  fou la descoberta de l’enyor, un sentiment intens i dolorós. S’enyorava, volia tornar a casa, ho escrigué en una carta als pares que mai no els arribà perquè el Santet no l’envià. Mai més no ha sentida enyorança com aquella.