El grau de participació de la ciutadania al referèndum ha estat baix. Al Govern en primer lloc,a les institucions, als polítics i a la ciutadania en general els ha de preocupar l’ampla abstenció, perquè el sistema democràtic té com aliment i essència la participació de la societat en els afers públics.
Sorgeixen preguntes de difícil resposta : Ha perdut l’alè el sistema democràtic?, produeix el funcionament del sistema les condicions necessàries per a mantenir-se i enfortir-se?.
Hem cregut que la democràcia és autosuficient i no és així. La societat del nou segle és definida per alguns sociòlegs com una "societat individualista de masses", i l’individu no s’implica en la xarxa social, s’allunya de l’interès comú i es distancia de la política. Hem fet de la democràcia un concepte mític, una proclama i hem anat oblidant que és el sistema en què hem fonamentat la nostra llibertat, les interrelacions socials i els drets i obligacions comunes i recíproques. Cal una reflexió sincera , sense retòrica.
No m’ha sorprès la baixa participació ciutadana, si que em va sorprendre l’any 1979: feia 2 anys que una riuada de persones omplí la ciutat onejant senyeres i repetint com una salmòdia el crit de "Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia", en feia 4 de la mort del dictador. I la participació no arribà al 59%.
No m’ha sorprès, però m’ha entristit i preocupat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els abstencionistes són prou grandets per saber el que fan. Qui no hi és no hi és comptat. Ara, que no es queixin.
S’ha parlat poc del 79 en aquest sentit. Erem uns quants els que no voliem aquell estatut. No recordo massa qui feia campanya per l’abstenció i qui demanava el vot en contra. No ho recordol. El que si sé és que aleshores no em va quedar la sensació de frustració que em queda ara. Potser ara ha quedat més clar que hi havia un estatut, el del 30 de setembre, molt millor i que generava un consens. O potser és qu em’he fet gran i veig que ja no tinc temps per veure un altre estatut. Potser no caldrà?
La compració de riuades humanes i de vots és interessant. Ens mobilitzem per una idea abstracta, ambiciosa, potent,l unitària , però després ningú ens covoca amb aquest missatge, amb aquesta força. Ems estiren per aquí i per allà, prometen l’oro i el moro, en fan de l’ilusió un mercadeig, un estira i arronsa.
Certament és trist!
Benvolguda Carme Laura,
En primer lloc et felicito per aquest blog. Interessant com pocs.
Respecte del que dius sobre la baixa participació, tot i que puc estar d’acord amb el que defineixen alguns sociòlegs com a "societat individualista de masses”, etc., crec que també cal dedicar temps a l’autocrítica. Potser tot encara és massa en calent. Però en el nostre cas, la societat catalana ha tingut motius sobrats per no implicar-se en el sistema i semblar egoista, individualista, digues-li-com-vulguis.
El referèndum a estat el punt culminant d’una etapa política, marcada pel poc encert polític. La nostra classe política ha traspuat una sèrie de valors que representen el contrari de l’exigible. Aquesta legislatura ha destil·lat un barroerisme que no ajuda precisament a lograr complicitats en la ciutadania. El punt àlgid ha estat l’expulsió d’ERC del govern. I en mig de tot el marasme, la discussió de l’Estatut, que intentava mantenir la línia de flotació amb estones més lluïdes que altres.
Crec que no cal anar cercant definicions saberudes en el camp de la sociologia. Simplement repassant les hemeroteques del darrer mig any ja n’hi ha prou, tot i que l’origen segurament està en aquesta darrera legislatura.
Els polítics fan feina en paral·lel, en comptes de cercar la convergència amb els ciutadans. Aquesta reforma de l’Estatut va néixer amb un dèficit gran de convicció, bona part del procés ha estat desafortunat i el referèndum ho ha deixat al descobert. Davant d’això la sociologia hi té poc a dir.
Cal fer un bon exercici d’autocrítica, també des de CiU. Avui és el referèndum i demà serà la versió II del tripartit que ens haurem d’empassar amb patates.
Molta gent participa en xarxes socials, però que es vehiculen per canals diferents dels del segle XIX, quan es creen els partits polítics actuals.
Els mateixos atzucacs que troben molts militants per participar en la vida de partit es troben els ciutadans per participar en la vida política.
Votar és molt fàcil i no té excusa: només cal anar al col·legi, i tots els votants són majors d’edat. Si deixen la democràcia en mans de pocs, és la seva responsabilitat, però el mal ens afecta a tots.
La facilitat, però, i la rapidesa amb que avui es poden solucionar els nostres problemes quotidians fan encara més frustrants per al neòfit la lentitud i el xoc d’interessos de la política construida sobre el codi romà.