El president del Govern espanyol es trobà en una situació agònica, encetà un diàleg amb el Govern català amb les limitacions que la seva debilitat parlamentària l’imposà; però , així i tot, obrí un espai polític digne, una taula per a tractar una situació difícil, amb possiblement una sola oferta estratègica, la de donar temps i oxigen a ambdós Governs. Era una decisió no menyspreable i prou valenta per a Sánchez, en una situació agònica, dramàtica que alimentava una molt dèbil esperança que aparegués un Deus ex Machina, un esdeveniment inesperat, un incident polític que pogués canviar la història sense danys.
La mera existència de la taula del diàleg podia fer creure en la vàlua d’un polític posseïdor i amo d’una llarga mirada, però no és aquest el cas de Pedro Sánchez, President de Govern no nomenat en unes eleccions que no pot recolzar-se en els vots directes d’una majoria social. La consciència de la seva debilitat li ha fet cometre un gravíssim error, el de caure atrapat en la teranyina del triumvirat ultraliberal i dels adversaris sorgits del seu propi partit.
Pedro Sánchez s’ha equivocat en renunciar per por a ésser un estadista i ha demostrat que no és un líder, entre d’altres capacitats li manca una habilitat essencial , la de la intuïció intel·ligent que sap jutjar de manera eficient la informació i pensar com un estratega visionari, com un constructor del futur.
Sánchez, socialista, ha sofert la gran derrota i humiliació de sotmetre’s a la dreta-ultra; ahir en un míting es defensà, davant dels seus companys de partit, recordant que des de l’oposició recolzà l’aplicació de l’article 155 a Catalunya. Les seves paraules foren el resum de la seva gran derrota. El president espanyol ha optat per a romandre en el passat mentre que la majoria sociopolítica catalana se situa en el futur. Catalans i espanyols seguirem essent dos móns emocionals i polítics separats en la línia i temps de la història.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!