En una línia imaginària ideològica simbolitzada pels partits semblaria una evidència que la “dreta” no és una opció catalana independentista, cap dels partits existents es postula com a “centre-dreta” o “dreta”: PDC i DC es disputen l’espai del centre i centre-esquerra, ERC se situa en el d’esquerra allunyat de l’extrem que ocupen les CUP i al mateix espai esquerra conviuen el PSC, amb un relat històric de partit d’esquerres desdibuixat per la seva dependència espanyola i el partit amalgama CSQP d’arrel popular i ambició espanyola. I a la dreta de la línia ideològica hi ha el PP i Cs, la dreta espanyola.
Les dues línies de l’imaginari polític català, eix clàssic dreta/esquerra i eix modern independència / dependència no encaixen i es distorsionen, perquè el primer només té significat i realitat en un país “normal”, el que fa que avui l’independentisme sigui progressisme i tingui valor d’esquerres i la dependència sigui el conservadorisme. És a dir, la independència és un projecte d’esquerres i la dependència és la inamobilitat de dretes. D’aquí la desorientació de la dreta catalana.
Molts són els catalans que viuen la seva ciutadania sota valors que els foren transmesos en la postguerra: adhesió a l’ordre de tota mena, temor a l’ensurt, por a allò desconegut, rebuig de l’estridència, són els que activament o passiva mantingueren la identitat en l’autonomia, que llegien La Vanguardia i no El País, que es feren socis d’Òmnium, que s’emocionaven en escoltar els Segadors, són els que sortiren al carrer per demanar l’Estatut i el català, llur pares van viure la guerra i ells la postguerra; el segle XXI és el de llurs fills i néts, quan la independència ha deixat d’ésser una utopia confortable i un relat impossible.
Aquesta dreta catalana no deixarà d’ésser-ho ni ha de fer-ho, se sent desorientada i potser decebuda puix també amb el seu treball i la seva història ha conduït el país fins aquí; no té res en comú amb la dreta espanyola, no s’hi sent representada, tampoc amb la nova i vella esquerra, durant molts anys CiU aixoplugà la seva catalanitat i avui no es reconeix ni en el PDC ni en DC. En el ventall d’opcions la de DC sorgida d’UDC, durant anys la imatge i pes de la dreta associada a CDC, hagués pogut ésser el partit de la dreta demòcrata humanista identificable amb Gispert i Rigol, però la seva nova ideologia i discurs no ho ha permès.
Bo seria que els partits independentistes s’adonessin que la nova Catalunya necessita aquells catalans, que el seu espai social és rellevant i que cal treballar perquè se situïn sense por en l’eix independentista. El procés endegat necessita que el retrat polític de la societat catalana coincideixi amb el retrat social i per a possibilitar-ho ha d’acceptar que no hi ha una dreta independentista visible perquè no hi ha cap partit polític que vulgui aixoplugar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sóc independentista d’esquerres, ex PSUC i estic completament d’acord amb vosté. Crec que CDC s’ha equivocat i tinc clar que falta el partit de la dreta (o del centre-dreta) independentista, que no tingui vergonya ni por de dir-ho. I així, de passada, deixarien de molestar als de més a l’esquerra i es podrien dedicar als seus votants
Jo trobo que el PDC ocupa aquest espai de dretes, per molt que es vulguin disfressar de centre (fins i tot dient que tiren cap a la social-democràcia). I no ho dic com a crítica, trobo bé i bo que sigui així. Crec que s’han de desacomplexar, dir amb orgull el que són i tirar endavant el seu projecte. I ho dic jo que em considero d’esquerres.
Teniu tota la raó. És un error estratègic molt greu i que ens pot costar ben car que ni els hereus d’UnióDC i de CDC reivindiquin els ideals de la democràcia cristiana i els liberals europeus.
Una vergonya que cap d’ells reivindiqui per exemple el nom “social cristians” o “liberals de Catalunya” i deixin tot l’electorat potencial a les mans de C’s i PP.
Totalment d’acord Carme-Laura. Cal destacar que el President Mas va tenir el coratge i encert de convocar el procés participatiu del 9N així com d’altres gestions politiques posteriors i anteriors essent de CDC (partit classificat de dretes per els de les esquerres). NI ERC ni PSC-PSOE ni IC van fer res respecte Catalunya front els atacs de l’Estat Espanyol en els seus dos tripartits.
Perquè no es pot ser de dretes i independentista?
Si mirem l’origen dels termes dels diferents corrents ideològics i polítics, precisament les dretes són “liberalistes”, i si algun partit realment es vol designar com a liberalista ho hauria de ser tant liberalista per als drets individuals com a liberalista pel que fa als drets nacionals (de totes les nacions, començant per la pròpia que, en el cas nacional, serà lliure quan no depengui de cap altre estat com el castellà o el francès).
El problema d’alguns partits de dretes és que xoca el seu teòric liberalisme amb un conservacionisme que retalla les llibertats, tant individuals com nacionals.
No hi estic gens d’acord. Som molts els que tot i tenir un perfil de dretes ens sentim plenament independentistes. Altra cosa és que els partits polítics que tenim (per desgràcia) estiguin encaixonants com s’explica en el text. A veure quan podem veure un partit de dretes i independentista 😉
Tot i que els conceptes dreta i esquerra no són atemporals sinó que muten en funció del context històric, si per dreta entenguéssim els plantejaments que van del conservadorisme al reaccionarisme diria que efectivament (i em sembla normal que sigui així) la dreta catalana és fonamentalment la representada per l’unionisme, mentre que aquells que volen una societat més justa, guanyar espais de participació ciutadana i amb major o menor mesura de transformació social es troben en l’alternativa de canvi que representa l’independentisme. El que no treu que una dreta moderna s’hi pugui sentir perfectament còmoda.
Jo crec que dreta i esquerra no té a veure amb por o no al canvi sinó al pes de l’Estat en la organització de la societat.
La ideologia de dretes defensa menys pes de l’Estat i més pes dels individus, i l’esquerra defensa molt més pes de l’Estat i menys marge individual.
En aquest sentit crec que hi pot haver dreta catalana independentista, i em fa l’efecte que és a PDC i DC.
Una altra cosa és que l’independentisme en el marc espanyol i europeu actual és per valents, i els qui no són valents difícilmemt poden ser independentistes, sigui de dretes o d’esquerres.
Senzillament genial! El felicito per la clarividència de la seva exposició i per la seva capacitat d’expressar-la tan bé i amb tan poques paraules.
Interessant l’article de la Carme, però sempre que no vulguem definir què és ser de dretes, i què és ser d’esquerres. Però si no concretem això tot pot tenir un significat ambigu. Políticament s’és de dretes o d’esquerres en funció d’on es posa el centre; però el centre és un punt de referència, no té espai, per tant o s’està cap a la dreta, o cap a l’esquerra. És una demagògia (políticament parlant), dir que s’és de centre, ja que a la realitat s’està a la dreta. Des de la sociologia la cosa ja és diferent. Naixem sent de dretes, conservadors, aferrats a la mamella, amb instint de conservació, “primer jo que els altres”. S’ha volgut estudiar la tendència biològica, de la diversitat dels sers vius cap a l’altruisme, i no s’ha arribat a cap conclusió, tot i que hi ha comportaments d’animals irracionals (i de racionals) que fa pensar que tenen actituds altruistes. Per ser d’esquerres cal assumir valors humans de forma voluntària i conscient, i això requereix un canvi de mentalitat. Carl Marx va aprofundir molt en aquest aspecte per allò de l’explotació de l’home per l’home, era d’esquerres Marx? Hi ha alguna esquerra ara que el reivindiquí, sobretot el seu pensament? És com parlar de l’ètica de l’ evangèlic, rebaixar molt el seu compromís i així no cal anomenar l’esperit evangèlic. Cal diferenciar partits de dretes de Catalunya, i partits de dretes a Catalunya; el mateix podem dir de les esquerres. No serà que per algunes “esquerres” a l’haver perdut el “paradís” de Rússia, han fet un pas cap a la dreta, i encallats amb un dogmatisme i determinisme, no s’atreveixen a parlar de Marx (que per altra banda no l’han seguit mai)? Els partits “d’esquerres” que no són ni han sigut mai marxistes, tenen molta enveja de la burgesia, però com que no ho poden ser, diuen que són d’esquerres. A la dreta catalana no se la considera d’esquerres perquè mai ha dit que ho era, i les línies polítiques que defensava no són precisament d’esquerres, però ha evolucionat cap a més progressista, del liberalisme cap a la socialdemocràcia, però això no és ser d’esquerres. Uns acomplexats van cap a la dreta (l’antiga esquerra), i els altres desacomplexats (l’antiga dreta) fan plantejaments d’esquerra, ens trobem que ja no sabem qui és qui. No per votar a un partit que s’autodefineix d’esquerres, passem a ser d’esquerres sociològica i humanament parlant.
Camí de Mataró… com el 1714
Jo sóc independentista i degut a les constants irresponsabilitats de la CUP i l’espanyolisme ranci de CSQEP contra Catalunya, cada cop estic més fart de les esquerres. Més encara quan veig a ERC fent mitings electorals amb el Fachin i companyia…
Estic d’acord que cal un partit independentista de centre-dreta i que sigui fort. No és bo que les esquerres marquin tant el procés constituent.
Mai enlloc ningú no s’ha independitzat comptant només amb una part de la societat. O determinada esquerra (vull dir la que no ha superat l’adolescència) deixa de posar adjectius a la independència, anticapitalista, feminista, ecologista, etc, o no ens en sortirem.
Fa anys que dic que si demà surten el Vidal-Quadras, el Pedro Varela, l’Ynestrillas i el Millet i ens asseguren que ells ens portaran a la independència, jo vaig amb ells.
Hi estic d’acord a mitges. Per començar, destacar que, excepte UDC, no hi ha cap partit de dretes de caire conservador o cristià que sigui ni tan sols catalanista. Com voleu que hi hagi un de independentista? Però jo sí que considero que el PDC (CDC) és de dretes en qüestions econòmiques, encara que més d’esquerres en lo social. És el que es diu socioliberal o liberal-demòcrata. Si us fixeu, CDC pertany al ALDE, el partit europeu liberal-demòcrata per antonomàsia. I en qüestions econòmiques, poden arribar a ser prou de dretes (per exemple, en privatitzacions, en reduir el dèficit públic, en afavorir l’economia de lliure mercat, la gestió privada i la llibertat individual). Al meu parer, CDC (PDC) té la virtut (o defecte) de “convergir” cap al centre, però això no vol dir que una gran part dels seus votants siguin de una dreta moderada. I segons el context i les circumstàncies, poden convergir cap a la dreta.
Una dada d’interés que desconeix l’autora d’aquest article i crec que molt indicativa, és que, per exemple, a Demócrates de Catalunya, a una enquesta interna entre els seus voluntaris, es van situar de mitjana al 4,5 Essent zero la posició més esquerrana i 10 la més dretana. Demòcràtes té un ampli espectre ideològic dels seus voluntariats: Demòcrata-Cristians, Social-Cristians, lliberals i fins i tots social-demòcrates que s’autodenominen moderats.
La dreta com a tal, representada pel poder econòmic no està per la independència. Només cal veure els resultats de UDC o les posicions públiques de banquers i de patrons.
És anormal dir que és dreta tot allò que no és esquerra. Només l’esquerra accepta aquesta construcció tan limitada. La creença en la economia de mercat i la propietat i iniciativa privada com a mecanisme de creació de riquesa no necessàriament es dreta. La distribució i gestió de la mateixa ajudaria a acostar-nos més a posicións ideològiques i, encara així, no es podria aceptar la simple dualitat.
Potser l’error d’aquesta dualitat és tancar-nos en el punt de vista econòmic i oblidar altres posicions de vista més antopològics que impedirien parlar de dretes, centres o esquerres.
No tot són només dretes o esquerres, com tampoc tot és blanc i negre.
És més, on és l’extrema dreta independentista?. A Catalunya, hi ha manca de democràcia.