L’Eliseu Climent és una persona controvertida. Jo l’admiro. Visionari tenaç , només els visionaris són capaços de realitzar el possible inversemblant ; activista en pro de la llengua i cultura comunes dels Païsis Catalans. Home inclassificable, no és pas un polític sinó un agitador, que ha fet del seu nom un genèric : Eliseu Climent.
Fa uns anys, no gaires, m’explicà que volia adquirir, per a ubicar-hi un centre cívico-cultural, els antics magatzems "el siglo valenciano", un edifici "déco" de començaments del segle passat situat al bell mig de València. El projecte és ja una realitat, "Octubre Centre de Cultura Contemporània" , una obra col·lectiva en què han participat diversitat de persones i Institucions i que sense la incansable constància de n’Eliseu Climent no hagués pas reeixit.
Ell ha dit " calia que a València es fera una cosa així". Hi postil·lo que una obra d’aquesta envergadura i significació només la podia fer qui fos capaç de somiar-la: Eliseu Climent.
Gràcies, Eliseu i Felicitats València!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Perduda la batalla de València, les úniques propostes comunes valides per a catalans i valencians son les que pugen del sud.
Ara ens toca ajudar a omplir de significat totes les institucions amb seu a l’edifici octubre, començant per l’Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa.
Tot plegat sense oblidar que amb un Eliseu no n’hi ha prou, en calen mitja dotzena per transformar el país. On son?
Fins aviat,
Marc Arza Nolla
http://www.catalunyafastforward.blogspot.com
Però una cosa tinc clara: el que ell ha fet per la cultura i la llengua, de moment, ningú d’entre els vius ho ha fet. Bo, sí, en un altre nivell: Joan Francesc Mira. És la meua modesta opinió
Ací baix és on tota la Nació Catalana ens la juguem. Fa una estona hi he entrat a l’edifici encara en obres, estaven acabant de polir el formigó del terra de la planta baixa. Jo que sóc del barri hi he entrat tantes vegades en època de nadal i de reis, de menut, m’he sorprés del canvi a millor. La tasca dels meus amics Carles Dolç i la Neus Sanfèlix és impecable. La dels interioristes, barcelonins, molt sintètica.
Ser-hi dessota la claraboia és com estar sota un doll de llum.
A l’entrada del carrer de Sant Ferran, una enganxina apegada a una de les columnes fa:
"No mos fareu catalans"
No cal. Sols cal que els traguem l’autoodi, a d’alguns.
Estic delerós per veure l’escultura d’Alfaro. M’ha semblat poca vigilància, sols un guàrdia jurat.
Tinc dubtes fondos sobre si fou el primer ascensor instal·lat a València.
La meua família, d’emigrants vinguts ací, ha venut manta anys a uns 50 metres d’ací. A la plaça Redona. Hem esdevinguts valencians de ple dret i plena integració cultural. València, quan jo era menut, era una prolongació provinciana i derrotada del madrileny carrer de la ballesta. Ara, amb l’esforç de tota aquesta colla té/tenim la possibilitat de liderar tot un procés d’abast universal, amb molts altres racons esmaperduts i corpresos.
A uns 30 metres de El Segle (XXI) que és com jo l’anomenaria, a hores d’ara rehabilite un edifici modernista, dins de la mateixa alineació de façana.
PS: per si no ho sabíeu, l’edifici era de Filiberto Crespo i Samper, diputat d’Unió Blavenciana en l’època de Gonsales Lisondo. Doncs, anem substituint-los en el camí -mamprés- vers la llibertat del nostre poble.
I sí Àngel, Eliseu ha fet moltes errades, però el balanç, al remat és força positiu. om tants d’altres que ens espenten des de fa dècades. I jo també m’equivoque, i tu, i la Carme-Laura, i tu lector que llegeixes aquest escrit. I què!, també tenim dret i deure de fer-ho per a millorar. I qui no ho faça és que no fot ni un brot.
Ací baix és on tota la Nació Catalana ens la juguem. Fa una estona hi he entrat a l’edifici encara en obres, estaven acabant de polir el formigó del terra de la planta baixa. Jo que sóc del barri hi he entrat tantes vegades en època de nadal i de reis, de menut, m’he sorprés del canvi a millor. La tasca dels meus amics Carles Dolç i la Neus Sanfèlix és impecable. La dels interioristes, barcelonins, molt sintètica.
Ser-hi dessota la claraboia és com estar sota un doll de llum.
A l’entrada del carrer de Sant Ferran, una enganxina apegada a una de les columnes fa:
"No mos fareu catalans"
No cal. Sols cal que els traguem l’autoodi, a d’alguns.
i no vaig poder desar un cometari, ara els hi dese, doncs el vaig gravar, que us aprofite a tots, especialment a l’Àngel , que pateix molt:
Ací baix és on tota la Nació Catalana ens la juguem. Fa una estona hi he entrat a l’edifici encara en obres, estaven acabant de polir el formigó del terra de la planta baixa. Jo que sóc del barri hi he entrat tantes vegades en època de nadal i de reis, de menut, m’he sorprés del canvi a millor. La tasca dels meus amics Carles Dolç i la Neus Sanfèlix és impecable. La dels interioristes, barcelonins, molt sintètica.
Ser-hi dessota la claraboia és com estar sota un doll de llum.
A l’entrada del carrer de Sant Ferran, una enganxina apegada a una de les columnes fa:
"No mos fareu catalans"
No cal. Sols cal que els traguem l’autoodi, a d’alguns.
Estic delerós per veure l’escultura d’Alfaro. M’ha semblat poca vigilància, sols un guàrdia jurat.
Tinc dubtes fondos sobre si fou el primer ascensor instal·lat a València.
La meua família, d’emigrants vinguts ací, ha venut manta anys a uns 50 metres d’ací. A la plaça Redona. Hem esdevinguts valencians de ple dret i plena integració cultural. València, quan jo era menut, era una prolongació provinciana i derrotada del madrileny carrer de la ballesta. Ara, amb l’esforç de tota aquesta colla té/tenim la possibilitat de liderar tot un procés d’abast universal, amb molts altres racons esmaperduts i corpresos.
A uns 30 metres de El Segle (XXI) que és com jo l’anomenaria, a hores d’ara rehabilite un edifici modernista, dins de la mateixa alineació de façana.
PS: per si no ho sabíeu, l’edifici era de Filiberto Crespo i Samper, diputat d’Unió Blavenciana en l’època de Gonsales Lisondo. Doncs, anem substituint-los en el camí -mamprés- vers la llibertat del nostre poble.
I sí Àngel, Eliseu ha fet moltes errades, però el balanç, al remat és força positiu. om tants d’altres que ens espenten des de fa dècades. I jo també m’equivoque, i tu, i la Carme-Laura, i tu lector que llegeixes aquest escrit. I què!, també tenim dret i deure de fer-ho per a millorar. I qui no ho faça és que no fot ni un brot.
Ací baix és on tota la Nació Catalana ens la juguem. Fa una estona hi he entrat a l’edifici encara en obres, estaven acabant de polir el formigó del terra de la planta baixa. Jo que sóc del barri hi he entrat tantes vegades en època de nadal i de reis, de menut, m’he sorprés del canvi a millor. La tasca dels meus amics Carles Dolç i la Neus Sanfèlix és impecable. La dels interioristes, barcelonins, molt sintètica.
Ser-hi dessota la claraboia és com estar sota un doll de llum.
A l’entrada del carrer de Sant Ferran, una enganxina apegada a una de les columnes fa:
"No mos fareu catalans"
No cal. Sols cal que els traguem l’autoodi, a d’alguns.
PS: curiós, perquè a València, li diem catxap, al conillet nadó, d’ací catxaperes (gàbies fetes amb quatre fustetes per a encabir-los a tall d’incubadora. I pejorativament, "això és una catxapera… per a dir que és una bagatel.la o de poc valor.