No és això, candidat Montilla. Heu anat al poble en què nasquéreu , hi heu inaugurat un carrrer que porta el vostre nom, l’heu merescut no per haver estat alcalde , ni president de diputació, sinò per haver estat nomenat ministre del Govern espanyol . Heu cessat com a Ministre i heu estat condecorat amb un guardó per l’únic mèrit d’haver exercit el càrrec un parell d’anys. Condecoracions i noms de carrer en vida no són ornaments que s’adiguin amb el vostre posat seriós i pretesament auster ni amb allò que la societat catalana pot valorar positivament de qui pretèn ser President de la Generalitat.
No és ,candidat Montilla, un satisfactori prolegòmen de campanya part del contingut del vostre pregó al poble en què us han dedicat un carrer. Hi diguéreu quelcom semblant a "no deixaré de sentir-me andalús i català" (sou vós que en parleu); en realitat heu dit que sou espanyol i que són dues les regions espanyoles que us han fet com sou. No podia ser d’altra manera. Sou socialista espanyol.
Hi diguéreu que "no vull res per a Catalunya que no vulgui per a Andalusia". Heu afirmat, per omissió, que Catalunya és una regió espanyola com ho és la vostra terra natal, i no heu eixamplat el vostre "voler" a la resta de Comunitats perquè el lloc no era l’escaient. El vostre pregó és el vostre retrat i la vostra autobiografia.
Us crec quan dieu ,floridament, que les vostres arrels són andaluses i les branques i fruits catalans; us aplaudeixo quan dieu que sou andalús per naixença i català per elecció. Però hi he trobat un gran buit : no heu dit que ser català us obliga al compromís amb la nació catalana, amb el seu passat i futur.
Sr. Montilla, per a ser candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya cal creure en la seva ambició nacional, històrica, cultural i política i en el seu dret a l’autodeterminació. No s’assoleix la sobirania plena gestionant una ambició regional. Representeu aquella ànima socialista que definí el Sr. Castells (el vostre número 2), la que té el compromís amb un projecte comú espanyol. Clar que vós ja diguéreu que defugiríeu "omplir-me la boca amb la paraula nació" i que les "cabòries nacionalistes" no us farien perdre el temps.
Vós creieu que la literatura catalana s’identifica amb la llengua castellana i la catalana. Vós col·loqueu la nació catalana entre parèntesis , com una observació irrellevant que no forma part essencial del discurs i que acabaria condemnada a convertir-se en un record, en una ombra , en el no-res.
Quins vots cerqueu, Sr. Montilla ?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
és que li manca el sentiment de pertanyen-ça. això es en els gens, per dir-ho d’alguna manera. S’ha de mamar. Pots tenir l’ideologia que vulguis, són ideals, somnis o fantasies, que potser es poden arribar afer realitat, però la pertanyen-ça, això no s’adquireix, se n’és.
Son dues maneres de pensar.Per a uns,Catalunya és una entitat pròpia,la nació, i altres ho veuen com perifèria,una regió;i sobretot els de provinença forana.Es viu aquí igual que a Saragossa o a Madrid.No canvien ni costums ni llengua,que endemés aprendre cansa.
Als estats centralistes,com França i Espanya, trobem que per a molta gent cal "anar a la capital" per a ser algú,i és als que allí es refugien a qui cal SERVIR,ser-ne vassall.
I vaja,que calers,poder i mou-re el ciri han estat de fa molt alló que mou força persones.
Molt d’acord, Sra. Gil (o companya blocaire Carme-Laura) amb tot el seu posting. Ara només desitjo que a la campanya electoral algú del seu partit (potser vós mateixa?) digui això mateix als debats electorals o als mítings. Seria un detall aclaridor.
L’he afegida al meu bloc en l’apartat de Bloc que sempre llig (llegeixo). No tenia ni idea que tenia un bloc. A més a més, vaig fer les oposicions a Catalunya i vaig ésser-hi professor durant 6 cursos (4 a Agramunt i 2 a Sabadell)