Coc Ràpid

L’església és buida, s’hi sent una tènue olor a casa resclosa i polsosa; sovint el gran portal és tancat perquè no hi ha qui pugui obrir-lo o perquè no hi ha qui vulgui entrar-hi. No és l’església d’un poble on només hi viuen els últims vells pagesos arrelats al camp com roures òrfes, és l’església d’una ciutat gran, populosa, d’un barri amb bars, terrasses, una gran tenda regentada per una família xinesa, proper el mercat centenari avui resplendent, hi ha una escola i una plaça ajardinada on gent gran, homes i dones, intercanvien records i saviesa, persones desvagades que s’hi asseuen mentre la canalla juga a empaitar-se  amb grans xiscles. És l’església d’un tros de la ciutat que s’assembla al poble d’abans , tancada, entristida, propera a convertir-se en un anacronisme o en un testimoni de l’ahir.

Quan hi passa pel davant sent una mena de record melanconiós dels temps d’infància de la nena quan l’església, la parròquia, era l’aixopluc de solituds i consol per a uns i de deure obligat per a tots. El portal és tancat. Moltes expressions apreses amb el tracte amb l’església i que durant segles el poble se n’apropià avui són oblidades: un “sursum corda”, un “ecce homo”, estar “in albis”, entonar el “mea culpa”, l'”INRI” i moltes més són per “in saecula saeculorum” mortes sense remei.

RIP. Requiescant in pace

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!