Montilla ha introduït en el seu discurs electoral el fantasma de la fractura social. El candidat ha dit referint-se a una possible opció de govern CiU-ERC que : "seria nefast perquè pot conduir a la fractura interna del país, en funció del sentiment nacionalista de cada ciutadà". Montilla afirma, doncs, que a la ciutadania catalana hi ha dos sentiments antagònics, el nacionalisme espanyol i el nacionalisme català. I evidentment el nacionalisme català és el conflicte, és l’excés.
La càrrega ideològica del discurs de campanya electoral del candidat socialista es fonamenta en l’establiment d’una línia, inexistent fins ara, que separa el "nosaltres" i "ells", o bé, des de Montilla estant, "nosotros" y "ellos". El discurs s’ha modulat en tres missatges de gradació creixent :
El primer missatge divisori, amb la "maleta" com a metàfora , no ha obtingut -amb estranyesa per part socialista- l’eco buscat a les enquestes preelectorals; l’origen territorial, el lloc de naixença no és considerat per la societat catalana en general ni per als possibles votants socialistes cap mena de factor diferencial. El segon missatge separador ha estat el de la llengua que tampoc no ha tingut el ressò esperat. El tercer missatge, que alhora inclou els dos primers, ha estat l’atac directe al nacionalisme català (el mal nacionalisme) oposant-lo al nacionalisme espanyol (el bon nacionalisme ).
El missatge ve a dir que hi ha dos classes de ciutadans, que el catalanisme no s’adquireix sinó que s’hereta, que el nacionalisme català és excloent , un monstre voraç insolidari que empra el ius sanguini i el ius linguae com a armes destructives de la cohesió social. És un discurs pervers i demonitzador, ultra-isme.
El nacionalisme català sap el valor de la primera persona del plural del pronom JO, sap que JO no té plural i per això empra sempre la gran paraula, plural, sense gènere, universal, NOSALTRES, on hi caben tots els "JO" diferents. En Montilla n’és la prova del cotó fluix. I és imperdonable que, com un patètic ressucitat Lerroux, intenti agitar atàvics fantasmes i demonitzar el nacionalisme.
… I vull un Estat propi per a la nostra nació !
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquestes mentides i bajanades de molts nacionalistes espanyols contra el que en diuen "nacionalisme" em recorda a una censura i mentida social prou estesa. Queda una mica definida en una petita conversa que fa pocs dies tenia.
Em diu: – "Ah! Jo no els deixo que mostrin símbols o coses així."
Vaig contestar: I que en fas d’aquells símbols que, diguem, estan ben introduïts i en ús?
– Ah! Però aquests no es veuen, són invisibles.
Considero aquesta barreja de censura i submissió inacceptables; especialment perquè aquí s’acostuma a considerar la invisibilitat com un canvi de qualitat (visibles serien impurs, problema, caprici, etc; i invisibles serien purs, necessaris, un encant, etc. Un problema d’enteniment, diria jo.), i com un irreal acte de "permissivitat".