Ernest Gellner publicà el seu famós estudi "Nations and Nationalisme" l’any1983 i onze anys més tard ,el 1994, "Conditions of Liberty", en què reforçà la seva argumentació fonamental "una nació un estat". Geller s’hi pregunta "si en una nació-estat l’imperatiu és la unitat política, què succeeix si en aquell Estat hi ha més d’una nació o consciències nacionals diferents? . La resposta del mateix Gellner és taxativa:
"Els homes tenen dues opcions : poden canviar la seva pròpia cultura o poden canviar la naturalesa de la unió política". És a dir, hom pot optar per l’assimilació o pel canvi de fronteres. La segona opció , en un entorn democràtic, només pot resoldre’s amb l’exercici electoral fonamentat en el dret dels pobles a l’autodeterminació. Per arribar-hi, el poble, la societat, n’ha de fer la demanda ,d’altra manera l’objectiu d’una Nació un Estat és inassolible; avui, a Catalunya aquella demanda no existeix de manera majoritària.
En un altre "post" he afirmat que Catalunya és una nació "pseudocolonitzada" culturalment (entenent la cultura en el seu significat més ampli). Catalunya manté estrets lligams econòmics amb els territoris de l’Estat espanyol i alhora és la força econòmica que el capitalitza; psicològicament té una identitat híbrida ("em sento tan català com espanyol"), identitat que s’ha conformat durant segles per la força : persecució de la llengua catalana, dels símbols propis, supeditació jeràrquica del català al castellà en l’expressió cultural, substitució de la cultura popular per cultura popular forània, mitjans de comunicació , cinema, etc. i l’escola. L’escola ha estat l’eina de transmissió d’identitat espanyola privilegiada, la nació espanyola és incrustada al sistema, al currículum (el mateix a tot l’Estat), al cor del currículum i de la formació del professorat. I, ull!, cap Estatut, ni el que hem tingut, ni el que tenim, ni el que haguéssim pogut tenir ho modificaria perquè abans o alhora cal despertar la mentalitat col·lectiva. Podem aconseguir-ho , altres pobles ho han fet.
L’Estat multinacional és un oxímoron, una figura retòrica. Ho és avui; per al demà hi ha sempre la possibilitat d’inventar, de crear nous escenaris sense fronteres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!