Fou Havel qui digué “l’esperança no és un pronòstic” i avui malauradament hem de corroborar la sàvia sentència.
Havíem construït un relat sobre l’esperança, mantinguda intacta per aconseguir una nova societat en una nació lliure. Per a nosaltres no era un relat el que vivíem sinó un capítol inaudit de la història col·lectiva: la societat civil i la política unides i els dirigents del país convertits en servidors de l’anhel majoritari del poble. La unió era la força. I malgrat l’ abraonament del poder repressiu de l’Estat espanyol contra els dirigents cívics i polítics i a pesar de la ràbia, tristesa i indignació per l’empresonament, exili i assetjament de les diferents cares de l’independentisme, més de dos milions de catalans s’han mantingut incansablement actius per a demostrar que la seva esperança és determinació i que el dur sacrifici dels dirigents no és debades. Un poble extraordinari.
Un poble extraordinari que avui es troba immers en la confusió : li arriben directrius polítiques i missatges contradictoris des de la presó i l’exili, veuen amb estupor que en el moment més rellevant de la nostra història la unitat d’acció ha estat destruïda i que les velles maneres de fer política no han mort. Els partits han retornat al passat, la captura del vot i la victòria partidista sobre l’altri tornen a ser el seu objectiu primordial, i ja no importa que l’espai polític independentista es trenqui en parts que es miren amb recel com si allò viscut en unitat fos un passat baladí.
Però el poble ha canviat, rebutja aquell abans, amb les seves accions ha construït una nova política moral, un nou ordre social que exigeix noves maneres de fer política. La persona que duu el llaç groc, que acampa i canta davant de les presons, que es mobilitza incansable, que crida amb una sola veu “No esteu soles, no esteu sols” no ho fa identificant-se amb un partit sinó amb el poble que majoritàriament vol aconseguir la llibertat nacional. I aquest poble seguirà aferrat a l’esperança malgrat saber que aquesta no és un pronòstic sinó el ciment del futur. S’ha guanyat amb escreix i de manera exemplar l’exigència de la unitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!